dissabte, 3 de març del 2012

JOSEP CONSARNAU


L'AMETLLA DE MAR

Nasqué a l’Ametlla de Mar l’any 1928, als dotze anys el seu pare li va ensenyar l’ofici de moliner d’oli a la seva casa pairal i va treballar a les feines del camp. Després de viure molts anys a Barcelona, treballant de massatgista a les instal·lacions del Club de Natació Barcelona, on va conéixer moltes personalitats de la vida política, l’esport i la faràndula. Viu jubilat al seu estimat poble de l’Ametlla, envoltat de les seves poesies i els seus records.

 






El blat i la seva palla

No se’n pot dir blat
fins que no estigui al sac i lligat.
D’ell en surt la farina,
quina cosa més fina.

De la terra surten coses bones,
l’estimat blat i les dones.
De la palla se’n fa el llit
per descansar-hi a la nit.

Se’n fan pastissos i figures,
agrada a grans i criatures.
És un aliment que serveix a diari,
a les cases no pot faltar-n’hi.

Els dietistes del seu ús en priven
i molta gent a distància s’ho miren.
Als països subdesenvolupats,
al no tenir-lo estan deshidratats.

La seva sembra és a la tardor,
aquesta planta beneficia al caçador.

La sega és al més de juny,
els pagesos portaven la falç al puny.

És un cereal més que mil•lenari,
el coneixia l’home terciari.
Conegut per tota la geografia,
és utilitzat per moltíssimes llars cada dia.

Era una festa quan es batia
malgrat del treball, quina alegria.
Es posaven les garbes dintre de l’era,
petits i grans tenien una delera.

En aquell temps la sega era pesada,
aquells homes acabaven amb l’esquena trencada.
La seva palla
al segar-la esmussa la dalla.

La palla serveix per als animals,
és una matèria que no pot faltar als corrals.
També se’n fan jaços i bons llits
per descansar-hi dies i nits.

Qui de jove no treballa
quan es vell dorm a la palla
i per a tenir-la gent s’hi baralla.

Era el símbol de la pagesia
aquells grans pallers vora la masia.
Quan és difícil aclarir papers
es diu buscar l’agulla en un paller.

Servia a les teulades de cabanes
contra el fred i les tronades.
D’ella també en fan barrets
i alguns països també fan parets.

Quan donaven un paller per acabat
i posaven al mig un pal plantat.

Servia per jugar-hi els infants
i quan podien s’hi rebolcaven els grans,

No facis un pont de palla
que hi pot caure la canalla.
Qui no vulgui pols
que no vagi a l’era.

                                   Barcelona, 2001


L’oliva si pogués parlar diria

De naixement sóc molt petita
del volum d’una agulla de cap,
quan em xafen el meu oli ca a la pica
i la meva carn queda feta drap.

Diuen que sóc llaminera
això no ho diu la gent,
de sortir a la taula sóc la primera
i se’m mengen ràpidament.

Jo principalment sóc escaldada,
em posen al sol per eixugar-me,
després dels dies sóc salada
i com desaparec no puc explicar-me.

També em fan amb sosa i trencades,
tota la meva família som bona gent,
unes som de pell fina i delicades
però totes ens hi assemblem.

Som una nombrosa família
de moltes varietats,
dels reguers, dolces, arbequina,
totes vivim al secà i no als prats.

De naixença la meva flor és blanca,
al passar els dies canvia de color,
al fer-me gran doblego la branca
i a l’hivern sóc negra com el carbó
                                   L’Ametlla de Mar, 2000

L’Ametlla de Mar

Costums d’un poble desapareguts,
recordo la venda pels carrers de peix,
avui son molts anys els transcorreguts,
llàstima que tot poc a poc ja no es coneix.

Eren les mateixes dones dels pescadors
acompanyades per la filla petita,
anaven vestides de negre i al cap mocadors,
anunciaven esparralls, serrans, rates i escrita.

Solien trucar amb bon retruc,
portem peix per bullir, per l’arròs rossejat,
també per a fer una cassola amb suc
i altres espècies per fer amb patates guisat.

Avui, allò ja ha passat de moda,
han estat costums durant molts anys,
el jovent tindrà una faceta desconeguda
que no podran explicar quan siguin grans.

També em ve a la memòria la venda de llet,
els pastors corrien els carrers de la Vila,
aquells anys la vida era més tranquil·la,
avui tots correm i ningú s’està quiet.

El recordar-ho és perquè ja tinc molts anys,
el fer-se gran crec que no és cap delicte,
m’agrada recordar coses i detalls,
és una satisfacció personal poder escriure.

PAQUITA CASTELLS


DELTEBRE

Creu que una de les maneres de continuar sentint, creant, relaxar-se, i poder expressar-se és escrivint poesia.






La gavina

El sol esta sortint,
em llevo amb un somriure,
la roba d’esport m’espera
es el moment de viure.

Surto amb la bicicleta
amb la frescor de la tardor
la humitat dels arbres
i de la terra la seva olor.

Sensacions que m’omplen
quan vaig de camí al riu
i pedalo amb coratge
tinc un bon motiu.

Deixo la bicicleta
començo a caminar
observo el paisatge
més no es pot demanar.

Passo per baix dels arbres
els toco amb la mà
sento la seva textura
un gosset em ve a saludar.

El sol em calenta la pell,
les aus volen en manada
formant un fletxa cap a ell
que al cel queda dibuixada.

Els moixonets amb el seu cant
fan sonar una melodia
junt amb l’aigua que va rajant
jo cap més no en voldria.

De sobte un peix que salta
al seu rastre va deixant
el dibuix de les anelles
que el aigua va dibuixant.

Cap pensament em distreu
dels moments amb la natura
la intensitat del riu em diu
no penses, no hi ha mesura.

La gavina que dins de l’aigua
i dalt d’una fusta està assentada
em transmet amb la mirada
la serenor d’una saviesa
mai trobada.

22 de novembre de 2011


Soñaba

Soñaba un paisaje
con sabor a libertad
lleno de sol, brisa,
misterio, aves volando
en serenidad.

Su luz me invitaba
a correr en sus dunas
me bañaba en sus aguas,
mirando las gaviotas
olvidaba mis dudas

El sol me abrazaba
paseando escuchaba
notas de bailes,
mi cuerpo danzaba
en aquel  instante
la vida me amaba.

Fiestas
de noches de playa,
de bailes del pueblo,
de gentes riendo,
de besos robados,
de abrazos intensos

Caballos trotando por
la orilla del mar 
y un Poeta que escribe
sujetando papeles
que el viento se quiere llevar.

Ambiente de isla
de sabor a sal
donde el tiempo no corre,
en el Faro que alumbra
la inmensa duda del hombre.

Despertando con el sol
una sonrisa en mi cara
se ha dibujado…
con el mágico Delta del Ebro
sé que he soñado.

26 de Abril de 2011


M’he enamorat

De vatros poetes jo m’he enamorat
sou aquella caixeta de bombons
que vaig assaborint
deixant-me a la boca aquell
gust ensucrat

Estic per casa i vos recordo
un somriure i una mirada tendra
em feu despertar
amb les vostres  paraules,
mil coses puc oblidar

Estar al recital de poesia
és estar en un món apart,
on només el sentiment compta,
on només el sentiment pot comptar
i les vostres veus escolto
fins que em feu plorar

De vatros poetes no em vull separar
sou caliu per a la meva ànima
sou consol per al cor desbordat
sou aquella brisa d’aire fina
que a la posta de sol em dona la mà.

Recordo fragments dolços
d’aquella poesia que un dia vau recitar
i va deixar en mi una petjada
difícil d’oblidar.

Estic enamorada de vatros
del primer dia que vos vaig escoltar
vos prometo amor i fidelitat fins al final
si em prometeu que la vostra veu
mai deixaré d’escoltar.

31 d’agost de 2011. Masdenverge, 10,30 de la nit.

MARIA BRULL PUJOL


AMETLLA DE MAR

Visc al costat de les barques, m’agrada molt la natura, navegar, pescar i també contemplar la mar des del meu balcó.
Aquestes i altres vivències, ara que tinc 70 anys, han despertat en mi la necessitat d’escriure el que veig i sento.
M’agrada compartir tot això amb els meus amics i la gent que estimo.
Tinc marit, tres fills i sis néts preciosos.
L’any 2008 vaig conèixer una gent molt maca, em van acollir, són com la meva família, els “Poetes de l’Ebre”.




Aigües torrencials

La terra ja està amarada
de tanta aigua que ha plogut,
s’ha apagat la set que tenia,
doncs ara ja no en vol més.
Per arreu és un bassal.

Es fan escòrrecs per tot
i per les timbes va caient
aquest preuat element.

Estan baixant els barrancs
i a vessar els pantans.

Que esclati el vent de Mestral,
perquè s’emporti ben lluny
aquests núvols que fan mal
i em posen el cor en un puny.
Que regni l’astre Sol!

Fins i tot la mar ha canviat de color,
no té el blau de la Mediterrània,
És d’un beix vermellós,
és la terra que ha arrossegat
dels rius, muntanyes, camps i conreus.

L’Ametlla de Mar. 13 de març de 2011


Desemparats

Només són nens petits,
de totes les edats,
criats entre parets velles,
fàcilment agafen refredats.

És penetrant la seva mirada,
desitges estimar amb l’ànima,
tenen fosc el cabell
i també la seva pell.

La seva dieta és molt justa,
mengen tots els dies llegum,
també s’escalfen amb el fum
i juguen amb un tros de fusta.

No tenen paper per a anar al bany,
tampoc mocador per netejar-se el nas.
Contents et reben si tu hi vas,
encara que sigui un cop a l’any.

Les seves carns estan curtides,
endurides per la fredor,
a més crec que hi ha poc sabó,
i els queden seqüeles de ferides.

Esperen mans que els agafin
i també bones persones.
Braços que els abracin,
en fi, ànimes bones.

L’Ametlla de Mar, abril de 2011


Molt prop d’aquí

Quan el vent va deixant
damunt de la mar escumes viatgeres,
espurnes de sol esquitxades de sal,
fins els penya-segats i les platges.

On bufen de la rosa tots els vents,
Tramuntana, Llevant, Gregal;
Xaloc, Migjorn, Garbí,
Ponent i Mestral.

Molt prop d’aquí
les aromes de mar embolcallen
als pins silenciosos, la ginesta,
la farigola i el romaní.

Passat i present d’un temps joiós,
guardaré amarant a la retina,
els records de tota una vida,
voldria romandre sempre aquí.

Maig de 2011


Enyorança

Llunyà em queda el record,
quan els xiquets i xiquetes,
jugaven pels nostres carrers.

D’hivern o d’estiu, gaudien dels jocs,
podia ser a les boles, o al “piso”,
a cavall fort o la baldufa,
a la pilota, a corda i no érem pocs.

Jugaven a les cartes, als quatre cantons,
a conillets a amagar, fent carreres,
a les xapes, no importava que fes fred,
havien infants en tots els racons.

Ara sembla que ja s’ha acabat,
les màquines han guanyat,
als nens asseguts al sofà, mirant la tele,
o jugant als videojocs, solen estar.

La gatzara ara està als poliesportius,
o als camps de futbol,
en especial els dies festius,
és a dir que no és un lloc qualsevol.

El temps ràpid ha passat,
però els records de petita
jo mai no he oblidat.

Aquelles cançons de bressol
que les iaies solien cantar,
als seus néts infants,
al capvespre al pondre’s el sol.


T’estimo, mar

T’estimo tant si estàs en calma,
com si bufa el mestral,
també si tens temporal
t’estimo amb l’ànima.

Quant et veig pel matí,
penso com acabaràs avui.
Et mana l’Èol, déu dels vents,
i també tots els corrents.

Tens les brises a l’aguait,
una manca, l’altra arriba,
els fileros sempre a la deriva,
és a dir, no paren mai.

El roquer omples d’escuma,
que és blanca i desapareix,
perfilant les roques una a una,
em moro d’enyorança si no et veig.

Qui et mira per primer cop,
en la teva immensitat,
si et compara, tot li sembla poc.

D’ençà que jo en tinc record,
amb mi has estat present,
dia i nit, en tot moment,
i em tens robat el cor.

Setembre 2010

Ma PILAR ALEGRIA VIDAL


ROQUETES

Sóc de Roquetes, fa pocs anys que escric. L’any 2005 vaig publicar el meu primer llibre de contes per a adults “Regala’m un conte”. El meu estil d’escriure és poesia en prosa, en les quals expresso els meus sentiments i la forma de veure la vida.
Des d’aquí vull donar les gràcies a “Poetes de l’Ebre” per donar-me la oportunitat de poder publicar cada any els meus pensaments i col·laborar amb ells en els seus recitals.




Les quatre estacions

Primavera, estiu, tardor, hivern, les quatre estacions de l’any, quatre estacions de vida.

La primavera, verda, pura, plena d’esperança, ens apropa a l’estiu temps de calor, sec, temps de molt sol que ens pinta la pell de color marró, temps de festes, d’alegria, de migdiada, temps que ens apropa a la tardor quan comencen a caure les fulles dels arbres, també cau l’alegria, la gent comença a canviar els seus ànims, comencem a estar tristos igual que el temps, i ja hem arribat a l’hivern, temps de molt fred, de festes de Nadal i reis. Temps molt trist, els arbres estan despullats, la gent camina encongida, és temps de neu i fred, però l’hivern passa i la gent torna a somriure perquè ja ha tornat la primavera, els moixonets canten contents i es desperta l’alegria congelada de l’hivern. I així novament tornem a començar un nou cicle de vida.

La nostra vida és com la de les quatre estacions, freda, calenta, en daltabaixos i ensopegades, en alegries i tristeses, però és la nostra roda de la vida.


Paloma blanca

Una paloma blanca ha volat del niu
ha de marxar cap al seu destí.
Amb les ales ben estirades
mirant cap al vent de garbí.

La lluna l’il·lumina,
els estels li diuen bona nit.
On vas paloma blanca?

Vaig a buscar el meu destí!
Més amunt del núvols,
molt a prop del cel diví.

Com saps on està el teu destí?
La meva ànima em va guiant cap al sol de mitjanit,
allí hi trobaré altres palomes blanques
que estan esperant que arribi el matí
per a veure’m arribar després d’aquest llarg camí.

Ja he arribat!! Ja estava cansat d’aquest camí, llarg i pedregós.
Per fi he arribar a la felicitat.
Ja sóc plenament feliç!!
Ja he arribat a l’infinit.

                        Dedicat al Pare Cardús. Abril 2011


Somnis

De matinada, m’he despertat, m’he espantat, he sentit un plor, un gemec. Què està passant?
Res. No passa res, només és un somni.
La gent crida, està desesperada, tenen gana i no hi ha menjar.
Què farem, amb els nens petits?
Què menjaran? Diners, pedres.
No hi ha res de res!!
Què farem?
Res, plorar i més plorar
i amb l’aigua de les llàgrimes
Endolcir-los el paladar
que l’alegria se n’anat, però un dia tornarà.


Primavera

Surt el sol, és dia clar.
La mar està en calma. És primavera!!!
Les orenetes tornen als nius.
Tothom riu,
La primavera ja és aquí.
Dies clars, llargs, alegres i bonics,
Arbres florits i camps plens de flors
Què bonic és viure així
Setmana Santa, rams i mones de pasqua
Solstici de Sant Joan, festa i xerinola
La gent surt al carrer, que contents que estem
Les penes i tristeses les deixem a casa
Perquè avui cantem i riem que demà ja en parlarem.


Al Delta

A tu Delta de l’Ebre
A qui mil cançons han cantat
I mil jotes t’han dedicat
Canalero i Teixidó.

Terra d’arròs
De cel blavós
D’aigües cristal·lines
I de sol meravellós.

Ostres, musclos i anguiles
a un bon restaurant podem trobar
i encara que no tingues estrelles Michelin
és igual perquè aquí les estrelles son la gent.

Gent treballadora, enraonadora i xaladora
però sobretot lluitadora
que com ningú han defensat, defensen i defensaran
el nostre riu estimat!

MIQUEL ACCENSI






ELS REGUERS

Voldria despertar sentiments que tots tenim, però de vegades estan dormits. Voldria suplir la falta de talent poètic, amb els somriures i llàgrimes dels temps viscuts.
R. Tagore deia: “El bosc seria molt trist, si només cantessin els ocells, que ho fan bé.”






Nenúfars

Flor de deus, reis i princeses
eterna és la teva llavor,
cents d’anys després pots renéixer
amb tot el teu bell esplendor.

Claves les arrels al fang,
amb ta tímida bellesa,
símbol de la saviesa
puresa i divinitat.

Blanca, groga o rosada,
nenúfar, flor de loto...,
ets la flor més admirada.

Bonica, humil i sàvia,
exemple, en definitiva,
per a la espècie humana.


Al meu amic Joan Cabrera

Vas néixer sord mut, estimat Joan,
una mancança prou important,
per desenvolupar de manera adequada,
la teva gran personalitat.
El nostre mon és dels poderosos,
de l’arbre caigut, tothom en fa llenya,
la tendresa que tu tens, no necessita paraules,
en la lluminositat dels teus ulls s’endevina.
Recordes, la boda de Jordi i Sandra?
Recollies floretes per a l’Anna Maria,
era com un homenatge a la bellesa,
que el teu cor oferia.
Penso en les teves rialles, obertes i franques,
penso a vegades, en el teu mon silent,
mancat de paraules i tant expressiu,
que pensarà la teva ànima de jove?
Florirà algun dia pera tu l’amor?
Si alguna vegada, t’has sentit menyspreat,
que els diries a aquells insensats?
Si ells tenint els cinc sentits,
estan carregats de vanitat?
Quina pobresa d’esperit més gran!
Quina humanitat tan miserable!
Que Deu els perdoni, pobra gent!
Quina llàstima que fan, no és així, Joan?
Si és veritat que al cel hi ha un Déu,
a qui en tu podrà comparar,
a l’hora de jutjar les bondats del món,
i de fer balanç dels mereixements.
El fet d’anar de sobrats per la vida,
com el tenir molts de diners,
és l’atzar el que ho dicta, no és cap virtut,
ningú deu d’alabar-se per haver triomfat,
ni desesperar-se per haver perdut.


A una dona excepcional

Al contemplar la teva serena bellesa,
Niu on s’hi sent tan bé l’amor,
No tinc paraules per expressar-te
Allò que em dicta el meu cor.

Muntanyes i rius, faigs, teixos i castanyers,
Arbres del bosc, lluna, estels i mars,
Rimes amb prats de mil flors que et parlen
I tu a tots estimes adores i comprens,
Al bonic iris dels teus ulls blaus tot s’hi recrea.

Voldria que el teu amor fóra sempre meu,
Al teu pas seguir el camí de la meva vida,
Les carícies dels teus llavis que mai em faltin
La teva cara de porcellana fina sigui bàlsam,
Veus de carícies la teva venerada i gentil figura,
El teu alè ple de serenor i dolcesa m’acompanyi...
Y (ja és mala sort que cap paraula catalana comenci així).

Tardor del 2011


Males notes

Darrera del vidre mira i no fa fred,
Pensa, mira, està trist, sorrut, capcot,
Avui ja no plou, el sol ja s’amaga,
Núvols rogencs i de malastrugança.

Acomiaden un dia endimoniat.
Una petita finestra de fusta
Emmarca les pobres velles teulades
Del carrer major del pintoresc poble.

Grups de nens i nenes juguen i criden,
Corren plens d’entusiasme i bona fe,
La mare, nerviosa, cus roba i calla,
El pare, mira el diari, no llegeix.

La casa, sembla buida, muda, freda.
Les notes del nen han sigut dolentes,
Tots estan castigats, tristos i sorruts.
Això passa a les millors famílies!

Temps fugaç

Intangible, imperceptible, com tot l’essencial invisible als ulls,
de forma discreta, fas acte de presència en les nostres vides,
però ja caminarem per sempre més lligats al teu dictat tirànic,
irremeiablement llisquem pel teu gran ventre
que encabeix tota l’eternitat, intentant esbrinar les qüestions:
Qui som? D’on venim? On anem? Quina és la nostra missió?
Tu, inamovible, amb l’arrogància del que se sap guanyador,
fas cas omís dels nostres neguits vitals,
mai no deixes que les coses tornin a ser com eren,  
encara que els records tinguin el sabor dolç de la recança,
mai no tornarà a passar la mateixa aigua sota els mateixos ponts,
cada dia neixen noves estrelles i altres desapareixen,
tu, ets el pal de paller que amuntega els anys viscuts,
tu, esborres el murmuri de la luxúria,
l’energia i la bellesa dels rostres plens de vida,
sembres la llavor de les boirines en la memòria senil,
privant-nos poc a poc de les facultats físiques i mentals,
canviant per silencis les veus desitjades del passat,
plenes d’amors, d’amics, d’encant, de poesia i... de calamitats,
segant horitzons llunyans d’olivers i camps de blat ben conreats,
com un vent que ve de lluny i se’ns enduu cap a l‘abisme.
Ni Einstein, negant la teva existència, va poder escapar- se’n
de la voracitat de les teves urpes esmolades.
Grans pensadors i escriptors com Paulo Coelho, afirmen:
“L’amor, és l’esperit i la causa primera de la que està format el mon,
quan veritablement desitgem alguna cosa de tot cor,
tot l’univers es confabula per ajudar-nos i fer que allò succeeixi.”
Es obvi, que bona part de la humanitat- entre els quals està el que escriu-
hem desitjat de tot cor, demanar-te que aturis el teu ritme infernal i
si no tens marxa enrere, al menys que alenteixis el nostre pas.
Tu, immutable, mai ens has fet cas.
És que per a tu no conten les lleis universals de l’amor?
Com si fórem bestioles estúpides, ens preguntem,
si de cada enrenou que la vida ens presenta n’hem après la lliçó,
si hem escollit bé el nostre destí,
si com pluja fina que cau sobre el sembrat,
el nostre pas per la vida, ha sigut fructífer i
dubtem,...dubtem,...dubtem sempre,
sense pensar que cada esser humà, té una diferent escala de valors,
allò que per a uns és virtut, per als altres és defecte.
El teu rellotge biològic, s’accelera constantment,
Esperant que arribi la joventut –l’època daurada de la vida-
Els anys de la infantesa, esdevenen llarguíssims i
Sense adonar-nos-en, la vellesa punyetera, se’ns tira al damunt.
Aquí, el corrent ja esdevé tan fort, que a cada remolí
deixem bocins de vida, esperant la cascada final. TOT UN POEMA!


Manifest

PARAULES
Que ens hem de renovar o morir?  -És evident!
Que tenim els polítics que ens mereixem? -És possible!
Que el pensament és lliure i la raó subjectiva? -Gran veritat!
Que hem de respectar i protegir la Natura? -És urgent!
Que hem de procurar ser cada dia millors? - És necessari!
Que hem de lluitar contra la guerra i la fam al món? -És imprescindible!
Que hem de buscar l’amor i la felicitat? -És inqüestionable!
Que hi ha uns líders que ens arrosseguen? -Malauradament!

FETS
Dòcilment, seguim les modes en l’art, vestir, viure, pensar,...
Dòcilment, obeïm el dictat dels poderosos, seguint el ramat,
L’ovella que es descarrila, va contra el sistema, és foll, visionari,...  
Fem cas omís d’aquell que té iniciatives pròpies.
Creem ídols per destruir-los després i canviar-los per altres.
La globalització ens esclavitza, despersonalitza i aclapara,
La censura -filla bastarda de la inquisició- ens fa emmudir,
Crítics corruptes pacten i popularitzen l’obra del millor postor.

CONSEQÜÈNCIES
Grans pensadors, artistes, escriptors,... n’han quedat fora.
Els corrents artístics actuals, els han exclòs dels seus circuits,
Els llops, entre ells, no es mosseguen. Ells són l’elit.
Els amants de l’art i la cultura, estem cada dia més desconcertats.
Ara el mal ja està fet!
S’han valorat i enaltit obres de dubtosa estètica al sopluig de que
en les anomenades “noves tendències artístiques”, tot hi cap,
d’acord en que ja està tot inventat i s’han de buscar nous camins.
Nous camins, buscaven els impressionistes francesos,
En no ser admeses les seves obres a la Biennal de Paris.
Nous camins, buscava Van Gogh quan mai podia vendre un quadre.
Nous camins, buscaven Elvis Presley i Els Beatles,
Fortament criticats per la seva música i el seu aspecte.
Nous camins, buscaven : Rubén Darío, García Lorca o Martí i Pol.
Amics meus: hem de saber destriar el gra de la palla!
Que no ens facin combregar amb rodes de molí!

CONCLUSIÓ
Llegim molt, visitem exposicions i museus, fem cultura i
Pensem que cada u és el millor crític i sap què li agrada,
No sigui que dintre de mil anys (més o menys), els nostres descendents
Pensin que la nostra, fou una generació d’imbècils i babaus!
Com diu a” Polònia” l’imitador del polític Tardà:
PERDONEU, PERÒ... ALGÚ HO HAVIA DE DIR !!!!