TARRAGONA
Simfonia num. 13. “Desgràcia”
I. Lento
Segueix entre el
món la desolació.
Sempre regna la
dissortada vida.
Sona com un càntic
de desesperació.
És com una
incurable ferida.
No recorda el
nostre personatge
en la seva
existència
la felicitat, un
agradable passatge,
a l’esmentada vida.
Alguns diuen un
breu viatge.
No hi ha
esperances...
És com viatjar a
una regió,
on viu la
desesperació,
on els negres
núvols de la tempesta
ens arrosseguen a
un fosc riu.
Allí ningú viu.
II. Marxa fúnebre
Entre nosaltres un
heroi ha desaparegut.
Ploren les velles
pel constant dolor.
Resten els amics
abatuts
mentre regna la
foscor.
Desperta una nova
tempesta
en aquella oblidada
ciutat
on regna l’ésser
desgraciat.
Llampecs brillen
amb por,
trons sonen com
punyals esquinçadors.
Espera la gent
que desapareguin
els núvols.
És la desgràcia
permanent.
III. Poco allegro
Sembla que esperem
una espurna
Sembla que esperem
l'alegria,
com un esclat,
com una breu
esperança.
Però finalment
el cruel sentiment
cau sobre l'ésser
indefens.
Hi ha cap esperança
per a la Humanitat?
Sempre regna pobre
el desgraciat.
La por ens segueix.
Res del mal
desapareix.
Quines esperances
ens queden?
IV. Largo
Sempre hi ha
aquesta desgràcia.
Pocs poden parlar
de la bona sort.
Les angoixes resten
als torturats cossos.
No hi ha
esperances,
només queden tempestes
i pors.
El pànic sense nom
regna,
malgrat no ho vulguem.
Viu la
inestabilitat
sobre el pobre
desgraciat.
L’amagat temor,
la innegable por
sempre ens acull
amb un sinistre
somriure.
Què ens queda per a
nosaltres?
L'heroi abatut
viu sense
esperances.
Els cops el deixen afeblit.
No queden respostes
per a tants
interrogants.
Parlen els vells
càntics
d'allunyar els
problemes.
Remeis...
No pensem en ells.
Però les ombres de
la por
insisteixen com els
trons
a una llunyana
tempesta.
Cors d'espectres
recorden
aquests temors,
mentre cerquem
solucions
per als entristits
cors.
Ja no ens queden
les il·lusions.
Només viuen els
antics rancors,
els amics dels
temors.
Simfonia num. 14.
“Turca”
I. Allegro maestoso
Xipre, illa
orgullosa,
aguardava aquella
invasió.
L'enemic no coneix
la compassió.
La tropa espera
majestuosa.
Incertesa
a la fortalesa.
La Mitja Lluna, la
seva bandera...
Comença el
bombardeig imparable.
El turc és
implacable
i rugeixen els
canons de la galera.
Entre els
cristians...
el capità Dídac, valerós,
i l’espadatxina
Lucia, orgullosa,
lluiten amb l'acer
poderós
contra la galera
intrusa.
II. Marxa fúnebre
Durà l’interminable
combat
fins al vespre
angoixós.
El governador han
matat!
I es prepararen uns
solemnes funerals...
És acomiadat
l'heroic governador
amb gran honor
a la pira d'un
penya-segat.
Les galeres
enemigues han retrocedit...
Però saben que
aviat
tornarà l'enemic
amb el seu
devastador atac.
Dídac i Lucia,
mercenaris bel·licosos,
són reclamats en
exèrcits nombrosos.
Però abans una missió
els encarregà un
noble
amb certa
desesperació.
Amenaçat es trobava
el seu poble.
Havien de rescatar
la seva filla,
la qual restava
tancada a una ciutadella.
Disfressats de
mercaders,
Dídac i Lucia
entraven a la fortalesa,
on no hi havia lloc
per a la feblesa.
La parella creuava
un laberint...
Passadissos i...
Les masmorres!
Fugien amb la nena
de la fortalesa.
III. Lento
Reis i governadors
parlen dels turcs
amb tremolors.
El cristià comenta
els seus horrors.
Amb estupefacció
contemplen una
enorme flota.
A la Mar
Mediterrània regna la desolació.
Prepararà el tur
l'atac definitiu
i aviat arribarà la
destrucció.
Al sumptuós palau
d’Istambul, el sultà riu.
Dídac i Lucia
capitanegen unes naus...
Roma no pot parlar
de treves ni de pau.
IV. Allegro
Comença una batalla
naval
aquell dia
a una gegantesca
badia.
Cristians contra el
Mal.
La Mitja Lluna es
trontolla ara.
S'estavellen
algunes galeres.
No hi ha cap
vencedor encara.
Unes altres naus
s'enfonsen.
Lluiten soldats,
espases i
alfanges...
Dídac i Lucia són
un vermell remolí.
Ajuden els
cristians desesperats.
I s'acompleix el
Destí.
Els turcs es
retiren.
I s'escolten els
primers clamors.
Són els crits dels
vencedors.
Els Cristians són els guanyadors!
Lepanto va ser
aquella recordada batalla.
Simfonia num. 12. “Casanova”
I. Allegro ma non
tropo
És el nostre
personatge
un conegut
seductor.
No és pas cap
actor,
però dóna aquesta
imatge.
Us parlo
naturalment
de Giacomo Casanova
per a ell l'amor és
una prova.
No parla mai del
casament!
Sedueix -sempre- la
jove innocent
ella cau pels seus
petons...
La família és
avisada per la gent,
però la noia ja
pren decisions.
S'escolten
escàndols.
Venècia tremola!
Entre espadatxins
hi ha un dol.
Sempre guanya ell!
El dux es posa
seriós:
“Hem d'empresonar
aquest home vergonyós.
Venècia es pot arruïnar.”
II. Marxa fúnebre
I el malèvol
Tribunal
agafa l'heroi
desprestigiat
i -tot seguit- es
empresonat.
Pensen que ha
acabat el Mal.
Mor el Dux per vell
i nomenen un nou
governant,
el qual decreta la
llibertat,
per a ell,
l'infatigable amant.
Però, obligat
assisteix a l'enterrament
del seu enemic,
el dux antic.
La seva Inquisició
fa tremolar la gent.
En realitat el Tribunal
decretà la seva llibertat condicional.
III. Scherzo
Prosseguien les
incidències de l'aventurer.
Ara troba noves
medicacions
-el fals i
groller-,
les quals porten
possibles solucions.
Els seus malalts
veuen petites evolucions.
El seu feble estat
notablement ha
millorat.
Ara són motius de
murmuracions.
Filtres, herbes i
pocions
semblen possibles
remeis,
però no es fien
dels seus serveis.
No són solucions.
Però Casanova cobra
molts diners
i amb meuques viu
als burdells.
Els més grollers
s'escandalitzen per
res, precisament ells.
I a Venècia, la
Inquisició
cerca el nostre
personatge.
Ha pres una nova
decisió!
Treure de la ciutat
aquesta imatge.
IV. Poco allegro
Es troba Giacomo
Casanova
a la nova presó.
És la seva casa
nova!
I perd, per
moments, la il.lusió.
Però pensa amb
fruïció
“Unes masmorres humides
on es passegen perdudes vides
no és refugi per l'aflicció”.
I fuig del fosc
castell,
només ell.
No troben
explicacions,
les autoritats
entre exclamacions.
I les aventures del
nostre heroi agosarat
segueixen amb un
objectiu inesperat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada