diumenge, 30 de gener del 2011

Pròleg de l'Antologia 2010, per M. Mar Panisello




M. Mar Panisello

Regidora de Cultura i Festes
Ajuntament d’Amposta



PRÒLEG


Quan se’m va dir de fer el pròleg de l’antologia dels Poetes del Ebre vaig pensar que era una distinció que no mereixia, però al mateix temps em va fer molta il•lusió, sempre he pensat que escriure és una manera de sentir la vida diferent i per a molts que ens agrada llegir, de vegades et sents identificada amb aquelles línies i potser, perquè no, arriben quan necessites un consell, una afirmació o fins i tot prendre una decisió a la teva vida, i lluny de veure-la la sents plasmada en aquella història, en aquella poesia, i per unes línies d’un llibre te pot canviar la vida.

Tota la gent que forma l’Associació dels Poetes del Ebre, han estat gent que m’han ensenyat molt, dins del meu càrrec de regidora, i això és una cosa que els agrairé sempre. M’han ajudat fent coses com aquesta, l’Antologia, que any rere any porten a cap en tant d’entusiasme i és el resultat d’un treball, d’un esforç, d’una intenció, la de que malgrat alguns alts i baixos, ells han donant continuïtat treballant i lluitant per a que les seves obres tinguin un lloc especial, aquest recull de fantàstiques poesies, un verdader regal per a la nostra cultura, cultura que hem de saber defensar i promoure, perquè és en definitiva les nostres arrels.

Gràcies a tots, per aquest treball i esforç i per a donar-li a la nostra cultura el lloc que es mereix.

Mar Panisello

diumenge, 9 de gener del 2011

GEMMA MECA ESTORA


TORTOSA

Nascuda a Tortosa el 14 de novembre de 1983. Historiadora i amant de la literatura catalana. Beca Marcel·lí Domingo d’investigació. Enamorada de les seves terres i de la seva gent.




Somni de Demà

Un dia em vas veure néixer,
jo t’he vist créixer.
Tu m’has vist avançant.
Jo t’he vist lluitant.
Crec en una terra.
Creus en una gent.
Crec en el que era.
Creus en el que serà.
Somio en veure’t lliure.
Somies en estar plena.
Somio en veure’t sola.
Desperto i et miro.
T’alces gran i forta.
Despertem i ens mirem
Pel futur que veurem,
units.
Pel demà que vindrà,
sols
Amb tu,
Catalunya..


Sense tu

Et miro,
Però no et veig.
Et sento,
Però no t’escolto.
Estaves aquí,
Ara ja no.
La felicitat,
La tristesa
En un segon
Les dues apareixen
De dia estaves
De nit marxaves

Sols,
Ens hem quedat
Buits,
un dolor profund
Solitud
Que ens busques
Tristor
Que ens trobes

Sense tu,
No hi ha res
Sense tu
Tot esta quiet
T’estimen
Et volem
Ara i
Per sempre

A la meua Pilutxa

JORDI VILÀS



TORTOSA

Tinc 34 anys. En la meva vida sempre ha estat present la poesia, des que jo tinc memòria els versos sempre m'han acompanyat, i estic segur que així serà fins a la fi dels meus dies. Des que tinc ús de raó una de les meves passions ha estat la lectura i evidentment la poesia, i el primer llibre que em va regalar el meu pare va ser Antologia de Antonio Machado i llavors va ser quan vaig decidir que volia ser poeta. Vaig començar a llegir a mestres de la talla de Machado, Lorca, Jiménez, Bécquer, Bello, Calderón de la barca, Rosalia De castro, Ruben Darío, Espronceda, Valle-Inclán, Miguel de Unamuno,Tirso de Molina, Quevedo (entre molts d'altres autors) i degut a això el meu vocabulari es molt més ric amb castellà, i em costa molt menys escriure amb aquesta llengua però prometo esforçar-me per començar a escriure poesia en català.


En ese cajón

En un cajón escondí mi vergüenza,
y olvidé que olvidar, latido y conciencia,
tendí mi mano a ese dios sin vida,
le di mi alma cansada y vencida.

Vi partir mil palabras bonitas,
silencio y recuerdos de flores marchitas.
Soñé que soñaba, recuerdos amargos,
soñé que soñaba ¡Qué sueños más largos!

¡Odio las rosas, su aroma de muerte,
te regalo mis pies ¡que sigan tu suerte!
Anda en sueños mi amor despierto,
leyendo en tus ojos entreabiertos.

En ese cajón donde dejé mi entereza,
olvidé que, olvidar es sin duda nobleza.
¡Olvidé que olvidar! Ya no lo recuerdo,
sigo andando y siempre me pierdo.

Te pido perdón mi cielo amado,
pues ya más no quiero tenerte a mi lado,
te pido perdón, mi hermosa luna,
por quedarme dormido, en tu vieja cuna.

Seguiré caminando como mi amigo Machado,
por el mar y la tierra, que tanto me han dado.
En ese cajón donde dejé mis suspiros,
amigos míos, del amor ¿qué deciros?
No soy más que aquel que tanto olvida,
un loco risueño ¿qué se yo de la vida?

Dejadme soñar que estoy despierto,
y si sigo dormido quizás es que he muerto.


Oro

No es oro todo lo que reluce,
oro es esa sonrisa regalada,
oro es esa mano brindada,
oro es el sol, que brioso luce,
oro es encontrarte en el cruce
donde no hieren las miradas.

No es más feliz el que más tiene,
sino el que menos desea,
aquel que va y viene
abrazado por la suave marea.

Repleto de libertad,
amante en una noche cálida
amante de la verdad
amante de esa luna pálida.

No es oro todo lo que reluce,
oro es aquello que no se espera
oro es lo que siento a tu vera
mientras tu rostro luce,
esa alegría tan sincera.

ANNA MARIA VALLVEY POBLET


ELS REGUERS

És enamorada de la vida i de quasi tot el que li hi dóna. Agraeix les coses bones i mira d’aprendre de les que no hi són tant. Li agrada superar-se en tot el que fa. Estima i li agrada sentir-se estimada. També li agrada mirar lluny, doncs la veritat és que hi veu més clar. Desitja que gaudiu d’aquest llibre!




La joia dels sentits


M’enfilo a l’olivera.
Les meves mans, acaronen les seves branques.
La nostra gateta “Solet” m’acompanya.
Oloro el flaire dels tarongers, farcits de flors.
Més enllà, violetes, roses, lliris, farigola.
Admiro els arbres amb el seu verd primaveral.
Em sento com un ocell dins del seu niu,
jo, asseguda al bell mig del ferm brancatge de l’olivera farga.
Puc sentir la seva energia i fer-me-la meva, hi ha un magnetisme inspirador en aquest univers particular, íntim...
Serenor i màgia es donen la ma, escoltant la salvatge naturalesa.

Plaers per escoltar

Les ones del mar xocant contra les roques, la música del vent batent les branques,
El brogit del riu, el batec del cor,
El so de les fulles que cauen a la tardor,
El refilar dels ocells, el batec de les ales d’un voltor,
Les petites gotetes d’aigua que brollen de les roques on neix la font,
La pluja que amara la terra...
Una melodia, una cançó estimada...
Són plaers que arriben a les profunditats del meu ésser.


Plaers per contemplar

Colors del matí i del capvespre,
El blau del cel, els verds primaverals,
Reflexos daurats i rojos de tardor,
Immensos mosaics de camps de tarongers i d’oliveres,
amb la blavor de fons de les muntanyes.


Plaers per olorar

L’olor dels tarongers i llimoners,
L’olor de tantes i tantes flors i de les plantes aromàtiques.
Omplen de goig el meu esperit!


Una tarda de maig

Acaba de ploure, el cel està trist, gris, apagat...
Estic llegint poesia.
La meva mirada s’enlaira a través dels vidres nets del finestral.
Contemplo el meu jardí.
Són moments de calma...
Per uns instants, evoco pensaments...
Que em conviden a la tristesa.
Però... no puc estar trista!.
Les flors em somriuen,
Són tan alegres els seus colors!
Tan boniques les seves formes!.
Com la primavera, el meu cor està inquiet.
Hi ha canvis que envolten la meva vida,
Els sentiments flueixen,
Els records d’hores viscudes, es presenten sense anar-los a buscar.
Per damunt de tot aquest cúmul d’emocions, en neix una de molt forta.
L’amor cap a tot allò que he viscut... i l’amor cap a tot el present.
L’amor ho fa tot possible!
Miro el meu jardí, sospiro... i
Continuo llegint poesia.

Caminant per la vida

Passió, misteri, angoixa, enyorança... temps.
El temps que amb el seu pas tot s’ho endú!
Caminem per la vida, poc a poc,
Vivint tot allò que se’ns presenta,
Els dies passen i ens van enriquint.
Penso que amb el pas del anys adquirim
Tants coneixements que val la pena viure’ls.
Riquesa de pensaments, de somnis,
De llibertat per emprendre la vida
Amb més il·lusió i coratge.
Que mai ens faltin:
Camins per recórrer,
Aire per respirar,
Ulls per contemplar,
Paraules per somniar,
frases per pensar,
música per escoltar,
paisatges per admirar,
mans per acaronar,
persones per estimar
i vida per viure...!.

TERESA SILVA QUEROL


AMPOSTA

Nacida en las Casas de Alcanar y residente en Amposta. Rapsoda, escribo poemas y soy actriz de teatro aficionada.

Quién pudiera volver a la niñez,
retroceder en los años transcurridos
y volver al encuentro de lo vivido.
Quién pudiera retornar a la niñez
para poder escribir más todavía,
poesía y vivencias mías.



Poesía para una madre

Qué es aquella estrella,
que brilla en el Cielo,
no es una estrella
son los ojos de Pepa
que brillan como luceros.

Hay un vuelo de gaviotas
sobre la espuma del mar,
los días de verano,
arena caliente.

Bronceada la piel,
olas que salpican
rompiendo en las rocas,
enredadas entre algas,
caballitos y caracolas.

Hay que ver cómo te ríes
con nosotras en la playa,
todas nos llevamos bien
somos grandes amigas
con una unión compartida.

El amor de tu marido
es como un rayo de sol
que te ilumina y te lleva
dentro de su corazón.

Eres la noche estrellada
que para él resplandece,
eres la luz de tus hijos
que con tu amor florece.

Tú, Pepa, serás feliz
mientras estáis todos juntos,
hijos, nieto y familiares.

Los jardines, el cielo, la Tierra
tendrán más vivo el color.
Te llamarán MADRE.
Y en tu casa habrá paz y amor.


A Rafel Lluís i Gisbert

Estoy sentada en mi terraza,
escribiendo mil palabras,
que vienen a mi memoria
de un popular barrio de Tortosa.

Aquella casa
con un balcón florido,
cuando tu madre estaba,
las flores llenaban la casa.

Pegadita al río Ebro
donde pasa el agua clara,
el sonido de la hojas secas
mientras bailan las estrellas.

Allí vivían tus padres,
dos hijos les dio el Cielo,
un niño y una niña,
preciosos cabellos dorados,
¡y su mirada!
Color de mar y de cielo.

Tus padres son especiales,
tenían una gran virtud,
luchadores y trabajadores,
una amabilidad real,
emana de ellos bondad,
formarán un negocio familiar.

Tu madre era hermosa
como pétalos de rosa,
toda ella encantaba,
su mirada, su gesto, su sonrisa.

Tu padre fue el fundador,
bueno como persona,
trabajando todos los días y festivos,
nos traía los helados
todos los veranos.
Fuimos sus primeros clientes
que tuvo en Amposta
allá por los años setenta.

Recuerdos que vienen a mi mente,
cómo disfrutaban los niños
saboreando los helados
aquellos días en que el sol
derramaba grandes rayos verticales.

Tu padre levantó la familia
sin conocer fatiga,
las cámaras frigoríficas son crueles
y poco a poco, enfermó.
Tú tomaste el relevo de la empresa
al terminar el servicio militar.
No naciste en noble cuna
ni entre lujos ni riquezas,
en cambio con tu esfuerzo y trabajo
has levantado una gran empresa.

Tu vida la has dedicado a tu negocio,
eres persona emprendedora,
he visto que das trabajo
a la gente que lo necesita
y a muchos padres de familia.

Eres el mejor amigo de tus amigos,
has criado a tus hijos, es el sendero
que te impulsó el destino.
Los años que se fueron
no han de volver jamás,
luego con la edad eres Director General.

Te dedicaste a la política,
la unidad hace la fuerza,
para que esta unidad dé provecho
ha de basarse en la cultura y respeto.

La vida pasa deprisa,
la vida pasa sin vuelta,
formasteis hogares
dándoles hermosos nietos.
¿Por qué olvidar el pasado
si es parte de la vida?
Me pide el corazón que saque a relucir
vuestro primer nombre comercial:
“Frigoríficos Lluis”

Entre aromas del vino de la pequeña bodega
y el sabor inolvidable de los helados “Marisa”
y al cabo del tiempo “Miko”,
recuerdos que vienen y van,
el viento no se los lleva,
donde están, están.
¿Por qué todo se ha acabado?
La hermosura de tu madre,
la amabilidad de tu padre.
Se terminaron sus fuerzas,
la juventud ya pasó,
dichosos sois los que
a sus padres pueden cuidar,
de tener unos hijos como vosotros
es una gran suerte,
un beso suave
para su mente,
su mente cansada,
rodeada de vuestro cariño
que no lo notan, pero está
y envejecer más y más.

La ilusión de mi vida
ha sido siempre escribir.
Yo quisiera reflejar
en esta poesía recuerdos
de los años que ya se fueron,
no han de volver jamás.
Feliz me sentiría
que esta mi poesía te guste
expuesta con sinceridad,
como ejemplo de amistad.

CARME SAURA SALVADOR

LA GALERA

Nascuda a Barcelona, encara que se sent molt vinculada a les Terres de l’Ebre per la seva mare de la Galera, lloc on hi passa llargues temporades.
Estudis de lletres i pintura. Ha publicat en diverses revistes contes i poesia.
També petites obres de teatre per a infants.






MEDIEVAL

I

Guerrer : Maria Dolça
els teus cabells
d’or tan polit
no tenen preu.
Maria Dolça
si tu te’ls talles
si tu me’ls dónes
seran la malla
per fer la cota
que guardarà
mon pit que és teu.

II Maria Dolça
la teva boca
és dolça flor
de magraner.
Ai, si tu em dónes
una besada
serà bandera,
per dur enlairada
serà estendard
que portaré
capdavanter.

III Maria Dolça
els teus ulls blaus
seran els fars
que em guiaran
per tots els mars.
Maria Dolça
de ta mirada
fes-me’n penyora
i espera, aimada,
aquí a la platja,
que tornaré
si a Déu li plau.


IV Maria Dolça
les teves mans
són dos coloms
de blanca carn.
Maria Dolça
si me les dones
seran les ales
del missatger
que et portarà
la meva veu.


Narrador:

L’amorosa veu del trobador, com si fos
l’heura, s’enfilava amunt, pels murs i
torres.

Maria Dolça se l’escoltava
mentre es mirava en espill d’argent.

La veu forta del trobador, com si fos el
vent, penetrava pels passadissos, per
solitàries sales.

Maria Dolça se l’escoltava.
Mentre prenia les estisores i arran tallava
els seus cabells.

La cançó del trobador, era riera a la
tardor, embravides aigües inundaven el
cor de la dama.

Maria Dolça se l’escoltava
mentre besava la blanca seda del
mocador.




Guerrer:
Maria Dolça
pel teu amor
m’he fet guerrer.
No ploris més
que tornaré.
Cobreix mon pit
daurada malla
que de l’espasa
infidel em guarda.


Narrador:


La veu del guerrer, era ja remor llunyana,
que les onades duien fins a la sorra de la
platja.

Maria Dolça
a la finestra,
feta vitrall,
li deia adéu.

CARMEN SAMPER CERVERA



SANT CARLES DE LA RÀPITA


Mestressa de casa, mare de quatre fills i iaia de vuit estimats nets.








Felicidad


Mi corazón se desborda,
está lleno de pasión
y tú, insensata, me huyes,
no me tienes compasión.

Te burlas de mi cariño,
preciosa felicidad,
¿cuándo en mí tus ojos posarás?

Me desespero y espero
aunque sea por un azar,
sé que a veces el amor
nos causa infelicidad.

¿Y qué hago con el mío
si no lo puedo entregar?
¡Dime felicidad, dime!
¿Hasta cuándo he de esperar?


Pensamiento

Cuando la bruma se esparza
y deje libre el horizonte
en mí llegará la calma
y me quedaré impasible.

Cuando desaparezca la niebla
y quede claro el horizonte
llenará mi alma compungida
la oscuridad de la noche.


Ejemplo a seguir

Arraigado en tierra mediterránea,
Andalucía, tu patria chica.
Al igual que tú, Federico García Lorca,
entregado de lleno
al sentimiento primario del arte.

Al del río subterráneo de la vieja sensibilidad
que despertó en ti este fenómeno
mítico y místico
al que llamamos inspiración.

Fuiste uno de los guías que nos señaló
una dirección alternativa.
Siguiendo tus pasos, mi querido amigo,
intento expresar lo que llevo dentro.

Sé que jamás podré llegar a igualarte
como a tantos otros, que siguieron tu camino.
Somos compañeros, no de viaje,
sí de pensamientos.



Gracias

Sea por casualidad
o por cosas del destino,
se cruzaron nuestras vidas
una mañana cualquiera.

Sin esperar ni saber
lo que después ocurriera,
de este encuentro fortuito
nació una amistad sincera.

Tras largas conversaciones
y pensamientos afines,
descubrimos que la amistad
fue transformada en cariño.

Lento se nos pasa el tiempo
hablando de una y mil cosas,
confidencias y recuerdos
que pasaron y reposan.

El tiempo ha transcurrido,
la amistad sigue viva,
y en ansias del deseo,
quedó una llama encendida.

Las gracias me diste un día,
te respondí:¿Gracias por qué?
Si una agradable sensación
me invade cuando acaricias mi piel.

Doy gracias porque te hallé,
gracias por ser tan amable,
gracias porque me ayudaste
en temas que yo no sé comprender.

Gracias por nuestra amistad,
gracias por tu comprensión
y gracias por tu atención
que a mi vida da ilusión.

Doblan las campanas

Doblan las campanas,
voces susurrando.
¿Por quién doblan?
La gente va preguntando.

Es por ti corazón mío
que solo me estas dejando,
la sombra de la muerte
en tu lecho se ha posado.

En noches como esta
te tuve entre mis brazos
llenándote de besos
tendido en tu regazo.

El viento de la noche
se agita, susurra y canta,
qué silencio tan hondo
invade mi estancia.

Un hueco queda en el mundo
porque no está tú presencia,
otros lo llenarán de tu estirpe,
de tu misma cepa,
pero en mi corazón
seguirá viva la espera.

RUBEN ROYO



MASDENVERGE

Li agrada la poesia i la literatura en general, així com qualsevol altra manifestació artística. Escriu poemes des de fa uns déu anys i els va publicant a la revista del seu poble, el BIM. Està molt content de pertànyer al Grup de Poetes de l’Ebre i poder arribar a la gent a través dels recitals poètics que fem pels nostres pobles i ciutats, així com col·laborar en aquesta obra que teniu a les mans on hi donem a conèixer la nostra collita de versos.


La pols del passat

En la pols del camí va quedant el passat.
Records que ara s’arrosseguen foren presència,
nítids esguards sobre la corda del temps
que ja pagaren el preu per la seva gosadia.

La parella que es mou per la nit solitària,
esmicolant el silenci amb els cors,
ja ha sentit el vol de les papallones
i el menut i rogallós crit de l’arbre
en desprendre’s de la dolçor del seu fruit.
Sí, ells han vist l’esclat capriciós de la rosa
quan l’encén el primer raig de llum!
Atents a cada signe que els dóna pau,
han percebut totes les meravelles
que caben en tots els móns.

Ara, en aquest ara sense passat ni futur,
es veu la claror dels seus pits constel·lats.
Són dos cignes que han creuat el coll
per mirar-se l’ànima des del paradís,
volves tan blanques com l’amor
que passegen els somnis per un llac infinit.

Ell:
És ella en el mirall irrepetible dels seus ulls.
Ella:
És ell quan li somriu acaronant-lo de passió.

(No queda gaire més a dir.
Cada temps té paraules i silencis.
Ells, aquells que foren ells, érem nosaltres.
Llàstima que ja no ho sabrem mai!).


Quan s’acaba l’estiu

Camino tot sol, entre el silenci i la memòria.
La llum rovellada del vespre s’esmorteix
i un mar de records esdevé súplica,
l’únic murmuri que aviva l’esperit.

Adés cantàvem a l’ombra dels arbres platejats
i desimbolts de cabòries, lliures d’afanys,
dúiem el temps ansa-esperança!

Enllà dels marges ferms i les arrels profundes
vaig esguardant el pas dels núvols,
la lenta obstinació que tot ho eixuga;
estrany a aquell que un dia vaig ser jo.

Fa un instant que besàvem els somnis
en l’albada del món, sense por ni recança,
beneint la collita d’un estiu ja proper!

Quan van marxar les últimes orenetes?

Tu i jo

No serem un record inesborrable;
potser sempre serem la melodia
que naix i va creixent i es mor un dia
de l’anhel d’esdevenir perdurable.

Entre fosca i llum, entre l’un i l’altre
va madurar l’esperança prohibida:
obrir la porta del cel a la vida
i fer dels nostres somnis un miracle.

Però Déu va escriure amb tinta pròpia
els destins que empresonen la memòria,
ofegant un passat que ja no passa.

Hem rigut, ens em desitjat, vam creure!
Tant se val si l’oblit se’ns encomana:
més enllà del temps tornarem a vèncer.



Una tarda d´estiu

S’escapen els sentits per la penombra
esquinçant un silenci insuportable.
Fa calor, la miro, el món s’ensorra
i la sang esdevé tropell salvatge.

En la dutxa cau el mur de la vergonya,
sotragueig impossible de combatre!,
mentre l’aigua perfila cada corba
al compàs d’uns malucs que mai s’acaben.

Ella sap que l’espio i se’n refia,
esponjant-se amb la flama d’una reina;
el cabell enredat li regalima
en estels de fragància volandera.

Sembla un àngel caigut en rebel·lia
quan s’eixuga brandant la tovallola
i si em pica l’ullet mentre es pentina
farem cap a l’infern lleugers de roba.

Ja s’atansa, més polida que la lluna;
una cuixa i ara l’altra; riallera!
Oh Senyor, quin plaer sense mesura:
contemplar la fatiga que m’espera!

FÈLIX RODRIGUEZ I FANDOS


TORTOSA

Amant de les paraules, la poesia , la vida i la natura. Nascut a Tortosa en 1982, i enamorat de les Terres de l’Ebre. És Dissenyador gràfic publicitari, Màster en Marketing.
És president Intercomarcal d’Unió de Joves de les Terres de l’Ebre. Secretari i presentador Literari del l’Associació “Poetes de l’Ebre”.




Força interior


L’altre dia vaig caure,
la ignorància em va seguir,
amb àmplia compassió,
però el terra em va esmorteir.

Ja estic de peu
amb molta més veu
i encara que no ho creieu
parlar de mi en sentireu.

Fragilitat aparent m’envolta,
i jo envolto la mediocritat
amb una llarga i eterna soga,
no us penseu que l’he cridat.

El meu nucli racional
batega impulsant puixança,
molts em donàveu per mort,
i més força em doneu
per a la més gran renaixença.





Benvingut, poema

Ha arribat una brisa feta paraula
als nuclis d’una antiga indiferència,
lletres amb flaire d’intel·lecte
però amb gust a sensació
acaronen la tensa pell,
el mur no roman com a simple maó,
l’ansietat esmicola la seva paciència,
deixa pas lliure a les seves entranyes,
el poema ja ha entrat a tot ell,
en situacions i oportunitats estranyes,
però no vull defugir de la raó,
i li dono la meva passió en forma
de la més fèrtil benvinguda
a la Poesia sense displicència.

IBAN RABASA




Nascut a Barcelona el 1982 i fill de dos gandesans, es va criar a Tortosa fins que, als 18 anys, es va desplaçar a Barcelona per estudiar. Llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració i en Publicitat i Relacions Públiques, i cursant un Postgrau en Lideratge i Governança local, actualment és el President d'Unió de Joves, les joventuts d'Unió Democràtica de Catalunya. Li agrada escriure en la intimitat i es considero un ebrenc absent, per això ara ha fet el pas públic esdevenint membre de Poetes de l'Ebre.


L’esguard del silenci

Els primers raigs trenquen l’horitzó;
la rosada es fon, trenca el color.
Obre minúsculs camins líquids,
no hi ha perdó.
Un destí etern amaga l’amargor,
aquells ganxos que et desfeien han tornat.
No entenen cap raó, absolut el seu parer,
ni tan sols donen peu a justificar.
El passat és aquí.
Foscor a l’alba, és això, és aquí;
agredolç sabor de temps pretèrits.
Les ales escapçades, potser ni tan sols l’amistat.
Tot resulta fugaç.
Les teves paraules s’han esfumat,
vents forts permanents t’han derrotat.
Espera, amic, no baixis el cap,
a l’esguard del silenci hi ha
l’última oportunitat.
L’esguard del silenci t’ha esfumat,
no trobes ni el com ni el perquè.
Tant sols s’ha donat...
Sigues ferm.
No et tanquis pas.
Obre el teu cor, deixa’l volar
i trobaràs, tot allò anhelat.
L’esguard del silenci s’ha acabat

3 de desembre del 2006

Ebre etern

Lluny ets de mi, Ebre etern,
llences foc, fum, brou de terra,
records immutables,
no s’escampen, s’uneixen, es fonen.

Pluja d’aire i rosada d’or,
Ebre etern, tu esperes,
camins ferms, enyorança plena,
cor de pedres d’estiu a hivern envies.

Pèndol de vida, oracle de Déu,
clar, no és mostra, sense designació,
només tu, Ebre etern
escups forats, memòries i ambició.

T’aproximes, se’t veu prop,
no t’allunyis mai del tot,
sense tu res té raó,
Ebre etern, ets l’horitzó.

MANUEL REAÑO PLANCHUELO



TARRAGONA

Nació en Toledo, pero hace años que reside en Tarragona. Ha escrito poesía desde su juventud. En prosa ha obtenido un primer premio, en 1958, con la obra “Problemas de la juventud actual”






La font daurada

(Dècima o espinela)

Vaig beure de la font Daurada,
de l’aigua que brolla
junt a la muntanya.

Vaig tastar el sabor de la vida,
naixent de la terra
rocosa, estimada.

Així, vaig saber expressar
sentiments de l’amor,
de sentir i abraçar
amb dolor i passió.

La brisa permanece
(Canto marinero)


El cielo y la mar se unen
allá, en la lejanía,
la nubes cabalgan lentas
sea de noche o sea de día.

La tranquilidad se impone
mientras las olas se mecen,
el sol preside la escena
y la brisa permanece.

Con mi barco de dos velas
apenas si avanzo ya,
necesitaré los remos
si decido navegar.

Así camino en la vida
llena de luz y de amor,
por esa senda escondida
que me alegra el corazón.


Espejo

Igual que en un espejo
se refleja tu amor en mi alma,
sentimiento que viene de lejos
tras la noche que precede al alba.

Y, de estrellas de bellos ensueños
que se van cuando llega la mañana,
yo me encuentro en el borde del cielo,
y, tal vez, si volara...

Refugiarme en tu suave ternura
querría si tan fuerte te amara,
por favor, no me pidas la luna
que es posible no hallarla.

Ese espejo revela la dicha
en tu rostro de noble mirada,
buscaré por la senda perdida
primavera en verdad desatada.

En el cruce de las estaciones,
la alegría como luz abarcara,
el temor con cien mil ilusiones
la diana atinada.

Es el sol y su brillo infinito,
el amor con su voz acertada,
es el canto de broche divino
el que induce pasión a mi alma.


Yedra

En las noches de tristeza
quiero pedir a la luna,
que me procure fortuna
para merecer tu amor.

Quisiera ser como yedra,
esa planta trepadora
para estar a toda hora
enredado a tu balcón.

Decirte lo que te amo,
contarte que por ti muero
de tanto hacerte feliz,
y entregarte el corazón.

Por eso, pido a la luna
que me ilumine y me guíe,
que me renueve la vida
y me envuelva en su pasión.

En las noches de tristeza
me gusta encontrar la estrella
que me transporte hacia ella
y darte mi corazón.


Un romance

Un romance es una historia
con sus penas y alegrías,
tú me amas, yo te amo,
y así día tras día.

La belleza y el amor
aparecen cuando quieren
se entremezclan por doquier,
siempre nacen, nunca mueren.

Por qué será que te amo,
reina de mi gran pasión,
es un sentimiento sano
que sale del corazón.

Y, no puedo asegurar
si es tristeza o es contento,
sólo te puedo decir
que enamorarse es correcto.

Un romance es la vivencia,
es poder y no poder,
es vivir, mas sin vivir,
es amar hoy como ayer.

ANTONIA PATERNA


SANTA BÀRBARA

Nace en Vilanova i la Geltrú (Barcelona) y hace año y medio que vive en Santa Bárbara. Hija de padres castellanos y poetisa esporádica. Ha ganado algún premio de poesía en las revistas, donde vivía anteriormente y pueblos de alrededor.
Nos deja unos pedacitos de sus contactos, de la musas y de su alma.



Añoranzas

¿Dónde está la alegría, madre,
la alegría de cuando era niña,
que se perdió en el camino
desde que comencé a andar?
La alegría, la inocencia, los sueños...

Qué tristeza más grande
siento dentro del corazón,
aquellas tardes tranquilas
jugando en la plazuela,
y los domingos reunión familiar.

¿Dónde está todo eso que no puedo recordar?
Sí, tengo recuerdos de mi infancia
escondidos en algún lugar,
para que cuando surjan en mi mente
con mil amores podré abrazar.

¿Dónde está la familia y todo aquello
que yo creía que era mi hogar?
Todo se perdió en el tiempo
sin poder retornar,
qué tristeza más grande
siento dentro de mi corazón.

¿Dónde está la alegría, madre,
la alegría, la inocencia y los sueños
que nunca regresarán?


Todo vibra en armonía

La naturaleza es sabia, ya lo dijo un sabio un día,
porque llegó a darse cuenta que todo vibra en armonía,
los animales y las flores con sus bellos colores,
los árboles, el mar y los ríos,
es lo mejor que nos ha dado Dios.

Mira, hermano, qué joyas nos ha puesto en la manos,
debemos mirar por ellas, compartir y no pelearnos.
¡Te das cuanta! A los que nos llamamos humanos
o animales racionales, resulta que nosotros mismos,
poco a poco a la tierra nos la estamos cargando.

Todo vibra en armonía querido, hermano,
se te ha dado la capacidad de aprender y comprender,
no pidas lo que ya tienes y lucha en paz por la libertad,
tu madre la Tierra es y en el sol a tu padre ves,
a los dos necesitas, ayúdate y haz el bien,
pues lo mismo que aquel sabio un día,
vio que todo vibraba en armonía,
date cuenta y aprende esta lección día a día.


Mi Sagrado Corazón de Jesús

Siento hacia ti un respeto,
siento hacia ti un cariño,
que por mucho que yo crezca
a tu lado, siempre seré un niño.

Señor, tu poder es infinito,
tu gloria, el descanso eterno.
Deja que me acerque a ti
para darte el amor que siento.

Llevo tu marca en mi piel,
mi Sagrado Corazón,
para que nunca me olvide,
que tengo tu bendición.

En el camino de la vida
existen muchas piedras,
pero tú nos das fortaleza
para poder demolerlas.

Muchas llamitas divinas
rodean a Nuestro Señor
y yo sé que cuando muera,
una de ellas seré yo.


A mi padre en el recuerdo

Padre, ¿por qué pienso tanto en ti,
pero nunca digo nada?
¿Será que me guías desde el cielo,
para que no me pase nada?

Ahora que no te tengo,
estás más cerca de mí,
que cuando te tenía en mi casa,
siempre quise acercarme a ti,
pero nunca me escuchabas,
y ahora que te has ido,
me proteges con tu alma.

No lloro porque te fuiste,
sino porque me apena tu falta,
tu serás mi estrella guía,
no te olvidaré jamás
y siempre estaré contigo, diciéndote
¡Te quiero papá!

FRANCISCO MAYOR PEGUEROLES




Paco del Fruto - ALDOVER

Nace en Aldover en 1925 y no empieza a escribir hasta su jubilación. Desde entonces lleva publicados tres libros de poesía. Es su afición favorita.





Amoríos en el Ebro


Las playas de nuestro Ebro,
dónde se tomaba el baño,
son testigo mudo y ciego
de amores y desengaños.

El Ebro guarda un secreto,
que no quiere revelar,
de un amor puro y eterno,
que un día nos vio jurar.

Aunque éramos dos chiquillos,
con el aroma de las flores
y aquella brisa del río,
nos sentíamos mayores.

Mi corazón palpitaba,
contento y acelerado,
y mientras tú me besabas,
yo me quedaba callado.

Cuando te recuerdo juntos,
por las orillas del río,
entre zarzales y juncos,
siento como escalofríos.

¿Cómo has podido olvidarte,
de aquel amor tan sincero,
que un día tú me juraste,
a la orillita del Ebro?

No te odio ni te maldigo,
pero sí le pido a Dios
que te ponga por castigo,
que cuando hagas el amor,
estés pensando conmigo.
Aldover, tardor del 2001


Els bolets

Al Baix Ebre i al Montsià
quan arriba la tardor
es comença a despertar
la febre del rovelló.

La gent té tanta “locura”
i és tan forta l’afició,
que si no es posa mesura
lo Port sembla una invasió.

Unes pluges abundoses
han regat els nostres camps
i els bolets i pegaloses
ben aviat sortiran.

Però la gent no té espera,
i abans que puguin sortir,
com tenen tanta fal•lera,
ja s'esperen sota el pi.

Abans de fer-se de dia,
les carreteres del Port
semblen una romeria,
pugen tots a poc a poc.

Va gent de totes maneres,
alguns bons aficionats,
i van famílies senceres,
però molts no en troben cap.

Si el govern es dóna compte
del despotisme que hi ha,
crec que més tard o més prompte,
al final faran pagar.

Los cafès i restaurants
que hi ha per aquella zona
tenen molts més parroquians
que els hotels de Barcelona.

Alguns se’n tornen contents,
altres mig desenganyats.
Uns porten los cistells plens
i altres no n’han trobat cap.

Però no es perd l’afecció
i a l’endemà de matí
altre cop la processó
puja pel mateix camí
en busca del rovelló,
però molts van a patir.

Novembre de 2009



Festa dels socis de 85 anys al casal de ferreries

Tots els que ens trobem aquí
som gent de gran resistència,
acostumats a patir
i tenir molta paciència.

Tots hem viscut una guerra,
patint gana i espantats,
menjant i dormint per terra,
descalços i despullats.

Quan es va acabar la guerra
vam viure una dictadura,
tots treballant a la terra,
menjant fruites i verdura.

I hem sabut resistir,
i encara que sembli estrany,
ens teniu avui aquí,
tots amb vuitanta-cinc anys.

Hi ha molts que ja els coneixia,
altres ja ens havíem vist,
però a partir d’aquest dia
ens considerem amics.

I els que no han pogut venir
per alguna adversitat,
els desitgem des d’aquí
salut i felicitat.

Ens sentim molt agraïts
d’esta petita despesa,
i aquest detall tan bonic
vers a la nostra vellesa.

I voldria demanar
al que sigui president
que ens torneu a convidar
quan complíssim els cent.

I em voldria despedir
amb un fort aplaudiment
de tots els que som aquí
a la junta i president.

Aldover, tardor de 2010

ROSER LLANES I GARCÍA


L’AMETLLA DE MAR

Les meves afeccions són el cant coral, pintar i intentar fer poesia. De tot això ja fa uns anys.
Estic contenta de pertànyer al Grup “Poetes de l’Ebre”, als quals dono les gràcies per haver-me acollit amb tanta cordialitat i dir-vos que per a mi és un alicent molt bonic el que ens trobem per recitar i poder gaudir de la vostra amistat.



La platja de les “Truges”

La platja de les “Truges”
quin bell record,
era per tots nosaltres
un gran tresor.

La mare ens hi portava a berenar,
després aprofitàvem per nedar,
les canyes que hi trobàvem eren vaixells
que feien córrer per l’aigua molt contents.

Corrent i saltant per la sorra,
pujant i baixant pel rocam,
passava la tarda serena
agafant petxines, gambes i algun cranc.

Llavors ens assèiem a descansar
i mentre ens menjàvem l’entrepà,
buscàvem a la sorra una “truja” per guardar.

Cargolets ens sortien, vidrets de tots colors,
pedretes de formes capricioses
que a la nostra innocència ens semblaven tresors.

Mirant les gavines, no paren de furgar,
la tarda passava i el crepuscle arribava
quan la “truja” ens sortia, quina il·lusió!
Era com si tinguéssim un gran guardó.

La platja de les “Truges” ja no existeix
el progrés no respecta els sentiments.



La plaça nova

Era a la Plaça Nova
on de menuts vam jugar,
aquells dies entranyables
al cor els farem durar.

Ens divertíem moltíssim
amb el berenar a la mà,
aquell pa, oli i sucre
que bon regust ens va deixar.

Allí enmig de la plaça
era un lloc molt segur,
la gent quasi no la creuava,
pocs carros, la vorejaven,
el nostre món s’aïllava,
sense que ens molestés ningú.

Ara que ja som grans
hem pogut xafar la plaça,
cada any amb bonics concerts
i els aplecs de la sardana.

Per la Fira Alternativa
està aquell lloc a vessar,
són productes de Comarques
que dóna bo de mirar.

Pel carnaval les disfresses,
a colles van arribant,
lluint per aquell entorn,
el que el seny els hi ha dictat.

Sabeu quan són els dies
de força animació,
la setmana que se celebra
la nostra Festa Major,
el ball de la darrera coca
que sempre ha estat tradició.

Els que pensen amb nostàlgia
que divuit anys han tingut,
comproven si el cos aguanta
i a tots els hi diu la Banda
que el temps no ha passat per ningú.


La casa de Sant Vicent dels Horts

La vella casa modernista
dalt d’un turó hi lluïa,
grandeses d’uns altres temps
que mai més no moririen.

Des d’aquell mil nou-cents dotze,
que és quan la van fundar,
quin munt de records tenia
si ens els pogués explicar.

Va sorgir sense esperar-la
d’entremig de la foscor,
la llum que guiava nostres passes,
ens portava a conèixer
tot el seu esplendor.

El vestíbul era sobri, sense pretensió,
dos bancs de fusta tallada
i la calaixera de roure,
precedint aquella entrada.

En un racó una aixada,
amb el suport que l’aguantava
em va cridar l’atenció,
uns mots d’homenatge a l’home
que va donar tota una vida,
regant la seva suor.

Les cambres antigues,
com si el temps s’hi hagués parat,
els mobles i les cortines
totes d’un gust refinat.

Guarnint l’escalinata
que pujava a l’altre pis,
la força t’embadalia
i el pensament et fugia,
agraint a aquell artista
que a cops de martell
l’havia posat allí.

Un gran ram de flors seques
deixades damunt l’arcó,
al costat d’una escultura
de Sant Joaquim i la Verge,
tot llegint un pergamí
harmonitzava l’acció.

També vaig admirar
un Sant Crist que estava
en un passadís tancat dins
d’una vitrina, i tot era de marfil.

En travessar el gran jardí,
quan anàvem a marxar,
veient tantes oliveres
no vaig deixar de pensar.

Segur que l’amo d’allí
amb esforç les va conrear,
ell s’anomenava Quim
i el seu record, sempre perdurarà.

dissabte, 8 de gener del 2011

TERE GISBERT VÁZQUEZ


AMPOSTA

Sóc ampostina per tots els cantons, estimo la meva terra i la seva gent. Escric poesia des de l’any 2002, encara que sempre m’agradat. Participo en fesivals benèfics, fent petites obres de teatre còmic, que em faig a la meva mida i m’ho passo molt bé.
Desde fa tres anys sóc presidenta de les Mestresses de casa d’Amposta. Desitjo que us agradi la meva poesia, em surt del pensament i del cor. Gràcies per llegir-me.


Esperant una nova vida

Dolça flor que despertes una gran passió.
Rosa perfumada que crida a la matinada sense cap por.
Clara veu suau i callada que acarona en el ventre
la nova llavor, aquella que en tanta estima
et vaig deixar jo.

Sou per a mi, el present i el futur, tot el meu món.
Amb tot el caliu fem el niu i l’omplim d’amor.
Es fa llarga l’espera, tant val hivern, primavera, estiu o tardor.
Criatura desitjada i tant esperada que ens omple d’il·lusió.

23 d’octubre de 2010


Arriba el Nadal

Un estel molt brillant es veu al firmament,
una llum que porta directe cap a Betlem.
Ens avisa que arriba Nadal.
Nit que naix un infant, fill de Josep i Maria
i Rei és de tota la Humanitat.

Jesuset mira i somriu a tota la gent,
pastors, pagesos, grans i infants i als Reis d’Orient.
Del més ric al més pobre, tots li porten presents.
Jo li donaria molt d’amor i alegria i els millors
dels meus sentiments.

I també li demanaria a ell que tant de poder,
un món amb pau, comprensió i molta estima,
per viure la vida sense fer mal als demés.



Acosta’t, fill meu

Acosta’t a mi fill, a la vora del llit i digues i conta’m el que t’ha passat,
que el teu riure no és el mateix,
i l’alegria no apareix i el caràcter t’ha canviat.
Si tens un neguit, la mare t’escoltarà, si has tingut mals pensament,
si en algun problema t’has ficat, acosta’t i dis-me la veritat.
Si a la vida tens algú en qui més pots confiar,
és amb la mare, la que t’ha parit, la que junt al pare t’ha fet gran,
qui millor et pot aconsellar?

Sempre vull el teu bé, visc per tu, veure’t feliç és el meu desig,
és tota la meva felicitat.
Si et trobes en un món del que tu sol no te’n pots sortir,
apropa’t, em tens a mi, dis-me fill que t’ha passat!
Parla, descansa’t, plora i aboca aquesta angoixa,
que no et deixa ni respirar.

La mare és aquí, sempre per ajudar.
Si te’n vols sortir, d’aquest mal pas,
vine a mi que consol trobaràs.
No hi ha res en la vida que l’amor i l’estima,
amb paciència i temps, no ho pugui curar.

Tan sols de la mort, que tard o d’hora arriba,
és de l’únic que no et puc salvar.
Per seguir endavant, junts trobarem el camí,
deixaràs de sofrir, miraràs cap endavant,
i al darrera quedarà el passat.
Vine, acosta’t a mi, que la mare et donarà la mà.


S’han esborrat els teus records

Mare, avui escric per a tu, la dona que m’ha donat la vida,
que ha lluitat sempre pel meu futur.
Ara em toca viure la meva vida al teu costat, perquè visques tu.
He de vestir-te, netejar-te, pentinar-te, donar-te el menjar,
com si fossis una nena petita, tenir-te cura, com ho has fet tu.

Que se n’ha fet d’aquella dona presumideta,
amb oloreta de colònia fresca, de somriure tranquil,
simpàtica, que mai parava i neta com la plata?
És que ni l’ombra queda de tu!
Que deu passar al cervell, que a poc a poc els records
de qui ets i de qui són els qui estàs veient,
mica a mica es van perdent?

No sé on tens l’ànima, mama, perquè tenint al mirall el teu cos,
ni saps qui ets, ni saps qui sóc.
M’envaeix una gran tristesa, en els ulls les llàgrimes
són constants i el cor tinc destrossat,
perquè per molt que et faci, no tornaràs a ser la d’abans.

Com la d’un ocellet petit i malalt, la teva vida
s’anirà apagant i tots els teus records no t’emportaràs,
perquè la teva memòria, mama, ja fa dies que s’esborra’t.

Dedicat amb molta estimació als malalts d’alzheimer i als curadors. 17-10-2009.




Trencant cadenes

Crec que ja ha arribat el moment de trencar les cadenes,
aquelles que sempre com una creu he portat.
Tota la meva existència he fet d’esclava i criada,
dels meu pares, del marit i dels meus fills ja grans.

Mai han valorat res del que els hi he fet,
segons ells en tenia una obligació,
també posar bona cara i complaure a tothom.
Volent o sense voler em van trencar l’ànima i el cor.

Els maltractes eren constants i vivia amb molta por.
Acotxava el cap i plorava d’amagat,
deixava el temps passar i els hi donava la raó.
Però he conegut a una persona bona,
que em dóna pau, caliu, plaer i amor.

M’ha obert una finestra per on entra la llum del sol.
Avui m’he llevat de matinada, m’he tret la camisa de dormir,
m’he rentat la cara amb aigua i sabó,
m’he perfumat la vida i he omplert la maleta
d’esperança i il·lusió i tancant la porta del passat,
he agafat el tren, que em portarà a un mon millor.

I he cridat amb molta força, “per fi ara, començaré a ser JO”.

Ho dedico a les dones maltractades, desitjant-les un món millor. 19-4-2010

FRANCESC FAVÀ VALLS




ROQUETES


Jubilat, escriu poesia, es considera un poeta poc més o menys apreciat, en aquesta vall en què hi ha una vàlvula, que ens permet el pas o l’interromp.




A puerta abierta

Sueños que van más aprisa que el viento.
Luces que nos recuerdan el pasado.
Árboles que sólo se ven por un lado
y palabras que dicen lo siento.

Hay a quien le hacen un monumento.
Trozos de tierra que no sirven para nada.
Rumores de poca durada.
Y lazos que se deshacen,
noticias que se esparcen
y enfermedad no esperada.

Engaños que causan dolor.
Placeres que pasan al olvido.
Pájaros que no hacen ruido
y efectos que causan sudor.
Juicios que defienden el error.
Molinos que ya no existen,
costumbres que a desaparecer se resisten
aunque las abejas sigan produciendo miel,
un animal que es fiel,
mientras otros, a traición embisten.

Y entre comienzos y acabados
y flechas que señalan los caminos
se encuentran con nuestro sino,
los que por muchos son apreciados.
Y siguen los caracoles paseando por los prados,
el gallo que señala el amanecer
la simpatía que causa placer,
mientras quedan agujeros por tapar,
y no dejaremos de la atención llamar
para que cada uno cumpla con su deber.

20-10-2000


Deseos y reparos

Allá en el horizonte,
donde desde aquí no se ve nada,
donde el camino continúa,
donde la luz no se apaga.

Quién pudiera encontrarse en ese lugar
apartado del nido de la codicia,
de la penosa sujeción
y de la aparente justicia.

Se habla mucho de compromiso
al tiempo que se pierde la condición,
esa variante que siempre afecta
al que cumple con su obligación.

Si no fuera por esa elación
que degrada regazo de perspectiva,
el tiempo no pasaría en balde
y nuestra estancia sería efectiva.

Pero hay que seguir la costumbre
desde lo ocurrido con aquella manzana,
creer en los que dicen saber,
ser el guía de nuestra rama.

Veraneo no cumplido
que como remedio se acude a la excusa,
donde está la caricia deseada,
en vez del que se abusa y se acusa.

Parece que aún faltan muchos años
para estar el hombre predispuesto,
a entender de lo que somos,
empezando por el respeto.

Y todo lo que sirve para enseñar,
lo detesta porque no es vicio,
lo malo de todo es
que vamos juntos hacia un precipicio.

Y sigue la doctrina del disimulo
y sigue el cuidado de registrar otros, nuestros valores,
y sigue el día tras día la espera
y siguen cometiendo lamentables errores.



Gracias te doy por ser mi guía Señor


Voy haciendo lo que me vas mandando
porque creo ser, tu cepa sarmiento,
y mi respeto en ti, va en aumento
a medida que el tiempo va pasando.
Sólo tu sabes, hasta cuando
voy a poderte venerar,
lo mismo que alabar
por el tiempo de vida que me has dado,
y te doy las gracias por adelantado
ahora, que aún puedo hablar.

Has sido el guía de mi camino,
el consuelo de la esperanza,
el maestro de mi enseñanza
y el protector de mi destino.

Me has dado la razón de tu poder divino,
la acción del buen cumplimiento,
el estilo que demuestra el talento
de la proposición de los valores,
los que dan a conocer los colores,
los que dan a conocer los colores,
que te hacen pasar algún momento contento.

Y sin tu luz, no veo más que frialdad y olvido,
aunque no he perdido la fuerza de mi voluntad,
la que regula la honestidad
y la significación del sentido.

Y es verdad, que todo lo que sé, de ti lo he aprendido
y el primero de todo es, el ser fiel a los demás,
mirando siempre atrás,
como lo hace el amarillo girasol,
comportándome como lo que soy, un español,
tomando medidas con mi compás.

11-4-1999

GLÒRIA FANDOS GRACIA


TORTOSA

Naix a Samper de Calanda (Terol) i des de 1973 viu a Tortosa. Col·labora a la premsa local i comarcal i al Canal T.E. És presidenta del Grup “Poetes de l’Ebre” amb el suport de l’Ajuntament d’Amposta. L’any 1999 realitza el Pregó de Festes del seu poble i té una inscripció a la casa on va nàixer. Crea “Poesia Per la Pau” a Ràdio Ràpita. El 2009 realitza el pregó de la Festa Major del barri de Sant Llàtzer (Tortosa)
Ha publicat Tortosa, enyorança i amor (1999), Luz y sombras (2000), Sentiments sobre les Terres de l’Ebre i la seva gent (2002), poesia. Lo Nostre Teixidor, cantador de la jota improvisada de les Terres de l’Ebre (biografia, 2005), Al Vent de l’Ebre (poesia) Empremta de dona (relats), 2006, Puerta al horizonte (novel·la, 2007), Llum de Tardor i Hojas Dormidas (poesia) 2008 i La Sirena de l’Ebre (Relats, 2010)
Ha guanyat diversos premis i guardons. Article d’opinió: Frater (Madrid 1999). Narrativa: Joan Cid i Mulet (Jesús, Tortosa, 2001), Sant Jordi d’Ulldecona, Tarragona, 2002. Poesia: Internacional “Fèile Filiochta” Dublin (Irlanda, 2001), Grup Luz de Luna (Barcelona, 2003 i 2004), Menció d’Honor, Ca l’Avi, les Planes (Barcelona, 2004). Grup de Dones del Vendrell (Tarragona), 2005, 2007, 2008, i 2009, Frater. Madrid 2007
Tomàs Simon Plazas d’Amposta posa música a tres dels seus poemes. És del Club dels Poetes desconeguts dels Matins de TV3.


Es crema el temps

Entre l’escalfor del pensament
i els calfreds d’hivern
que sent el meu cos,
el cor batega a cops pausats,
com una destral de fusta i ferro,
que destrossa troncs d’arbres
morts, arrancats del bosc,
que seran llenya,
per alimentar el foc de la llar,
que somiàvem seure junts,
gronxats en el balancí de la vida,
amb les mans curulles de carícies
i mirar-nos als ulls,
contemplant les flames
rogenques i tremoloses
que cremen el temps,
però no cremarien
el nostre amor.

Poema escollit, per al l’espai poètic de Núria Feliu, al programa d'Els Matins de TV3



Copes i versos

Espais buits, plens de silencis,
i de vegades,
curulls de records cansats,
llunyans, reflectits al mirall
del temps...
penjats, com fulles invisibles
a les branques moribundes
dels arbres d’un parc.
Una terra plena d’herbeis, fenàs
i unes margarides blanques,
desplomades, desmaiades,
amb pètals pàl·lids i malaltissos,
expectants em miren,
amb el seu esguard groguenc,
viu, lluminós, com el resplendor
del sol ombrejat,
d’un calorós i sufocant estiu
que avança en el seu decliu.

Crepuscle tardorenc, deixant enrere
la flama encegadora
que acaricia els arrossars
del Delta, que ens abraça
i ens envolta...
i aquesta Ciutat centenària,
musical i literària,
admirada Amposta,
amb el riu d’aigua dolça
que pel seu costat somriu i passa,
arriba al mar de sal,
besant la propera costa
de daurades platges.

Somiant a les matinades
amb pluja de paraules,
cossos i mans s’uneixen,
es fonent, es perden i es troben
pels laberints dels sentits,
contemplant les llums rosades
que darrere del Montsià s’acosten.

Entre copes i versos,
als camins de la pell i el cor
no ha quedat un racó per explorar,
ni per besar, ni acariciar.

Al cel la lluna plena,
la nit clara i serena,
Unió dels llavis extremits
per un amor nou, que s’estrena
cada dia, cada albada.

Veus que canten i versen,
Terres de l’Ebre, Lletres Ebrenques,
Terres d’Arbó, Escriptor
de lletres d’or,
romandran impassibles en el record
i al fons del cor,
amb matisos de tresors immensos,
aquesta nit, nit màgica
de copes i de versos.

Participació a les IV Jornades de Lletres Ebrenques (Amposta 2009)


Impregnada de tristesa

Una visió aigualida
impregnada de tristesa,
m’amara els ulls
que miren al cel,
esperant que amaini
la tempesta…
tot és tenebrós,
com la vida que se’n va
i ja no torna.

No em vas cridar,
ni em vas fer cap senyal.
T’hagués portat primaveres,
un somriure, mil poemes…
Ara on te’ls faré arribar?
A la platja on passejaves
mirant el mar?
No et podré portar res,
ni besar-te al front,
ni aclucar-te les parpelles…
ni espantar la mort
quan et venia a buscar,
ni donar-te un alè de vida,
robada a la tarda ufanosa
que a mans plenes respira,
i fer bategar el teu cor
i es quedés a jugar
amb els colors alegres
emmirallats de sol...

Després de la tempesta
vindria la pau i la llum.
Un camí per seguir,
sobre el mar,
acariciant
les aigües salades,
o per un riu,
tastant les aigües dolces,
Per caminar junts,
amb esperança
i fulls de poemes per cobrir-nos.

Premiat al Certament de poesia “Grup de Dones del Vendrell” 2009

PAQUITA CASTELLS CARLES





DELTEBRE

Creu que una de les maneres de continuar sentint, creant, relaxar-se, i poder expressar-se és escrivint poesia.




Laia

Sientes tanto...
eres intensa como el amanecer
y a la vez tan dulce y mágica
como los duendes del ayer

Laia, como alas
de purpurina dorada
es tu nombre,
dejas al pasar un tul
de esperanza
de campanillas de roble.

Despiertas la magia
que llevo enredada
y al mirarte me llevas
a un bosque transportada.

Al volar,
las estrellas
de tu pelo
dejan resquicios
de esperanza,
dejando al pasar
el sentimiento
de que todo perdura
en el alma.


Damaris

La guardiana d'un tresor,
així et sents d'enamorada,
passes per la vida
dels qui estimes
deixant paraules de confiança.

Estels brillen
al moure la teva
falda platejada
que fins als peus t’arriba deixant
un raig de llum
en la nit encantada

Camins de purpurina daurada
el teu cabell va sembrant,
enigmàtica la mirada,
protectora al parlar,
defensora d'un sentiment
la guardiana d'un tresor
que mai deixaria anar.



Mª Sol

Que te vas a tu país, me dices,
no lo quiero ni pensar,
se me hace muy duro el poderlo imaginar.
Prefiero pensar que sólo es por un tiempo
y este sentimiento de ausencia largo no será.

He soñado que ya volviste
y abrazándome me dices
que marcharte jamás podrás.
Como duele tu ausencia,
al saber que me has enseñado tanto,
a amar de verdad
a perdonar el dolor
que la vida nos pueda dar,
a ser generosos
con los que quieres de verdad
a amarlos mucho porque
algún día ya no estarán.

Has sido mi maestra,
no te imaginas cuánto,
con sólo tu saber estar
has dado todo el ejemplo
de lo que yo quiero ser de verdad.

He admirado tu fuerza y valentía
cuando la vida te ha tratado tan mal
y espero amiga mía querida
que tu dolor sea siempre breve,
porque una estrella que brilla tanto
nunca se puede apagar.



A tu, iaia meva

Com dir-te que vas significar tant per a mi,
i que vas ser un exemple a seguir.

El teu coratge em donava força,
el teu orgull em donava seguretat,
els teus principis, saber que hi havia
alguna cosa per què lluitar.

Amb tu vaig aprendre les primeres puntades,
t’admirava quan tenies l’agulla a la mà,
i a cada puntada que donaves una història m’anaves contant.

Sempre em poso la mà a la cintura,
de vegades les dos, de costat a costat,
recordo que tu sempre ho feies,
vull pensar que de tu ho he heretat.

Em deies que jo era “partidalenca”
amb molta seguretat,
jo contenta em posava
perquè quelcom bo devia suposar.

De tu vaig aprendre,
que quan alguna cosa et fa mal,
un cop al damunt la taula, quan no et volen escoltar,
el cabell sempre ben arreglat,
les llaçades endreçades i cap taca al davantal.

No t’agradava cuinar, ni escurar,
si com tu sóc clavada!
Què contenta deus estar.

Sempre que plego la taula,
un copet al plat em fa recordar,
que tu, iaia meva, molt, molt em vas deixar.

MARIA BRULL PUJOL



L’AMETLLA DE MAR


Viu al costat de les barques, li agrada molt la natura, navegar, pescar i també contemplar el mar des del seu balcó.
Als seus setanta anys, se li ha despertat la necessitat d’escriure aquestes i altres vivències, tot allò que veu i sent.
Li agrada compartir tot això amb els seus amics i la gent que estima. Té marit, tres fills i sis nets.




A tu, poesia

Perdona’m si dins meu
presonera has estat,
creu-me, de debò, abans
no me n’havia adonat.

Perquè ben lluny puguis volar,
t’he obert les portes de bat a bat.

Amb tu vindré si em convides
sense cap dubte,
per poder viatjar sempre juntes.

Gener de 2010.



A l’olivera mediterrània

Olivera que amb paciència i resignació,
aguantes dels vents l’embat.
Fredor a l’hivern i a l’estiu calor,
també les sequeres i les humitats.

Valenta ha crescut a vora mar,
i quan arriba la primavera
et vesteixes de blanc,
i a poc a poc et vas daurant.

Després es marceix la teva flor,
ja et surten les petites olives
i tornes a estar verda, el teu color.

Quan ja som a Sant Pere
se’n veu una aquí i l’altra allà,
diuen: collita segura hi haurà,
i si ho vols saber espera.

Pot ser que l’estiu sigui calorós,
i no plogui fins a últim d’agost,
en aquest cas les olives van caient,
perquè els manca l’aliment.

En arribar la tardor,
ja es veu que prenen color,
verdes, negres i roges van madurant
i molt aviat les agafaran.

Llavors deixar-se pentinar
i amb les mans acaronar
el pagès la collita farà.
Si en queda alguna per collir
contents els ocells faran cap allí.

Se’n posaran en conserva per tot l’any,
la resta les portaran al molí,
es tornaran líquid verdós i color d’or,
part fonamental de la dieta mediterrània.

També especial per a fer un bon massatge,
en fi, bo per a tot i medicina pel cor.
Novembre 2010


Infinitat de paraules

Les que et donen tranquil·litat
i vénen d’un ser estimat.
També d’un bon amic
però mai d’un enemic.

Unes que fan menjar als malalts,
d’altres que curen els mals,
lleials de benvinguda i d’ajuda.

Odioses, enganxifoses, enganyoses.
“Picarones” i “carinyoses”.
Les que et fan posar roig,
i d’altres que et tornen boig.

Les que et donen bons consells,
també que volen com els ocells,
les que el vent s’emporta
i les que t’obren una porta.

Les que fereixen, traspassen
o t’agafen i t’afalaguen.
Complicades o senzilles, avançades,
oblidades i també recordades.

Unes que no van enlloc,
altres que tenen gust a poc.
Les que s’han oblidat
perquè són d’un temps passat.

També de dictador i que fan por.
De tristor i de dolor, també per demanar perdó.
D’altres sàvies, justes, buides o injustes.

De comiat i de caritat,
i algunes et donen felicitat,.
De mancança, d’enyorança i d’esperança.

Altres et confonen, t’il·lusionen.
Et traeixen, prometen i res donen.
Que molt volen dir,
i que res diuen a la fi.
També n’hi ha de condol,
i que a la vegada et donen consol.
Les que t’animen cada dia
i et donen vida i alegria.

Un sense fi de paraules boniques,
que no em caben aquí,
i totes elles són riques!

Em voldria quedar humilment
amb les de agraïment,
paraules d’estimació i amor,
que surten del fons del cor.

Febrer de 2010

FRANCESC BOSQUET PUJOL


TARRAGONA

Fa 67 anys nasqué a la bella Vila de Miravet; fill d’un mestre d’escola. Estima el seu bagatge, referent a les lletres, principalment en el de la poesia.
Ha creat tres composicions poètiques com són: Bosquetina, Nebulosa miravetana i Polets i Poletes.
Fa esbossos teatrals a tres veus, íntegrament amb poesia.
Llibres publicats: “Esparpells”, “Poemari de desconsol”, “Kenya, illa de Maurici, cant al Baix Ebre” i “Trident poètic”.
Realitza conferències poètiques.


A la terra Pau

Quina trobada, quines hores i quin dia!
De sobte pregunta, resposta a mida,
conversa encesa, ulls brillants i desitjant-se,
alenades fresques, amors ajuntant-se.

Hora beneïda, molt desitjada, els calia.
Quant temps que ho estaven esperant, dia a dia.
Dues vides plenes d’amor, petonejant-se.
Dues vides netes, enceses, estimant-se.

Tendres mirades, caliu i constants somriures.
són vides que donen llum i pau a la Terra.
Són aquestes les millors i més fermes vides?

Vides que donen vida constant a altres vides,
vides que maleeixen i paren la guerra,
vides que ajuden, que donen totes les mesures.

Vent suau, sí, que porta amor constant i pau.
Aigua fina que dóna vida i a la Terra, pau.


Trobada


Hores caigudes, hores llargues de viatge.
Rellotge cec, amb corda de tocs lents.
Llar buidà i sense gairebé tiratge.
Massa temps, massa; bufen malfaents vents.

Eren hores de tren, mare quin pelatge!
Ventalls de colors foscos, freds, dolents.
Benvinguda Coloma, amb variat plomatge,
ens somriguérem. Eren colors calents.

Els ulls es clavaren en un mateix punt:
les cares radiants i les pells escalfades.
Joiosos temps d’amor volant cap amunt.

El tren corria, corria per les serralades.
Feliç trobada, bàlsam, consol, unt,
camps secs d’amor per la finestra donades.

Guerra, crits, que se’n vagin! Volem suaus ones.
Pedres d’immillorables colors i formes.

Junts, escalfors i amors! Mai més tornarà?
Ni temps per al nom i l’adreça. Em tindrà?

Per la finestra vèiem, lloaven la Natura!
La Coloma ja era a casa, el tren s’atura.

Baixà a l’andana, amb la mà em feu petons.
Pel vidre la mirava; tinc raons...


M’agrada... (Nebulosa miravetana)


M’agrada, el cel blau amb trossos de cotó.
M’agrada, el cant del rossinyol, vesprada.
M’agrada, l’amor amb destil·lació.
M’agrada, figa amb gota de rosada.

M’agrada, un cel amb estels de platí.
M’agrada, un cant vibrant molt afinat.
M’agrada, un llavi carnós i amb carmí.
M’agrada, un petó sucós i escalfat.

M’agrada, el vol planer de la puput,
m’agrada, una sortida de cargols,
m’agrada, el cant del gripau, el més volgut,
m’agrada, veure copiosos, grans vols.

M’agrada, nit serena amb lluna plena,
m’agrada veure aigua amb mans, de la font,
m’agrada ajupir-me, beure-la i xuclar-la,
m’agrada el bosc, la muntanya i la font.


M’agrada, dona feta i candorosa,
m’agrada, també d’ulls verds de maragda,
m’agrada, dona amb sons i aires de fada,
m’agrada, la dona molt saborosa.

M’agrada, amb arrels, sempre amanyagant,
m’agrada son alè d’estima i de desig,
m’agrada, l’amor harmoniós, al mig,
m’agrada, sa veu dolça i sempre amant.

M’agrada, la pluja fina, constant,
m’agrada, un carrer ple de bolets negres,
m’agrada, la dona de tendres mirades,
m’agrada, l’àngel silenciós, triomfant.

M’agrada a l’estiu, el cant de matinada,
m’agrada a l’estiu, amorrar-me a un rierol,
m’agrada a l’estiu, el cant del verderol,
m’agrada a l’estiu, el vent de marinada.


Aigua de serena


Aigua de serena,
amb la sirena.
Aigua de pitxell,
amb Merixell.

Aigua de neus,
amb la Neus.
Aigua de roses,
aigua d’orquídies.

Flaire de romaní,
des del bon matí.
Flaires de la Ribera,
tots amb trempera.

Magrana amb vi ranci,
suc amb pitxell o càntir?
Peix i marisc més bo?
Cases del Mar, té un do.


Cases del Mar et recordo.
Cases del Mar, t’estimo.
Cases del Mar, t’acarono.

ROSER AMILLS BIBILONI


Algaida, Mallorca, 1974. Viu i treballa a Barcelona des de 1992. Periodista i professional editorial des de 1995, ha treballat per a Grijalbo-Mondadori, Zeta, RBA, Seix Barral, Godó, Planeta, Cultura03, Océano, Recoletos, 25TV, Globus, entre d'altres; ha estat directora de revistes, ha organitzat homenatges, exposicions i cicles, ha impartit conferències i tallers de literatura. Primer Premi de Narrativa Sant Jordi 1997, Universitat de Barcelona, i Primer Premi de Poesia Universidad Politécnica de Madrid el mateix any. Reconeguda (maig 2005) "L'escriptor santcugatenc del mes", la seva obra ha estat traduïda al castellà i el francès. Títols publicats: Mejan, biografia del pintor, Anuart Ed. Barcelona 1998; Uno solo, por favor, Calambur Ed. Madrid, 1998; Lais per amants distingits i altres paraules, Vilobí d'Onyar, Abadia Ed. 2004, pròleg d'Andrés Rábago “El Roto”; Nos casamos, Maeva Ed. Madrid 2004; Vivir con serenidad, Océano-Ámbar, Barcelona 2004; “L’arbreda ebrenca”, Recull de relats, antologia col·lectiva, March Editor, El Vendrell 2010 i “Morbo”, poemari amb pròleg de Luis Racionero, March Editor, El Vendrell 2010


ELS NOMS QUE BALLEN

Et trobo a faltar, he comprat
una rajola de xocolata i no caldria
temptejar llençols insomni ni carícies
ni escriure més si com ós famolenc
furguessis la bresca que pretén
estendre’s banc de boira, que reclama
calma a cullerades com s'encomanaria una
a un llibre o a un xarop.


Sospiro i gemego. Tremolo, t'ofereixo
l’eixam que tempteges
mans que dubten
dits guiats per constel·lacions
que hem d’elevar a l'ultrasò
per la prima i llòbrega escala,
picada d’ull i preliminars
i quan tot just treus la llengua
i tastes la geometria
jo remeno la cintura més encara
per a que saltem junts dins del cercle perfecte
i la teva pell
estarrufi la meva
amb una sincronització definitiva.


Assaboreixes cada minut de la meva nova teoria,
prens un raspall de la cartel·la,
dones la puntada inicial a l’almívar
dels meus llavis que xopa els teus, llaminers,
mandrosos,
i dibuixem a cops de llengua
corbes econòmiques que auguren
que el negoci ens serà favorable.

Deliberem encara per si de cas
amb els ocells, amb els aires condicionats,
amb les lents de colors amb el color de la pell
dels estrangers, amb la filosofia platònica
a la que ja no dóna suport la meva oïda
i obrer concentrat vibres
fins que aconsegueixes
ajustar les tisores a la mà.

M’has convençut i ara només
has d’estrènyer els dits
ben a prop del clatell
per tallar bé cada trena,
has de tibar-me el cap enrere,
enfonsar les ganes i els sons secrets
dels budells dins la butaca
estampada de papallones

i després breu sospir
de satisfacció,
feina ben feta,
ja no dubtaré més
com dubtava quan deia por
i la mare manca de vitamines,
menja’t la verdura, no creixeràs, abriga’t,
busca un marit com cal, no pretendràs sortir
amb aquesta minifaldilla i sobre tot

no et tallis el cabell
que estaràs lletja
i ningú t’estimarà.



Cada cop que obrim el cos a un altre cos
som terròs fèrtil i frontera,
començament i final, dàdiva
i un mostatxo que riu
i un altre que sospita per damunt de tot,
una veu que predica que tot això
és poblar, és parlar,
vaig fer la meva oferta de viva veu
vaig repetir que excavem llenguatges
i bevem vi còsmic triat per un tribunal de veïnes,
que portem la butxaca embarassada
de burilles mal apagades
i el tema s’encén, amor,
s’encenen el foc la fulla del ganivet
el dia a dia que brota matolls
per impedir-nos el pas,
les armes blanques a quilòmetres
que trossegen el timbre de veu
i totes les tenebres de setembre

i així constatem caminois
que seran ràpidament recoberts
per la mandra d’entendre massa fang,
qualsevol somrís que no sigui de plàstic
i que ens convidarà a prosseguir viatge

cada cop que obrim el cos
a un altre cos i s’encenen
totes les rauxes que paguen la pena
mentre la pomera del què diran
badalla fulles verdes

i comprenem, a la fi,
que col·laborar és escorre’s
i que ja podríem haver fet la resta del camí així,
sense necessitat de resoldre-li cap puzle a ningú
més enllà de nosaltres mateixos,
de la nostra intransferible inevitable tria
d’experiències per conquerir.

MIQUEL ACCENSI SUBIRATS



ELS REGUERS

Voldria despertar sentiments que tots tenim, però de vegades estan dormits. Voldria suplir la falta de talent poètic, amb els somriures i llàgrimes dels temps viscuts.
R. Tagore deia: “El bosc seria molt trist, si només cantessin els ocells que ho fan bé.”




Amarga realitat



Amb els ulls de la despreocupació jovenívola,
Assedegats de somnis emblanquinats per la droga,
Trasbalsats els sentits i el sexe a flor de pell,
Surten a la carretera desafiant tots els perills.
Tergiversada la realitat, l’enginy es torna bretolada,
Els dubtes infinits, esdevenen lleis universals,
El còctel està servit per llançar-los al caprici de l’atzar,
Mentre el foc negre de la nit els embolcalla.
Un crit esgarrifós amb esquitxos de sang calenta,
S’escapa pel vidre esmicolat del cotxe,
Ara tot és silenci..., La mort els esperava pacient,
Una pluja fina precedeix a l’albada que no te espera.
Torrents de llàgrimes, tendreses i records,
Demà els acompanyaran cap al repòs etern i misteriós,
18, 20, 22 i 23 anys, junt a les lletres platejades dels seus noms,
Quedaran tapats per frondoses corones de flors
I després... pel temps que tot ho esborra.




Conillets a amagar

Temps eren temps!
Ja engolits pels anys i la vida,
Quan recentment arribats
A un mon inhumà, cremador de somnis,
A l’ombra tutelar de la llar,
Amb el constant neguit amorós
De pares, avis i parents que
Nodrien de plomes flonges
El niu del que començàvem a treure el cap.
Un cap encara orfe d’idees...
Sense adonar-nos-en de la fugacitat del nostre pas,
Ni de la propera tirania de l’amor,
Àvid d’experiències... Lliure de perjudicis.
Jugàvem... Jugàvem...i rèiem!
“Conillets a amagar, que la llebre va a caçar,
De nit i de dia, que el sol se ponia.
Conillets, esteu ben amagadets?”.
Així apreníem a ser poetes,
Mentre la quitxalla s’amagava,
Escoltant les últimes paraules
Com un eco perdut, ja llunyà...
L’enginy agosarat dels uns
I la desesperant candidesa dels altres,
Sortien a relluir...
Guanyadors inclements i perdedors patològics,
Jugaven al mateix joc. Com en la vida...Com en l’amor !
Esperant l’oportunitat de tocar el primer
On roman la fita del “parador”,(el que paga”)...
Entestat a la tasca feixuga
De buscar en amagatalls llunyans,
lo que no troba als propers,
corrent el risc de ser desbordat pels ràpids.
Com en la vida... Com en l’amor!.





Alabanza de virtud y menosprecio de vicio
(Poema tragicómico en tres idiomas)

¡Oh, cielos! (Perdón por la expresión)
¿Es que Belcebú en su infinita rabia,
Sorbió vuestros mezquinos sesos,
Escurriéndolos cual sucia bayeta de fregar?.
¡Pardiez! (Perdón otra vez).
¡Qué bien aprovechó la oportunidad “el Maligno”
Para que estos inmundos artilugios!
¡Loado sea Dios!
¡Estos amigos inseparables del vicio y
De la corrupción más espantosa,
Solapadamente y de manos supuestamente amigas,
Hayan penetrado, a la chita callando,
En nuestros honestos y píos hogares!.
¡¡¡ PÓNTELO, PÓNSELO !!!
Así reza el escandaloso eslogan,
Si es que a eso puede llamarse rezar,
Comprar y vender el susodicho macabro y vil objeto,
Elaborado por mentes calenturientas y depravadas
Que ha infectado nuestro loco mundo,
Metiéndose con premeditación y alevosía y
Casi siempre con nocturnidad,
En nuestras propias camas, para deshonrarnos.
¡Qué lejos quedaron! ¡Vive Dios!
¡Aquellos cinturones de castidad!
¡Aquellas flagelaciones y silicios!
¡Aquellos venditos escapularios!
¡Cuanta razón tenía el poeta trasalpino,
Al exclamar en la lengua del Dante y de Bocaccio:
“¡Aaaaah, malandrina, malandrina,
Tu, non fai l’amore per amore,
Tu lo fai per golossina!”.
Desitjaria que tant Dante com Cervantes,
Comprenguessin la meva intromissió,
No vull maltractar els seus idiomes i
Passo olímpicament de la seva opinió,
Ser català és per a mi un honor,
Tenim la llengua més bonica,
És la que sé parlar i escriure millor.