dimecres, 28 de març de 2018

Antologia 2017: QUITO BOSQUET


QUITO BOSQUET

TARRAGONA



No he pogut, he perdut (Bosquetina)
4t Amor

He buscat molt, no he trobat mai res,
uns sense buscar la tenen, i més.
Passen anys, mal paranys, segueixo sol,
desplomat i malaltís verderol.

No apareix, ja fa temps, molts anys i panys.
Estic esperant, si seran molts anys?
El temps s’esgota, ja no res rebré,
et temps diu: Prou, i ja no apareix bon marbre.

Tot per tu, branquetes d’amor, saviesa,
tot seria niu, bona entesa i tendresa.

Però ja em faig vell, amb arrugada pell,
els ulls em ploren, i ma vida s’escurça,
sóc fruita molt madura, trec la fel.

No he pogut,
he perdut.
Tanta tendresa,
per res, una malmesa.

Gent que saben,
i no es troben.
Altres es destrossen,
s’apaguen.

Bones forces,
mai seran mortes.




Ebrenca de la Ribera (Bosquetina)
4t Amor ebrenc

Ets eixerida, ebrenca, riberenca,
la més bonica i encisadora barca.
Trenques l’aigua amb tranquil·litat i esveltesa,
formosa, i baixes per l’Ebre amb fermesa.

Jo, t’acaronaré i et faré somriures,
et pintaré i et cuidaré a totes hores.
Sempre junts, moltes nits de pleniluni,
viurem amb pau, i farem fora el dimoni.

Ens enamorarem i pescarem,
barbs i sirulos, i bé els salarem.

Enamorats del riu, allí farem el niu,
a la barca, amor, fent paella i dormint,
sempre agafats, amb flaires d’amor viu.

Barca feta dona,
dona feta barca.
Història bonica,
història amb marca.

Barca ebrenca,
dona ebrenca.
Barca riberenca,
dona riberenca.

Ebrenca de la Ribera,
de la Ribera ebrenca.




Polets y Poletes (Nacimiento).

Dos mil tres, bendito año,
Julio, nacen Polets, Poletes.
En cafetería Trobada,
ciudad de Tarragona.

Verano muy caluroso,
verano muy asfixiante,
verano muy sofocante,
verano muy fogoso.

Hotel ciudad de Tarragona,
buena fresquita,
buena hora y delicia.

Pol, Pola. Polets, Poletes,
familia con amores.
No pondré Pol ni Pola,
afilaré, me honra.

Pondré hijos, hijas,
o sea, Polets, Poletes.
Son del barranco de Pol,
Miravet, llueve y hace sol.

Generaciones,
y más generaciones,
los mejores embriones.
Veintiséis versos cortos,
por mí muy queridos.
Polets y Poletes,
en el arroyo, serafines.


© Tomàs Camacho Molina

Antologia 2017: TOMÀS CAMACHO

TOMÀS CAMACHO MOLINA

ALCANAR



Puces poètiques

No molesto ningú
ni ningú em molesta.
Estic sol, prenent el Sol.
         1.12.2017

Molts petits viatges
fan un viatge gran.
         1.12.2017

Després d’un insòlit
diumenge de novembre,
càlid com una amable carícia,
ve una esgarrapada de gel
que ens recorda
la crueltat de la intempèrie.
         1.12.2017

Entro en una carnisseria,
compro un polp.
         1.12.2017

Quan estàs a la presó...
És un gran càstig
que et deixen sense pati?
         11.11.2017



També, els dies
són una presó.
         4.11.2017

La ciutat
és indiferent
a la copulació
de les seues mosques.
         4.11.2017

França, podries acollir
més de 2 milions de refugiats
i convertir-los en ciutadans?
Fugir d’un país de merda,
romandre al país
que hauria pogut ser.
         2.11.2017

Sedició? Rebel·lió?
L’Estat colpeja
amb el pes d’una llei qüestionable.
Des del 2010, el poble català
ha sortit pacíficament al carrer
demanant votar.
Hi ha qui ho ha impedit.
Hi ha qui ho ha afavorit.
On és la democràcia?
         2.11.2017

Davant la violència,
la millor estratègia
és la fugida!
         2.11.2017




Moltes petites coses
fan una cosa gran.
         22.10.2017

Quants de matisos!
Quantes tonalitats!
Paisatge pintat de primavera d’estiu.
         22.10.2017

Si poguesses viatjar en el temps,
però només en sentit,
què escolliries?
Passat o futur?
Jo, passat.
         26.8.2017

La bufetada que més dol
és la darrera que reps.
         8.12.2017

—Si esta fos
la teua darrera nit
sobre la terra...
Què faries?
—No podent fer-ho tot,
no faria res.
La qüestió no és tant el fer
com el ser, o simplement,
l’estar.
         4.11.2017



© Tomàs Camacho Molina

Antologia 2017: JÚLIA COSTA


JÚLIA COSTA

BARCELONA



El meu mal no vol soroll

El meu mal no vol soroll
ni crits dels abanderats
ni trets d’armes als terrats
ni un foc encès al rostoll.

El meu mal no vol soroll
ni consignes ni proclames,
ni cants de terres llunyanes
ni el discurs del bocamoll.

El meu mal vol pau senzilla
poruga i sense passions,
vol quatre banals cançons
i cap tresor a cap illa.

No és pas estrany, el meu mal:
el pas del temps, el comiat
de tanta gent que he estimat,
tot ben poc original.

Joves ardits i amb coratge
em miren amb compassió,
ells, que són com vaig ser jo 
en encetar el meu viatge.

El meu mal no vol remor,
l’experiència és tot un llast
que evidencia el contrast
entre els fets i la il·lusió.
No em jutgeu sense pietat
si els himnes ja no em fan peça,
si m’amara la tristesa
i defujo tot combat.

El meu mal no vol res més 
que un llibre i un finestral,
una agulla i un didal,
un record i un braser encès.

No em mouen les profecies
ni una nova rebel·lió.
Miro a la televisió
les guerres de tots els dies.

El meu mal no vol soroll,
sí, ho admeto, ja sóc vella.
S’abalteix la meva estrella
esporgada amb el gatzoll.

El meu mal és mal de vida,
malaltís enyorament.
La flor del darrer moment
es decandeix a l’eixida.




El riu

No és gens original comparar un riu
amb la vida, que neix i creix i fina
i es barreja amb el llot i amb altres aigües
i tan aviat sembla tranquil i plàcid
com perillós i a punt de desbordar-se
o bé pateix una sequera llarga
i un temps d’escassedat i deixadesa.
L’Ebre té avui la llum d’un estiu tendre,
reflecteix les mirades ancestrals
de tanta gent com n’ha sabut el tast
i els perills i n’ha fet camí feixuc
arrossegant, per vells senders de sirga,
llaguts que avui són un reclam turístic.
Al seu fons hi reposen ofegats,
i els ossos dels soldats de les tragèdies,
junts avui, entre còdols, malgrat fossin
d’un bàndols o de l’altre. Vides breus,
escapçades de forma prematura
en aquell temps que avui sembla teatre
destinat a acollir els encuriosits
viatgers del present, enamorats
d’un passat que no hauran de patir mai.
He seguit caminals sota pollancres,
he escoltat els ocells de la ribera
i he vist, damunt de l’enllotada bassa,
orenetes d’avui, que s’empassaven
els insectes daurats de vida efímera.
Les criatures juguen i s’encalcen
damunt la gespa, avui la xafogor
s’ha abaltit una mica. I uns quants núvols
conformen un paisatge pintoresc,
bellíssim, lluminós. La vida passa
damunt del riu, sense aturar el seu ritme.



Primavera

Floreix el romaní, la ginesta daurada
escampa el seu record d’abrils i sols antics,
pels carrers més estrets dels barris menys amables
s’escola la llum nova que pinta els murs hostils.

Una cançó oblidada s’esmuny al celobert
per damunt de mitjons i tovallons estesos.
Al carrer noves mares passegen criatures
que dormen somnis plàcids, sense històries ni planys.

Espero els nous falciots, orenetes urbanes,
que vinguin cridaneres a alegrar-me els matins.
Engego indiferent el televisor, parlen
de paus sempre difícils, de morts que no conec.

No em vull sentir culpable de tantes maltempsades,
si algú he perjudicat ho he fet sense voler,
he conreat bondats als testos del balcó
i avui he vist brollar les flors de l’esperança.

Ja la ciutat no es meva, com quan era tan jove,
sento que m’acomiado de forma poc conscient
de la vida que empeny i que sempre fa via
per tal de recordar-nos que tot s’ha d’acabar.

Resisteixo el seu gest com quan a les ballades
d’un temps més gris i ranci apartava els xicots
que sense cap malícia excessiva em cenyien
amb força la cintura, en càlides revetlles.

Fou resistència inútil, la vida sempre ens crida,
avui és la vellesa qui m’aferra en dansar,
i sé que malgrat tot cediré a l’abraçada
quan la tardor esdevingui un final pressentit.


Novembre

Per camins d’incertesa
sota la nuvolada
als nous bassals de pluja
retrobo somnis vells.
La tarda de diumenge
s’esmuny entre silencis
i els follets de la plaça
encenen els fanals.

Han obert ja la fira
de Nadal, tot s’avança,
Santa Llúcia remuga
al seu altar oblidat.
Els llums de coloraines
nuen noves garlandes,
i foragiten àngels
destinats a l’atur.

Botiguetes absurdes
ofereixen rampoines,
els carrers que estimava
ja no són com abans.
I malgrat tot espero
el miracle de sempre,
aquell estel amb cua,
i aquells pastors amics.

Repasso en els meus llibres
els versos tan inútils,
les rondalles perdudes,
les cançons d’altres temps.
Dibuixo unes muntanyes
amb tinta, sense pressa,
i les ombres d’un poble
que sé que no existeix.

Però qui sap, expliquen
que a la Xina llunyana
un pintor de paisatges
presoner del poder
va fugir a dins d’un quadre
cercant llibertats tendres
i unes mans amoroses
als llunyans horitzons.

Ens hem tornat escèptics,
descreguts i fatxendes.
Juguen a la vorera
fulles de lladoner.
A ciutat el fred feble
té pietat amb les velles,
la sorra de la platja 
acull tresors antics.

I torno a parar taula
i a llegir alguna cosa
i a escoltar que m’expliquen
els saberuts d’avui.
Per sort tot es renova
al cor de la gent jove,
altrament què en seria
d’aquest món tan absurd?



© Júlia Costa Coderch

Antologia 2017: JORDI DORCA


JORDI DORCA



Ombra de l’arbre
             inspirat en un poema visual de Toni Prat

L'ombra va lenta,
demana temps i més temps
i quasi un alè de matèria li és propi.  

Món,
món en recança o en temença,
ja la fosca ens creix
i agombola,
sigues remor,
blau encís,
amatent oratge,
últim conhort
que aquests camps de neu
silents desitgen. 

Però,
i de l'arbre,
qui en dirà tanta nuesa?



© Jordi Dorca


Antologia 2017: GLÒRIA FANDOS

GLÒRIA FANDOS GRACIA

TORTOSA



Paisatge al cor del temps

Quin paisatge de bellesa,
són les roques gegantines,
són les Roques de Benet
que omplien la visió
de ma infantesa.
Per darrere del vidre
de la meva finestra mirava,
com em delectava,
com admirava i encara ara,
en veure la fotografia,
el passat llunyà
es torna poesia.
La verdor de les pinedes,
les roques dures i grises,
com un preludi, una premonició
de la cara d’ombres i llum
d’un futur que m’esperava,
i jo anava cap a ell,
sense saber-ho...
I el cel tan blau, tan nítid i tan buit
i aquelles matinades fresques
i aquella il·lusió als ulls d’infant
que guardo dins de mi
com una guspira d’estel
que m’il·lumina el camí encara,
on el record és fort i dolç.
Han passat els anys i allà hi son i hi seran,
amb el seu silenci aclaparador, mudes, callades,
sense poder contar històries ni oferir somriures,
totes les veus que li ha portat el remoreig del vent,
els forts vendavals, esfereïdores tempestes,
l’electricitat malèvola dels llamps portadors de mort,
el perfum i la dolçor de la mel de les abelles,
el cant dels ocells i les carícies del sol
de tantes tardors i de tantes primaveres.
Tot això i més han viscut les majestuoses
Roques de Benet imposades pel Creador
des de temps immemorials i perduts,
a terres del Matarranya, terra enyorada,
on han quedat suspesos els somnis
pàrvuls al meu cor que han caminat
tots els hiverns blancs i a totes les mirades.


Vint-i-sis anys del tortosí absent

Quasi mitja vida, vint-i-sis anys,
no faltar a la cita anual, al despertar
del bocí de dolor que m’esgarrapava la vida
temps punyent de dolor i de mort,
deler i ànsia de viure i de sobreviure,
al recer de les paraules dolces,
a la meva ciutat de cor, la meva terra,
recuperar batecs, enlairar somriures perduts,
sense polítiques marcades ni sentides,
només assaborir alenades de vida dins de l’enyorança,
amagades entre somriures i llàgrimes…
Sols el desig d’una pau desitjada,
sense guerres ni lluites frustrades.
Només el bé impregnat a l’ànima
i les carícies de les paraules
nascudes d’un toll de belleses,
d’ horitzons blaus que només caben
a les mans del cor...
                                     



La teva sang s’escampa

La teva sang s’escampa,
anirà més allà de tu,
continuaràs sent tu,
una petita vida, i tant gran,
caminarà al teu costat,
la gronxaràs als teus braços,
florirà a les teves mans,
fluirà més allà de tu,
i continuaràs sent tu,
més gran, més rica,
una aventura immensa,
una experiència única,
lligam, amor infinit,
caminaràs un altre camí,
que a poc a poc,
ja no serà tant teu,
i la vegada sempre ho serà,
la teva primera sang anirà
més enllà dels teus dies
i dels teus hiverns...
         Dedicat a Tere i Clàudia. Mare i Filla per sempre



La noche blanca

Me derrito contigo, con tus palabras,
me derrito al escucharte en el silencio,
me derrito al amarte esta noche blanca,
me derrito como la nieve en las montañas,
cuando introduzco mi mirada en tu mirada,
y no hay nada más bello que este agua
de mi piel derretida que se convierte en nada,
la luz reflejada en esta noche blanca,
y la nieve de mi cuerpo y mis cabellos son escarcha,
y los besos derriten la distancia que nos separa.
Y mi noche es blanca i fría, y toda mi alma se llena
de estrellas blancas y ríos y mares de agua.


Com una gota més de pluja

Avui és com una gota més de pluja
que templa l’esperit de l’estiu quan ja agonitza
i la tardor somriu i es torna primavera.
Una gota més de pluja caiguda d’una fulla
de l’arbre del temps que tentineja d’alegria,
on el rellotge del calendari de la vida
canta la melodia del tic-tac indeturable...
I torna per a unir mirades i desitjos sentits al cor,
retrobant il·lusions festives,
enmig del camí caòtic, on la humanitat vaga perduda
i una Cinta miraculosa sospira reflectida
al mirall de l’aigua del riu...
Un oasi és la Festa Major,
omple la ciutat de llums,
on mil ulls de tortosins, absents i presents
recerquen una fita,
abraçar una Tortosa esplèndida,
amb el fervor a la Verge de la Cinta,
i la pau sigui un vaixell d’estels que somriu
i solca pel corrent de les aigües del riu
amb rems de fe i estels d’esperança.

               Dia del Tortosí Absent 2016

Passejar la tristesa

Surto a passeja la meva tristesa
i les aigües amples del riu
em miren i em somriuen,
i pengen somriures
al cor de la tristesa
i s’empassa la llum del sol
i el cel avui és plom trist
i allibera tendreses
amb dolços llavis que besen,
i a cada passa, cada empremta
que deixa el meu caminar
renaixen estrelles.
Ara la meva tristesa
és aigua de riu dolça
de punt de llum encesa,
pintada de somriures
i curulla de versos...
On és la meva tristesa?
Ja no hi és. L’han esborrat
els teus versos.


Dia mundial sense alcohol

La vida és tant bonica com la brisa
que escalfa el cor de la primavera,
la mirada del sol radiant de cada dia,
una visió real de la riquesa que ens abraça,
el gran tresor del somriure que ens torna el mirall
on ens reflectim amb la pròpia llum tant nostra,
només nostra que són guspires que creixen
i s’escampen amb el nostre caminar ferm.
Caminem i enfrontem les tristeses i els desànims,
amb el bon fer de avançar la vida, només nostra.
Ni res ni ningú ens pot robar la bellesa d’un estel,
ni el resplendor d’un raig de sol, ni el somriure
i acollim les mans que ens ajuden a cada pas,
com les flors acolorides de la nostra primavera.


© Glòria Fandos Gracia

dimarts, 27 de març de 2018

Antologia 2017: FE FERRÉ


FE FERRÉ

BARCELONA



Retorn

Parlo d’aquest retorn, transitant per carrers
plens d’oblit, plens de por.
S’empolsen de miratges, sabates i cabells.
Somric i no em pentino.
En guardo algun embull. Potser en faré una nota,
si un dia m’abelleix,
que esdevingui silenci. O que sigui cançó,
quan, lliure, el vent m’esbulli.
Em gronxo en la basarda, la línia que tremola
en el contorn del somni.
Abraço la paüra. També em pertany a mi.

Passo el dit per la polsosa barana de l’encís
i desgavello la predictibilitat de cada línia recta.
Mentre, cullo les roses marcides de la porta de casa
i me’n faig  un pom.
 Fan l’olor pretèrita de les fotografies en sèpia.
i dels besos nascuts a la tardor.

Per això et parlo de retorn
mentre desfaig la mètrica
i m’emmirallo en el pou sense fons
que em viu dintre l’esguard.
Avui, que goso mirar-me.



Insomne

S’ha tornat amarg, dens, l’aire que hi ha entre veus.
Mires amb ulls expectants l’altre, i et sembla estrany,
inconegut i críptic. Fins i tot el missatge de pau
esdevé traduït dins la llefiscosa lentitud del bleix.
I l’alè conegut, la lletra que sempre llegies,
canvia el deix i et sembla estilet que burxa.
Tens colpejada la raó i el cor ha canviat el seu batec.
Sents els peus nafrats i no vols posar-te les sabates
per sentir la pols del camí, per sentir-te part de la terra.
I segueixes insomne, pintant les parets,
amb les imatges que voldries fossin certes.




Mots en blanc  i negre

Ploren en blanc i negre el mots
que somiaven ser acolorits pregons d’idees,
manifests vocals dels sentiments,
enardits músics del silenci.
Ploren sense versos.
Vesteixen de dol l’aire ,
la ràbia i el despropòsit;
estrafan la ranera enverinada
d’una comunicació agònica
que ha oblidat néixer.
Quelcom ha quedat ferit de mort.
Els somnis, que no entenen de presons,
s’escapoleixen entre les reixes.



Entono la meva cançó

Baixo
des del món que duc cosit al cor
fins el recer de creació absoluta
que em viu dins el calze de vida que continc
i que també sóc.
Aprenc dels noms que té la tendresa
i de les imatges que té la passió.
M’impregno del meu propi bleix
i del deix del cos abandonat a la dansa.
Pujo
per les llambordes antigues de l’ànima
fins el cim més alt de mi mateixa
que també sóc, igual que la nit més fosca
i que també vull.
Aprenc tots els mots que puc donar-te
i dels significats del teu nom.
M’abandono al meu propi món
i, des de mi, entono la meva cançó.




© Fe Ferré Ferraté



Antologia 2017: MARIA LLUÏSA GASCON


MARIA LLUÏSA GASCON

BARCELONA



Aigua
    Toll Pablet, Peixqueres, Beseit

Corre l’aigua i besa les pedres,
melodia pausada, rítmica
t’emmiralles, tanques els ulls
i se t’emporta, t’arrossega
t’entortolliga en transparències
amb mil verdors de tots els tons
Per uns instants ara ets un peix
de llom terrós, amb boca oberta,
nedes tranquil, sense cap pressa,
vas navegant cap a cap port
A prop del salt l’aigua és molt blanca,
mor en escuma al fons del toll
Passen pel cel núvols de seda,
de color blanc, molt esponjats
A poc a poc el sol s’imposa
i ho pinta tot amb brillantor
Els pins s’ho miren majestàtics
només el vent els fa ballar
Dansen i dansen amb alzines,
amb figueres i amb matolls
A prop del riu els joncs es vinclen,
els verds plomalls miren amunt,
estan cofois arran de l’aigua
amb la frescor que els va xopant
Brunzir d’insectes orquestrats,
l’escalf del sol damunt la cara
i els ulls tancats i el cos mullat


Capvespre de tardor

Cel rosat que es mira el mar,
aigües tenyides
Al cel un cercle vermellós
que lluu,
que brilla,
que enlluerna
Baixa el sol de pressa,
s’emmiralla en un mar tranquil
i s’hi capbussa
A la platja pescadors,
paciència sobre la sorra,
canyes tibades buscant la sort,
quatre gavines que s’hi passegen
Hi ha silenci pertot,
només el mar se  sent tothora,
que va i que ve,
que ve i que va,
que de les aigües en treu escuma
Tot d’una s’han perdut els roses,
el cel s’ha enfosquit,
el mar s’ha vestit de nit
i es belluga,
s’arrissa,
esclata en mil sons
i mor en bromera





Despertar

Despertar, obrir els ulls,
es desdibuixen les tenebres,
s’esmicola l’obscuritat,
com un mirall, en petits trossos
On són els somnis?
S’estan en els records,
ben amagats,
no fos cas que s’oblidessin
On són els malsons’?
Se’ls ha quedat la nit,
a recer,
per si cal que un dia tornin
Despertar, obrir els ulls,
saber-se viu,
notar la llum darrere els vidres,
sentir brogit, l’anar i venir
On són les esperances?
I les il·lusions?
Se les ha quedat el sol,
en el seu jaç,
per quan calgui retrobar-les
Despertar, obrir els ulls,
sentir-se viu.
  



Tacte sedós

El teu tacte sedós m’abraça,
m’estreny, m’allibera
Em bressoles dolçament:
un anar i venir compassat
per tot d’una buidar-te sobre mi
i amarar-me tota
Si tanco els ulls
et sento a prop
A vegades la teva veu és melodiosa,
d’altres retrunys enfadat
amb uns esclafits que em fan basarda
Ets humil i gran alhora
amb una mirada camaleònica:
blava, verda, grisa, daurada
Quan t’acostes sé que marxaràs,
quan marxes sé que tornaràs
Jo sempre t’espero:
la mirada a l’horitzó,
els peus nus,
petjades sobre la sorra mullada,
esquitxos de sol sobre tot el meu jo
i el teu tacte sedós que m’abraça,
m’estreny, m’allibera




© Ma Lluïsa Gascon i Prades

Antologia 2017: ROSA GAVÍN


ROSA GAVÍN





Música

De vegades provoques alegria,
d’altres, tristor.
Ets quelcom invisible, però real.
Quelcom intangible,
però que ens toca i penetra en el nostre ésser.
Inundes qualsevol espai.
Segons quins moments expandeixes malenconia,
dolçor, companyia,
ràbia, ritme, energia...
Gràcies als que s’han passat anys volent conèixer-te,
practicant i composant,
perquè finalment ens arribis
fent-nos algunes de les teves carícies.
En altres ocasions
ens fas escruixir de por,
d’angoixa, de records.
Ets com una simfonia multicolor,
en la que podem triar a cada instant
quin sentiment, ritme, o emoció,
volem que ens envolti.
I ara tenim opcions per dur-te sempre
amb nosaltres delectin-nos de les teves vibracions.




Truquets

Penso que és positiu reflexionar
(encara que no sigui agradable),
sobre les diverses maneres
que tenen alguns ciutadans
per aconseguir els seus objectius:
mentint, perjudicant, seduint, manipulant,
assassinant, enganyant, escalfant, separant,
enverinant, adulant, provocant, robant,
torturant, comprant, programant...
¡ETC!
Ho comento perquè seria positiu no seguir permetent
ni més ni menys el què s’ha fet sempre.
Però ara tenim l’avantatge
d’assabentar-nos quasi tothom i ràpidament.




La imaginació

Com si fos un rètol d’un camí,
li escric el que m’agradaria aconseguir,
basant-me en el respecte
(és millor fer-ho així).
També li dibuixo algunes imatges
perquè tot plegat quedi clar
el que vull per mi.
Després de gravar-ho
com si fos una pel·lícula,
obro els ulls
i intento no desviar-me d’aquest camí.
No obstant,
recordant sempre que això no són matemàtiques,
i que poden sorgir un munt de diferents camins.


Mètodes harmonitzadors

¡Menys mal que hi han diversos mètodes
que equilibren i ajuden
a que estigui relaxada i contenta la gent!
Per sort, cada dia ens obsequien
amb diverses modalitats.
És fantàstic!
Així podrem pensar, decidir, i fer,
lliures i reflexivament.



El bosc florint
 (Dedicat a la nova República de Catalunya)

Per tot el bosc
van sorgint de les branques
com taques de colors,
de totes mides, les flors.
Es poden veure per aquesta zona
algunes molt xicotetes,
altres, composen un gran ventall de varietats
i matisos diversos, enriquint la flora.
La mirada observadora
es deleix veient com sorgeixen alhora,
de la ombrívola foscor,
enlairant-se cap a la llum colpidora
cercant la claror.
Algunes, molt sensibles,
altres, quasi transparents que destaquen
damunt les branques que s’allarguen
i s’alcen entrellaçades.
Aquesta tasca constant,
després de llarga reflexió,
segura de sí mateixa,
de bones intencions,
que ens ofereixen aquests éssers,
ens fa anticipar
i estar quasi segurs
dels molts fruits que sorgiran
i que fruirem en el futur.


© Rosa Gavín



Antologia 2017: DOLORS GIMÉNEZ

DOLORS GIMÉNEZ

DELTEBRE


La flor del perdón

El perdón no tiene cabida en la ley de los hombres;
en lo Divino es Dios quien puede perdonar a los arrepentidos,
bajo el Sacramento de la Reconciliación.
Pedir perdón para sí mismo es reconocer
que nos hemos equivocado y queremos ser perdonados;
es abrir y aliviar el corazón,
y vivir en paz con nuestro prójimo;
es pasar página, olvidando odios, iras y tormentos.
Difícil es pedir perdón,
pero si no puedes pedirlo con palabras,
puedes decirlo con un ramo
de flores mensajeras.
Las flores acercan a las personas y, en su leguaje,
el color de la flor es muy importante.
Existe una flor muy especial que representa:
pedir perdón.
Y su presencia, no necesita ninguna explicación.
Es una planta ornamental, de hojas finas,
sus flores son de color amarillo,
relucen como el sol, e iluminan el espíritu.
Además son inmensamente perfumadas.
¿Cuál es esta flor del perdón?
Ofreced la flor del junquillo, que simboliza:
pedir el perdón y el deseo de volver a ser amigos.
Esta linda flor, el Junquillo, es de origen ibérico
y se cultiva en todo el Mediterráneo.
¡Pide perdón y vivirás mejor!



La rosa de San Jorge
(La rosa de Sant Jordi)

Un caballero montado sobre un caballo blanco
vino a salvar a la princesa,
clavó su espada al Dragón,
que a todo el pueblo aterrorizaba,
y sin vida lo dejó.
De la sangre que surgía del monstruo,
un rosa roja nació,
y el caballero a la princesa se la ofreció.
San Jorge nació en tiempos del Imperio Romano,
huérfano de padre se quedó
y vivía en Palestina con su madre,
recibió la formación de caballero,
y en guardia personal del Emperador Diocleciano se convirtió.
Eran tiempos de persecución.
San Jorge rebeló su condición de católico,
y el Emperador mandó ejecutarlo.
En las murallas de Nicochedina,
donde su destino lo llevó,
fue torturado y decapitado
por el ejército Romano.
Por su martirio, el Papa Gelasio Primero
canonizo al Santo y señaló como fiesta,
el día que murió.
En la época Medieval, San Jorge,
venerado en toda Europa,
respetados por los Caballeros de la Cruzadas,
y es Patrón de Cataluña, desde la Edad Media (1094).
El día de la Fiesta de San Jorge,
en Cataluña, es la fiesta de los enamorados.
El hombre regala a la mujer una rosa roja,
que significa pasión, con una espiga de trigo,
que simboliza la fecundación.

La fiesta de San Jorge (Sant Jordi) es también
el Día mundial del libro, y en Cataluña
se convierte en una fiesta popular.
Los hombres reciben un libro y las mujeres una rosa.
¿Cuál es el símbolo de San Jorge (Sant Jordi)?
Con su caballo blanco y su espada, San Jorge
mató a la bestia feroz, y a la princesa salvó.
El símbolo de San Jorge es:
¡El triunfo del bien sobre el mal!


A todos los padres del mundo

Padres, no es costumbre regalar flores a los hombres,
ni a padres ni a maridos ni a hijos,
porque no es sustantivo masculino,
pero hay jardineros que conocen muy bien
las plantas y también los hombres de casa.
A ellos les ofrecemos:
un utensilio de trabajo, unas tijeras para podar
o unos guantes para limpiar.
Dentro de la diversidad de plantas y árboles
existentes en el mundo botánico,
algo debía encontrar, para simbolizar y halagar
a nuestros queridos padres.
El padre es la imagen fuerte y responsable,
dentro de la familia;
el hombre que cumple con su trabajo,
para que, a los suyos, no les falta de nada;
es el padre quien lleva la semilla
para, con nuestras madres, procrear.
El símbolo de esta bonita imagen del padre
es un árbol, el roble, Robur, en latín,
que simboliza la fuerza.
El roble es el árbol más querido de los hombres.
Se cultiva por todas partes del mundo.
Es longevo, alto, grande y majestuoso,
y embellece los bosques
Existe la variedad de robles, como los padres,
y que ninguno se parece.
Pero tienen un denominador común:
producir la bellota.
La madera del roble es una madera muy apreciada,
tiene muchos campos de utilidad,
en ebanistería, tonelería, muebles,
y de su corteza, se obtiene el corcho.
Como los padres, que saber hacer todo.
Las flores del roble son de color amarillo y verde
sus frutos son la bellota, útil para alimentar
la especie porcina.
Pero la bellota es un fruto y, a la vez, una semilla.
Esta se puede plantar y crear un árbol.
Similitud con los padres: sembrar la semilla
para perpetuar su descendencia.
No hay más lindo símbolo que el Roble común
para homenajear a los padres de todo el mundo,
cuyo símbolo es, para ambos: la fuerza.

Padres de todo el mundo, os queremos.
Fathers of the world, we love you.





© Dolores Giménez


Antologia 2017: TERE GISBERT


TERE GISBERT

AMPOSTA



El nostre petit cigronet

Amb tota la il·lusió estem esperant la teva vinguda al món
i sense voler se’ns fa etern el temps.
Ets molt petitet però dona goig veure la panxeta de la mama
com dia a dia creix.
Serà primavera quan arribaràs i poc a poc els papes i germans,
el teu niuet amb tot el mimo t’estan preparant.
Ets el nostre primer net de sang, però amb estima i carinyo,
els teus germans t’han passat al davant.
L’emoció que ens fas sentir, amb paraules no ho podem expressar,
són unes sensacions difícils de explicar.
Ja tenim data per veure la careta que fas, el 19 d’abril a la mama
una cesària li practicaran.
El dia tan esperat ha arribat, quanta emoció ens envaeix el cos,
entre alegries i plors arribeu juntets la mama i tu a l’habitació.
Un cúmul de sensacions, tots dos esteu bé,
és el que desitjàvem i esperàvem tots.
Deixem a la mama descansar, la intervenció
no deixa de ser tot plegat molt d’esforç.
I tu, tan petitet, rosadet, tot tapadet, que no passis fred, quasi no et veiem la careta te la tapa un gorret, amb manoples a les mans i t’han posat el trajet que els iaios et van regalar, les llàgrimes d’alegria van vessant, que guapet ets, morenet de cabell i vols plorar, quanta expectació tens al teu voltant, tots et volem tenir al braç, m’espero, no passa res, la iaia tinc el pressentiment que serà una de les que a la llarga més ho farà.
I tant que et tinc i et bressolo, et canto i et fico a dormir, et canvio, et poso guapo i jugo amb tu, fins i tot he tret del bagul la robeta del papa i padrí, això també en fa recordar quan ells eren petits, em sento tant feliç!
Avui has fet 6 mesos i me’n adono que el temps corre tant que vola, però tots els instants que et puc tenir, els estic assaborint.
Ets un encant de criatura, guapo, ben simpàtic i eixerit, sens cau a tots la baba, ho puc dir perquè és així!
L’alegria de la casa, el meu somni preferit, ets el nostre nino el més estimat Quim!
                                                                  19 d’octubre del 2017

Ets la meva llum, la meva vida

Amor meu, mira aquesta nit la llum de la lluna i dels estels, perquè són testimonis muts del que tu i jo ens estimem.
Al llarg del temps hem gaudit de meravellosos moments, encara que també hem ensopegat amb altres que han sigut molt durs de pair i dolents.
Penso que, malgrat tot, hem pogut parlar civilitzadament i amb seny, hem arribat a comprendre’ns perfectament.
Portem en aquest any ja 40 anys de casats i 44 d’enamorats.
Érem dos adolescents i les nostres mirades es van creuar, amb tendresa i amb els sentiments a flor de pell, així la nostra història va començar.
Mai va ser fàcil, ni tampoc massa complicat, molts obstacles ens ha tocat esquivar, però hem tingut tanta complicitat que res que ens hagi fet patir o plorar, amb paciència i bona voluntat no haguem pogut superar.
D’aquest gran amor i estima fidel van nàixer dos tresors que de felicitat ens han omplert, són els nostres fills que per sort filles ens han portat, i la família poc a poc ha anat augmentant.
Te n’adones, amor meu, del que tu i jo amb l’ajut de Déu, hem fet?
Aquest any hem passat ensurts de salut però també en ha nascut un angelet, Quim, el nostre petit nét.
Junt als seus dos germans Ainhoa i Joel hem format una gran família, que desitgem es faci cada volta més gran.
Tenim molt per viure amb els records de lo viscut, hem de veure créixer als netets que canvien cada dia i ens omplen d’alegria, gran il·lusió i molta vida.
Encara que hi ha coses que es perden amb el temps, com la memòria, la vista, la figura, el color i volum dels cabells, a l’hora naixen altres sentiments nous que ens fan sentir més units i forts.
Desitjant que tinguem la sort estimat, de poder arribar a molt vellets juntets i veure com també es fan grans els fills i néts.
T’he estimat, t’estimo i per sempre t’estimaré.

                                                                    Setembre del 2017



 Jo sóc un nen perdut en un món absurd

Estic aquí, no sé on, perdut, sol, confós, ningú em vol i penso, qui sóc?
Ningú em veu, ni em sent, si ploro o ric, invisible per quasi tothom!
Un dia, amb els meus, vaig fugir d’un món horrorós, al meu país no he conegut res més que guerra, mort i destrucció. He vist al pare morir, soterrat baix les bombes dels enemics, la nostra casa ensorrar, el calvari, si no era poc, va empitjorar, sense sostre, sense menjar, anant d’aquí cap allà, la mare abatuda, un dia ens va agafar a mi i als meus dos germans, amb el que portàvem damunt i els poc diners que la pobra va arreplegar, amb un grup de gent vam començar a caminar, dia i nit, sense casi descansar. En arribar a un port, uns passatges cap una nova terra va comprar, embarcant sense rumb, en busca d’un lloc on poder viure amb pau i llibertat.
Amb una barca vella, amb més gent de la que podia portar, amuntegats com animals vam pujar, passant de tot, fam, set, fred i molta por, allí l’infern ens vam trobar. A alta mar molts no ho van suportar, el mal temps es va sumar, caient els que no eren lligats, sense poder tornar a bord morien ofegats, entre ells, la mare i els meus dos germans. Aquella vivència em va destrossar. Quant de sofriment vaig tenir que suportar!
Com la majoria, mig moribund per fi a terra ferma vam arribar, recordo uns senyors vestits de roig que a coll em van agafar, abrigar, donar de menjar i les ferides curar, menys les del cor que mai podran cicatritzar.
En poc temps m’he quedat desemparat, orfe, tot solet, sense ningú dels meus al que poder-me abraçar. No conec a esta gent, jo, un foraster en terra diferent i no sé el destí que m’està esperant?
Soc un nen sense identitat, la llengua que em van ensenyar, no és la mateixa que m’estan parlant, em sento trist, desorientat i desconsolat.
Aquesta nit per primer cop he dormit sense tenir por i he somiat un bell somni, on arribava un dia que una bona gent catalana, m’acollia, m’estimava i com un fill em tractava, res em mancava, estudis, un bon estar i un millor futur del que mai em podia imaginar. Després d’uns quants anys, ple de joventut amb força i coratge, al meu país vaig voler tornar, les guerres s’havien acabat, ningú hi havia quedat, uns per ser morts i els altres pel món escampats, algú havia d’arreglar aquell desgavell i jo amb molta empenta vaig reunir a la gent, amb els meus ideals, amb ganes de renovar i de lluitar per canviar les idees dels avantpassats, un nou país de les cendres vam fer ressorgir, on per fi regnava la pau, fent-lo prosperar..
En despertar, ploro per tornar a la crua realitat, però veig un home que m’està mirant, m’eixuga les llàgrimes, m’abraça i amb la mà al pit, em diu, jo soc Joan Enric, no estàs sol, jo et dono el meu suport i la meva mà.
Els meus ulls s’han il·luminat i plens d’esperança, sense parlar m’estic preguntant, seràs tu qui em guiarà i d’aquet malson de vida, em traurà?



Què volen aquesta gent?

Què volen aquesta gent que ens venen amb la mà alçada?
Pensen que ens doblegarem com si fórem una branca?
Hem arribat plegats a un nefast extrem per no voler diàleg, per no voler escoltar a aquesta massa de gent catalana, que tan sols pretén viure amb pau i llibertat, treballant i ser respectada.
Ens demanen la nostra sang, canviar la nostra parla i a la vegada, tenir el cap cot i la veu callada. Hem reculat més de 40 anys i tot això amb la porra preparada! No n’hi ha dret que ens privin de tants de drets i que els hi faci tanta nosa l’estelada. La por i la violència no ens portaran a cap banda.
Com hem de fer camí plegats si els hi consumeix per dins l’enveja, l’odi i la ràbia? Comprant als seus amics jutges, magistrats i fiscals, dient que la Constitució els empara, mentint a tort i dret desprestigiant a la nostra cívica i pacífica gent i a la preciosa terra catalana.
Tant que ens ha costat fer-la pròspera i ufana, amb sang, suor i més d’una llàgrima, ara ens ho volen furtar sense pietat, ni recança. Nosaltres, que tan generosos ens hem mostrat amb el pas del temps en molts pobles d’Espanya, acollint a la seva gent que un millor futur buscava, amb els braços ben oberts, respectant els seus costums, el mode ser, i la seva parla.
Tenim l’orgull de dir que en general som bona gent, no envegem a ningú, en el nostre país naixen grans eminències a tot moment, homes i dones de gran qualitat humana, persones senzilles que amb amor i vocació, dediquen la vida als demès, sense importar el color de la pell, ideologia o raça.
Tenim defectes com els té tothom, hi ha de dolent i de bo, però abunda el seny i al contrari del que molts pensen, que a la resta d’Espanya no la volem, la veritat és ben diferent, els respectem com voldríem que ens ho fessin ells i tan sols demanem viure amb pau en un nou país, sense pressions governar-nos sols, no és per menyspreu a res ni a ningú, tan sols per desig, sentiment i dignitat, i no sentir-nos mai més maltractats i menyspreats, ho estem esperant des de fa molts anys.
El meu pensar és que hi guanyaríem tots amb salut, tranquil·litat i convivència, encara que ara per ara sigui una quimera, somio en un món millor, poder viure com a germans, emancipats es clar, cadascú a casa d’ell i trobar-nos amb alegria i concòrdia, sempre que fes falta.

                                                        16 d’octubre del 2017


© Tere Gisbert Vàzquez