dimecres, 17 d’abril del 2019

Antologia 2018: Tere Gisbert


TERE GISBERT

AMPOSTA

Al bon amic Paco Del Fruto d’Aldover

Un record al senyor Paco, una bona persona, molt entranyable, divertit i simpàtic que per sort fa uns pocs anys es va creuar en el meu camí. Què he de dir d’aquest senyor que no s’hagi ja dit! A mi em sap molt greu que hagi sigut un temps tan breu haver-lo pogut gaudir.
Ens vam conèixer a la Biblioteca ampostina, per mig de l’associació de “Poetes de l’Ebre” i de seguit una tendra amistat entre tots dos va sorgir.
Un home amb una gran memòria, que recitava tot el seu extens poemari sense perdre’s entre tantes línies ni un petit bocí.
Sempre he pensat, sense haver mai vist  una fotografia d’ell en el seu temps de joventut, que devia d’haver sigut un home guapo, ben plantat, ho dic per l’estatura que encara conservava i uns cabells grisos i prou atapeïts, amb un rostre mol afable tot i tenir els noranta anys ben agraïts.
Però la Rosa va ser la dona de la seva vida, que en els anys de mosso el cor li va saber robar, juntets i fent-se costat en lo bo i en lo dolent, li declarava el seu amor sense penedir-se de res. Enamorats fins l’hora de dir-se adéu.
Jo tindré molt present quan em vingui al pensament la graciosa anècdota que un dia a ell li va succeir. Al mes de maig, a la nostra associació de Mestresses de Casa, els Poetes fem un recital, on tot el que vulgui es pot apuntar perquè ens sentim ben acollits i amb les paraules agermanats. Abans de sortir del poble per venir cap a Amposta, la seva senyora li va demanar de collir unes carxofes i verdures de l’hort per a la neta portar, ja que aquí hi viu i per aprofitar de visitar. Amb les presses de baixar, pobre, tot atabalat i distret amb l’encàrrec ja fet, de canviar-se les sabates velles se’n va oblidar, a l’entrar al local i com era l’home tant polit i elegant, el primer que em va demanar va ser perdó i al meu cap hi havia un interrogant, mentre la dona li maldava i no el deixava ni riure ni plorar en l’agust que ho hagués fet ell. Al final vam anar a un racó i allí m’ho va explicar en pèls i senyals, els dos a riure ens vam posar, amb lo graciós que ho va fer, fins l’estómac em feia mal. Ella, la pobra, avergonyida i nosaltres en mirar-nos tots dos, la vista sense voler cap a les sabates acabava anant i a riure de nou els dos sense poder parar.
A partir de llavors el primer tema en veure’ns, era, avui vaig ben calçat!
El recordaré la resta de la meva vida amb l’admiració i alegria que ell en mi desprenia, amb tot el meu afecte i gran estima.  
                            3 - 12 - 2018


Carta d’un soldat a la seva mare
(Batalla de l’Ebre)

Mare, ara que tinc temps i abans d’anar a dormir, que no sé si podré, des del front li escric els meus tristos pensaments.
M’angoixa pensar el que deu d’estar patint vostè, en les penúries que anys enrera per força vam haver de superar, amb la pèrdua del pare tan aviat i sobtat, per fer-nos grans al meu germà, a mi i la mana que va venir sense esperar, quants obstacles vam tenir que saltar, la gana que vam patir, totes les angoixes que juntets vam sofrir, tristeses i misèries a grapats, tan gros que ens va semblar, encara havia de venir coses molt i molt més pesades i grans, amb aquesta guerra absurda entre amics, parents i germans.
Aquesta maleïda guerra, que a natros ni ens ve ni ens va, ens acabarà per complert destrossant, tenint que evacuar molts del poble i altres estar separats.
Penso en aquella nit que van venir a buscar al pobre del meu germà, encara a hores d’ara no sé ni on està, igual el tinc ben prop, qui sap si al meu davant, potser demà al matí ell em dispari a mi o soc jo el qui li dono un tir al cap. Horrorós tot plegat!
Un desastre, mare, una angoixa sense final, això no crec que ho pugui superar mai.
I la petita Marieta, com penso amb ella! Què fa? La germaneta que tantes alegries ens ha donat, dins la desgràcia, que ella pobreta al pare mai coneixerà.
No es pot imaginar com les enlloro a vostè i a la xica i per suposat al meu pobre germà, els dies passen, però són llargs i molt pesats, fent trinxeres i disparant a tort i dret, molt trist i angoixant, les bales dels enemics passant per dalt o pel costat, van caient alguns dels meus companys, resant que passi de llarg, perquè alguna sense voler em pot tocar.
Ara li vull confessar un secret i en aquest moments, si puc, la ment distrauré i la faré volar, m’agrada una noieta i si em donen permís l’aniré a visitar, és Carmeta la xiqueta més guapeta que al poble hi ha, la filla del fuster, el senyor Enriquet, com el cridaven vostès, que sempre que podia, jo li anava a agranar el petit taller i feia algun recadet per guanyar-me alguns centimets. Se’n recorda, mare, quan era un xavalet? Una bona família, ella és l’única filla i l’han criat entre cotonets, ja me la mirava jo en bons ulls des de fa molt de temps, però en esclatar la guerra i tenir que marxar, no li vaig voler dir res. Ara en vore tot el que he vist i per aprofitar millor i més el temps, vull fer-li saber els meus sentiments, som bons amics des de petitets i jo sé que a ella no li caic malament. A vore si tinc sort i, mare, què li sembla si fem casament?
Esperem que no s’allargui massa aquesta guerra tant dura i cruel i més prompte que tard ens veiem.
Una abraçada ben forta per vostè mare, per la Marieta i si el meu estimat germà apareix, rebin tots molts besets.
I si tinc mala sort, perquè mai es sap, que en guerra estem, sàpiguen que sigui on sigui sempre els estimaré.

Un soldat qualsevol. Qui podria ser?
                            Desembre del 2018


Una  bona  mare, la  gran  Espanya

Filla, em dius que vols marxar del meu costat, com a mare teva que sóc, saps que això a mi m’amoïna i em fa molt de mal.
Des de fa temps que sé, que de casa te’n vols anar, així podràs la teva pròpia casa sola governar, entenc que ho fas perquè ens entregues casi tot el teu sou per fer la nostra casa gran i de pas ajudar al teus germans.
No t’ho puc privar, no et puc lligar que ja ets prou gran. Em dones un bon disgust, jo que sempre et vull al meu costat.
Els pares als fills us volem ben prop nostre, no volem trencar el cordó umbilical, però de vegades arriba, sense voler, un dia que s’ha de tallar.
Pensa que la mare pateix i des d’aquí et vol vigilar, vagis on vagis vull saber de tu, que la mare t’estima i estimarà. Les portes de casa queden ben obertes i de bat a bat.
Ets una bona filla, Catalunya, encara que algun cop t’hi hagis rebel·lat, bones notes has portat, tota sola t’has espavilat, ets una bona minyona, treballadora i lleial.
No te’n vagis massa lluny perquè quan em vingui de gust pugui vindre’t a abraçar.
Per mi és molt trist que te’n vagis, em pregunto, en què t’he fallat? Potser hagi ferit més d’un cop i sense pensar, els teus sentiments, criteris i mode de pensar, sempre he sabut que a tu, diferent t’havia de tractar i ara ho pagaré ben car, perdona’m filla meva, m’he equivocat!
De vegades us he volgut protegir a la meva manera i he de reconèixer que en comptes d’ajudar us he perjudicat.
Em sap greu el no haver-te seduït, hem passat anys i panys d’estira i arronsa i al final de les meves mans t’has escapat.
Pensa-ho, filla, meva abans de donar el pas!
A la meva estimada filla Catalunya, de la teva mare Espanya que t’adora tant.
Adéu mama Espanya, mai t’oblidaré i pensaré més d’un cop: per què no he marxat abans?
                            17 de desembre del 2018
 
© Tere Gisbert Vàzquez

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada