dijous, 23 de desembre del 2010

dimarts, 21 de desembre del 2010

BARTOMEU LLEBARIA GRAU




DUESAIGÜES

Nasqué a Barcelona i viu actualment al poble de Duesaigües. Amant de la natura.
És un artista polífacètic: Dibuixant, pintor, acuarelista i escriptor. Comercial de professió. Crític incansable i com no podia ser d’altra manera; amant de la poesia.


Pels poetes de l’ebre

L’ànima em feu sentir tranquil·la.
He tornat als llocs que m’han encisat.
Els Poetes de l’Ebre he trobat
en aquest camí de la vida,
per altres llars he passat,
trobant no sempre , lo desitjat.

Així diguè el nostre estimat Miquel,
“La poesia és pel poetes...i uns pocs més”.
Tampoc abunda la bondat,
en aquest món desgabellat.

Quanta comprensió ens falta,
per trobar la felicitat?
Desitjo no desfallir,
buscant sem`pre el bon camí.

L’amor és donar i rebre,
que floreixi per primavera i cada dia.
La llavor d’aquest halè,
per seguir amb il·lusió aquesta vida.


Fent camí

Feliç era quant corria,
ho sóc ara, tot caminant,
demà tal vegada
amb la gaiata tirant,
així passant per la vida,
la mort em vindrà a buscar,
si amb el pinzell em troba!
feliç seré, si es deixa pintar.

Estiu 1987


Duesaigües

Voltat de serres, muntanyes i conreus,
terra seca, regada de suors
d’esforçats nadius d’aquestes terres,
serà per amor?

Hi estem arrelats i ho entenem,
cala, s’estima, com la fresca del matí,
es nota quan t’allunyes,
ho sents quan ets aquí.

Baix Camp, enmig del seré i el Garbí,
espetec de ventalls i color.
La xorovia, la Teixeta i Puig Marí,
se respira farigola, espígol i romaní.

El Castell d’Escornalbou,
la Vilamanya, tot són records,
els camins? Que els ho preguntin,
els porten dintre el cor.

Any 1988




El meu poble


La mare l’estimava
sé ara perquè,
llarga vida acumulada
ha caigut per sapiguer.

Camins recorreguts,
aprens tot caminant,
quants amics, quants indrets,
si amb bons ulls els vols mirar.

No t’arreles, sempre penses en tornar.
Estimes no pots ni comparar,
és la terra que t’estira,
és allà, a on vols tu parar.

Any 1988


La caminada

De matinada caminant per la carretera
passant per la Teixeta i la font de La Batllà
a la serra vaig pujar.

Des de dalt mirant el mar
els pons dóna les mans,
em recorda una sardana
aquest poble de germans.

Camí avall passant per la Falguera
els Massos vaig baixant,
xiula el vent,
el sol, entre ombres i va entrant.

La baixada em reconforta
m’il·lusiona, m’accelera!
el camí curt sempre se’m fa,
el Barrancó, prop s’hi està.

Tot seguit arribo a casa
sols tinc ganes d’esmorzar,
bon profit, sempre amb cordura
per poder-hi tornar.

Any 1995

JANIN TOMÀS FERRÉ


AMPOSTA
Edad 34 años.Libros publicados:
Hermosos años. Un món ple de contes. La niña perdida. Amor y vida.
El árbol de las colinas.
He participado anualmente en las Antologías de Poetes de l’Ebre desde 2003 a 2010 y últimamente he publicado tres poemarios.




La Primavera


Las flores florecen en primavera.
La sangre se altera como algo vivo
lleno de luz interior.
Los pájaros cantan melodías de amor.

El mundo se llena de optimismo
para recibir esta estación.
Qué bonito sería ser flor,
para ser libre en el campo.

Una azucena, un tulipán.
Un hermoso girasol.
Me enamorarían.
Las flores son como besos de amor.

Te acarician la cara.
Te dan su ternura.
Sientes verdadera ilusión
cuando te acuestas en el campo.

Sientes los abrazos de las hermosas flores,
tus hermosas amigas,
por las que lloras cuando se marchitan.




El volar de los pájaros

El volar de los pájaros libres
sin ninguna atadura, llenos de vida.
Me da envidia, quisiera ser como ellos.
No tener que explicar mi vida a nadie.
Pienso que cada uno estamos en este mundo por algo.
Yo aún no sé qué he venido a hacer en este lugar.
La vida misma te da un camino.
Será el destino o la suerte.
¿Quién sabe?
La vida está llena para volver a ser una misma.
Este lugar me hace sentir viva en libertad.
Cuando veo un pájaro libre
me veo volando por encima del cielo
surcando una montaña.
Si el cielo y la Tierra fueran uno
sería más fácil entenderlo todo.
Para mí el mundo está muy complicado
para vivirlo con tanta intensidad.
Puede que pierdas la ilusión
de este lugar lleno de pérdidas.
A veces sientes la ilusión
del mañana llamado vida y no muerte.

Vendrá el amor.

Inmersa en un mar azul estoy.
Llena de mi mundo incomunicado de arriba abajo.
Siento la realidad de las pérdidas de mi mundo interior.
Siento que perdí la conciencia cuando te conocí, amor mío.
Porque un amor como el tuyo no me quitó parte de mi alma,
que está llena de salidas
de mi corazón perdido a la deriva de mi vida.
Siento tanta agonía cuando mi alma te espera en este universo perdido
donde todo puede cambiar.
Las ilusiones del mañana me hacen volver a ser yo misma.
Mientras te olvido poco a poco.
Mi corazón herido vuelve a ser parte de mi mundo
porque cuando te quise fui feliz a mi manera,
aunque fuera un amor platónico.
Ahora te he olvidado.
Recuerdo lo bonito que quedó en nuestras vidas llenas de luz interior.
Me hubiera gustado ser parte de ti.
No puedo ser como el mar a las rocas.
Un roce de ilusión lleno de vida.
Te entendí aquella mañana tan gris.
Supe que te había perdido para siempre.
Mi corazón se hizo añicos.
Desde entonces construí un muro
para que no hicieran más daño a mi corazón.
Sé que vendrá mi verdadero amor, el que te hechiza,
el que es para siempre, me dará la ilusión.
Volveré a nacer como cuando fue de niña a mujer.
Fue el proceso más largo que hubo en mi vida.
Ahora sueño cada vez que te veo en mis sueños.
La sombra de una imagen difusa.
Sé que te vas cada vez más de mi vida,
sé que este mes cumples años.
Hará dos años que decidí perderte,
por ello siento ilusión por la vida.
Mis ojos ya no se llenan de lágrimas por el amor pasado.
Ahora vuelvo a poner los pies en la tierra.
Siento añoranza de un amor que no viene.
Sé que vendrá pronto, lo siento en mi alma.

diumenge, 12 de desembre del 2010

ROSA GAVÍN


Rosa Gavín: Llicenciada en Interpretació l’any 1976 (Institut del Teatre de Barcelona). En el 93 vaig fundar “Iris Audiovisuals”. Des de petita he participat en grups creatius, i des d’aleshores vaig començar a escriure. Al llarg de la vida m’he anat preparant en diferents branques de l’Art i l’Expressió. Aquests escrits van sorgir, com d’altres, amb la idea de que siguin lletres per a cançons. www.solilluna.com.es.





¡ALEGRIA, ALEGRIA!

¡Alegria, alegria! El què expandim i provoquem cada dia…
Millor ens aniria
si ens desprenguéssim en els llocs corresponents de tota aquesta ira.
I que deixessin als demés viure la seva vida d’una manera tranquil·la,
o com els hi sembli.
No contagiant-se de tanta mala llet i tonteria,
prioritzant fer les coses amb harmonia.
¡Alegria, alegria! El què expandim i provoquem cada dia…


“¡VAYA COLOCÓN!”

De manera “natural”,
“accidental”,
o “normal”…
Se’n van “rapidillo”, “rapidillo”
segons quin personal,
amb el “corre, corre que te pillo”.
O els van col.locant on volen, i com volen.
I mentrestant, van xuclant tot el què poden.
El personal que va d’aquest pal
¡tan original!,
no se’ls hi oblidi mai que la base és el respecte,
entre els éssers humans.
Així potser anirem tenim millors finals.


GAUDIR DE LA VIDA

¡Tenim dret a
gaudir de la vida!,
amb les circumstàncies
que tinguem.
I si no ens agraden,
les canviem.
¡Sí! O al menys ho intentarem.


SOLSTICI D’HIVERN

¡Avui ens regalarem algun caprici
per celebrar el Solstici!
També podem fer un repàs
d’aquest any que s’acaba,
i decidir en què ens enfocarem
en el que començarà ara.


PROGRAMATS

Estaria bé saber
qui programa al personal,
perquè els hi facin la feina,
i vagin d’aquest pal.
Els hi foten fer la feina
i després que es traguin la merda.
Els hi serveixen per moltes coses,
com poden veure.


“AMIGÜITUS”

Sóc amiga del Sol i la Lluna,
dels estels,
i de tota la natura.


“CUELGUE”

I el “cuelgue” que tenen aquests
que estem veient?
Miro uns estels
que floten en el cel.
Estan cantant:
“Pengim”, penjant!
“Pengim”, penjant!
¡Vaja “cuelgue”!


¡COMPTE!

¡Compte amb la moda
de la mentida!
¡És una línea perillosa
a part de fastigosa,
i poc respectuosa!


DIA DE LA MONA

Encara que sigui el dia de la mona,
no anirem de ximpanzés,
per més que ho vulguin posar de moda.
I si no tenim a mà cap mona,
menjarem alguna cosa saludable,
com per exemple,
una poma.

PAU RONCERO



Nascut a Tortosa el 10 de Juliol de 1980
Professor d'Educació Física.
Aficionat als esports, a la poesia, i a l'escriptura,
fins ara només havia escrit coses per a mi
mateix, però que millor compartir la
bellesa que poden tenir les paraules.


Poema a l’alegria

M'agradaria ser l'alegria
que t’envaeix de manera senzilla...
i mirar a l’esperança
com un peix que balla en llibertat,
com un tros de tarda al teu costat
com un gra d’arena que cau a terra,
com quan et faig l'amor i no la guerra.
Com somriu la lluna al esdevenir plena en la teva mirada,
com quan m'imagino i sento que ets una fada...
Com la barana de la teva mà,
com quan vaig en tu sense saber on anar.


JO

Jo no vull anar ni allí ni allà:
jo vull banyar-me en l'aigua de la Pluja,
sentir el Mar de nit,
escoltar el cant d'un ocell,
notar el Vent a la cara,
vore l'arcoiris,
anar descalç,
cuidar i dixar-me cuidar
estimar i deixar-me estimar
ballar fins que es faigue de dia
mirar a l'horitzó sense pensar,
descobrir que hi ha entre el Mar i el Cel
volar sense despegar,
vore com un fruit va creixent,
i les flors es van desfent i tornen infinitament,
sentir, notar i pressentir,
escoltar i ser escoltat,
riure i riure junts,
una abraçada quan cal,
escoltar la lletra de la música,
pujar a una muntanya i mirar des de dalt,
xafar les fulles seques dels boscos,
una mirada que parla,
un toquet a l'esquena,
una botella de vi i un amic,
observar la lluna plena,
mirar les formes dels núvols,
descobrir quina estrella brilla més,
tindre sempre il·lusió,
inventar paraules,
tirar pedres al riu,
dormir i notar una manta damunt,
com la llenya es va acabant,
una trucada inesperada,
...
Jo no vull anar ni allí ni allà...

JÚLIA COSTA





Júlia Costa i Coderch (Barcelona, 1948) és escriptora, mestra jubilada i llicenciada en Humanitats. Ha publicat diferents llibres de narrativa i poesía. Les seves darreres publicacions han estat el recull de poemes La pols dels carrers (Editorial Meteora) i les novel·les L’inici del capvespre (Meteora) i La cendra dels anys (Acteon). Manté diferents blogs culturals i literaris, del qual el més popular és La panxa del bou (http://lapanxadelbou.blogspot.com), en actiu des de 2004.
La seva vinculació amb les Terres de l’Ebre ve del fet que, des de fa uns quants anys, acostuma passar temporades i vacances a Batea (Terra Alta) on ha presentat també algun llibre.



Pluja

La pluja, gran absent des de fa tant de temps,
ha tornat en aquestes tardes llargues encara
amb un tèrbol presagi de possibles estralls
i una esperança plena de collites possibles.

Pluja d’agost, el cel ha aplegat nuvolades
en tons de gris i blau i blanc, daurat i rosa
i la gent, avesada a l’antiga sequera,
s’ha amagat a la llar, esperant la bonança.

Brillen els ceps humits i els raïms pintats d’ambre,
i els camins plens de pols i els pins de poca alçada
i les cases antigues i els terrats vigilants
i les mirades tendres dels infants que no juguen.

Una espurna de vida ha arribat amb la pluja
per damunt dels carrers i el campanar enlairat,
però les orenetes han restat en silenci
com si ja preparessin el seu vol de tardor.


La Verge del Portal

Pujant pels vells carrers on els porxos amaguen
històries oblidades d’un temps perdut i estrany
enmig de vells silencies, petita, arrecerada,
espera els vianants la Verge del Portal.

Hi ha qui sempre, quan passa, visita la capella,
on mormola pregàries i descansa un moment
i contempla la imatge, petita i delicada,
i els misteris pintats amb colors, al seu volt.

En un temps d’esperança i potser d’optimisme
bastiren la capella els vilatans antics,
en uns anys de pau tendra i de bones collites,
quan potser tot semblava que seria millor.

Però van passar els carlins, i els francesos, i d’altres,
revoltats bandolers i soldats afamats,
i aquella nostre guerra que encara ens acompanya
amb la seva ombra llarga i la seva amargor.

Ara sembla altra volta que el futur que ens espera
portarà una pau llarga i uns anys de claredat.
Acollidora i lúcida, més enllà de tants dubtes,
espera als vianants la Verge del Portal.

Santuari

Des de la balconada, oberta, les mirades
de gent d’uns altres temps retroben vells camins,
i damunt la carena cavalquen amb les fades
fantasmes derrotats d’alguns soldats carlins.

Les llums del poble semblen fermall de joieria,
de joventuts antigues, una cançó he sentit.
La fosca encara es fosca, el dia encara es dia,
en aquestes contrades on s’adorm l’infinit.

L’escalfor de les sopes escampa una fumera
on dansen, fets espurna, follets entremaliats
amb ulls d’òliba blanca i ales de rat-penat.

I una remor de cotxes, des de la carretera,
acosta el camí antic al mas sense drecera,
on algú va somniar-hi un carrer de ciutat.


Llumenera d’oblits

Llumenera d’oblits
Salicall d’esperances
El present i el futur
Espurnegen i callen.

Sota un bosc de ceps vius
Els follets fan estada
I basteixen ciutats
Al país de les fades.

Madura a poc a poc
El raïm que el sol daura.
Volen insectes d’or
Entre pàmpols maragda.

Els cellers adormits
Esperen tardorades
amb rius de vi novell
Cercant copes de plata.

Sobre el tros abaltit
Hi sura una rondalla
On mil prínceps ardits
Senyoregen muntanyes.

Del mar que és tan llunyà
Ve un buf de garbinada
I entre núvols lleugers
Riu la lluna encisada.



Júlia Costa

dimecres, 8 de desembre del 2010

FRANCESC XAVIER PARERA I GUTIERREZ


TARRAGONA

Va néixer a Tarragona. Des de la seva infantesa i adolescència ha mostrat interès per escriure mentre llegia autors d’aventures. Llicenciat en Geografia i Història, i funcionari. Ha col·laborat en revistes com “La Espineta de Tarragona”, “El Traginer” i “El Faro de Salou”. Actualment les seves narracions són publicades a “l’Estímul, Diari de la Canonja” i pertany al Col·lectiu Indret on apareixen les seves poesies.


SIMFONIA NUM. 1 “POÉTICA”.

I. Allegro maestoso.

Penso –ara, amics- en escriure,
la tasca que m’ha ensenyat
a viure
en un món vell i oblidat.
No recordo els versos de la infantesa.
Veig l’antiga casa de passadissos foscos,
com interminables boscos.
en una vida d’incertesa.
Qui em pot mostrar un camí?
Qui em pot descriure el meu Destí?
On s’amaga la por
i l’horror
que marquen la meva vida
com una estranya ferida?

II. Marxa fúnebre.

És el moment
per al lament.
Sempre veig en somnis llunyans
com ombres amagades,
com il·lusions ofegades,
una amarga visió,
una comitiva fúnebre
–amb música de desolació,
per a un paisatge de tenebres.
Robes porten la gent,
robes del segle XIX,
Caminen amb pas lent.
Al taüt porten l’estimada
d’un abatut espòs.
És el tema escollit
per qualsevol escriptor.
Sortosament,
ella coneixerà el repòs.

III. Scherzo.

La broma i l’humor
causen en la societat
un estrany rubor.
Potser la hilaritat...
porta a la Humanitat
a pures escenes d’incredulitat.

IV. Allegro ma non tropo.

Majestuosa desfilada
de records!
El poeta pensa en la seva estimada
i s’obliden els antics rancors.
Però els vents de la nit
llançaran el seu rugit.
Repetiran les onades solemnement:
És el moment
per al lament.


GEWOF (I)

Sortia la lluna i les nimfes estimades
jugaven al negre llac,
en un bosc aïllat,
entre les suaus onades…
Irrompí al lloc un guerrer esgotat...
PRIMERA NIMFA:
Oh! Ets Gewof, l’errant!
SEGONA NIMFA:
El poble germànic està esperant!
GEWOF:
He viatjat per una desconeguda regió.
En una fosca cova ha matat
la meva espasa a un drac.
És el moment de la invasió!
Així, la triomfal arribada
de l’heroi fou celebrada.
Tribus i pobles units
entre hidromel, rialles i crits.
GEWOF:
Amics, una regió saquejada
serà el nostre botí.
Ens convertirem en els seus botxins.
Aixequem les fulles esmolades!
GUERRERS I DONES:
Venjança! Venjança!
Tremoleu! Tremoleu!

(II)

En el Castell Argentat,
on regnen deus i deesses,
on viuen reis i princeses,
es decidí ajudar a l’exèrcit enfrontat.
DEUS I DEESSES:
Soldats ombrívols!
Donzelles guerreres,
que lluiteu com a feres!
Cavalqueu entre els núvols!
SOLDATS I DONZELLES:
Esperàvem aquesta nova missió.
Ajudarem als germànics invasors.
Es trontolla la seva legió.
Ara som nosaltres els agressors!

El temible exèrcit baixà a la Terra
i s’afegí en aquella sagnant guerra.
Aleshores els deus enviaren freds vents
sobre el Rin sense pietat.
L’aigua es quedà gelada
i com si fossin paviments
o un pont empedrat
el creuaren germànics valents.
A la regió Gewof entrà agosarat,
entrà com a vencedor.
I derrotaren a Hagen, el darrer governador.
en un llarg combat.
Conquerien el castell assetjat.

Francesc Xavier Parera Gutiérrez

MONTSE PALLARÉS




Nascuda a Roquetes.
Professió auxiliar d’infermeria. Afeccionada a l’escriptura. Co-autora amb Joan González de la novel·la “Historia de fin de siglo”, publicada l’any 2000. Particia en el llibre “Micel·lànies del Port” d’Àngel Solà amb dos poemes. Finalista del Premi San Sebastian de temes d’infermeria. Col·laboradora de la revista Roquetes



A Mercè Lleixà

Tot sovint recordo aquella cadira
on seies inquieta,
en aquella presentació d'un conte
a Roquetes a la biblioteca.

Jo encuriosida per la teva actuació no m'adonava,
com arribava un dèbil esquinçall de lluna plena
per una finestra a la meva vora
que em va fer més agradable aquella vetllada.

Mai oblidaré els teus ulls,
amb unes espurnes que no paraven,
en aquell somriure ple,
quan es creuaven les nostres mirades.

Entre núvols de records
en aquesta nit calmada i serena
penso amb tu Mercè
i ploro per dins ofegada de tristesa.

Són tants els moments que amb tu penso...
que he pensat. Per què?
Quan el sol sigui més blau i la mar sigui amb calma,
poder aquell dia jo també trobaré la calma.

Tenies un cor alegre i valent,
tots els personatges que has representat en donen fe
i les persones que et coneixíem i seguíem
no ho oblidarem.

La vida sense demanar-te premis et va ser arrabassada
i la lluna vergonyosa en un raconet plorava.
Un nou camí en la teva vida fa un any vas començar
jo no ho deixaré de recordar.

Sempre que la sensibilitat acaricies el silenci,
quan busqui un estel i trobi un raconet d'ombra.
Aniré a buscar aquella cadira en la que seies
i obriré aquella mateixa finestra.

Març 2010


El secret

El meu secret és... que tinc secrets.
I qui no en té?

A l'hora que el mar és fa d'argent
em ve aquest pensament.

A vegades, la felicitat passa per la nostra vora
sense nosaltres adonar-nos-en,
llavors, ens lamentem per no haver-ho aprofitat,
i poder ja és massa tard.

I quan el sol, escala les muntanyes
i fa fora a les ombres de la nit,
penso, en que hauria volgut estar recollint
l’últim sospir del meu amic
i no vaig poder ser-hi
i això ho ploro molt sovint.

I quan plou,
ploren totes les persones que estimo
i que ja no hi son
estan molt lluny de mi, estan a un altre món.

Gener 2010

Camí de solitud

Quan la solitud es fa present en aquesta casa buida,
sentint la fredor i la intempèrie que m'acompanya
prenyada de somnis que podrien ser realitat
en un dia com n’hi ha d'altres, a la matinada

Ben cert és que la vida
en qualsevol moment, et sorprèn,
avui oberta de bat a bat la meva ànima,
espero aquest moment.

Vull oblidar desil·lusions
i vull viure bogeries
espero l'hora del crepuscle . Que porta tants records
que m'ajuden a tapar els forats del cor que em fereixen.

Ni una llàgrima ha de sortir dels meus ulls
esperant la lluna plena.
Qui no amaga en aquesta vida un secret?
Qui no desitja viure una vida plena?

En un cel net i blau
la lluna es fa present,
jo li explico els meus secrets
ella sense cansar-se m'escolta i em compren.

Amb un silenci majestuós ella s'amaga,
i sento les seves carícies
que no poden acariciar-me el cos
però si que m'acaricien l'ànima.

Hi ha crits d'auxili que es llancen sense veu
així es com jo la cridava.
I ara jo què faig?
On busco el refugi i la calma?

I dintre del meu cor
una resposta surt a fora,
em diu que la busqui molt a prop
per què es troba a la vora.

Intento silenciar les emocions
i retornar a la calma,
jo ja no sé si ha sigut somni o realitat
però lo que si sé, és que tot ara
resplendeix com un mar de plata.


Una carta per a tu, a la tardor.

Avui, la tímida llum de la matinada a la tardor, s'ha abocat a l'altra part de la finestra.
I les roses han matinat, i han florit per a nosaltres.
Per a nosaltres, perquè el nostre somriure és com una sortida de sol que ens calenta mútuament.
I jo aquest matí no em vull desfer del somni d'aquesta nit.
Somiava, que jo era l'ama del sol, i de la lluna, i de l'univers sencer.
M'aixeco, amb la seguretat de que sempre seràs amb mi, sempre present en el meu pensament.
Tu em vas salvar del naufragi de la meva soledat, quan jo no era jo.
Penso en que sempre m'havien agafat de la mà tímidament, i vas venir tu, me la vas agafar fort, tant fort, que no l’has soltada mai mes, no sigui, que sens escapi la vida
entre els dits.
I es així, com poc a poc hem anat construint un breu espai per a la nostra felicitat, i serà per sempre.
Sempre hem caminat junts, i jo ja no sabria què fer sense la teva companyia.
Aquesta es una carta per a tu, escrita a la tardor, i llegida a la primavera, que és el temps de la esperança i de noves il·lusions.

Sant Jordi 2.010

Ma. PILAR ALEGRIA VIDAL



Em dic Mª Pilar Alegria Vidal i sóc de Roquetes, fa pocs anys que escric. L’any 2005 vaig publicar el meu primer llibre de contes per a adults “Regala’m un conte”. El meu estil d’escriure és poesia en prosa, en les quals expresso els meus sentiments i la forma de veure la vida.

Des d’aquí vull donar les gràcies a “Poetes de l’Ebre” per donar-me la oportunitat de poder publicar cada any els meus pensaments i col·laborar amb ells en els seus recitals.



El flamenc del Delta


Fa molts anys al Delta de l’Ebre, vivia una gran família de flamencs de color rossenc com la flama de l’amor. De tota la família, hi havia un fillet que tenia unes inquietuds diferents a la resta. El color de les seves plomes brillava amb més força.

Un dia va decidir marxar a viure cap a l’interior i durant anys va llaurar-se un camí ample però pedregós i, superant qualsevol dificultat, va poder seguir endavant. Era un flamenc molt estimat per allí on passava. Ell sempre estava disposat a col·laborar i a ajudar en el que fes falta.

Va emprendre el camí de la espiritualitat, el camí de l’amor incondicional, el va elegir amb autenticitat seguint els batecs del seu cor, es va lliurar a ell a l’igual que Jesús ho va fer per salvar el món.

El flamenc era feliç, havia fet una bona elecció, pels anys, cada cop estava més content d’haver elegit aquell camí. I la vida li va donar un gran regal, el va convertir en un flamenc encara més especial, aleshores el seu cor era ple de joia. Estimava a Déu amb tanta fermesa que ni tant sols les seves pors podien interrompre aquell meravellós camí.

Al seu voltant no tot era felicitat hi havia vegades que les actituds de qui el rodejaven el feien sentir trist i sol, però ell amb amor tot ho respectava. Li va costar molt viure rodejat de gent que no era autèntica, gent que la seva fe no era com la que ell ensenyava. Va ser un dur procés d’aprenentatge perquè moltes vegades se sentia incomprès.

Ell de tant en tant tornava als seus orígens: al Delta, on allí la màgia de les sortides i postes de sol li parlaven en cada moment. Amb els seus colors i formes l’aconsellaven per on havia de seguir caminant, de vegades trist de vegades feliç.

El flamenc es va anar fent gran, i avui dia el seu color rossenc cada cop brilla més i més perquè la flama del seu amor cada vegada arriba a més flamencs.

Avui dia podem dir que de flamencs rossencs gairebé ja no en queden.



L’Espasa del Cavaller


Havia una vegada, en un petit poblat de Bretanya vivia un noble cavaller d’ulls allargats, pell morena i una llarga cabellera. Era un gran lluitador molt estimat per tota la gent, però sobretot pel més petits.

El cavaller tenia una gran espasa que s’havia trobat en mig del bosc, era tant gran i pesada que ni tant sols ell la podia moure. Un dia, el poblat va ser assaltat per uns bandolers molt cruels. El cavaller, com no podia moure l’espasa, no va saber defensar a la seva gent que tant el necessitava en aquells moments. Van morir moltes dones i nens.

Per al cavaller allò va ser un gran pes en la seva consciència. Va marxar molt lluny per poder oblidar tot el que havia passat, però això era impossible, com més lluny marxava més notava el seu pes. Per fi un dia va decidir tornar a casa i ajudar en tot el que fos necessari.

La gent el va acceptar i va començar una nova vida per ell, va ajudar en els treballs del camp, en les tasques de la casa, va cuidar els animalets i va vetllar durant molt temps per la salut del seu pare. Poc a poc va tornar a tenir confiança en ell mateix i en l’altra gent. Però la feina cada cop li era més difícil, no acabava de traure’s aquell pes de sobre. Una nit va recordar on tenia amagada l’espasa i va començar a practicar amb ella.

Al principi no podia moure-la del terra, però amb molta paciència, constància i sobre tot amb molt d’esforç, va arribar a moure-la a l’igual que es mou una fulla d’arbre quan cau a terra, pareixia un miracle, ara era un mestre de l’espasa.

Quan va saber dominar l’espasa, al poblat hi va haver una guerra molt sagnant, però ell amb la seva espasa va saber defensar a tota la gent que havia confiat en ell.

El cavaller es va convertir en defensor de les terres i de les idees.


L’excursionista


Havia una vegada un jove molt eixerit que vivia en un poble molt a prop de les muntanyes rodejat de frondosos boscos i de tota mena d’animalets. Molt a prop també hi passava un riu d’aigües tranquil·les i cristal·lines.

El jove ja de molt petit va aprendre a estimar tot el que l’envoltava, els seus mestres van ser els arbres del bosc, d’ells va aprendre la saviesa de la vida, va tenir com a companys d’escola als animalets que vivien al bosc i d’ells va aprendre a tenir intuïció per a caminar pel bosc i de les aigües del riu va aprendre el seu llenguatge.

El jove quan es va fer gran el que més li agradava era transmetre a la gent tot el que ell havia après.
Era tanta la riquesa que tenia al seu interior que la força que ell transmetia travessava tota mena de fronteres i límits.

Al principi li va costar trobar la forma de poder arribar a tota la gent, però la seva intuïció el va guiar i mitjançant fotografies, llibres, xerrades i excursions va arribar al cor de la gent dels pobles i fins i tot a la gent de ciutat.

Per a la gent de ciutat era com un enviat del cel, ell va ser el seus ulls per poder conèixer indrets insospitables i inaccessibles sense un bon guia, mitjançant les seves fotografies els va ensenyar a estimar les muntanyes gairebé desconegudes per a molta gent.

Va arribar a publicar molts llibres diversos on fotografiava animalets, muntanyes, rierols i molts arbres i així la seva popularitat cada cop era més gran. Tothom estimava a aquell ésser tant especial, tant ple de virtuts.

L’excursionista, com que era un gran home de camp, va saber transmetre el seu entusiasme als seus fills, els va ensenyar a fotografiar els animalets en el seu àmbit natural.

Els fills van tenir en el seu pare un gran mestre que els va saber allunyar d’un món buit i ple de problemes. Anar d’excursió amb el seu pare els va servir per estimar un món gairebé desconegut per als joves d’avui dia, i ells, de la mateixa que el seu pare, van arribar a ser grans excursionistes del bosc i de la vida.



L’home que parlava amb els ulls

Conta la història que una vegada va existir un gran ésser humà que parlava amb el ulls, era de caràcter tímid i reservat, era home de poques paraules, però no li feia falta parlar. La gent que el coneixia de veritat sabia que parlava amb els ulls.

Amb la seva mirada ho transmetia tot, no li calia parlar. De vegades pareixia un home trist, però no era així, simplement era la seva timidesa.

Un bon dia va arribar a ser un home molt important en el seu país. La gent no l’entenia però quan el miraven als ulls s’adonaven que no feien falta paraules sinó que tant sols amb la mirada ja li entenien tot.

En la seva vida diària era un bon polític i la seva mirada era l’arma de cara als opositors.

El bo del cas és que ells ho sabien i no podien fer res davant aquella forta i poderosa mirada.

L’home havia lluitat molt per aconseguir arribar al lloc on estava, però en part era gràcies a la força dels seus ulls i de la seva forma d’observar i mirar.

Quan observes el fons d’aquella mirada s’hi troba tendresa, comprensió, ganes d’ajudar als altres. I avui dia és el que està fent pel seu país. Governar un país amb la força de la mirada, que no és gens fàcil, perquè es més difícil guanyar als contraris amb la mirada que amb la paraula, però ell ho està aconseguint.

Ell és així, un home bo i tranquil que parla amb els ulls.

dimarts, 7 de desembre del 2010

Recital Nadalenc de "Poetes de l'Ebre" i presentació a Amposta

El pròxim divendres, dia 10 de desembre, a les 7:30 tarda, a la Sala d'Adults de la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó,
Recital Nadalenc de "Poetes de l'Ebre"
Presentació de "La sirena de l'Ebre”, de Glòria Fandos

Us esperem,

dijous, 25 de novembre del 2010

"Poetes de L'Ebre" continua

El Grup "Poetes de l'Ebre" continua i continuarà fent camí, per les terres de l'Ebre i de més enllà .

Després de felicitar novament a l'anterior junta, encapçalada per Miquel Accensi, he accedit continuar, amb nova junta, aquesta responsabilitat i a la vegada, aquest plaer i aquesta passió i l'amor que sento per les paraules, per la poesia, el poder compartir aquests sentiment amb persones que senten el mateix.

Per als que em coneixen, que són una majoria, però no tots, sóc Glòria Fandos, enamorada de la poesia, i component d'aquest grup des de sempre, forma part del meu cor, i espero que amb la nova junta, també forméssim part del vostre, ja que tots els components som igual d'importants, tots fem falta, per a seguir aquests tasca tan bonica i tan onírica com és la poesia. Sense la col•laboració i l'entusiasme de tots vatros no es podria fer res. Com digué Machado, "vers a vers, cop a cop, es fa camí al caminar”, en el nostre cas només hi haurà versos.
Seguirem els consells de Miquel, que tan bona tasca han estat fent, continuarem amb les seves normes, que han funcionat molt bé, no sé si en aquesta continuació es podrà igualar, intentarem que amb l'ajuda de tots surti endavant.

Estem vivint un present, una realitat, una eclosió poètica a aquestes terres i més enllà, un tresor fabulós, que ens omplirà els camins i els cors que falta fa a aquesta societat.
Caminar per camins de la poesia i units, no és cap somni, ni cap quimera, només és posar-li passió i il•lusió.

No hem d'oblidar la inestimable ajuda i suport de l'Ajuntament d'Amposta, aquest any, no sé si hem fet tard per al suport econòmic, però el moral el tenim incondicional.
També gaudim del suport de les Terres de l'Ebre en general, tot per les nostres Terres i la nostra gent, les nostres inquietuds i iniciatives que fa que la societat estigui més viva i més humana.

Una abraçada per tots i totes, als que ja ens coneixem, i el que falten per conèixer.
Gràcies per la confiança, esperem no defraudar.

A continuació totes les informacions corresponents i la meva adreça i E-mail per comunicar-nos.

Glòria Fandos Gràcia
C / Rosa Maria Molas, 18, àtic H
43500-Tortosa (Baix Ebre)
Telèfon:977 44 21 20
E-mail gloria.fandos@orange.es

Els que s’hi vulguin afegir, envieu les vostres dades.
Benvinguts al creixement de creació poètica de les Terres de l'Ebre i de més enllà.


1- Esperem poder seguir fent l'antologia poètica.
2- Envieu poemes per a omplir 4 pàgines, o sigui dues fulles i petit currículum i foto de mida de carnet
3- Tot corregit i per E-mail, el que en tingui i no en sàpigue, que li faci algun fill, net o amic.
4- Es faran 300 exemplars.
5- En qüestió dels llibres continuarem amb les normes de l'anterior junta, cada component rebrà cinc exemplars i en pagarà tres.
6- Els components que tinguin llibres per presentar, es podran fer conjuntament amb el recitals.
7- Si es poden fer els premis, es necessiten 3 persones per fer de jurat.
8- S'obsequiarà amb una antologia als mitjans de comunicació, que ens ajuden a la divulgació, tant en premsa escrita, radio i televisió i a autoritats, polítiques i culturals que col•laborin en nostres presentacions.

Servei de transport, si són a llocs propers. Si és per exemple a Tarragona o Barcelona, bus o tren.

ACTUACIONS I PRESENTACIONS

AMPOSTA.
Recital Nadalenc Poetes de l'Ebre
Presentació de "La sirena de l'Ebre”
Biblioteca Sebastià Juan Arbó
Dia 10 de desembre
Hora: 7'30 tarda

TORTOSA

Biblioteca Marcel•lí Domingo
Recital Nadalenc de "Poetes de l'Ebre".
Presentació de "La sirena de l'Ebre"
Dia 17 de desembre a les 7'30.
Després torró i cava

Us hi esperem....