CARTA A " POETES DE L'EBRE"
Acabem la temporada, però nosaltres seguim, com el caminar de la vida, o com les aigües del riu, no s'aturen en el seu transcórrer, lent, pausat, serè, de vegades torrencial. Cap a un destí, el mar, la plenitud, l'eternitat, un més enllà de viure per sempre com així viuran el nostres poemes, les nostres paraules, més enllà de nosaltres, deixant plasmat per a les generacions futures, més enllà del temps. Amb nosaltres, però sense nosaltres, en estat físic minimitzat caminaran les nostres sensibilitats, el nostre sentir més autèntic i més pur de l'existència, el nostre pas per aquest vall terrenal, vall de llàgrimes, no té per què, al vall del nostre cor i la nostra ànima caben més essències, ens transporten els somriures, l'alegria, que ens eixampla el cor, la humanitat que es traspua darrere de les nostres paraules, amb les nostres amples, flonges i toves abraçades amb que abracem el món. Tot l'Univers hi és present, tot un món invisible, fet de metàfores, d'experiències, vivències terrenals, passions amoroses, desenganys, l'amor d'ahir, de demà i de sempre, l'amor amb tota l'extensió de la paraula, amb les seves mil cares, de tristeses terribles i de goigs, tendres, insuperables i infinits, dansem en aquesta voràgine de sentiments, sumits en la més plena follia, deixant de banda les psicologies, les filosofies dels grans pensadors... i pensadores? Al llarg de la Història, encara que a l'ombra, han estat les dones les grans pensadores, sent les emissores dels pensaments del grans homes de tots els temps, des de Cleopatra, a la reina de Saba, representades de vegades amb noms de ficció. Tots aquest remolins d'emocions no es poden explicar d'altra manera, deixar a flor de pell tots els sentiments que aclapara el nostre dia a dia, ple de tantes riqueses, de tantes roses de Sant Jordi, totes les primaveres, amb unes games de colors tan intenses que els nostres ulls s'omplen de llum, la llum de la ment, d'entendre, perquè un núvol canta amb veu d'Àngel, perquè unes pedres velles, antigues, ens parlen, ens expliquen tantes coses d'altres Cultures que ens han precedit, construint el nostre temple de belleses, de paraules, la lírica present, extenuats amb la bellesa, única irrepetible, que ens parla, ens estima, ens porta missatges, entenedors i clars, des el centre, el nucli més pur da la literatura. L'abracem i l'estimem, la compartim, amb la sinceritat més extrema del nostre enteniment. Estimant amb aquesta metamorfosi metafòrica, dins d'un marc també del més pur realisme, l'estima per les nostres ciutats, els nostres pobles, les nostres Terres de l'Ebre, amb una unió poètica i humana que cada cop més es percep a mans plenes, no ens oblidem, l'estima per la nostra gent, que som tots, i ho fem tot, construïm una societat, i la vida sigui ordenada, habitable, amb la convivència, que ens fa persones, formant el bullici de teixit humà viu, la immensitat i la grandiositat de la vida. Els pobles i ciutats, sense la gran riquesa humana, que a tot dóna sentit, i amb el sentiment bo que alberga un cor humà i tot allò de dolent i malvat, també propi de la condició humana, ho fa fàcil i complicat. Sense aquest el trencaclosques viu, i insubstituïble, de mort, de vida, de lluites, de flors i d'espines, amb totes les seves conseqüències, tot seria un desert, ni sorra hi hauria, ni alacrans, ni cactus, ni un paisatge lunar escampat de cràters, seria una superfície de roca dura, estèril de foc o de gel.
La força de les paraules, de la humanitat que ens avala, la força autèntica del ésser humà.
Ens trobem, poetes i poetesses, amics i amigues, amb quelcom tant senzill, com és la unió, l'amor per la poesia, la justícia i la pau.
Preparats, com sempre, per seguir el nostre caminar, com feien aquells antics trobadors i joglars, al segle XII i XIII. Anaven per pobles i castells, fent el recitals poètics i les seves cançonetes, acompanyats d'un llaüt -instrument musical-, a la plaça, com a espectacle i diversió dels nobles, els adinerats i de la gent del poble. A canvi d'unes monedes, menjar i roba per vestir. També portaven notícies dels pobles que venien, i al què anaven, de part de la gent local, ja que en aquella època, com ja sabem, era difícil desplaçar-se, fins i tot als lloc més propers. Els trobadors escrivien els versos o els romanços, i els joglars ho cantaven, ho recitaven i ho adaptaven, segons el púbic que hi trobaven. Viatjaven a peu els més pobres i altres a cavall, el seu equipatge era una bossa de cuir per portar les pertinences, el què els donaven i uns pergamins, per portar els escrits. Amb grans diferències i distàncies, en moltes ocasions tornem a l'origen de les coses, de les tradicions, les cultures, sempre que ens toqui al fil conductor de la nostàlgia, tradicions boniques, fets de somnis i de quimeres La ment de l'ésser humà en el transcórrer del temps evoluciona, sembla que anem en línia recta cap a un horitzó, cap a un futur, un altre futur del dels nostres ancestres, i no és cert del tot. Sempre hi ha un denominador comú que ens uneix, però el món és una roda, on només voltem.
Voleu saber les vicissituds que passem "Poetes de l'Ebre" quan anem a realitzar el nostres Recitals Poètics i Presentacions Literàries pel pobles i ciutats de les Terres de l'Ebre i més enllà? Inclemències del temps, problemes de trànsit, ens maregem, ens perdem per carreteres i carrers? Però sempre ens trobem, amb l'instint del cor bategant a cada instant.
- Publicat a la revista Aktual3 i al Diari Tarragona Ebre
Glòria FANDOS
