dissabte, 3 de març del 2012

JAUME GIMENO I BARCELÓ


CALACEIT

Jaume Gimeno i Barceló neix a Calaceit  a l’any 1957. En 1966 es trasllada amb la seva família a Viladecans i al 1972 a Gavà (Barcelona), on cursa els estudis.
Funcionari de Correus de professió, el 1986 demana voluntàriament lo trasllat a Calaceit per fer-se càrrec de l’Oficina.
Comença a escriure contes al 1973 i poesia al 1976.
Col·labora en l’apartat de Poesia en la revista Kalat-Zeyd, de Calaceit i amb una revista informativa d’un centre excursionista, U.M.E de Gavà.
Col·labora en lo documental de TVE: Tinta y Piedra.
Participa en una taula rodona sobre els escriptors del Boom Llatinoamericans residents a Calaceit , a la Casa Amèrica de Madrid.
Al 2005 publica un recull de poemes dels anys: 1976, 1979, 2000, i 2004, titulat Poemes, amb una segona edició en 2006.


El Mirall

Visió bessona d’un mateix,
mentider compulsiu,
còmplice incondicional,
ets qui jo vull que siguis,
sóc com tu em mostres,
en el maquillatge
està el revulsiu.

Et miro i en les nostres
mirades està la conjura
d’aquesta mentida descomunal
que solament tu i jo sabem,
compartim i amaguem,
fins que et trenquis o em mori.


Un poquet de tot

Un poquet de tot
i no res,
i no res és tindre
un poquet de tot,
i de tot, mai
se té res.


A la meva terra

Fins on m'allarguen les mirades
i voltant los tres-cents seixanta graus
m’ennuegà una sensació de grandesa
per estar on estic, a l’aresta
de les alegries i les empipades
de veure l’esplendor de la naturalesa
i l’obra de l’home amb cels contaminats,
xemeneies amb fums grisos i grocs,
fums blancs com núvols de cotó
que es perden i s’integren a los ennuvolats
d’aquestes que, sí! que de cap en quant
mos deixa l’esperançada pluja
natural o contaminada, abonats
arbres, plantes i els solcs rentats.
Aquest paisatge que tan sols pot anar variant
si hi ha bancals llaurats,
a les diferents etapes de les estacions,
en los desastres naturals
i a les mans dels homes,
aquesta és la meva terra, al sud-est
s’ha perdut lo verd i augmenta lo desert,
al nord-est, lo contrari, tot és més joiós,
en aquesta altura se confonen les olors,
los perfums penetrants de les granges
entre aromes de matolls i flors,
lo vent em colpeja la cara, com una bufetada
es nota a l’estiu massa los calors,
a l’hivern lo travessa les gelades.
Amb la ment veus les línies que divideixen
en províncies i en comunitats aquestes terres,
però amb els ulls admiro la immensitat
d’aquest lloc tan envejable com fascinant,
que t’invita que siguis pels seus senders,
pels seus camins, pels seus passos ramaders,
el seu caminant.
Aquesta és la meva terra.



Lo el o el La

Et
contemplo atònit,
davant teu estic perplex,
els teus moviments
ja siguin amunt o avall
em provoquen marejols,
el teu ritme és tan compassat
que resulta gairebé perfecte,
la intensitat que imposes
és tan gratificant
que es fa interminable
aquesta sensació entre agradable,
quimèrica i platònica,
que ningú pot dir
que queda insatisfet
o potser indiferent,
una vegada que ha provat
els teus líquids transparents,
escumosos i salats.

Els cossos suats, humits,
penetren suaument
o d’un sol cop
cap a l'interior,
borbolls d’escuma,
rialles de plaer,
una i altra vegada sense parar,
tu, segueixes amb aquests moviments,
no te esgotes mai, una suor freda
recorre tot el meu clatell,
em produeix gran mareig
quan fixo la mirada
a la teva majestuosa figura
i no estàs quieta.

Gairebé sempre alterada,
encara amb tota la teva bellesa
amb el poder que arrossegues,
aquesta gran força
per donar alegria i tristesa,
aquesta gran estampa
que t’identifica,
es confonen blau i verd,
verd i blau, no has perdut
res del teu valent cos
amb els anys tan pintat,
et segueixen com una gran musa
bella, delicada,
desitjada i temuda,
tan plena de vida,
plenes tant a la vida
que sense tu, una altra cosa seria
o no hi hauria res.

Un joc de paraules
se’m ve a la memòria
o potser sigui un joc
malabar amb lo el o el la,
et gaudeixen quan et penetren,
t’odien quan tu penetres,
Abrases sense cremar,
cremes sense flama,
però tant a dins
com a fora, no hi ha ull
que deixa d’observar,
recelar, odiar, desconfiar
i no hi ha manera
diferent per enorme
o petit d’anomenar
                    Mar.


Pas a pas

Pas a pas lo temps vola,
se mos escapa de les mans la vida
i l’espai, es fa tan reduït
que la mateixa existència no consola,
lo desgast del cos, en cada dia,
en cada moment, de cada instant viscut.

Ma LLUISA GASCON I PRADES



BARCELONA


Vaig néixer a Barcelona. Les meves arrels provenen del Matarranya i de Caspe. Sóc professora de Secundària de matemàtiques i de llengua catalana. Sempre m’ha agradat escriure i dedico molta part del meu temps lliure a fer-ho.
En el camp dels premis, he obtingut reconeixement a les edicions de Contes i Relats de la Ràdio del Bisbat de Girona dels anys 1993-1994; Jocs Florals de Malgrat de Mar dels anys 1993, 1995, 1996, 1997, 1998, 2001; i Certamen de l’Associació de Veïns de Sant Andreu de Barcelona dels anys 1998 i 2002.
He publicat el llibre infantil La troballa a l’editorial Bruño. Així mateix he participat en diversos reculls amb altres autors: Ebre blook, relats d’aigua dolça; Octavi Serret: de Vall-de-roures al món; Galeria Ebrenca; Versos de tardor;  Totes les sortides dignes;  Il·lusions i incerteses; L’Arbreda Ebrenca; Un riu de crim; Poesia a la frontera; Tren de Val de Zafán i he publicat amb la revista  La Lluna en un Cove nº 19. També he col·laborat en el Projecte Educatiu “Balena Blanca” de l’editorial Hermes- Castellnou amb la publicació  dels llibres i guies didàctiques de matemàtiques del Cicle Superior de Primària.
En breu publicaré la novel·la amb el títol Un mar d’absències i el llibre infantil Les pólvores màgiques.


Amor

Lletres que dansen sensualment
i es troben i es combinen formant paraules.
Mots que es xiuxiuegen sense vergonya,
que es mouen compassats fins que es confonen.

Alenades que cau d’orella et fan estremir
i  t’esborronen la pell.
Llavis que sensuals s’entreobren
i volen atrapar tot el que imaginen.

Bategar frenètic d’un cor que fa mal,
aleteig de mil papallones enjogassades.
Meravella que voldries aturar
per tenyir cada trosset de coloraines.

Frec de mans que s’acaronen,
tremolor que ni pots ni vols amagar.
Mots enjogassats que s’enreden a les entranyes
i no et deixen respirar.

Fina teranyina que t’embolcalla,
que t’atrapa sense ofegar.
Paraules que vols sentir una i una altra vegada,
sentiments que vols retenir i abraçar.


Blanca esfera

Vomita el mar una blanca esfera
de vermell tenyida treu el nas.
I puja i puja, res no l’altera
ni ocells ni núvols barren el pas.

La nit d’estiu abraça la lluna,
l’estol d’estrelles li fa costat.
El dosser nocturn amb gran fortuna
dins la salabror queda abocat.

Al mar es mira la blanca lluna,
el seu embolcall és platejat.
Altiva regna dins la nit bruna
esquitxada d’un blau acerat.

Demà la lluna s’haurà encongit,
un bocí neda a dins del mar.
L’aigua contenta l’ha engolit
dels peixos ara és el seu far.




Non non a la nena

Non non a la nena
deixa’t bressolar.
Non non nina meva
et vull acotxar.

Fades i bruixots
t’acompanyaran.
Nines i ninots
també dormiran.

La pau de la nit
t’ha ben atrapat.
Quan s’és tan petit
tot es veu rosat.

I un dia a la vida
et despertaràs
i una bona crida
segur que tindràs.

Non non a la nena
deixa’t bressolar.
Non non nina meva
et vull acotxar




Pluja

Borrissol líquid que tenyeix colors
desfent els núvols xòrrecs cap avall.
Els vidres omple d’humides bafors,
sufoca la set del cim a la vall.

Grisor somorta trencada pel llamp,
esquinços de trons, repic de timbal.
Boires gruixudes pintades d’aram,
les flors es baden per rebre el regal.

Piular del pardal que no pot volar,
gotes que boten i salten pel camp.
Remor de branques que el vent fa ballar,
fulles surant: balandrim-balandram.

Clapoteig d’infants a dins dels bassals,
ombrel·les que passen giravoltant.
Partitura de sons universals,
notes de pluja que s’estan tocant.

ROSA GAVIN




Llicenciada en Interpretació l’any 1976 (Institut del Teatre de Barcelona). En el 93 vaig fundar “Iris Audiovisuals”. Des de petita he participat en grups creatius, i des d’aleshores vaig començar a escriure. Al llarg de la vida m’he anat preparant en diferents branques de l’Art i l’Expressió. Aquests escrits van sorgir, com d’altres, amb la idea de que siguin lletres per a cançons. www.solilluna.com.es.
                                                 






El planeta

/El planeta
ple de llumeta,
roda, i roda…
i rodarà…/

/El…rodarà/

Uns éssers especials
estan fent equilibris.
Es diverteixen fent
tombarelles i piruetes.
Què “diver”!
Què “diver”!
Amb tantes voltetes
que també fa el nostre planeta,
no provoca que es caiguin
el éssers que l’habiten.
Li estarem sempre molt agraïts,
intentant tenir cura d’ell,
procurant no espatllar més cosetes.

/El…rodarà/


Diversitat

Que vagin en compte
en anar de posseïdors
de la veritat.
Han sentit
a parlar mai
de la diversitat?


Història

Hi ha molts exemples al llarg de la història
del què està passant.
I s’encarregaran el equips corresponents,
en fer-los memòria.


De moda!

Tornen a estar de moda
alguns mètodes
per anul·lar a la gent.
I ara, a més a més,
perquè traguin
merda somrient.
Van fent que s’entretinguin
amb les seves discussions,
mentre que altres van fent
el què els hi surt dels collons,
o del què els hi pengi.
A part del “morro” que se’l trepitgen.
Base estúpida,
conclusió de merda.
Estan molt acostumats
a programar-nos així,
com poden veure.


“Espejeando”

De cuando en cuando,
“espejeando”,
paseando, caminando.

Al cabo de un tiempo,
me miro en el espejo
y me despejo.

Y dejo de “espejear”
con los espejismos,
delante del espejo.


Potus (Set. 09)

Hola, potus!
Què boniqueta
és aquesta planteta!
Com alegra la saleta!
Mira!
Quina marxeta!
Va enfilant-se per l’escaleta.
Sembla que vagi d’excursió,
pujant una muntanyeta.
Només li falta una motxilleta.


Érase una vez (2011)

Érase una vez
cuando la gente se comunicaba,
y no esperaba que le adivinaran nada.
O que los demás se comieran el “coco” cada día,
para enterarse de algo
de lo que se trataba.

GEMA FORÉS GALIANA


TORTOSA


Llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona, treball dins l’Administració, en camps relacionats amb la dona.
Entusiasta i seguidora del món literari i de la poesia, concretament  del grup de “Poetes de l’Ebre” ressaltant el seu valor humà i literari. L’escriptora Glòria Fandos és qui m’ha animat a formar-hi part, pel fet d’escriure poesia, entenent la poesia com una forma d’expressió de sentiments i de vivències.





El cel i tu 
M’emporto els colors del cel que he pres al dia
per pintar les meves nits que es troben grises

El silenci s’endinsa fort dintre el meu cor
i amagat es vesteix de soledat per passar amb mi la nit,
Voldria poder volar i tocar els núvols amb els dits
Aquests núvols que com llaminadures dolces es passegen
davant els meus ulls, envoltats d’un vent afable
que poc a poc els allunya en petits trossets de cel trencat
Voldria escoltar dintre el silenci del vent,
històries petites de cada dia de cada on tu i jo hi fóssim junts.

  
 
Enyorances

El teu record s’ha quedat gronxant-se entre
la meva ment i el meu cor
i com un xiquet petit, nerviós, inquiet,
fa bots alts per deixar de ser on és i quedar-se
adormit, dins, molt dins del cor

Aquest cor crida per dir-te
que el color del cel ha tornat a ser gris,
que els colors rogents s’han quedat amagats.

La meva soledat envoltada del teu record, del teu somriure
empenta la meva ànima.
Els dies van girant, bressolant la tardor
en un somni on tu hi ets

Voldria poder deixar el teu record en un petit calaix
on no pogués sortir mai,
on no pogués copejar la meva ànima.




Deixa’m

Deixa'm viure a dintre el teu cor
potser com un llogater complidor de somnis

Deixa'm ser de la teva Boca, el cant,
com si fos una tempesta de colors creixents dintre el teu cor

Deixa'm ser aquí on sóc a la teva vida sense ser al teu dia

Deixa'm ser tot en tu com les estacions del temps
amb els seus equinoccis i els seus solsticis.
També com la lluna girant al teu món.
L'amor i la manca d'amor,
que envolta els racons coral·lins de la meva ànima.


Paraules del cor

Els meus ulls es perden amb el teu somriure.
Tu prens la meva ànima
i la poses a ballar jugant amb el meu cor i em prens la tranquil·litat.
Ets com la pluja quan cau lenta i suaument
però que de moment es fa perillosa
com un torrent incontrolat que s'ho emporta tot al seu pas,
arrasador.

GRISELDA ESPUNY


SANTA BÁRBARA

Vaig nàixer a Santa Bàrbara, encara que he passat la major part de temps vivint a Tortosa.                             
M’agrada la poesia, ho he estat fent des de jove fins ara, això sí, de mica en mica. I m’agrada escriure de moltes coses però em poden els sentits i sobre tot, allò que ens fa especials i diferents: els sentiments, no val qualsevol, però sí que és veritat que hi són tots.
       Estic molt agraïda als Poetes de l’Ebre, per deixar-me prendre part en aquesta ventura.
                           
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                            
En la orilla del río

Si me necesitas,
búscame, aunque
sea en la orilla,
ayudarte, intentaré.

Si quieres hablarme,
de cualquier menester
aunque sea en la orilla,
háblame, te escucharé.

Si quisieras verme,
aún solo, para observarnos
las arrugas, en la orilla,
en paz, te esperaré.

Si despertaras soñando,
con lo que un día has amado,
recuerda, en la orilla del río,
te he estado esperando.


De filfa y mentira

Eres como el viento
que se esconde
en el recodo del camino,
para no enjuagar el verde llanto
del pino.
Y en la ranura
de tu boca,
un hilo de agua blanca
y espuma clara.

Es la agonía,
que oprime el caudal
queriendo romper la orilla,
con instrumentos
de filfa y mentira.

Tu mar
se aparta, se aleja,
sin posibilidad de verter
tus aguas bravas, te deja;
roto en mil pedazos
el delta de tu niñez,
encharcando las aguas,
que alimentan tu embriaguez.




Discriminar la injusticia


Beligerante de magnas injusticias
que restan por liberar,
en el avance del tiempo,
en nuestro caminar,
cuando pones un pie delante
el otro siempre queda atrás.

En cada palabra,
en cada decisión,
seguimos sesgando
no atendiendo a la razón.

Cada vez que cierras los ojos
para no ver el error,
es una noche más en tu vida
que te impide luchar
por la paz, por la sin envidia,
no hay sosiego, no debes descansar.

Discriminados desde la médula,
hasta el más diminuto verso,
desde el Mediterráneo
hasta el Mar Muerto.

Cómo se lamenta esta poeta
por quedar afónica su protesta.

Me indigno
más que no reivindico,
reivindico, más que no escribo,
por fin denuncio;
así me solidarizo,
con todos aquellos
que los martirios y atropellos,
las torturas, venganzas y tormentos,
han dejado marcado
sus cuerpos, sus recuerdos.

No alcanza mi pensamiento,
en la vorágine atrocidad
que no supera el ingenio,
a tan veraz realidad.




El impresionismo

A tu extraña lejanía
que como penumbra
de otoño,
se me avecina.
Suave brisa,
de entre los dedos
se me escapa, se desliza.

Cuesta tanto decir amigo,
para luego,
temer aún más al vacío;
y sujetarse con fuerza
a la no esperanza del olvido.

Eres el impresionismo
de un lienzo recién pintado,
que aún no,
no tengo asimilado.

JÚLIA COSTA



BARCELONA

Júlia Costa i Coderch (Barcelona, 1948) és escriptora, mestra jubilada i llicenciada en Humanitats. Ha publicat diferents llibres de narrativa i poesía. Les seves darreres publicacions han estat el recull de poemes La pols dels carrers (Editorial Meteora) i les novel·les L’inici del capvespre (Meteora) i La cendra dels anys (Acteon). Manté diferents blogs culturals i literaris, del qual el més popular és La panxa del bou (http://lapanxadelbou.blogspot.com), en actiu des de 2004.
La seva vinculació amb les Terres de l’Ebre ve del fet que, des de fa uns quants anys, acostuma passar temporades i vacances a Batea (Terra Alta) on ha presentat també algun llibre.



A la plaça on ahir...

A la plaça on ahir el destí hi feia estada,
i saltàvem a corda i amagàvem tresors,
el silenci dels anys i la boira amagada
han desat les imatges i el sospir d’una fada,
condensat en un núvol, ha abaltit els colors.

Els àngels de la guarda i els follets i sirenes,
tots els prínceps dels contes i els dimonis perduts
han fugit del neguit i l’angoixa i les penes,
s’han endut les joguines, les disfresses, les trenes,
i han omplert els racons de pols de solitud.

Molts amics i parents que en els bancs de la vida
explicaven rondalles, llegendes i acudits,
companys amb qui jugava i reia sense mida,
i que no destriaven veritat o mentida,
ara són llums perdudes al desert de les nits.

Els més vells ja ens ho deien, en els bancs de la plaça,
que juguéssim tranquils, que enlairéssim estels,
que en el temps que ens pertany tot arriba i tot passa,
que tot és sempre breu, que res no pot ser massa,
i que els records s’esborren, ben aviat, infidels.


L’amant perdut

Vam passar el nostre amor de contraban
pels ombrívols indrets de les muntanyes
on les fonts amb ribets de dauradella
eren a punt de perdre els seus camins.

Recordes el dardaire pelegrí?
I el malèvol follet de pell colrada?
Ja fa tant temps de tot, ni tan sols sé
si va existir aquell vespre de disbauxa
a la taverna dels Amants Perduts.

Vam soterrar la nostra joventut
a l’afrau on les ànsies d’aventura
moren de fam, quan la tardor s’esmuny
entre el fred del novembre i les gebrades.

Recordes l’ombra de la fetillera?
O el gojat que cantava amb veu trencada
cançons d’un temps que mai no va ser el nostre?

La pols d’estels que queia a la clariana
conformava paraules oblidades:
Eternitat, tendresa, paradís...

No sé com vam tornar al carrer de casa
I vam recobrar el seny. No me’n recordo.
Recordo poques coses d’aquell temps
que mai no vam trobar en els calendaris.


Fira medieval

Garolers de remença han estès la parada
al mercat medieval, per turistes astuts,
i entre càntirs de plàstic i pitxells i arracades
hi han escampat estampes de polítics locals.

Prometen pau i feina i diners i cultura,
tots són millors que els altres i encara ho seran més.
Un nuvolet de cendra s’ha escampat per la plaça
quan la tarda de festa començava a minvar.

Hi havia un foc llunyà a les velles muntanyes
on els senders antics ja s’havien perdut
sota tones de branques escapçades i seques.

De la ciutat antiga, cada cop més propera,
ha arribat un ressò de timbals decadents
quan la nit perfilava les carenes enceses.


Tardor

La tardor que s’escola per l’esberla
de la paret del meu fràgil present
em porta algun record sense verí
i una olor feble de fornades noves.

He oblidat moltes coses, però algun
matí d’aquests d’avui, quan una fulla
davalla dels vells arbres del passeig
de sobte em ve una imatge, una paraula,
un gest d’algú llunyà, petits instants
que no sé si van ser o si són els somnis
que han fet forat a l’equipatge frèvol
que arrossego i que sembla que ja sigui
una part del meu cos.

L’estrany silenci
del cel, sense orenetes ni falciots,
em sobta avui mentre obro la finestra
d’aquest ordinador on les lluminàries
del món, em fan saber que encara visc.


Nit al carrer

El pierrot llunàtic sota el meu balcó
no em deixa dormir cantant bajanades,
abrivat espera interlocutor
o amant de peatge per les cantonades.

Entre antenes velles de televisió
els gats que s’esmunyen per fosques dreceres
viuen el present sense tenir por
de velles batalles, pàtries o senyeres.

Del temps que s’allunya no en trec cap profit,
més aviat em pesa i em torna feixuga,
l’artrosi em destrossa, els anys m’han ferit,
i l’alba em regala una nova arruga.