Ma LLUISA GASCON I PRADES

BARCELONA

Vaig néixer a Barcelona. Les meves arrels provenen del Matarranya i de Caspe. Sóc professora de Secundària de matemàtiques i de llengua catalana. Sempre m’ha agradat escriure i dedico molta part del meu temps lliure a fer-ho.

En el camp dels premis, he obtingut reconeixement a les edicions de Contes i Relats de la Ràdio del Bisbat de Girona dels anys 1993-1994; Jocs Florals de Malgrat de Mar dels anys 1993, 1995, 1996, 1997, 1998, 2001; i Certamen de l’Associació de Veïns de Sant Andreu de Barcelona dels anys 1998 i 2002.

He publicat el llibre infantil La troballa a l’editorial Bruño. Així mateix he participat en diversos reculls amb altres autors: Ebre blook, relats d’aigua dolça; Octavi Serret: de Vall-de-roures al món; Galeria Ebrenca; Versos de tardor;  Totes les sortides dignes;  Il·lusions i incerteses; L’Arbreda Ebrenca; Un riu de crim; Poesia a la frontera; Tren de Val de Zafán i he publicat amb la revista  La Lluna en un Cove nº 19. També he col·laborat en el Projecte Educatiu “Balena Blanca” de l’editorial Hermes- Castellnou amb la publicació  dels llibres i guies didàctiques de matemàtiques del Cicle Superior de Primària.

En breu publicaré la novel·la amb el títol Un mar d’absències i el llibre infantil Les pólvores màgiques.

Amor

Lletres que dansen sensualment

i es troben i es combinen formant paraules.

Mots que es xiuxiuegen sense vergonya,

que es mouen compassats fins que es confonen.

Alenades que cau d’orella et fan estremir

i  t’esborronen la pell.

Llavis que sensuals s’entreobren

i volen atrapar tot el que imaginen.

Bategar frenètic d’un cor que fa mal,

aleteig de mil papallones enjogassades.

Meravella que voldries aturar

per tenyir cada trosset de coloraines.

Frec de mans que s’acaronen,

tremolor que ni pots ni vols amagar.

Mots enjogassats que s’enreden a les entranyes

i no et deixen respirar.

Fina teranyina que t’embolcalla,

que t’atrapa sense ofegar.

Paraules que vols sentir una i una altra vegada,

sentiments que vols retenir i abraçar.

Blanca esfera

Vomita el mar una blanca esfera

de vermell tenyida treu el nas.

I puja i puja, res no l’altera

ni ocells ni núvols barren el pas.

La nit d’estiu abraça la lluna,

l’estol d’estrelles li fa costat.

El dosser nocturn amb gran fortuna

dins la salabror queda abocat.

Al mar es mira la blanca lluna,

el seu embolcall és platejat.

Altiva regna dins la nit bruna

esquitxada d’un blau acerat.

Demà la lluna s’haurà encongit,

un bocí neda a dins del mar.

L’aigua contenta l’ha engolit

dels peixos ara és el seu far.

Non non a la nena

Non non a la nena

deixa’t bressolar.

Non non nina meva

et vull acotxar.

Fades i bruixots

t’acompanyaran.

Nines i ninots

també dormiran.

La pau de la nit

t’ha ben atrapat.

Quan s’és tan petit

tot es veu rosat.

I un dia a la vida

et despertaràs

i una bona crida

segur que tindràs.

Non non a la nena

deixa’t bressolar.

Non non nina meva

et vull acotxar

Pluja

Borrissol líquid que tenyeix colors

desfent els núvols xòrrecs cap avall.

Els vidres omple d’humides bafors,

sufoca la set del cim a la vall.

Grisor somorta trencada pel llamp,

esquinços de trons, repic de timbal.

Boires gruixudes pintades d’aram,

les flors es baden per rebre el regal.

Piular del pardal que no pot volar,

gotes que boten i salten pel camp.

Remor de branques que el vent fa ballar,

fulles surant: balandrim-balandram.

Clapoteig d’infants a dins dels bassals,

ombrel·les que passen giravoltant.

Partitura de sons universals,

notes de pluja que s’estan tocant.