dimarts, 27 de març del 2018

Antologia 2017: EMILIO MORENO

EMILIO MORENO

SANT BOI DE LLOBREGAT



En el día mundial de la poesía

Te saludo tan linda como eres,
con ese cuerpo tantas veces fino
y otras grueso rotundo con espino
deleitando mi alma con poderes

Diciéndome y hablándome de seres
que van preñados en mí y que atino
con tu acento pesado tan divino
y tú que acercas para mis placeres.

Dama del día y noche, compañera
sin reproches, mi cándida, mi lírica.
Poema con estrofa verdadera.

Experiencia vital fiebre tan crítica
hoy tu celebras, dolo que me espera.
Amante dulcinea y satírica.




Sintonía

Mi partitura no finge,
refleja gloriosas notas,
unas con otras se miman
en mi noche turbadora.
Esa obra musical
inscribe lo que no espera
es sublime y pasional,
refleja mi vida entera
El atril que inerte aguanta
soporta subordinadas
las penas que llevo dentro
sin estar justificadas.
La batuta que no para
invade toda mi calma,
mi pasión que ya no basta
por un error y una causa.
De tu cuerpo de guitarra
guardo tantas esencias,
que cuando te palpo apenas
suenas, sin mostrar carencias.
De tu alma mi violín,
que fino sostiene el ritmo
en mi mente los compases,
de la canción y tus mimos.
Ando buscando ese cuerpo
que me permita soñar,
aderezar la esperanza
y desterrar el dudar.
Tienes cuerpo de guitarra
llevas tempo y diapasón
eres melodía clara,
mi Sintonía mayor.



Dañando al verbo

“Miembras” y miembros dijo la ministra
En una falta de idioma lingüista
desde el Congreso no siendo sexista
para hacerse la culta y dejar ristra.
Diferencia de género registra,
todos y todas en error simplista
cuando no viene a cuento es clasicista
cual ignorante áspero que arbitra
Para que alargar sin causa la frase
sabiendo que no es culto ni preciso
usado por políticos sin base.
Pronunciando palabras con desfase
para hacer llegar un recado inciso
y confundir las “miembras” de la clase



Amor bordado

Sé que aun y sin ser tuyo te quiero
porque en la propiedad ya no hay dominio
y aun y así queriéndote en silencio,
sin ruidos, con el alma siempre espero.
Somos libres de un mundo placentero
de aquel que nos juntó con su bullicio,
en el mismo barbecho junto al quicio
de la vida y nos dio su fruto entero.
¡Sí! ¡Soy tuyo!. Paciente, al completo
con tus noches y días sin recelos
con tu guía robusta y yo tu objeto.
Y con tu amor bordado en los pañuelos,
de mis cielos, a lomos de un soneto,
vivimos en postreros terciopelos




Ella es así

Qué fácil es vivir calleja abajo,
cuando vibran sonrisas y te “quiero’s”
Huérfanos en disgustos. ¡Tan sinceros!
Al disfrutar de ti, siempre a destajo.
Dejándome ir sin frenos por mi atajo,
desnudando perfiles menos fieros,
confundiendo de risa los “prefiero’s”,
escondido en tu piel como espantajo.
Mezclada muy disuelta con sonrisas, 
Me quedo de tu gusto contemplando,
atado con tu hilo, a tantas prisas.
Así te amo, sin normas, volando.
Soñando cómo hueles. ¡Flores, brisas!
Sensato te acaricio, paladeando.



De mis lazos

Nunca imaginé bello sentimiento,
orgulloso y extenso entre mis brazos,
descendiente preciosa de mis lazos
que me llora y me gime con lamento.
Dudé de mi confiado entendimiento.
Murmuré por mis miedos, a codazos.
Discutí sin tenerla en mis regazos
hasta que la abracé. ¡Dios, qué momento!
Su amanecer, recuerdo, fue con gana,
haciéndose rogar al rey dichoso,
por capricho al nacer, con brillo grana.
¡Ay, hija de mi hija!, tan hermoso
encontrarme con dicha y orgulloso
abrazando y queriendo a mi niña Anna.



Viento batiente

Cual viento huracanado desgarra,
me quiebra el alma, sin hacerla añicos.
Tropieza conmigo, como individuo
Acobarda, confunde, incendia,
aparte de mi cabello escaso,
que ¡sí! arrebata, lo alborota 
y como le da la gana, desgreña.
Aire juncoso que a mis entrañas confiesa
tan falso como mis bravatas. Tan necias.
Las deja claras, sin penitencia.
Ventea mi cara sufrida cual banderín
enarbolado y firme mantiene.
Aferrado a mi peldaño, dando la frente,
resisto quizás a mi muerte vencida,
con un desaire rabioso, preñado de
dolencia irreal.
Topando mis ojos con un viento nuevo
cierra mis parpados y mis miedos
Dureza del huracán, hurtando mi alma,
cuando fui que la solté apática,
sin pretender mecerla ni acunarla.
Ahora muy grave el presagio aparece,
mezclado con la borrasca mortecina de pecado.
El tifón me expulsa y daña
sus rachas no me apetecen.
Soporto sus bocanadas atrevidas
sorteando sus ráfagas de pecado hirientes.
Son las que ofrezco irritando, impertinente.
Mi camisa desabrocha,
como lo hace el reflejo,
mostrando mi pecho
con dos gargantas míseras,
tan secas como el afluente
del infierno.



Silencio

No se disfrazó en Carnaval.
Encubriendo sus tristes celos.
Nadie la reconoció con su disfraz
ni siquiera cambió de atuendo.
Quién la podía esperar
en tono carnavalesco.
Cabellos del mismo árbol,
arbusto del mismo sello,
atavíos que son capaces
de imaginar sufrimiento,
distrayendo sus penurias
que volverán por supuesto.
No me dijiste que me tocaba.
Tú me elegiste a dedo.
Qué daño puedo haber hecho,
no es mi turno, por supuesto.
¡Vienes demasiado pronto!
¿Ya no tengo aplazamiento?
Si fueras dulce y quisieras
regalarme un deseo.
Te prometo que más tarde
¡después!
Cuando pase el tiempo,
puedes venir a cobrarte
todo lo que te debo.
¡Deja a ver si te entiendo!
¡Claro no serías!
Mi ruina.
Por supuesto.


© Emilio Moreno Delgado

Antologia 2017: MANUEL REAÑO PLANCHUELO

MANUEL REAÑO PLANCHUELO

TARRAGONA

Poesía de primavera

Poesía de primavera,
poesía, que al llegar,
me trae recuerdos de vida,
de esperanza y de amistad.
Viene cargada de brisa
que me refresca al pasar
y que me llena de dicha
con su dulce palpitar.
Poesía del buen tiempo
siempre entrañable y amigo,
solo espero tu llegada
como un pájaro en su nido.
Poesía de alegría,
de amor y de claridad,
si no hubiera primavera
no existiría bondad.
Enamorarse es virtud
que mucha gente quisiera,
es divina realidad
no es esperanza viajera.

Sirena

A la mar voy a mirarte,
a la mar que me marea,
un jardín lleno de flores
que de verde, me verdea.


A la mar, yo me dirijo
en busca del corazón,
abandono los secretos
y me aplico la razón.
A la mar, que son tus ojos
tan azules como el cielo,
los que siempre me acompañan,
y lo digo sin recelos.
Las gaviotas lejanas
siempre cantan por contentas,
prefiero estar a tu lado
aunque nadie me comprenda.
A la mar voy a admirarte
y a observar tu gran melena,
es dorada como el oro
en un cuerpo de SIRENA,
Así me paso los días,
recordando tus delicias,
tumbado sobre la arena
recibiendo tus caricias.

Calçots

En esta tierra bendita
existen mil tradiciones,
las hay de todos los tipos
y esta es de las mejores.
La “CALÇOTADA” le llaman
y es de éxito y clamor:
comerse esos “calçots”
tan llenos de buen sabor.
En la salsa tan alegre
introduces el “calçot”
y lo metes en tu boca
como en un acto de amor.

¡Caray, qué bueno está!
proclaman los comensales,
y es que el conjunto presenta
gracia y pasión a raudales.
Esa salsa elaborada
con sus muchos ingredientes
es la razón de existir
de miles de los “parientes”.
Después, le siguen las carnes
(no son nada despreciables)
hay longaniza y buen cordero,
de gustos incontestables.
Se acompaña con un vino
de la tierra catalana,
son alegría y orgullo
que se alarga en las semanas.


El viento

El viento vuela presto
allá por la montaña,
remonta aquellas cumbres
hasta llegar al mar.
Se junta con la brisa,
hermana de las nubes,
el sol las acaricia
comenzando a danzar.
La lluvia prisionera
entre algodón flotante
descarga con su furia
por todo el litoral.
El viento, al fin se enreda
marcándose en el cielo,
continúa viajando,
volando sin cesar.
¡Qué bonitos!

¡Qué bonitos son tus labios
cuando dan el primer beso!
¡Qué profunda es tu mirada
mirando con embeleso!
¡Qué bonita es tu figura
y qué bello es tu palmito!
Enamora tu persona
cuando das esos pasitos.
Si paseas por mi calle
no puedo evitarlo y grito:
“¡Eres guapa y eres mi amor!”
con mi corazón palpito.
¡Qué bonitas son tus manos,
en tus brazos me deslizo!
Dame siempre tu calor
que no se rompa el hechizo.

Eterna melodia

Amb l’arribada del sol
ha nascut un nou dia,
ple de joventut, d’esperança,
carregat de sinceritat i confiança.
L’aigua, en el seu geni creador
reanima la nostra vida
caminant cap una veritable estimació,
i, jo, enamorat de la teva persona
t’oferia només amor i passió.
És un portent més, és un prodigi,
és una meravella que neix per a oferir,
i, així, al cel lluirà com una estrella
quan la branca comenci a florir.

© Manuel Reaño Planchuelo

Antologia 2017: XAVIER PARERA

XAVIER PARERA


TARRAGONA


SIMFONIA NUMERO 9. “ESTÍGIA”

1. Poco allegro

Canta Dante, el poeta genial,
a La Divina Comèdia,
obra immortal,
un viatge per Estígia, la foscor i el Mal.
No sóc un bon escriptor,
però, com a arqueòleg,
ara em converteixo en un narrador
per explicar una història d’horror,
la qual va sobreviure després...
Aquell vell manuscrit
ens mostrava un camí de por.
Sí, amics, aquell llibre maleït
ens ensenyava un allargat canal,
sota terra, en una illa del Mar del Nord,
on regnen la tempesta, la boira i la Mort.
No recordo el nom del sinistre lloc,
però Mr. Johansson, obstinat professor,
volia recórrer el passadís de la nit,
entre unes fosques aigües i tenebres.
Desconegudes mans ho havien construït.
Quins misteris amagaven el túnel maleït?
I aquella escabellada expedició
va creuar la cova dels penya-segats.
I les nostres llanxes navegaven amb por
davant dels perills inesperats.
La primera nit a la gegantesca volta...
El professor Johansson parlava
dels possibles constructors...
Víkings eren els amos i els treballadors,
pobres esclaus per a les excavacions.
L’illa havia de tenir un canal amagat,
per navegar les naus davant d’invasions.
i deixar l’enemic esclafat.
            I en aquella volta,
            cap arqueòleg l’escolta.

2. Marxa fúnebre

Lentament prosseguia l’inquiet viatge,
entre la por i la incertesa,
per aquell ombrívol paratge,
com si esperéssim una desagradable sorpresa.
Aleshores una sinistra brillantor
es mostrava a una part del canal.
Ara... Com a càstig ens rebia el Mal!
Homes coberts de cuirasses i d’or
en miraven
sinistrament.
Oh! Eren els espectres!
Eren els amos del lloc
d’espantosos aspectes
i la seva veu era sentir quan crema el foc.
            ESPECTRES
            Per què ens molesteu?
            Deixeu-nos a la nostra llar!
            Si us plau!
            En aquest canal ens banya la mar
            i volem la pau.
            Aquí viu l’esclau
            que va reconstruir aquest passadís...
            Aquestes voltes amagaven també
            la flota dels nostres reis.
            Un monarca implacable
            volia envair aquesta illa inaccessible.
            i volia aprofitar aquest canal vell.
            S’escoltaven a la seva Cort
            els verinosos consells
            del seu malvat assessor.

Les veus dels espectres ressonaven
en la cova com una marxa fúnebre.
I lliscoses ombres ens envoltaven
en uns paorosos moments.
El lloc era lúgubre.
Amb pas lent
davant d’ells les llanxes desfilaven
i ens deixaren marxar.
Continuàvem el recorregut
en la seva antiga llar.
Per a nosaltres aquell cor era temut.
3. Poco allegro

Seguia el trajecte
entre la por,
per no trobar-nos al paratge,
un altre cop,
els fantasmes de cruel brillantor.
Recordava els versos del Dante somiador.
            Un angoixós viatge
amb Virgili per Estigia, lloc desolador.
S’eixamplava la volta,
però els febles murs sentien tremolor.
Vèiem com queien pedres amb por.
Potser ens esperava l’ensorrament
            del lloc,
entre la foscor i el patiment.
De sobte les roques brillaren sinistrament!
I mostraren restes de galeres.
Fustes fosques i podrides,
arboradura desfeta i cobertes ennegrides
ens rebien com abans els espectres.

4. Lento

Colpejaven els batecs del cor,
ja que ens dominava la por.
El angoixós camí
es convertia en un regorregut estret.
El pànic ens arrecanva els ànims.
En un llarg tret
observàvem esquelets,
Eren despulles de soldats i esclaus.
Els abandonaven els amos de les naus.
I de sobte l’ensorrament!
Tones de roques ens esclafaven!




SIMFONIA NUM. 10. “MEDIEVAL”

1. Allegro maestoso

Amarg capvespre
que m’esperes amb melangia
per allunyar sempre
la meva escassa alegria.
            Però aquesta desagradable sensació
            no és motiu de la meva cançó.
Jo, un jove trobador,
us parlaré d’un heroi justicier.
En una pomposa cerimònia, amb clamor,
a una antiga catedral fou nomenat
de jove escuder
a un notable cavaller.
            CAMPEROLS I NOBLES
            Rebeu, noble senyor,
            del poble els rics privilegis
            mentre s’allunyen els dolents sortilegis.
            Esperem que el vostre honor
            espanti els sarraïns
            i altres enemics.

Amb la seva espasa
el seu primer esdeveniment
va ser derrotar un noble feudal.
Al seu poble sempre feia mal!
Alts impostos i humiliacions! Massa!
La gent ho recordava silenciosament.
Va participar el cavaller a la Primera Croada.
Lluitaren contra els àrabs
a una Jerusalem emmurallada.
Però la fulla de l’alfange sarraí
era pitjor que a un palau qualsevol verí.

2. Andante

Va lluitar el nostre heroi en batalles sagnants.
Defensava la seva espasa vermella
la princesa més bella.
Recolzava la causa del feble camperol...
I va arribar a un país nòrdic de vespres         boirosos,
on sempre regnava el dol,
on els súbdits eren silenciosos
com oblidats espectres.
La seva reina, cruel i despietada,
bella i malvada,
empresonava els estrangers,
            i, després
els obligava a lluitar en un cercle de pedra,
com antics gladiadors,
entre sang i destrucció.
El lloc de la sinistra competició
era el Coliseum dels Horrors.
Sobre la sorra va lluitar el nostre cavaller
contra els àrabs i germànics.
Va ser un dur combat, amics.
Però vencia el justicier!
Quedava la segona prova de la por.
Lluità contra uns dracs,
però els supervivents i ell pujaren a la llotja reial,
i els seus soldats
no suportaven la reina del Mal.
Ajudaren als rebels al llarg combat.
            Havia matat
una perduda fletxa aquella sàdica dona.
            Aquell poble era lliure
un altre cop el nostre heroi va viure
i va prosseguir el seu viatge errant,
com cerca la seva estimada
el trist amant.

3. Largo

Ara atemoria una flotilla de naus
la Mar Mediterrània.
Tremolava aquella pau
per uns sinistres pirates.
            Era el corpulent capità
            un altiu emmascarat.
Amagava el seu rostre demacrat
dins d’una màscara de metall.
Volia convertir el mar
en un llac de passeig per saquejar.
            I el petit vaixell
            del nostre cavaller
            fou abordat per ell.
            Va ser el seu presoner!
Ancorà la seva flotilla un boirós dia
i es preparà una sumptuosa festa
en el poble d’aquella badia.
Mentre una sobtada tempesta
enfonsava les seves naus,
ell era assassinat!
En aquell banquet el seu vi estava enverinat!
I el nostre heroi va conèixer la llibertat!

4. Marxa fúnebre

En el seu viatge errant,
un altre cop, el cavaller,
sempre justicier
va visitar els regnes nòrdics.
I entrà a una profunda cova
on va veure una bonica princesa.
Empresonada entre murs de gel!
            Bocabadat es quedava ell!
L’escena era esgarrifosa...
            I la noia va despertar!
Uns noms se sentien cridar
i la dona colpejà la transparent presó.
El va rebre amb un lleu somriure.
Quan el va veure, ella va reviure!
I la seva bellesa va arrossegar a l’abisme
al nostre protagonista amb egoisme.



SIMFONIA NUM. 11. “ESPIONATGE”

1. Marxa fúnebre

A un país sud-americà
governava el president Armador,
que ―en realitat― era un terrible dictador.
La seva crueltat es notà.
Fileres de captius anaven a la presó,
mentre regnaven els afusellaments,
duresa i repressió
en un poble sotmès al terror.
Dirigia ―també― el malvat general
des del seu fosc palau
una organització criminal
per assassinar a qui el desafiava
en qualsevol país.
Proves nuclears, proves perilloses...
I els seus míssils amb productes químics
portaven la por entre els enemics
mentre les seves activitats eren nombroses.

2. Poco allegro

La vella Europa va prendre una decisió.
Un grapat d’espies...
Només homes i dones de vides suïcides
podien complir aquesta missió.
            Un arriscat escamot
            per assassinar el dictador.
            Un complot
            per aturar el seu horror.
I es traslladaren al país sud-americà
com a alegres turistes.
No havien de deixar pistes
en aquella nació, en aquell sacsejat volcà.

3. Scherzo

Nit de calor tropical.
Es desplaça un agent seriós
a un establiment de rètol lluminós.
Balls i cançons a un local
de la mateixa capital.
Havia de parlar amb una cantant mulata.
Era l’enllaç per contactar
amb els guerrillers.
A la mateixa nit l’escamot d’agents
i la noia deixen la ciutat.
La  cantant esgrimeix arguments,
els quals per a ells són convincents.
Ara la carretera és un camí abandonat.
Els vehicles arriben a la jungla espessa,
el cau dels guerrillers,
el campament dels rebels.
Els espera el comandant amb sorpresa!
Després espies i capitans
dins d’una tenda de campanya
tracen els seus comentats plans.

4. Allegro maestoso

Arriba l’aniversari del dictador,
i se celebra una festa sumptuosa
al seu palau, bressol del terror.
Al saló dina la gent hipòcrita i envejosa.
            Entre els nombrosos convidats
            hi ha tres espies disfressats.
Han pres diferents identitats,
un banquer, un milionari i un empresari,
acusat de corrupció.
Falsos lladres entre la selecta col·lecció!
Deixen entre els regals una estatueta,
la qual conté un explosiu potent.
            I dissimuladament,
            abandonen el palau els agents.
Aleshores, quan regnava l’alegria al saló,
            hi ha una forta explosió.
Tot seguit els guerrillers entren a la ciutat.
El poble crida: “El dictador ha mort.”
És el senyal per iniciar la revolució
en aquell país castigat.
Però venen nous dies d’horror.
També el comandant governa amb forta repressió.
Torna la injustícia i l’opressió,
redacten els vencedors
una enganyosa Constitució
entre les ombres del terror.
Però els agents han realitzat el seu treball.
Per a la política internacional
començarà un nou ball.
Torna a Europa l’escamot...
Els mandataris cerquen un conflictiu lloc.


© Xavier Parera Gutiérrez

Antologia 2017: FÈLIX RODRÍGUEZ


FÈLIX RODRÍGUEZ FANDOS

TORTOSA

Les pressions d’aire
et diuen on vas,
buscant qualsevol altre
sentiment amb pedaç,
però del cor al paper
només van dos pams,
la ploma inspira plaer,
d’aquells més grans,
Pecúnia és present,
Únic i brau en sang...

© Fèlix Rodríguez Fandos

Antologia 2017: LUNA YOP

LUNA YOP

ZARAGOZA



Río Ebro

Río Ebro,
que acaricias con mimo cada huerta,
cada orilla que limita la tierra
con tu caudal en tu recorrido.

Río Ebro,
bravura y serenidad
guardián de miradas,
guardián de suspiros
a lo largo de tu recorrido.

Río Ebro,
que fundes tu agua dulce
con un beso en labios del MAR salado,
que te abrazas a un vaivén de olas.
Como si del más bello vals se tratase,
dejando de ser Río en el Delta,
convirtiéndose en inmenso MAR.
         DELTA DEL EBRO
el RÍO y el MAR,
se funden en un bello y tierno beso,
lleno de AMOR.




Un mundo de letras

Abrázame en ti,
en un mundo de letras que dan pie a un sinfín de frases entrelazadas,
que sin sentido, pueden hablarte de amor.
Letras que de tus labios
se convierten en poemas dulces, mezclados con besos amargos,
donde el dolor te atrapa justo ahí donde más duele,
en el corazón.
Coraza que cual muralla protege tus miedos
dando forma a los más lindos versos,
versos que para ti pueden no decir nada,
pero que para mi coraza y corazón son lo más bello.
Abecedario de la vida, museo del papel,
la tinta china y la mejor bailarina
         LA  PLUMA.



Manto negro

Bajo el manto negro de la noche,
con la luna se citaba,
le cantaba canciones de juglares y bellas nanas.
La luna llena le miraba y con más fuerza brillaba,
luna, no me abandones cuando llegue el nuevo día
pues sólo tú me das cobijo en mi mundo de destierro.
Bajo el manto negro de la noche,
la luna lo miraba
y lágrimas de cariño las estrellas le daban.
Un día él se fue para nunca regresar,
pero la luna siempre lo esperaba porque sabía que era a ella…
         A QUIEN AMABA.



Entre el bien y el mal

¿Cómo explicarte que fuiste mi mejor tormenta?
en ese día soleado,
que tu risa aplacaba mi ira
en los días malos.
¿ Cómo explicarte que venimos de sitios distintos?
Tú , conocedor del cielo,
Yo, de los temidos infiernos.
Tus brazos son dos cuerdas que quieren salvarme.
Trepo por ellas y logro besarte.
 Es cierto…¡eres un ángel!
¿ Cómo explicarte que mi vida fue turbulenta?
 una continua guerra hacia mí,
 hacia los demás.
 Me refugié en el infierno
 porque aquí nadie quiere bajar,
 pero quién sabe si un día nos encontramos a mitad de camino,
 donde las margaritas crecen en los sitios más inéditos,
donde el cauce de un río empieza a brotar.
Quién sabe si un día nos encontramos abrazados en medio de la nada,
         TU MANO EN MI HOMBRO
         MI MANO EN TU ESPALDA.



Ritual de danza

El mar, ritual de danza con volantes de espuma blanca
que marca la diferencia en nuestro mirar.
Olas que pelean por acariciar tierra y fundirse en la arena,
donde se construyen castillos, sueños que arrastrará la marea.
El mar, sal que cura nuestras heridas, que sana nuestras almas.
Bravura, sosiego, baila la mar,
baila al son del viento.
Alza sus alas dirección al azul del cielo.
Quizá algún día lo consiga esa bella bailarina de espuma blanca,
y se funda en ese beso tan esperado entre el MAR y el azul del CIELO.

© Luna Yop

Antologia 2017: MONTSE BOLDÚ



TORTOSA


La paraula i el gest

Em desvetlla el gest que de tu no conec
i una nit d’estels, desitjosa, et somio.
Totes les paraules que amb zel pronuncies
acompanyen danses que, a mi, em són vedades.
Quan tu dius cabells, amb els dits els pentines
o són els teus llavis que amb força els pessiguen?
Què fas si dius pits, si dius boca o dius llengua?
Te n’omples les mans devorant amb fal·lera
o fas embogir subtilment i amb destresa?
Dibuixes contorns resseguint els malucs
o fas sortir l’herba als camins de l’esquena?
I quan dius genolls i dius cuixes, tremoles?
Li posaràs nom, impacient, al meu sexe?
Triaràs l’avió, caravana o vaixell?
Com recorreràs la ruta de la seda?
Tastant filaments de safrà i de canyella,
tota la nit passa i jo, sola, resto
desxifrant paraules i anhelant els gestos.


                                      
© Montse Boldú i Mayor

Antologia 2017: MERCÈ AMAT



Barcelona


Benaurança

És ben cert que l’etern no el podem entendre ara
i, malgrat tot, habita pels racons i plecs de l’ànima.
Si sabéssim com hi actua acaronant el plor
i la basarda, elevaríem l’esperit en la mirada.
Si sabéssim com hi actua, hi veuríem rams de llum
en dons de l’amor que vesteix la nuesa de la terra
i entendreix la duresa de tants cors.



Lluita interior

Hauria estat més fàcil
que l’ona es retirés dins una mar
ampla en un adéu tranquil per sempre més.
Ho hauria estat, tot allunyant-se de la costa
cap al vítric oblit. Però hi ha tornat, una vegada
i una altra, i una altra, estavellant-se
contra roques que amb crueltat la interroguen.
I l’ona, esquitxa i crida, i s’esquinça
en una lluita audible, indefugible.
Sembla abatuda, desfeta, afeblida.
El seu triomf és l’escuma que respira sense asfíxia.

  


He après

Sense miratges, les nits m’han convidat a mirar-me
com mai els dies m’ho havien permès fer.
I m’hi he vist i m’hi he comprès.
Fa temps que aprenc a viure
sense que em cremi el vostre desencert.


Poeta

Camina el poeta,
a desgrat dels vents furtius i les terres ermes,
pels plecs humits d’una ferida oberta.
Camina el poeta,
amb un crit i una lloança dins el pit,
per una cerca irreductible.
Camina, contra el no-res camina,
sense pretendre consol.
Tan sols, en té cura d’homes i dones quan camina.


Pels carrers…

Pels carrers veig com s’apressa la vida
entre hores establertes: aconseguir objectius, ser rendibles,
productius i, sobretot, omplir les hores llargues
dels dies i les nits amb un fer continu incombustible,
no sigui que, de cop, ens aturéssim
per mirar-nos cap endins I ens veiéssim massa buits.



© Mercè Amat Ballester

Antologia 2017: ANDREU ALANYÀ



BATEA



Si em voleu estimar

Si em voleu estimar
estimeu-me com sóc,
amb tots els meus defectes
que ara són molts,
i no com voldríeu que fos.

Estimeu-me si voleu
com el que sóc,
sense cap pretensió ni una,
que no he volgut ser mai
més del que he pogut ser.

Si em voleu estimar
estimeu-me
i deixeu-me cantar...
Si em voleu estimar
estimeu-me
i deixeu-me volar...
Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes a la història.  ( M. Martí i Pol )



Primer d’Octubre

Cau la tarda i les flors
són a terra trepitjades,
cau la tarda gris i trista,
repressora ha vingut la por
vestida d’obscur a visitar-nos.
De res han valgut la temprança
i els somriures, flors a terra
com els somnis i els anhels,
com els drets i llibertats
totes elles calcigades.
El clam de pau ara son crits de dol
i l’esglai tramunta els cors.
Cau la tarda i fuig la por
amb les mans plenes de sang.
Ferida oberta, flor de pau
davant tanta vergonya.
Ara el plor ens farà més forts
que del dolor i sofriment
solemnement en farem nou dia
amb nova olor de llibertat,
que en sabrem ser hereus i dignes
i d’ella en farem bandera.         

                                            1 d’Octubre 2017



L’oblit omple els bancals erms, tristos
records perduts en la boira del temps,
cap braç fa anar al juny la dalla
ni es bat a l’era anhels segats a mà.
Els carros no retroben camins antics.
Verema sense cançons de jornalers
amb coves al coll i callada altivesa.
Mans de dones no arrepleguen olives
i dormen somnis, amagats als sequers.
Llàgrima erma amb masies caigudes
d’un temps abolit d’agre enyor d’ahir,
aferrant-nos a un passat farcit d’ombres
camps silents d’una terra amb un cel blau.




Estimat  Miquel

T’estimo perquè estimes a l’escriure
i en llegir els teus poemes,
commòs, talment com tu,
estimo en llegir-te.
Estimes a l’escriure,
profund amor distant i net,
com tu dius,
desconegut i amic.
Jo sí que et dono agraït
sincerament les gràcies,
moltes gràcies, estimat Miquel.

                                                   A Miquel Martí i Pol
                                                              Tardor 2013            


© Andreu Alanyà Blanco

Antologia 2017: PRÒLEG pe Daniel VIdal i Ferri

PRÒLEG

No, no sóc poeta. M’agradaria ser-ho però si en alguna ocasió ho he intentat, reconec que no és lo meu. Malgrat que al llarg de la meva vida professional, ha estat majoritàriament escriure i quan a la era de jubilat ―que ja fa 32 anys― el periodisme i l’escriptura han omplert les meves hores lliures.

Tot i no formar d’aquests “Poetes de l’Ebre”, m’hi sento una mica involucrat donat l’amistat i a l’hora admiració, que m’uneix amb presidenta Glòria Fandos, persona destacada dintre del món poètic, incansable, constant... La qual cosa ho demostra amb la publicació dels llibres que ha escrit al llarg dels anys.

Ens vàrem conèixer fa molt temps a la inauguració d’una exposició al Palauet del carrer de la Mercè quan hi vaig assistir per a fer un reportatge gràfic i escrit per a la revista “La Veu dels Jubilats”, la qual dirigia.

Dintre de la conversa que anàvem tenint va sorgir que el seu pare era ferroviari com jo i curiosament fou en l’època 1962-1965 en que ell prestava els seus serveis a l’estació de Arnes-Lledó i jo, a la del costat, Horta de Sant Joan, de la Línea de Vall de Safan, ja desapareguda. No ens varem arribar a conèixer personalment.

Ja tenint una bona relació i amistat amb la Glòria em va proposar que em fes càrrec de la presentació d’un dels seus llibres i, en efecte, l’acte es va realitzar a la llibreria Sisco del Temple.

I seguint parlant de “Poetes de l’Ebre” no puc deixar d’esmentar a un gran amic, un puntal entre els poetes d’aquest col·lectiu: Paco del Fruto. Ens uneix una vertadera amistat. Ens vàrem conèixer per l’any 2000...no ho recordo, quan m’havia fet càrrec- com a director- de la revista “ La Veu dels Jubilats”. Paco ja era col·laborador de la revista des de feia temps. Durant els deu anys que la vaig dirigir no va fallar trimestre rere trimestre, amb la seva poesia, poema d’estil molt amè i fàcil de comprensió tant en català com en castellà.

Recordo amb molta satisfacció les vegades que he assistit a diferents actes en que “Poetes de l’Ebre” han estat els protagonistes.

Desitjo que la voluntat, constància i afany de progrés dels Poetes, segueixi un camí ascendent.





Daniel Vidal Ferri

Tortosa, setembre de 2017

diumenge, 12 de novembre del 2017

Presentacions i Recital a Sant Llàtzer




Entranyable i preciosa presentació de l'Antologia 2016 de "Poetes de l'Ebre" i "Grito de Mujer" de Glòria Fandos Gracia. Seguit de recital de poemes, de part de Mercè Amat de Barcelona, que ens ha delectat amb una poesia exquisida amb la força de l'amor universal i la fe que envolta a la humanitat; d' Helena Sauras de Tortosa, amb una joia de poesia de sentiment, d'enyor i d'amor; de Paco del Fruto d'Aldover amb els seus versos d'amor i de la llarga experiència viscuda, tant rica...Fèlix Rodríguez, amb un poema dedicat a Tigris publicat a l'Antologia; Pepi Guillen, antiga component de " Poetes de l'Ebre" ens ha recitat com a espontània els seus versos. Apacible i serena vetllada literària que hem viscut aquesta tarda a l'Associació de Dones "La Unió" del barri de Sant Llàtzer (Tortosa). Gràcies a Tere López la seva presidenta i junta per convidar-nos. Només que un sol dels nostres versos arribi a a algun dels votres cors, ja ens sentim per satisfets. La poesia encén l'esperança.


Glòria Fandos, amb Tere López
 
Mercè Amat

 
Pepi Guillén


Helena Sauras

Mercè Amat
Paco del Fruto