Barcelona
Benaurança
És ben cert que l’etern no el podem entendre ara
i, malgrat tot, habita pels racons i plecs de
l’ànima.
Si sabéssim com hi actua acaronant el plor
i la basarda, elevaríem l’esperit en la mirada.
Si sabéssim com hi actua, hi veuríem rams de
llum
en dons de l’amor que vesteix la nuesa de la
terra
i entendreix la duresa de tants cors.
Lluita interior
Hauria estat més fàcil
que l’ona es retirés dins una mar
ampla en un adéu tranquil per sempre més.
Ho hauria estat, tot allunyant-se de la costa
cap al vítric oblit. Però hi ha tornat, una
vegada
i una altra, i una altra, estavellant-se
contra roques que amb crueltat la interroguen.
I l’ona, esquitxa i crida, i s’esquinça
en una lluita audible, indefugible.
Sembla abatuda, desfeta, afeblida.
El seu triomf és l’escuma que respira sense
asfíxia.
He après
Sense miratges, les nits m’han convidat a
mirar-me
com mai els dies m’ho havien permès fer.
I m’hi he vist i m’hi he comprès.
Fa temps que aprenc a viure
sense que em cremi el vostre desencert.
Poeta
Camina el poeta,
a desgrat dels vents furtius i les terres ermes,
pels plecs humits d’una ferida oberta.
Camina el poeta,
amb un crit i una lloança dins el pit,
per una cerca irreductible.
Camina, contra el no-res camina,
sense pretendre consol.
Tan sols, en té cura d’homes i dones quan
camina.
Pels carrers…
Pels carrers veig com s’apressa la vida
entre hores establertes: aconseguir objectius,
ser rendibles,
productius i, sobretot, omplir les hores
llargues
dels dies i les nits amb un fer continu
incombustible,
no sigui que, de cop, ens aturéssim
per mirar-nos cap endins I ens veiéssim massa
buits.
© Mercè Amat Ballester
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada