dimecres, 4 de febrer del 2015

Antologia 2014 de Poetes de l'Ebre. Helena Sauras



HELENA SAURAS

 


TORTOSA


Nacida en 1980.
Soñar, pensar, leer, juntar letras, sentir, escribir.
Bloguera de afición, podéis seguirme en:

Este año os presento dos poemas que for­man parte del poemario: “Entre la luz, el ocaso, y el contraste"




Quizás sueño

Quizás sueño, sí, quizás
contemplo la brisa de la ciudad
desde una ventana con prisa.
Recuerdo las estaciones pasar
sin detenerse, veloces, al son, sin olvido.
El pitido de esa ciudad me ensordece.
La vida pasa sin detenerse, mueve sus muslos
provocando la sorpresa al tiempo que transcurre.
Quizás ella también sueña, como yo.
Estamos hechas de la misma historia,
besamos el mismo polvo onírico.
La vida pasa, mueve graciosa sus caderas al compás,
con prisa o no, qué más da ahora que huimos hacia
la incertidumbre de lo que pasará.
La sirena engulle mis sentidos,
esa brisa cierra mis párpados,
ciudad de amores vividos,
toca para mí en la última noche.
Bésame desde el recuerdo y,
transporta mi frágil pensamiento,
hacia la palabra expresada en estos versos.
Bésame con calma, vida.
No huyas de mí. Ni te escondas.
Acaríciame con pausa,
las notas de la fuente se empañan
por mis lágrimas interiores.
Recuerdo. Vivo, sí, quizás…



Ocaso primaveral

Fluye la vida hacia el ocaso,
un soplo de finales de marzo,
me hizo respirar la primavera.
Nací cuando el día crecía en aroma,
un pétalo sesgó mi rostro de ausencia,
la memoria no es sólo lo que uno no olvida.
Nací entre la luz, el ocaso, y el contraste.
Entre las olas de esa lluvia de abril,
se empeña la ventana del recuerdo.
Ocaso primaveral que desata esa fina brisa
de mi ombligo. Una herida abierta en la entraña.
Nací. Llené mis pulmones de futuros respiros.
El día decae hacia una plácida primera noche.
Llena, la luna preside mi malestar que cruje mis sentidos.
Fue la noche más inexperta por ser la primera;
sin experiencia en eso del vivir, nací con ansias de crecer,
sin poder creer que esa vida fuese tan mía,
sin querer perder la oportunidad del durar todavía. 

Antologia 2014 de Poetes de l'Ebre. Carme Sabaté



CARME SABATÉ





JESÚS - TORTOSA
Pintora i acompanyant en processos de creixement personal (Psych-k)

 












T’estimo

T’estimo...
Els meus ulls espurnegen al trobar-se amb els teus
dos grans sols,
em transmeten la saviesa d’un cor immens.
L’arc de Sant Martí m’abraça,
vetllant els meus somnis en la força de la llum.
Núvols de cotó bressolen el meu cos,
és com tornar al ventre de la mare.
Un gran estel dins meu, obre el camí a milers d’estels.
Un cordó d’energia ens manté units.
Els teus ulls, finestra de l’ànima,
sols que guien el meu camí
El teu cos m’acull,
aquí... la por no existeix.
Esclat de vida, recés de pau...
abraçada intensa...
en  força d’ acer i lleugeresa  de  brisa.
T’estimo




Absència

Sento com el temps se m'escapa dels dits.
Sento el fred de l'absència.
Sota la pluja salada que vessa del meu cor ferit
agonitza la fràgil flama de l'amor.
La protegiré amb la meva vida
fins que exhali la darrera guspira d'alè.   


Camina

Camina... camina... camina...
Encara que no vegis el camí...
que l’entorn sigui fosc.
Encara que no sàpigues on estàs ni cap on vas
tanca els ulls i camina...
Deixa’t portar.
Sent la força interior que et mou.
Que la temor no t’aturi.
Segueix el batec del teu cor... i camina.
Confia en qui guia els teus passos... i camina.
Estima el teu camí, encara que sigui dur...  i camina.
Pots sentir com creix la teva fortalesa.
Mira cap endins.
Hi ha un punt de llum... menut... molt menut.
El veus?
Avança... observa.
Segueix... segueix...
Aquí està la llum!
I creix... i segueix creixent en cada pas.
I omple l’espai
I et mostra el camí.




El tren de la vida

Pujo al tren un dia d’estiu,
un tren nou i lluent,
fa calor... hi ha molta llum.
Puc sentir l’abraçada de la mare
i el cant dels ocells a l’ampit de la finestra.
El tren avança i puja un nen,
és un xiquet preciós,
amb la careta redona i els ulls de color mel,
tot ell es llum.
La seva rialla és una música suau que ompli l’espai.
El tren avança...  puja un altre nen,  
petit i entremaliat.    
Corre amunt i avall,
canta, crida, riu i plora. 
Tot ell es vida.
El tren avança... lentament...
i baixa un nen.    
Ja no hi ha llum. 
La música s’apaga.
Però... el tren avança,
travessant mil paisatges.
Camps d’oliveres i cirerers.
Sento el cant dels tords i les caderneres,
tot barrejat amb el xiulet del meu pare. 
Espais on la terra es perd per la línea de l’horitzó.   
Escolto la remor del vent, que belluga les fulles dels xops,
sento el tacte de la terra tèbia a les meves mans.
El tren avança,  
molta gent puja i baixa.     
Puja l’amor, mil sensacions es fonen dins meu.  
Res més dolç...
res més amarg.   
Música, ball, carícies, 
llavis dolços...   
silencis, llibres, risses i plors.
Nova gent puja,
una xiqueta menuda i morena... bonica i tendra. 
Tota ella és un regal. 
Mica en mica torna la llum. 
I un xiquet gran i fort    
amb els seus bracets plens d’amor.
Creix la llum  
i el tren avança entre cançons i rialles,
esclats de primavera, flors d’ametllers i ruelles.     
Remor d’onades, 
ocres melangiosos de tardor  
i llargs recorreguts de fred intens.
El tren avança mentre em vaig omplint de gotes de saviesa,
que destil·len de cada comiat,
de cada nova benvinguda.
Molta gent puja   
i la llum creix i omple l’espai   
i torna la música.... 
Tornen a cantar els ocells al ampit de la finestra.  
I el tren avança...

Antologia 2014 de Poetes de l'Ebre. Rubén Royo



RUBÉN ROYO ESPUNY


MASDENVERGE


Li agrada la poesia i la literatura en general, així com qualsevol altra manifestació artística. Escriu poemes des de fa uns déu anys i els va publicant a la revista del seu poble, el BIM. Està molt content de pertànyer al Grup de Poetes de l’Ebre i poder arribar a la gent a través dels recitals poètics que fem pels nostres pobles i ciutats, així com col·laborar en aquesta obra que teniu a les mans on hi donem a conèixer la nostra collita de versos.





(Des)Esperances

Ja no puc desitjar res més:
el silenci d’una tarda fugaç
com la sang dels caiguts,
arrupit entre mites
que em festegin la ment;
i la pau de l’oblit
bressolant les ferides del temps
fins que el son les confongui
amb la vida mateixa;
i en la nit carregada de por
i en el dia que no podrà ser,
un miratge de fum o de llum
per seguir delirant
sense perdre el somriure.




Una tarda d’estiu

S’escapen els sentits per la penombra
esquinçant un silenci insuportable.
Fa calor, la miro, el món s’ensorra
i la sang esdevé tropell salvatge.

En la dutxa cau el mur de la vergonya,
sotragueig impossible de combatre!,
mentre l’aigua perfila cada corba
al compàs d’uns malucs que mai s’acaben.

Ella sap que l’espio i se’n refia,
esponjant-se amb la flama d’una reina;
el cabell enredat li regalima
en estels de fragància volandera.

Sembla un àngel caigut en rebel·lia 
quan s’eixuga brandant la tovallola
i si em pica l’ullet mentre es pentina
farem cap a l’infern lleugers de roba.

Ja s’atansa, més polida que la lluna;
una cuixa i ara l’altra; riallera!
Oh Senyor, quin plaer sense mesura:
contemplar la fatiga que m’espera!





La llum que sempre vetlla     

A ma mare

Des de la fonda claror em vigiles,
des del primeríssim esclat d’esperança.

Quan vaig deixant el camí del silenci
i s’aixequen els murs més degradants
i cada nit és un segle de lluites
i m’abassega la insostenible melangia,
quan el món s’esquerda com el fang
assolellat en una tarda sense fi,
miro a través d’aquests  ulls valerosos,
aleno el perfum del jardí que regentes,
torno a menjar del teu ventre ufanós…

Ets, en la misèria d’un temps insensible,
la fita immòbil on recobro el futur,
perquè vius per donar-me sencera
fins a l’última glopada d’amor;
ets eixa flor que s’enfronta a l’hivern
regalant l’abrigall del seu calze.

Només tu fas cançons amb la vida,
amb pedaços d’una crua veritat
que tants altres obliden o maleeixen.
Mans cansades, genolls soferts
(massa terra xafada i vençuda!),
el pes dels dies que s’amunteguen
entre els fogons i les nits en blanc…
res malmet la lletra ferma del teu consol
i d’aquest coratge que és, ara i sempre,
la melodia que em lliures cada matí.




Jo no coneixo res més que la lluna,
ja ho saps, i em sobren massa defectes;
però he sentit la sofrida remor
d’aquesta sang en recórrer la sirga
(qui sap quan besarà la mar!)
i he comprès que ja no puc oblidar.
Ara penso sobretot en veure’t viure
sense el pesat fardell de la lluita,
per a donar-te carícies sempre noves
en aquest front de dona santa
que vetlla sempre pel meu camí.



Tu i jo

No serem un record inesborrable;
potser sempre serem la melodia
que naix i va creixent i es mor un dia
de l’anhel d’esdevenir perdurable.

Entre fosca i llum, entre l’un i l’altre
va madurar l’esperança prohibida:
obrir la porta del cel a la vida
i fer dels nostres somnis un miracle.

Però Déu va escriure amb tinta pròpia
els destins que empresonen la memòria,
ofegant un passat que ja no passa.

Hem rigut, ens em desitjat, vam creure!
Tant se val si l’oblit se’ns encomana:
més enllà del temps tornarem a vèncer.

a

Antologia 2014 de Poetes de l'Ebre. Fèlix Rodríguez



FÉLIX RODRÍGUEZ I FANDOS





TORTOSA

Sóc secretari de l’associació Poetes de l’Ebre. Sóc tècnic en gestió comercial i màrketing, community manager i comerç electrònic. Així com coach empresarial i emprenedor. 
 











Re-flexions vitals

Mentre ens alegrem per unes urnes
Hi ha alguns que vomiten espurnes...

Unitat popular per un nou país,
sense sarcòfags ni naftalina
ni esquerres ni dretes
només un clam:
la llibertat!

Vivim en un àtic luxós,
molt assolellat i amb bones vistes,
però la finca està afectada
per mal manteniment,
aluminosi, morosos i pisos pastera...
Marxem d’aquest pis ja!
El declarem en estat ruïnós
I una empreseta d’un tal Florentino
ha comprat el solar...
Ara entenc els tremolors de terra
que afecten ment i cor.
El poderós guanya i el treballador mor...

Aquí estic!
Us espero,
covards!
No podreu.
No podeu.
No podeu saltar!
El forat de la indiferència...


Si l’home és un llop per a l'home...
Un caçador és un Hitler.


He descobert un avenç existencial,
hi ha vida abans de la mort...


No únicament val vell conegut,
la il·lusió és allò que no ha vingut...


Un gos t’obeeix
i tu només l'estimes.


Entro en viatge al meu interior,
fa instants eterns que m’esquivava,
avui sóc i estic egocèntric...
La mentida no em fa por.
El món em buscava,
simplement és el llindar més alt, un xic.
Ja que de mediocritat n’està ple,
l’ànimo et situa al món
si vols ser inert o animat
hem de ser més de cor ric
i deixar aparences apartades.


Sang de la meva sang,
fa dotze mesos em vas deixar...
molts vam estar al teu voltant
però jo vaig suspendre el meu paper...
Vaig necessitar molt més,
requereixo de molt més,
tot suport era i és poc...
Encara necessito tindre’t!
T’he necessitat molt més!
Iaio i iaies en el cor us tinc presents
sense diferència entre vos,
record el millor del món
t’estimo iaio Ramon...



Excelsa brillantor,
força esbromadora,
no coneix la por
la més treballadora.
Estel de brillants i d’or,
entremig la llevadora
sempre a les entranyes del cor,
llevant-te ben d’hora
t’envaeix la fortalesa.



En el camí de la vida
trobem pedres grises,
però mirem els costats
ja que al marge
pot estar la flor més bella...
Les pressions d'aire
et diuen on vas,
buscant qualsevol altre
sentiment amb pedaç,
però del cor al paper
només van dos pams,
la ploma inspira plaer
d’aquells més grans,
pecúnia és present,
únic i brau en sang...

 

Cella de cotó
que guardes tot allò
del Port,
deixa’ns respirar
els enzims d'olor
amb el vent de dalt,
que ens capgira d'emoció...