Antologia 2014 de Poetes de l'Ebre. Rubén Royo

RUBÉN ROYO ESPUNY

MASDENVERGE

Li agrada la poesia i la literatura en general, així com qualsevol altra manifestació artística. Escriu poemes des de fa uns déu anys i els va publicant a la revista del seu poble, el BIM. Està molt content de pertànyer al Grup de Poetes de l’Ebre i poder arribar a la gent a través dels recitals poètics que fem pels nostres pobles i ciutats, així com col·laborar en aquesta obra que teniu a les mans on hi donem a conèixer la nostra collita de versos.

(Des)Esperances

Ja no puc desitjar res més:

el silenci d’una tarda fugaç

com la sang dels caiguts,

arrupit entre mites

que em festegin la ment;

i la pau de l’oblit

bressolant les ferides del temps

fins que el son les confongui

amb la vida mateixa;

i en la nit carregada de por

i en el dia que no podrà ser,

un miratge de fum o de llum

per seguir delirant

sense perdre el somriure.

Una tarda d’estiu

S’escapen els sentits per la penombra

esquinçant un silenci insuportable.

Fa calor, la miro, el món s’ensorra

i la sang esdevé tropell salvatge.

En la dutxa cau el mur de la vergonya,

sotragueig impossible de combatre!,

mentre l’aigua perfila cada corba

al compàs d’uns malucs que mai s’acaben.

Ella sap que l’espio i se’n refia,

esponjant-se amb la flama d’una reina;

el cabell enredat li regalima

en estels de fragància volandera.

Sembla un àngel caigut en rebel·lia 

quan s’eixuga brandant la tovallola

i si em pica l’ullet mentre es pentina

farem cap a l’infern lleugers de roba.

Ja s’atansa, més polida que la lluna;

una cuixa i ara l’altra; riallera!

Oh Senyor, quin plaer sense mesura:

contemplar la fatiga que m’espera!

La llum que sempre vetlla     

A ma mare

Des de la fonda claror em vigiles,

des del primeríssim esclat d’esperança.

Quan vaig deixant el camí del silenci

i s’aixequen els murs més degradants

i cada nit és un segle de lluites

i m’abassega la insostenible melangia,

quan el món s’esquerda com el fang

assolellat en una tarda sense fi,

miro a través d’aquests  ulls valerosos,

aleno el perfum del jardí que regentes,

torno a menjar del teu ventre ufanós…

Ets, en la misèria d’un temps insensible,

la fita immòbil on recobro el futur,

perquè vius per donar-me sencera

fins a l’última glopada d’amor;

ets eixa flor que s’enfronta a l’hivern

regalant l’abrigall del seu calze.

Només tu fas cançons amb la vida,

amb pedaços d’una crua veritat

que tants altres obliden o maleeixen.

Mans cansades, genolls soferts

(massa terra xafada i vençuda!),

el pes dels dies que s’amunteguen

entre els fogons i les nits en blanc…

res malmet la lletra ferma del teu consol

i d’aquest coratge que és, ara i sempre,

la melodia que em lliures cada matí.

Jo no coneixo res més que la lluna,

ja ho saps, i em sobren massa defectes;

però he sentit la sofrida remor

d’aquesta sang en recórrer la sirga

(qui sap quan besarà la mar!)

i he comprès que ja no puc oblidar.

Ara penso sobretot en veure’t viure

sense el pesat fardell de la lluita,

per a donar-te carícies sempre noves

en aquest front de dona santa

que vetlla sempre pel meu camí.

Tu i jo

No serem un record inesborrable;

potser sempre serem la melodia

que naix i va creixent i es mor un dia

de l’anhel d’esdevenir perdurable.

Entre fosca i llum, entre l’un i l’altre

va madurar l’esperança prohibida:

obrir la porta del cel a la vida

i fer dels nostres somnis un miracle.

Però Déu va escriure amb tinta pròpia

els destins que empresonen la memòria,

ofegant un passat que ja no passa.

Hem rigut, ens em desitjat, vam creure!

Tant se val si l’oblit se’ns encomana:

més enllà del temps tornarem a vèncer.

a