CARME SABATÉ
JESÚS - TORTOSA
Pintora i acompanyant en processos de
creixement personal (Psych-k)
T’estimo
T’estimo...
Els meus ulls espurnegen al trobar-se amb
els teus
dos grans sols,
em transmeten la saviesa d’un cor immens.
L’arc de Sant Martí m’abraça,
vetllant els meus somnis en la força de la
llum.
Núvols de cotó bressolen el meu cos,
és com tornar al ventre de la mare.
Un gran estel dins meu, obre el camí a
milers d’estels.
Un cordó d’energia ens manté units.
Els teus ulls, finestra de l’ànima,
sols que guien el meu camí
El teu cos m’acull,
aquí... la por no existeix.
Esclat de vida, recés de pau...
abraçada intensa...
en
força d’ acer i lleugeresa
de brisa.
T’estimo
Absència
Sento com el temps se m'escapa dels dits.
Sento el fred de l'absència.
Sota la pluja salada que vessa del meu cor
ferit
agonitza la fràgil flama de l'amor.
La protegiré amb la meva vida
fins que exhali la darrera guspira d'alè.
Camina
Camina...
camina... camina...
Encara
que no vegis el camí...
que
l’entorn sigui fosc.
Encara
que no sàpigues on estàs ni cap on vas
tanca
els ulls i camina...
Deixa’t
portar.
Sent
la força interior que et mou.
Que
la temor no t’aturi.
Segueix
el batec del teu cor... i camina.
Confia
en qui guia els teus passos... i camina.
Estima
el teu camí, encara que sigui dur... i
camina.
Pots
sentir com creix la teva fortalesa.
Mira
cap endins.
Hi
ha un punt de llum... menut... molt menut.
El
veus?
Avança...
observa.
Segueix...
segueix...
Aquí
està la llum!
I
creix... i segueix creixent en cada pas.
I
omple l’espai
I
et mostra el camí.
El
tren de la vida
Pujo al tren un dia d’estiu,
un tren nou i lluent,
fa calor... hi ha molta llum.
Puc sentir l’abraçada de la mare
i el cant dels ocells a l’ampit de la
finestra.
El tren avança i puja un nen,
és un xiquet preciós,
amb la careta redona i els ulls de color
mel,
tot ell es llum.
La seva rialla és una música suau que ompli
l’espai.
El tren avança... puja un altre nen,
petit i entremaliat.
Corre amunt i avall,
canta, crida, riu i plora.
Tot ell es vida.
El tren avança... lentament...
i baixa un nen.
Ja no hi ha llum.
La música s’apaga.
Però... el tren avança,
travessant mil paisatges.
Camps d’oliveres i cirerers.
Sento el cant dels tords i les caderneres,
tot barrejat amb el xiulet del meu
pare.
Espais on la terra es perd per la línea de
l’horitzó.
Escolto la remor del vent, que belluga les
fulles dels xops,
sento el tacte de la terra tèbia a les meves
mans.
El tren avança,
molta gent puja i baixa.
Puja l’amor, mil sensacions es fonen dins
meu.
Res més dolç...
res més amarg.
Música, ball, carícies,
llavis dolços...
silencis, llibres, risses i plors.
Nova gent puja,
una xiqueta menuda i morena... bonica i
tendra.
Tota ella és un regal.
Mica en mica torna la llum.
I un xiquet gran i fort
amb els seus bracets plens d’amor.
Creix la llum
i el tren avança entre cançons i rialles,
esclats de primavera, flors d’ametllers i
ruelles.
Remor d’onades,
ocres melangiosos de tardor
i llargs recorreguts de fred intens.
El tren avança mentre em vaig omplint de
gotes de saviesa,
que destil·len de cada comiat,
de cada nova benvinguda.
Molta gent puja
i la llum creix i omple l’espai
i torna la música....
Tornen a cantar els ocells al ampit de la
finestra.
I el tren avança...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada