dimarts, 27 de març del 2018

Antologia 2017: TERE GISBERT


TERE GISBERT

AMPOSTA



El nostre petit cigronet

Amb tota la il·lusió estem esperant la teva vinguda al món
i sense voler se’ns fa etern el temps.
Ets molt petitet però dona goig veure la panxeta de la mama
com dia a dia creix.
Serà primavera quan arribaràs i poc a poc els papes i germans,
el teu niuet amb tot el mimo t’estan preparant.
Ets el nostre primer net de sang, però amb estima i carinyo,
els teus germans t’han passat al davant.
L’emoció que ens fas sentir, amb paraules no ho podem expressar,
són unes sensacions difícils de explicar.
Ja tenim data per veure la careta que fas, el 19 d’abril a la mama
una cesària li practicaran.
El dia tan esperat ha arribat, quanta emoció ens envaeix el cos,
entre alegries i plors arribeu juntets la mama i tu a l’habitació.
Un cúmul de sensacions, tots dos esteu bé,
és el que desitjàvem i esperàvem tots.
Deixem a la mama descansar, la intervenció
no deixa de ser tot plegat molt d’esforç.
I tu, tan petitet, rosadet, tot tapadet, que no passis fred, quasi no et veiem la careta te la tapa un gorret, amb manoples a les mans i t’han posat el trajet que els iaios et van regalar, les llàgrimes d’alegria van vessant, que guapet ets, morenet de cabell i vols plorar, quanta expectació tens al teu voltant, tots et volem tenir al braç, m’espero, no passa res, la iaia tinc el pressentiment que serà una de les que a la llarga més ho farà.
I tant que et tinc i et bressolo, et canto i et fico a dormir, et canvio, et poso guapo i jugo amb tu, fins i tot he tret del bagul la robeta del papa i padrí, això també en fa recordar quan ells eren petits, em sento tant feliç!
Avui has fet 6 mesos i me’n adono que el temps corre tant que vola, però tots els instants que et puc tenir, els estic assaborint.
Ets un encant de criatura, guapo, ben simpàtic i eixerit, sens cau a tots la baba, ho puc dir perquè és així!
L’alegria de la casa, el meu somni preferit, ets el nostre nino el més estimat Quim!
                                                                  19 d’octubre del 2017

Ets la meva llum, la meva vida

Amor meu, mira aquesta nit la llum de la lluna i dels estels, perquè són testimonis muts del que tu i jo ens estimem.
Al llarg del temps hem gaudit de meravellosos moments, encara que també hem ensopegat amb altres que han sigut molt durs de pair i dolents.
Penso que, malgrat tot, hem pogut parlar civilitzadament i amb seny, hem arribat a comprendre’ns perfectament.
Portem en aquest any ja 40 anys de casats i 44 d’enamorats.
Érem dos adolescents i les nostres mirades es van creuar, amb tendresa i amb els sentiments a flor de pell, així la nostra història va començar.
Mai va ser fàcil, ni tampoc massa complicat, molts obstacles ens ha tocat esquivar, però hem tingut tanta complicitat que res que ens hagi fet patir o plorar, amb paciència i bona voluntat no haguem pogut superar.
D’aquest gran amor i estima fidel van nàixer dos tresors que de felicitat ens han omplert, són els nostres fills que per sort filles ens han portat, i la família poc a poc ha anat augmentant.
Te n’adones, amor meu, del que tu i jo amb l’ajut de Déu, hem fet?
Aquest any hem passat ensurts de salut però també en ha nascut un angelet, Quim, el nostre petit nét.
Junt als seus dos germans Ainhoa i Joel hem format una gran família, que desitgem es faci cada volta més gran.
Tenim molt per viure amb els records de lo viscut, hem de veure créixer als netets que canvien cada dia i ens omplen d’alegria, gran il·lusió i molta vida.
Encara que hi ha coses que es perden amb el temps, com la memòria, la vista, la figura, el color i volum dels cabells, a l’hora naixen altres sentiments nous que ens fan sentir més units i forts.
Desitjant que tinguem la sort estimat, de poder arribar a molt vellets juntets i veure com també es fan grans els fills i néts.
T’he estimat, t’estimo i per sempre t’estimaré.

                                                                    Setembre del 2017



 Jo sóc un nen perdut en un món absurd

Estic aquí, no sé on, perdut, sol, confós, ningú em vol i penso, qui sóc?
Ningú em veu, ni em sent, si ploro o ric, invisible per quasi tothom!
Un dia, amb els meus, vaig fugir d’un món horrorós, al meu país no he conegut res més que guerra, mort i destrucció. He vist al pare morir, soterrat baix les bombes dels enemics, la nostra casa ensorrar, el calvari, si no era poc, va empitjorar, sense sostre, sense menjar, anant d’aquí cap allà, la mare abatuda, un dia ens va agafar a mi i als meus dos germans, amb el que portàvem damunt i els poc diners que la pobra va arreplegar, amb un grup de gent vam començar a caminar, dia i nit, sense casi descansar. En arribar a un port, uns passatges cap una nova terra va comprar, embarcant sense rumb, en busca d’un lloc on poder viure amb pau i llibertat.
Amb una barca vella, amb més gent de la que podia portar, amuntegats com animals vam pujar, passant de tot, fam, set, fred i molta por, allí l’infern ens vam trobar. A alta mar molts no ho van suportar, el mal temps es va sumar, caient els que no eren lligats, sense poder tornar a bord morien ofegats, entre ells, la mare i els meus dos germans. Aquella vivència em va destrossar. Quant de sofriment vaig tenir que suportar!
Com la majoria, mig moribund per fi a terra ferma vam arribar, recordo uns senyors vestits de roig que a coll em van agafar, abrigar, donar de menjar i les ferides curar, menys les del cor que mai podran cicatritzar.
En poc temps m’he quedat desemparat, orfe, tot solet, sense ningú dels meus al que poder-me abraçar. No conec a esta gent, jo, un foraster en terra diferent i no sé el destí que m’està esperant?
Soc un nen sense identitat, la llengua que em van ensenyar, no és la mateixa que m’estan parlant, em sento trist, desorientat i desconsolat.
Aquesta nit per primer cop he dormit sense tenir por i he somiat un bell somni, on arribava un dia que una bona gent catalana, m’acollia, m’estimava i com un fill em tractava, res em mancava, estudis, un bon estar i un millor futur del que mai em podia imaginar. Després d’uns quants anys, ple de joventut amb força i coratge, al meu país vaig voler tornar, les guerres s’havien acabat, ningú hi havia quedat, uns per ser morts i els altres pel món escampats, algú havia d’arreglar aquell desgavell i jo amb molta empenta vaig reunir a la gent, amb els meus ideals, amb ganes de renovar i de lluitar per canviar les idees dels avantpassats, un nou país de les cendres vam fer ressorgir, on per fi regnava la pau, fent-lo prosperar..
En despertar, ploro per tornar a la crua realitat, però veig un home que m’està mirant, m’eixuga les llàgrimes, m’abraça i amb la mà al pit, em diu, jo soc Joan Enric, no estàs sol, jo et dono el meu suport i la meva mà.
Els meus ulls s’han il·luminat i plens d’esperança, sense parlar m’estic preguntant, seràs tu qui em guiarà i d’aquet malson de vida, em traurà?



Què volen aquesta gent?

Què volen aquesta gent que ens venen amb la mà alçada?
Pensen que ens doblegarem com si fórem una branca?
Hem arribat plegats a un nefast extrem per no voler diàleg, per no voler escoltar a aquesta massa de gent catalana, que tan sols pretén viure amb pau i llibertat, treballant i ser respectada.
Ens demanen la nostra sang, canviar la nostra parla i a la vegada, tenir el cap cot i la veu callada. Hem reculat més de 40 anys i tot això amb la porra preparada! No n’hi ha dret que ens privin de tants de drets i que els hi faci tanta nosa l’estelada. La por i la violència no ens portaran a cap banda.
Com hem de fer camí plegats si els hi consumeix per dins l’enveja, l’odi i la ràbia? Comprant als seus amics jutges, magistrats i fiscals, dient que la Constitució els empara, mentint a tort i dret desprestigiant a la nostra cívica i pacífica gent i a la preciosa terra catalana.
Tant que ens ha costat fer-la pròspera i ufana, amb sang, suor i més d’una llàgrima, ara ens ho volen furtar sense pietat, ni recança. Nosaltres, que tan generosos ens hem mostrat amb el pas del temps en molts pobles d’Espanya, acollint a la seva gent que un millor futur buscava, amb els braços ben oberts, respectant els seus costums, el mode ser, i la seva parla.
Tenim l’orgull de dir que en general som bona gent, no envegem a ningú, en el nostre país naixen grans eminències a tot moment, homes i dones de gran qualitat humana, persones senzilles que amb amor i vocació, dediquen la vida als demès, sense importar el color de la pell, ideologia o raça.
Tenim defectes com els té tothom, hi ha de dolent i de bo, però abunda el seny i al contrari del que molts pensen, que a la resta d’Espanya no la volem, la veritat és ben diferent, els respectem com voldríem que ens ho fessin ells i tan sols demanem viure amb pau en un nou país, sense pressions governar-nos sols, no és per menyspreu a res ni a ningú, tan sols per desig, sentiment i dignitat, i no sentir-nos mai més maltractats i menyspreats, ho estem esperant des de fa molts anys.
El meu pensar és que hi guanyaríem tots amb salut, tranquil·litat i convivència, encara que ara per ara sigui una quimera, somio en un món millor, poder viure com a germans, emancipats es clar, cadascú a casa d’ell i trobar-nos amb alegria i concòrdia, sempre que fes falta.

                                                        16 d’octubre del 2017


© Tere Gisbert Vàzquez

Antologia 2017: MARI CARMEN GÓMEZ


MARI CARMEN GÓMEZ

ZARAGOZA



La diversidad

Ver la diversidad de las hojas,
sentir el aliento del aire.

Contemplar cómo todas las horas,
se dividen cuando se esparcen.

Nos hace ver efímeras sombras,
que nos rodean y nos complacen.

Cuando caminamos a solas,
o en los momentos inolvidables.

El polvo que nos hizo de olas,
la profundidad que dentro barre.

Todo eso que se esconde y llora,
en el pasado, hizo mortales.

Ver la diversidad que se obra,
apreciar cada breve instante.

Alegrarse con las simples sobras,
eso y sólo eso, nos da su llave.


La estación del tren

Te espero, escuchando la noche.
Como se espera en los andenes,
de la estación del tren.
Sin saber exactamente, cuál es el tuyo.
Miro la hora, unas cuantas veces sin verla.
Solamente por asegurarme, que llevo tiempo en la muñeca.
Me siento en los viejos bancos de madera haciendo ruido,
el único sonido que se escucha en este silencio oscuro.
Me dispongo a escribirte, mis sentimientos,
mis suspiros de aliento.
La penumbra  de la estación, me alumbra ligeramente…
El tiempo pasa despacio, llegando a pensar
que estaba muerto.
Allí encuentro la paz, en  la soledad de la estación del
tren, sin saber cuál es el tuyo.



Las notas de mi vida

Tú, eres el encargado de tocar
las notas de mi vida.
Sacar los acordes 
de mi día a día. 
No dejas que los demás 
toquen nuestra canción.
Cada cual interpreta
los adagios como mejor crea
acorde a sus pensamientos.
Los arreglos de la sintonía 
depende de las corcheas, 
fusas, semifusas de los sentimientos. 
Bailan tus sentidos en Sol mayor
con la música de mi corazón. 



Los silencios de la noche

En los silencios de la noche, 
se puedo escuchar el murmullo 
de una voz que me nombra.

En los silencios de la noche,
solo hay reproches,
que no garantizan
la paz interior .

En los silencios de la noche, 
suenan los pasos del pasado,
marcando el compás de tu pasar.

En los silencios de la noche,
no hay aire, no hay vida, 
se terminan las dulces melodías.

En los silencios de la noche,
mi voz desgarra el grito de mi alma,
desangrando la herida de la nostalgia.

No hay luz frente a mí, que ciegue mi andar,
no hay ruidos que despierten 
añoranzas olvidadas,
en los silencios de la noche
vuelvo a soñar.


Luna

Luna, eres bella 
en cánticos de ilusiones,
escribiendo penas y fortunas
de una vida en rondas de llantos.

Luna, eres inmaculada
en pureza de sábanas y aromas
de ser mujer tan nostálgica y sola.

Luna, eres bella
en el templo de las estrellas
que cantan, ¡eres solo poesía!
Poesía en mordazas de alma.

Luna, eres bella
en cánticos lloviendo el rocío 
de la tristeza amarga de una vaga alma
tan hermosa y mortal.

Luna, eres inmaculada
en pureza de un corazón
y en nubes y pensamientos eres inspiración 
meciendo sueños y llantos hondos.

Luna eres bella
en el templo de Venus y Afrodita
donde eres ensoñaciones de estrellas
que lloran tu gran sentir del alma solitaria.




© Mari Carmen Gómez Sanz

Antologia 2017: PACO DEL FRUTO


FRANCESC MAYOR (Paco del Fruto)

ALDOVER



El amor eterno

Les vi venir de lejos
con paso lento y cansado
una pareja de viejos
contentos e ilusionados.

Él andaba muy curvado,
ella llevaba un bastón,
cogiditos de la mano
casi daban compasión.

Por el parque paseando,
cuando estuvieron cansados
se sentaron en un banco
como dos enamorados.

Él le recitaba un verso,
ella no decía nada
y de pronto le dio un beso
en su mejilla arrugada.

Miraban los pajaritos
con carita de inocentes,
igual que dos tortolitos
como dos adolescentes.

Yo que me encontraba enfrente
al ver tal felicidad
les juro que, de repente,
sentí ganas de llorar.



Reflexión de navidad
  
Me gusta la Nochebuena,
y me gusta la Navidad,
pero también me da pena
ver tanta desigualdad.

Mientras aquí todo el mundo,
derrochamos a placer,
en otras partes del mundo,
muchos ni pueden comer.

¿Cuántos abuelos habrá,
en residencias de ancianos,
que nadie les felicitará,
ni les tenderá una mano?

¿Cuántos pobres desgraciados,
sin donde caerse muertos,
y niños abandonados,
que nadie les dará un beso?

Y mientras esto sucede,
nosotros en Nochebuena,
en Año Nuevo y los Reyes,
gastamos a manos llenas.

Nos gastaremos de media,
según encuestas fiables,
más de ochenta mil pesetas,
las próximas Navidades.

Y yo puedo asegurar,
que con menos de la mitad,
se podría celebrar,
una digna Navidad.

Jesús no quería lujos,
su vida fue predicar,
y ahora todo es jabugo,
langostinos y caviar.

¿Cómo nos hacen provecho
los manjares suculentos,
con tanta gente sin techo
y tantos niños hambrientos?

Mientras sepa que esto existe,
para mí la navidad,
siempre tendrá un lado triste,
esa es la pura verdad.




El río Ebro

Río Ebro, río Ebro,
quién te ha visto y quién te ve,
tan potente y altanero
y tan hermoso a la vez.

¿Qué se han hecho las riadas
y aquella fuerza imponente,
que inundando la moradas,
asustabas a la gente?

Yo siempre te maldecía,
por tu forma de actuar,
cuando a toda la familia
nos hacías evacuar.

Ahora ya te perdono,
lo que me has hecho sufrir,
te han bajado de tu trono,
y te han hecho sucumbir.

Entre pantanos y presas,
y trasvases por doquier,
han domado tu fiereza,
y te han rendido a tus pies.

Da pena estar a tu lado
y dan ganas de llorar,
verte triste y humillado,
que apenas llegas al mar.

¿Cómo han podido los hombres
llegar a tal desatino,
que apenas si queda el nombre
de enorme poderío?

No te rindas, compañero,
aunque te roben tus aguas,
y demuestra al mundo entero
aún te quedan agallas.

Confío en tus cuencas bravas.
Antes solían decir,
se verán pasar las aguas
por donde solían ir.




© Francesc Mayor Pegueroles

Antologia 2017: EMILIO MORENO

EMILIO MORENO

SANT BOI DE LLOBREGAT



En el día mundial de la poesía

Te saludo tan linda como eres,
con ese cuerpo tantas veces fino
y otras grueso rotundo con espino
deleitando mi alma con poderes

Diciéndome y hablándome de seres
que van preñados en mí y que atino
con tu acento pesado tan divino
y tú que acercas para mis placeres.

Dama del día y noche, compañera
sin reproches, mi cándida, mi lírica.
Poema con estrofa verdadera.

Experiencia vital fiebre tan crítica
hoy tu celebras, dolo que me espera.
Amante dulcinea y satírica.




Sintonía

Mi partitura no finge,
refleja gloriosas notas,
unas con otras se miman
en mi noche turbadora.
Esa obra musical
inscribe lo que no espera
es sublime y pasional,
refleja mi vida entera
El atril que inerte aguanta
soporta subordinadas
las penas que llevo dentro
sin estar justificadas.
La batuta que no para
invade toda mi calma,
mi pasión que ya no basta
por un error y una causa.
De tu cuerpo de guitarra
guardo tantas esencias,
que cuando te palpo apenas
suenas, sin mostrar carencias.
De tu alma mi violín,
que fino sostiene el ritmo
en mi mente los compases,
de la canción y tus mimos.
Ando buscando ese cuerpo
que me permita soñar,
aderezar la esperanza
y desterrar el dudar.
Tienes cuerpo de guitarra
llevas tempo y diapasón
eres melodía clara,
mi Sintonía mayor.



Dañando al verbo

“Miembras” y miembros dijo la ministra
En una falta de idioma lingüista
desde el Congreso no siendo sexista
para hacerse la culta y dejar ristra.
Diferencia de género registra,
todos y todas en error simplista
cuando no viene a cuento es clasicista
cual ignorante áspero que arbitra
Para que alargar sin causa la frase
sabiendo que no es culto ni preciso
usado por políticos sin base.
Pronunciando palabras con desfase
para hacer llegar un recado inciso
y confundir las “miembras” de la clase



Amor bordado

Sé que aun y sin ser tuyo te quiero
porque en la propiedad ya no hay dominio
y aun y así queriéndote en silencio,
sin ruidos, con el alma siempre espero.
Somos libres de un mundo placentero
de aquel que nos juntó con su bullicio,
en el mismo barbecho junto al quicio
de la vida y nos dio su fruto entero.
¡Sí! ¡Soy tuyo!. Paciente, al completo
con tus noches y días sin recelos
con tu guía robusta y yo tu objeto.
Y con tu amor bordado en los pañuelos,
de mis cielos, a lomos de un soneto,
vivimos en postreros terciopelos




Ella es así

Qué fácil es vivir calleja abajo,
cuando vibran sonrisas y te “quiero’s”
Huérfanos en disgustos. ¡Tan sinceros!
Al disfrutar de ti, siempre a destajo.
Dejándome ir sin frenos por mi atajo,
desnudando perfiles menos fieros,
confundiendo de risa los “prefiero’s”,
escondido en tu piel como espantajo.
Mezclada muy disuelta con sonrisas, 
Me quedo de tu gusto contemplando,
atado con tu hilo, a tantas prisas.
Así te amo, sin normas, volando.
Soñando cómo hueles. ¡Flores, brisas!
Sensato te acaricio, paladeando.



De mis lazos

Nunca imaginé bello sentimiento,
orgulloso y extenso entre mis brazos,
descendiente preciosa de mis lazos
que me llora y me gime con lamento.
Dudé de mi confiado entendimiento.
Murmuré por mis miedos, a codazos.
Discutí sin tenerla en mis regazos
hasta que la abracé. ¡Dios, qué momento!
Su amanecer, recuerdo, fue con gana,
haciéndose rogar al rey dichoso,
por capricho al nacer, con brillo grana.
¡Ay, hija de mi hija!, tan hermoso
encontrarme con dicha y orgulloso
abrazando y queriendo a mi niña Anna.



Viento batiente

Cual viento huracanado desgarra,
me quiebra el alma, sin hacerla añicos.
Tropieza conmigo, como individuo
Acobarda, confunde, incendia,
aparte de mi cabello escaso,
que ¡sí! arrebata, lo alborota 
y como le da la gana, desgreña.
Aire juncoso que a mis entrañas confiesa
tan falso como mis bravatas. Tan necias.
Las deja claras, sin penitencia.
Ventea mi cara sufrida cual banderín
enarbolado y firme mantiene.
Aferrado a mi peldaño, dando la frente,
resisto quizás a mi muerte vencida,
con un desaire rabioso, preñado de
dolencia irreal.
Topando mis ojos con un viento nuevo
cierra mis parpados y mis miedos
Dureza del huracán, hurtando mi alma,
cuando fui que la solté apática,
sin pretender mecerla ni acunarla.
Ahora muy grave el presagio aparece,
mezclado con la borrasca mortecina de pecado.
El tifón me expulsa y daña
sus rachas no me apetecen.
Soporto sus bocanadas atrevidas
sorteando sus ráfagas de pecado hirientes.
Son las que ofrezco irritando, impertinente.
Mi camisa desabrocha,
como lo hace el reflejo,
mostrando mi pecho
con dos gargantas míseras,
tan secas como el afluente
del infierno.



Silencio

No se disfrazó en Carnaval.
Encubriendo sus tristes celos.
Nadie la reconoció con su disfraz
ni siquiera cambió de atuendo.
Quién la podía esperar
en tono carnavalesco.
Cabellos del mismo árbol,
arbusto del mismo sello,
atavíos que son capaces
de imaginar sufrimiento,
distrayendo sus penurias
que volverán por supuesto.
No me dijiste que me tocaba.
Tú me elegiste a dedo.
Qué daño puedo haber hecho,
no es mi turno, por supuesto.
¡Vienes demasiado pronto!
¿Ya no tengo aplazamiento?
Si fueras dulce y quisieras
regalarme un deseo.
Te prometo que más tarde
¡después!
Cuando pase el tiempo,
puedes venir a cobrarte
todo lo que te debo.
¡Deja a ver si te entiendo!
¡Claro no serías!
Mi ruina.
Por supuesto.


© Emilio Moreno Delgado

Antologia 2017: MANUEL REAÑO PLANCHUELO

MANUEL REAÑO PLANCHUELO

TARRAGONA

Poesía de primavera

Poesía de primavera,
poesía, que al llegar,
me trae recuerdos de vida,
de esperanza y de amistad.
Viene cargada de brisa
que me refresca al pasar
y que me llena de dicha
con su dulce palpitar.
Poesía del buen tiempo
siempre entrañable y amigo,
solo espero tu llegada
como un pájaro en su nido.
Poesía de alegría,
de amor y de claridad,
si no hubiera primavera
no existiría bondad.
Enamorarse es virtud
que mucha gente quisiera,
es divina realidad
no es esperanza viajera.

Sirena

A la mar voy a mirarte,
a la mar que me marea,
un jardín lleno de flores
que de verde, me verdea.


A la mar, yo me dirijo
en busca del corazón,
abandono los secretos
y me aplico la razón.
A la mar, que son tus ojos
tan azules como el cielo,
los que siempre me acompañan,
y lo digo sin recelos.
Las gaviotas lejanas
siempre cantan por contentas,
prefiero estar a tu lado
aunque nadie me comprenda.
A la mar voy a admirarte
y a observar tu gran melena,
es dorada como el oro
en un cuerpo de SIRENA,
Así me paso los días,
recordando tus delicias,
tumbado sobre la arena
recibiendo tus caricias.

Calçots

En esta tierra bendita
existen mil tradiciones,
las hay de todos los tipos
y esta es de las mejores.
La “CALÇOTADA” le llaman
y es de éxito y clamor:
comerse esos “calçots”
tan llenos de buen sabor.
En la salsa tan alegre
introduces el “calçot”
y lo metes en tu boca
como en un acto de amor.

¡Caray, qué bueno está!
proclaman los comensales,
y es que el conjunto presenta
gracia y pasión a raudales.
Esa salsa elaborada
con sus muchos ingredientes
es la razón de existir
de miles de los “parientes”.
Después, le siguen las carnes
(no son nada despreciables)
hay longaniza y buen cordero,
de gustos incontestables.
Se acompaña con un vino
de la tierra catalana,
son alegría y orgullo
que se alarga en las semanas.


El viento

El viento vuela presto
allá por la montaña,
remonta aquellas cumbres
hasta llegar al mar.
Se junta con la brisa,
hermana de las nubes,
el sol las acaricia
comenzando a danzar.
La lluvia prisionera
entre algodón flotante
descarga con su furia
por todo el litoral.
El viento, al fin se enreda
marcándose en el cielo,
continúa viajando,
volando sin cesar.
¡Qué bonitos!

¡Qué bonitos son tus labios
cuando dan el primer beso!
¡Qué profunda es tu mirada
mirando con embeleso!
¡Qué bonita es tu figura
y qué bello es tu palmito!
Enamora tu persona
cuando das esos pasitos.
Si paseas por mi calle
no puedo evitarlo y grito:
“¡Eres guapa y eres mi amor!”
con mi corazón palpito.
¡Qué bonitas son tus manos,
en tus brazos me deslizo!
Dame siempre tu calor
que no se rompa el hechizo.

Eterna melodia

Amb l’arribada del sol
ha nascut un nou dia,
ple de joventut, d’esperança,
carregat de sinceritat i confiança.
L’aigua, en el seu geni creador
reanima la nostra vida
caminant cap una veritable estimació,
i, jo, enamorat de la teva persona
t’oferia només amor i passió.
És un portent més, és un prodigi,
és una meravella que neix per a oferir,
i, així, al cel lluirà com una estrella
quan la branca comenci a florir.

© Manuel Reaño Planchuelo

Antologia 2017: XAVIER PARERA

XAVIER PARERA


TARRAGONA


SIMFONIA NUMERO 9. “ESTÍGIA”

1. Poco allegro

Canta Dante, el poeta genial,
a La Divina Comèdia,
obra immortal,
un viatge per Estígia, la foscor i el Mal.
No sóc un bon escriptor,
però, com a arqueòleg,
ara em converteixo en un narrador
per explicar una història d’horror,
la qual va sobreviure després...
Aquell vell manuscrit
ens mostrava un camí de por.
Sí, amics, aquell llibre maleït
ens ensenyava un allargat canal,
sota terra, en una illa del Mar del Nord,
on regnen la tempesta, la boira i la Mort.
No recordo el nom del sinistre lloc,
però Mr. Johansson, obstinat professor,
volia recórrer el passadís de la nit,
entre unes fosques aigües i tenebres.
Desconegudes mans ho havien construït.
Quins misteris amagaven el túnel maleït?
I aquella escabellada expedició
va creuar la cova dels penya-segats.
I les nostres llanxes navegaven amb por
davant dels perills inesperats.
La primera nit a la gegantesca volta...
El professor Johansson parlava
dels possibles constructors...
Víkings eren els amos i els treballadors,
pobres esclaus per a les excavacions.
L’illa havia de tenir un canal amagat,
per navegar les naus davant d’invasions.
i deixar l’enemic esclafat.
            I en aquella volta,
            cap arqueòleg l’escolta.

2. Marxa fúnebre

Lentament prosseguia l’inquiet viatge,
entre la por i la incertesa,
per aquell ombrívol paratge,
com si esperéssim una desagradable sorpresa.
Aleshores una sinistra brillantor
es mostrava a una part del canal.
Ara... Com a càstig ens rebia el Mal!
Homes coberts de cuirasses i d’or
en miraven
sinistrament.
Oh! Eren els espectres!
Eren els amos del lloc
d’espantosos aspectes
i la seva veu era sentir quan crema el foc.
            ESPECTRES
            Per què ens molesteu?
            Deixeu-nos a la nostra llar!
            Si us plau!
            En aquest canal ens banya la mar
            i volem la pau.
            Aquí viu l’esclau
            que va reconstruir aquest passadís...
            Aquestes voltes amagaven també
            la flota dels nostres reis.
            Un monarca implacable
            volia envair aquesta illa inaccessible.
            i volia aprofitar aquest canal vell.
            S’escoltaven a la seva Cort
            els verinosos consells
            del seu malvat assessor.

Les veus dels espectres ressonaven
en la cova com una marxa fúnebre.
I lliscoses ombres ens envoltaven
en uns paorosos moments.
El lloc era lúgubre.
Amb pas lent
davant d’ells les llanxes desfilaven
i ens deixaren marxar.
Continuàvem el recorregut
en la seva antiga llar.
Per a nosaltres aquell cor era temut.
3. Poco allegro

Seguia el trajecte
entre la por,
per no trobar-nos al paratge,
un altre cop,
els fantasmes de cruel brillantor.
Recordava els versos del Dante somiador.
            Un angoixós viatge
amb Virgili per Estigia, lloc desolador.
S’eixamplava la volta,
però els febles murs sentien tremolor.
Vèiem com queien pedres amb por.
Potser ens esperava l’ensorrament
            del lloc,
entre la foscor i el patiment.
De sobte les roques brillaren sinistrament!
I mostraren restes de galeres.
Fustes fosques i podrides,
arboradura desfeta i cobertes ennegrides
ens rebien com abans els espectres.

4. Lento

Colpejaven els batecs del cor,
ja que ens dominava la por.
El angoixós camí
es convertia en un regorregut estret.
El pànic ens arrecanva els ànims.
En un llarg tret
observàvem esquelets,
Eren despulles de soldats i esclaus.
Els abandonaven els amos de les naus.
I de sobte l’ensorrament!
Tones de roques ens esclafaven!




SIMFONIA NUM. 10. “MEDIEVAL”

1. Allegro maestoso

Amarg capvespre
que m’esperes amb melangia
per allunyar sempre
la meva escassa alegria.
            Però aquesta desagradable sensació
            no és motiu de la meva cançó.
Jo, un jove trobador,
us parlaré d’un heroi justicier.
En una pomposa cerimònia, amb clamor,
a una antiga catedral fou nomenat
de jove escuder
a un notable cavaller.
            CAMPEROLS I NOBLES
            Rebeu, noble senyor,
            del poble els rics privilegis
            mentre s’allunyen els dolents sortilegis.
            Esperem que el vostre honor
            espanti els sarraïns
            i altres enemics.

Amb la seva espasa
el seu primer esdeveniment
va ser derrotar un noble feudal.
Al seu poble sempre feia mal!
Alts impostos i humiliacions! Massa!
La gent ho recordava silenciosament.
Va participar el cavaller a la Primera Croada.
Lluitaren contra els àrabs
a una Jerusalem emmurallada.
Però la fulla de l’alfange sarraí
era pitjor que a un palau qualsevol verí.

2. Andante

Va lluitar el nostre heroi en batalles sagnants.
Defensava la seva espasa vermella
la princesa més bella.
Recolzava la causa del feble camperol...
I va arribar a un país nòrdic de vespres         boirosos,
on sempre regnava el dol,
on els súbdits eren silenciosos
com oblidats espectres.
La seva reina, cruel i despietada,
bella i malvada,
empresonava els estrangers,
            i, després
els obligava a lluitar en un cercle de pedra,
com antics gladiadors,
entre sang i destrucció.
El lloc de la sinistra competició
era el Coliseum dels Horrors.
Sobre la sorra va lluitar el nostre cavaller
contra els àrabs i germànics.
Va ser un dur combat, amics.
Però vencia el justicier!
Quedava la segona prova de la por.
Lluità contra uns dracs,
però els supervivents i ell pujaren a la llotja reial,
i els seus soldats
no suportaven la reina del Mal.
Ajudaren als rebels al llarg combat.
            Havia matat
una perduda fletxa aquella sàdica dona.
            Aquell poble era lliure
un altre cop el nostre heroi va viure
i va prosseguir el seu viatge errant,
com cerca la seva estimada
el trist amant.

3. Largo

Ara atemoria una flotilla de naus
la Mar Mediterrània.
Tremolava aquella pau
per uns sinistres pirates.
            Era el corpulent capità
            un altiu emmascarat.
Amagava el seu rostre demacrat
dins d’una màscara de metall.
Volia convertir el mar
en un llac de passeig per saquejar.
            I el petit vaixell
            del nostre cavaller
            fou abordat per ell.
            Va ser el seu presoner!
Ancorà la seva flotilla un boirós dia
i es preparà una sumptuosa festa
en el poble d’aquella badia.
Mentre una sobtada tempesta
enfonsava les seves naus,
ell era assassinat!
En aquell banquet el seu vi estava enverinat!
I el nostre heroi va conèixer la llibertat!

4. Marxa fúnebre

En el seu viatge errant,
un altre cop, el cavaller,
sempre justicier
va visitar els regnes nòrdics.
I entrà a una profunda cova
on va veure una bonica princesa.
Empresonada entre murs de gel!
            Bocabadat es quedava ell!
L’escena era esgarrifosa...
            I la noia va despertar!
Uns noms se sentien cridar
i la dona colpejà la transparent presó.
El va rebre amb un lleu somriure.
Quan el va veure, ella va reviure!
I la seva bellesa va arrossegar a l’abisme
al nostre protagonista amb egoisme.



SIMFONIA NUM. 11. “ESPIONATGE”

1. Marxa fúnebre

A un país sud-americà
governava el president Armador,
que ―en realitat― era un terrible dictador.
La seva crueltat es notà.
Fileres de captius anaven a la presó,
mentre regnaven els afusellaments,
duresa i repressió
en un poble sotmès al terror.
Dirigia ―també― el malvat general
des del seu fosc palau
una organització criminal
per assassinar a qui el desafiava
en qualsevol país.
Proves nuclears, proves perilloses...
I els seus míssils amb productes químics
portaven la por entre els enemics
mentre les seves activitats eren nombroses.

2. Poco allegro

La vella Europa va prendre una decisió.
Un grapat d’espies...
Només homes i dones de vides suïcides
podien complir aquesta missió.
            Un arriscat escamot
            per assassinar el dictador.
            Un complot
            per aturar el seu horror.
I es traslladaren al país sud-americà
com a alegres turistes.
No havien de deixar pistes
en aquella nació, en aquell sacsejat volcà.

3. Scherzo

Nit de calor tropical.
Es desplaça un agent seriós
a un establiment de rètol lluminós.
Balls i cançons a un local
de la mateixa capital.
Havia de parlar amb una cantant mulata.
Era l’enllaç per contactar
amb els guerrillers.
A la mateixa nit l’escamot d’agents
i la noia deixen la ciutat.
La  cantant esgrimeix arguments,
els quals per a ells són convincents.
Ara la carretera és un camí abandonat.
Els vehicles arriben a la jungla espessa,
el cau dels guerrillers,
el campament dels rebels.
Els espera el comandant amb sorpresa!
Després espies i capitans
dins d’una tenda de campanya
tracen els seus comentats plans.

4. Allegro maestoso

Arriba l’aniversari del dictador,
i se celebra una festa sumptuosa
al seu palau, bressol del terror.
Al saló dina la gent hipòcrita i envejosa.
            Entre els nombrosos convidats
            hi ha tres espies disfressats.
Han pres diferents identitats,
un banquer, un milionari i un empresari,
acusat de corrupció.
Falsos lladres entre la selecta col·lecció!
Deixen entre els regals una estatueta,
la qual conté un explosiu potent.
            I dissimuladament,
            abandonen el palau els agents.
Aleshores, quan regnava l’alegria al saló,
            hi ha una forta explosió.
Tot seguit els guerrillers entren a la ciutat.
El poble crida: “El dictador ha mort.”
És el senyal per iniciar la revolució
en aquell país castigat.
Però venen nous dies d’horror.
També el comandant governa amb forta repressió.
Torna la injustícia i l’opressió,
redacten els vencedors
una enganyosa Constitució
entre les ombres del terror.
Però els agents han realitzat el seu treball.
Per a la política internacional
començarà un nou ball.
Torna a Europa l’escamot...
Els mandataris cerquen un conflictiu lloc.


© Xavier Parera Gutiérrez

Antologia 2017: FÈLIX RODRÍGUEZ


FÈLIX RODRÍGUEZ FANDOS

TORTOSA

Les pressions d’aire
et diuen on vas,
buscant qualsevol altre
sentiment amb pedaç,
però del cor al paper
només van dos pams,
la ploma inspira plaer,
d’aquells més grans,
Pecúnia és present,
Únic i brau en sang...

© Fèlix Rodríguez Fandos