TERE GISBERT
AMPOSTA
El nostre petit cigronet
Amb tota la il·lusió estem esperant la teva vinguda al món
i sense voler se’ns fa etern el temps.
Ets molt petitet però dona goig veure la panxeta de la mama
com dia a dia creix.
Serà primavera quan arribaràs i poc a poc els papes i germans,
el teu niuet amb tot el mimo t’estan preparant.
Ets el nostre primer net de sang, però amb estima i
carinyo,
els teus germans t’han passat al davant.
L’emoció que ens fas sentir, amb paraules no ho podem
expressar,
són unes sensacions difícils de explicar.
Ja tenim data per veure la careta que fas, el 19 d’abril a
la mama
una cesària li practicaran.
El dia tan esperat ha arribat, quanta emoció ens envaeix el
cos,
entre alegries i plors arribeu juntets la mama i tu a
l’habitació.
Un cúmul de sensacions, tots dos esteu bé,
és el que desitjàvem i esperàvem tots.
Deixem a la mama descansar, la intervenció
no deixa de ser tot plegat molt d’esforç.
I tu, tan petitet, rosadet, tot tapadet, que no passis
fred, quasi no et veiem la careta te la tapa un gorret, amb manoples a les mans
i t’han posat el trajet que els iaios et van regalar, les llàgrimes d’alegria
van vessant, que guapet ets, morenet de cabell i vols plorar, quanta expectació
tens al teu voltant, tots et volem tenir al braç, m’espero, no passa res, la
iaia tinc el pressentiment que serà una de les que a la llarga més ho farà.
I tant que et tinc i et bressolo, et canto i et fico a
dormir, et canvio, et poso guapo i jugo amb tu, fins i tot he tret del bagul la
robeta del papa i padrí, això també en fa recordar quan ells eren petits, em
sento tant feliç!
Avui has fet 6 mesos i me’n adono que el temps corre tant
que vola, però tots els instants que et puc tenir, els estic assaborint.
Ets un encant de criatura, guapo, ben simpàtic i eixerit,
sens cau a tots la baba, ho puc dir perquè és així!
L’alegria de la casa, el meu somni preferit, ets el nostre
nino el més estimat Quim!
19 d’octubre del 2017
Ets la meva llum, la meva vida
Amor meu, mira aquesta nit la llum de la lluna i
dels estels, perquè són testimonis muts del que tu i jo ens estimem.
Al llarg del temps hem gaudit de meravellosos
moments, encara que també hem ensopegat amb altres que han sigut molt durs de
pair i dolents.
Penso que, malgrat tot, hem pogut parlar
civilitzadament i amb seny, hem arribat a comprendre’ns perfectament.
Portem en aquest any ja 40 anys de casats i 44
d’enamorats.
Érem dos adolescents i les nostres mirades es
van creuar, amb tendresa i amb els sentiments a flor de pell, així la nostra
història va començar.
Mai va ser fàcil, ni tampoc massa complicat,
molts obstacles ens ha tocat esquivar, però hem tingut tanta complicitat que
res que ens hagi fet patir o plorar, amb paciència i bona voluntat no haguem
pogut superar.
D’aquest gran amor i estima fidel van nàixer dos
tresors que de felicitat ens han omplert, són els nostres fills que per sort
filles ens han portat, i la família poc a poc ha anat augmentant.
Te n’adones, amor meu, del que tu i jo amb
l’ajut de Déu, hem fet?
Aquest any hem passat ensurts de salut però
també en ha nascut un angelet, Quim, el nostre petit nét.
Junt als seus dos germans Ainhoa i Joel hem
format una gran família, que desitgem es faci cada volta més gran.
Tenim molt per viure amb els records de lo
viscut, hem de veure créixer als netets que canvien cada dia i ens omplen
d’alegria, gran il·lusió i molta vida.
Encara que hi ha coses que es perden amb el
temps, com la memòria, la vista, la figura, el color i volum dels cabells, a
l’hora naixen altres sentiments nous que ens fan sentir més units i forts.
Desitjant que tinguem la sort estimat, de poder
arribar a molt vellets juntets i veure com també es fan grans els fills i néts.
T’he estimat, t’estimo i per sempre t’estimaré.
Setembre del 2017
Jo sóc un nen perdut en un món absurd
Estic aquí, no sé on, perdut, sol, confós, ningú
em vol i penso, qui sóc?
Ningú em veu, ni em sent, si ploro o ric,
invisible per quasi tothom!
Un dia, amb els meus, vaig fugir d’un món horrorós,
al meu país no he conegut res més que guerra, mort i destrucció. He vist al
pare morir, soterrat baix les bombes dels enemics, la nostra casa ensorrar, el
calvari, si no era poc, va empitjorar, sense sostre, sense menjar, anant d’aquí
cap allà, la mare abatuda, un dia ens va agafar a mi i als meus dos germans,
amb el que portàvem damunt i els poc diners que la pobra va arreplegar, amb un
grup de gent vam començar a caminar, dia i nit, sense casi descansar. En
arribar a un port, uns passatges cap una nova terra va comprar, embarcant sense
rumb, en busca d’un lloc on poder viure amb pau i llibertat.
Amb una barca vella, amb més gent de la que
podia portar, amuntegats com animals vam pujar, passant de tot, fam, set, fred
i molta por, allí l’infern ens vam trobar. A alta mar molts no ho van suportar,
el mal temps es va sumar, caient els que no eren lligats, sense poder tornar a
bord morien ofegats, entre ells, la mare i els meus dos germans. Aquella
vivència em va destrossar. Quant de sofriment vaig tenir que suportar!
Com la majoria, mig moribund per fi a terra
ferma vam arribar, recordo uns senyors vestits de roig que a coll em van
agafar, abrigar, donar de menjar i les ferides curar, menys les del cor que mai
podran cicatritzar.
En poc temps m’he quedat desemparat, orfe, tot
solet, sense ningú dels meus al que poder-me abraçar. No conec a esta gent, jo,
un foraster en terra diferent i no sé el destí que m’està esperant?
Soc un nen sense identitat, la llengua que em
van ensenyar, no és la mateixa que m’estan parlant, em sento trist, desorientat
i desconsolat.
Aquesta nit per primer cop he dormit sense tenir
por i he somiat un bell somni, on arribava un dia que una bona gent catalana,
m’acollia, m’estimava i com un fill em tractava, res em mancava, estudis, un bon
estar i un millor futur del que mai em podia imaginar. Després d’uns quants
anys, ple de joventut amb força i coratge, al meu país vaig voler tornar, les guerres
s’havien acabat, ningú hi havia quedat, uns per ser morts i els altres pel món
escampats, algú havia d’arreglar aquell desgavell i jo amb molta empenta vaig
reunir a la gent, amb els meus ideals, amb ganes de renovar i de lluitar per
canviar les idees dels avantpassats, un nou país de les cendres vam fer
ressorgir, on per fi regnava la pau, fent-lo prosperar..
En despertar, ploro per tornar a la crua
realitat, però veig un home que m’està mirant, m’eixuga les llàgrimes, m’abraça
i amb la mà al pit, em diu, jo soc Joan Enric, no estàs sol, jo et dono el meu
suport i la meva mà.
Els meus ulls s’han il·luminat i plens
d’esperança, sense parlar m’estic preguntant, seràs tu qui em guiarà i d’aquet
malson de vida, em traurà?
Què volen aquesta gent?
Què volen aquesta gent que ens venen amb la mà
alçada?
Pensen que ens doblegarem com si fórem una branca?
Hem arribat plegats a un nefast extrem per no
voler diàleg, per no voler escoltar a aquesta massa de gent catalana, que tan
sols pretén viure amb pau i llibertat, treballant i ser respectada.
Ens demanen la nostra sang, canviar la nostra
parla i a la vegada, tenir el cap cot i la veu callada. Hem reculat més de 40
anys i tot això amb la porra preparada! No n’hi ha dret que ens privin de tants
de drets i que els hi faci tanta nosa l’estelada. La por i la violència no ens
portaran a cap banda.
Com hem de fer camí plegats si els hi consumeix
per dins l’enveja, l’odi i la ràbia? Comprant als seus amics jutges, magistrats
i fiscals, dient que la Constitució els empara, mentint a tort i dret
desprestigiant a la nostra cívica i pacífica gent i a la preciosa terra
catalana.
Tant que ens ha costat fer-la pròspera i ufana,
amb sang, suor i més d’una llàgrima, ara ens ho volen furtar sense pietat, ni
recança. Nosaltres, que tan generosos ens hem mostrat amb el pas del temps en
molts pobles d’Espanya, acollint a la seva gent que un millor futur buscava,
amb els braços ben oberts, respectant els seus costums, el mode ser, i la seva
parla.
Tenim l’orgull de dir que en general som bona
gent, no envegem a ningú, en el nostre país naixen grans eminències a tot
moment, homes i dones de gran qualitat humana, persones senzilles que amb amor
i vocació, dediquen la vida als demès, sense importar el color de la pell,
ideologia o raça.
Tenim defectes com els té tothom, hi ha de
dolent i de bo, però abunda el seny i al contrari del que molts pensen, que a
la resta d’Espanya no la volem, la veritat és ben diferent, els respectem com
voldríem que ens ho fessin ells i tan sols demanem viure amb pau en un nou
país, sense pressions governar-nos sols, no és per menyspreu a res ni a ningú,
tan sols per desig, sentiment i dignitat, i no sentir-nos mai més maltractats i
menyspreats, ho estem esperant des de fa molts anys.
El meu pensar és que hi guanyaríem tots amb
salut, tranquil·litat i convivència, encara que ara per ara sigui una quimera,
somio en un món millor, poder viure com a germans, emancipats es clar, cadascú
a casa d’ell i trobar-nos amb alegria i concòrdia, sempre que fes falta.
16 d’octubre del 2017
© Tere Gisbert Vàzquez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada