dimecres, 17 d’abril del 2019

Antologia 2018: Xavier Parera



TARRAGONA


Simfonia num. 13. “Desgràcia”

I. Lento

Segueix entre el món la desolació.
Sempre regna la dissortada vida.
Sona com un càntic de desesperació.
És com una incurable ferida.
No recorda el nostre personatge
en la seva existència
la felicitat, un agradable passatge,
a l’esmentada vida.
Alguns diuen un breu viatge.
No hi ha esperances...
És com viatjar a una regió,
on viu la desesperació,
on els negres núvols de la tempesta
ens arrosseguen a un fosc riu.
Allí ningú viu.

II. Marxa fúnebre

Entre nosaltres un heroi ha desaparegut.
Ploren les velles pel constant dolor.
Resten els amics abatuts
mentre regna la foscor.
Desperta una nova tempesta
en aquella oblidada ciutat
on regna l’ésser desgraciat.
Llampecs brillen amb por,
trons sonen com punyals esquinçadors.
Espera la gent
que desapareguin els núvols.
És la desgràcia permanent.

III. Poco allegro

Sembla que esperem una espurna
Sembla que esperem l'alegria,
com un esclat,
com una breu esperança.
Però finalment
el cruel sentiment
cau sobre l'ésser indefens.
Hi ha cap esperança per a la Humanitat?
Sempre regna pobre el desgraciat.
La por ens segueix.
Res del mal desapareix.
Quines esperances ens queden?

IV. Largo

Sempre hi ha aquesta desgràcia.
Pocs poden parlar de la bona sort.
Les angoixes resten als torturats cossos.
No hi ha esperances,
només queden tempestes i pors.
El pànic sense nom regna,
malgrat no ho vulguem.
Viu la inestabilitat
sobre el pobre desgraciat.
L’amagat temor,
la innegable por
sempre ens acull
amb un sinistre somriure.
Què ens queda per a nosaltres?
L'heroi abatut
viu sense esperances.
Els cops el deixen afeblit.
No queden respostes
per a tants interrogants.
Parlen els vells càntics
d'allunyar els problemes.
Remeis...
No pensem en ells.
Però les ombres de la por
insisteixen com els trons
a una llunyana tempesta.
Cors d'espectres recorden
aquests temors,
mentre cerquem solucions
per als entristits cors.
Ja no ens queden les il·lusions.
Només viuen els antics rancors,
els amics dels temors.


Simfonia num. 14. “Turca”

I. Allegro maestoso

Xipre, illa orgullosa,
aguardava aquella invasió.
L'enemic no coneix la compassió.
La tropa espera majestuosa.
         Incertesa
         a la fortalesa.
La Mitja Lluna, la seva bandera...
Comença el bombardeig imparable.
El turc és implacable
i rugeixen els canons de la galera.
Entre els cristians...
el capità Dídac, valerós,
i l’espadatxina Lucia, orgullosa,
lluiten amb l'acer poderós
contra la galera intrusa.

II. Marxa fúnebre

Durà l’interminable combat
fins al vespre angoixós.
El governador han matat!
I es prepararen uns solemnes funerals...
És acomiadat
l'heroic governador
amb gran honor
a la pira d'un penya-segat.
Les galeres enemigues han retrocedit...
Però saben que aviat
tornarà l'enemic
amb el seu devastador atac.
Dídac i Lucia, mercenaris bel·licosos,
són reclamats en exèrcits nombrosos.
Però abans una missió
els encarregà un noble
amb certa desesperació.
Amenaçat es trobava el seu poble.
Havien de rescatar la seva filla,
la qual restava tancada a una ciutadella.
Disfressats de mercaders,
Dídac i Lucia entraven a la fortalesa,
on no hi havia lloc per a la feblesa.
La parella creuava un laberint...
Passadissos i... Les masmorres!
Fugien amb la nena de la fortalesa.

III. Lento

Reis i governadors
parlen dels turcs amb tremolors.
El cristià comenta els seus horrors.
Amb estupefacció
contemplen una enorme flota.
A la Mar Mediterrània regna la desolació.
Prepararà el tur l'atac definitiu
i aviat arribarà la destrucció.
Al sumptuós palau d’Istambul, el sultà riu.
Dídac i Lucia capitanegen unes naus...
Roma no pot parlar de treves ni de pau.

IV. Allegro

Comença una batalla naval
aquell dia
a una gegantesca badia.
Cristians contra el Mal.
La Mitja Lluna es trontolla ara.
S'estavellen algunes galeres.
No hi ha cap vencedor encara.
Unes altres naus s'enfonsen.
Lluiten soldats,
espases i alfanges...
Dídac i Lucia són un vermell remolí.
Ajuden els cristians desesperats.
I s'acompleix el Destí.
Els turcs es retiren.
I s'escolten els primers clamors.
Són els crits dels vencedors.
         Els Cristians són els guanyadors!
Lepanto va ser aquella recordada batalla.


Simfonia num. 12. “Casanova”

I. Allegro ma non tropo

És el nostre personatge
un conegut seductor.
No és pas cap actor,
però dóna aquesta imatge.
Us parlo naturalment
de Giacomo Casanova
per a ell l'amor és una prova.
No parla mai del casament!
Sedueix -sempre- la jove innocent
ella cau pels seus petons...
La família és avisada per la gent,
però la noia ja pren decisions.
S'escolten escàndols.
Venècia tremola!
Entre espadatxins hi ha un dol.
Sempre guanya ell!
El dux es posa seriós:
         “Hem d'empresonar
         aquest home vergonyós.
         Venècia es pot arruïnar.”

II. Marxa fúnebre

I el malèvol Tribunal
agafa l'heroi desprestigiat
i -tot seguit- es empresonat.
Pensen que ha acabat el Mal.
Mor el Dux per vell
i nomenen un nou governant,
el qual decreta la llibertat,
per a ell, l'infatigable amant.
Però, obligat assisteix a l'enterrament
del seu enemic,
el dux antic.
La seva Inquisició fa tremolar la gent.
         En realitat el Tribunal
         decretà la seva llibertat condicional.




III. Scherzo

Prosseguien les incidències de l'aventurer.
Ara troba noves medicacions
-el fals i groller-,
les quals porten possibles solucions.
Els seus malalts veuen petites evolucions.
El seu feble estat
notablement ha millorat.
Ara són motius de murmuracions.
Filtres, herbes i pocions
semblen possibles remeis,
però no es fien dels seus serveis.
No són solucions.
Però Casanova cobra molts diners
i amb meuques viu als burdells.
Els més grollers
s'escandalitzen per res, precisament ells.
I a Venècia, la Inquisició
cerca el nostre personatge.
Ha pres una nova decisió!
Treure de la ciutat aquesta imatge.

IV. Poco allegro

Es troba Giacomo Casanova
a la nova presó.
És la seva casa nova!
I perd, per moments, la il.lusió.
Però pensa amb fruïció
         “Unes masmorres humides
         on es passegen perdudes vides
         no és refugi per l'aflicció”.
I fuig del fosc castell,
només ell.
No troben explicacions,
les autoritats entre exclamacions.
I les aventures del nostre heroi agosarat
segueixen amb un objectiu inesperat.


© Xavier Parera Gutiérrez

Antologia 2018: Antonio Rodríguez


ANTONIO RODRÍGUEZ

ARANS (ANDORRA)



Una estepa blanca
viu entre roses,
una estepa blanca
de fulles violetes.

Ella es va encisar
d’un groc Roser,
una estepa blanca
al Roser vol abraçar

Al groc espinós
l’estepa blanca
al Roser vol abraçar,
però sempre es punxarà.

Al Roser vol canviar
i moltes carícies donar.
Però el seu cos espinós
ella mai canviarà


 ---

Nací siendo una flor,
sensible y débil,
crecí  con dosis de amor

Violeta o amapola, 
aún no se que fui,
entre flores viví.

Con mariposas jugué,
muchas abejas besé,
algún saltamontes toqué.

En el campo crecí,
entre el sol y luna,
entre los dos viví.

Una flor fui,
sensible y débil.
En un ramo me convertí
en el momento que te vi.

 ---


Era només ell
dins de la foscor
d’una estranya habitació.

Les idees ballaven per la Cambra,
festejant amb els pensaments.
Era només ell.

Cercava fites d’un futur proper,
il·lusions i desitjos
truquen a la porta.

Ara ja no està sol.
Ha marxat la foscor.
Ara hi ha llum i claror.

Ara ja no està sol,
noves fites l’acompanyen,
altres alegries l’abracen.

 ---


Imaginar

La sensualitat del teu cos,
l’esquena acariciar,
les nostres mans ajuntar.

Imaginar el color dels cabells,
la mirada dels teus ulls,
els nostres cossos junts.

El perfum del teu cos,
el sabor dels teus llavis,
enamorar-me del teu encís.

No vull imaginar
ni desitjar.
Ho vull experimentar...



© Antonio Rodríguez

Antologia 2018: Helena Sauras


HELENA SAURAS

TORTOSA

Nit d’estigma

Somni o realitat? Qui em persegueix? Fosca o llum?
Oculto el diagnòstic de la malaltia... Parlar no vull.
L’estigma es nodreix d’incerta nit allà dalt, al cim!
Tanco amb pany la finestra de la testa. Callo. No puc.
I ploro quan prenc consciència: a l’arribar al pic.
Tot flueix. Sóc així, a la meva manera. I alhora ric...
Els altres no comprenen la cançó que sento al pit,
als polsos, a dins del cor... Al fons, un secret tinc.
I venen laberints d’insomni, de tristesa, de grisa
ansietat, d’eufòria, d’aïllada solitud. I aquí estic.
L’art pot frenar el sofriment dels camins de la ment.
(I escric un somriure fèrtil al terra, al sòl de la nit).



¿De qué color es mi dolor?

Amarillo como el gorjeo de los pájaros que no regresarán,
rojo como ese calor que me achicharra el ánimo,
azul como el hielo del mar que habita en mi morada.
¡Ay, olor de los días malsanos y dolor primario del alma!
Naranja como el otoño que decae y se recuerda en mi mente,
violeta como la noche espesa que apunta al alba,
verde como la libreta muerta de ideas y ya olvidada.
¡Ay, dolor secundario que lo envuelves todo en tu marcha!
Si pudiera pensarte, color, con solo verte te diría una sensación:
«Hoy me estás besando diferente en cada momento, en cada paso.
Nota el blanco del dolor: una diana. Yo su suma, luz y centro».
Pero noto lo negro, tu ausencia: una onda en el vacío de tus labios.




Tu rostro en poema

Contemplarte desde esa distancia
que me impide separarte.
Tu llamarada me era tenaz,
la sentía enganchada a mi piel;
dos puntos abiertos tus pupilas
que giraban como dos bailarinas,
me iluminaron y, con su gracia, fui capaz
de hipnotizarme a partir de tu mirada.

Mi alma miope, la tuya rapaz,
se apoderó de mis oscuros ojos.
En tu intento, no fui sagaz,
y se estrellaron dos luceros; fugaz,
el momento que viví enrollada en ti.

Me ciega la oscuridad, ausencia de ti,
mas te siento todavía en el suspiro,
en el firme viento, en tu respiro
que se cuela por las húmedas hojas de papel.
Mi osado logro fue captarte,
y caigo en esa espiral que me desnuda…

Me aspiras cada sentido,
que vas haciendo tuyo y conociendo de cero.
Tu rostro ya no puedo describirlo en versos.
Ya no eres poema, un único fanal
necesitaría para verte, un canal
que abra la carne de mis labios.

No puedo. Recitaré desde la memoria pues,
el momento tenaz en que me prendí de ti,
el que convirtió tu rostro en poema.



El olor de tu silencio

¿A qué huele tu silencio?
En mitad de la ciudad dormida,
no oigo el llanto de tus ojos parados y tristes,
ni la pared de tu cara estampando ronquidos de versos,
ni la brisa del lunar partiendo tus labios en dos luceros.

No oigo nada,
porque sin ti, estoy sordo.
No es sonora tu marcha,
discretamente huyes
de mí, fluirían los versos más hondos
si pudiera hablarte. Si pudiera…
Oír tus pasos todavía.
Pero ando solo a través del vacío,
a través del duelo,
del doloroso dolor del silencio.

Me late el pulso en la sien.
Entre la postal y las sábanas húmedas,
imprimo una lágrima prohibida,
porque me juré que no te extrañaría.

Luz de sentimiento de seda y agonizante:
la pérdida.
La mía, la tuya; la nuestra:
el pulso de tu huida cobarde.
Que perdí.
Un fin.
Te fuiste sola y sin mí.

 
© Helena Sauras

Antologia 2018: Ana María Franco Vaqueras



AMPOSTA


Las mujeres del silencio.

Las mujeres del silencio, mis predecesoras.
Abnegadas, sin palabras, sin boca.
Sin un grito de dolor en sus labios.
Sin ver el amor en su pecho.
Muchas de ellas sólo fueron,
carne y huesos.
Desconsoladas, tristes, abatidas, afligidas...
Eran como mulas de carga,
tirando solas de la vida.
Ellas fueron, mis abuelas, mis tías-abuelas y mis bisabuelas.
En sus pieles marchitas,
la noche se iba cebando.
Robando sus sueños,
haciendo jirones sus corazones.
Tenaces, luchadoras,
trabajando hasta la extenuación.
No había ni una sola caricia
engalanada en sus vidas.
Rosas jamás recibían.
Recibían a diario,
los golpes de la vida.
En sus puños apretados,
escondían el dolor.
En sus almas mancilladas,
la ignominia de una sociedad,
que las ignoraban.
En la inmensidad de sus sufrimientos,
sus ojos eran sus delatores.
¿Que culpa tuvieron ellas,
de haber nacido siendo hembras?
¿Acaso no fueron vida,
amor y sentimientos?
Abrieron sus carnes,
con mucho dolor parieron.
Caminaron desde el alba,
hasta el salir la Luna.
Bebiendo el agua de los arroyos,
mientras el viento,
acariciaba sus mejillas.
Campesinas sin memoria,
rotas de tanto trabajar.
Sus pasos estaban deshechos.
Sus derechos no podían reivindicar.
No obstante, algunas se revelaron,
alzando su voz.
Escribieron libros.
Reclamaron derechos robados, vulnerados...
Celebraron su feminismo.
Sin máscaras mostraron su poder.
Pintando un arcoíris en el horizonte,
con la osadía de conquistarlo.
Porque de tanto color negro...,
de tanto color negro se hartaron.
Demasiados silencios, demasiadas lágrimas amargas tragaron.



© Ana María Franco Vaqueras.