GLÒRIA FANDOS GRACIA
TORTOSA
Paisatge al cor del temps
Quin paisatge de bellesa,
són les roques gegantines,
són les Roques de Benet
que omplien la visió
de ma infantesa.
Per darrere del
vidre
de la meva finestra
mirava,
com em delectava,
com admirava i
encara ara,
en veure la
fotografia,
el passat llunyà
es torna poesia.
La verdor de les
pinedes,
les roques dures i
grises,
com un preludi, una
premonició
de la cara d’ombres
i llum
d’un futur que m’esperava,
i jo anava cap a
ell,
sense saber-ho...
I el cel tan blau,
tan nítid i tan buit
i aquelles matinades
fresques
i aquella il·lusió
als ulls d’infant
que guardo dins de
mi
com una guspira d’estel
que m’il·lumina el
camí encara,
on el record és fort
i dolç.
Han passat els anys i allà hi son i hi seran,
amb el seu silenci aclaparador, mudes, callades,
sense poder contar històries ni oferir
somriures,
totes les veus que li ha portat el remoreig del
vent,
els forts vendavals, esfereïdores tempestes,
l’electricitat malèvola dels llamps portadors de
mort,
el perfum i la dolçor de la mel de les abelles,
el cant dels ocells i les carícies del sol
de tantes tardors i de tantes primaveres.
Tot això i més han viscut les majestuoses
Roques de Benet imposades pel Creador
des de temps immemorials i perduts,
a terres del Matarranya, terra enyorada,
on han quedat suspesos els somnis
pàrvuls al meu cor que han caminat
tots els hiverns blancs i a totes les mirades.
Vint-i-sis anys del tortosí absent
Quasi mitja vida,
vint-i-sis anys,
no faltar a la cita
anual, al despertar
del bocí de dolor
que m’esgarrapava la vida
temps punyent de
dolor i de mort,
deler i ànsia de
viure i de sobreviure,
al recer de les
paraules dolces,
a la meva ciutat de
cor, la meva terra,
recuperar batecs,
enlairar somriures perduts,
sense polítiques
marcades ni sentides,
només assaborir
alenades de vida dins de l’enyorança,
amagades entre
somriures i llàgrimes…
Sols el desig d’una
pau desitjada,
sense guerres ni
lluites frustrades.
Només el bé
impregnat a l’ànima
i les carícies de
les paraules
nascudes d’un toll
de belleses,
d’ horitzons blaus
que només caben
a les mans del
cor...
La teva sang s’escampa
La teva sang s’escampa,
anirà més allà de tu,
continuaràs sent tu,
una petita vida, i tant gran,
caminarà al teu costat,
la gronxaràs als teus braços,
florirà a les teves mans,
fluirà més allà de tu,
i continuaràs sent tu,
més gran, més rica,
una aventura immensa,
una experiència única,
lligam, amor infinit,
caminaràs un altre camí,
que a poc a poc,
ja no serà tant teu,
i la vegada sempre ho serà,
la teva primera sang anirà
més enllà dels teus dies
i dels teus hiverns...
Dedicat
a Tere i Clàudia. Mare i Filla per sempre
La noche blanca
Me derrito contigo, con
tus palabras,
me derrito al escucharte en
el silencio,
me derrito al amarte esta
noche blanca,
me derrito como la nieve en las montañas,
cuando introduzco mi mirada en tu mirada,
y no hay nada más bello que este agua
de mi piel derretida que se convierte en nada,
la luz reflejada en esta noche blanca,
y la nieve de mi cuerpo y mis cabellos son escarcha,
y los besos derriten la distancia que nos separa.
Y mi noche es blanca i
fría, y toda mi alma se llena
de estrellas blancas y ríos
y mares de agua.
Com una gota més de pluja
Avui és com una gota més de pluja
que templa l’esperit de l’estiu quan ja agonitza
i la tardor somriu i es torna primavera.
Una gota més de pluja caiguda d’una fulla
de l’arbre del temps que tentineja d’alegria,
on el rellotge del calendari de la vida
canta la melodia del tic-tac indeturable...
I torna per a unir mirades i desitjos sentits al
cor,
retrobant il·lusions festives,
enmig del camí caòtic, on la humanitat vaga
perduda
i una Cinta miraculosa sospira reflectida
al mirall de l’aigua del riu...
Un oasi és la Festa Major,
omple la ciutat de llums,
on mil ulls de tortosins, absents i presents
recerquen una fita,
abraçar una Tortosa esplèndida,
amb el fervor a la Verge de la Cinta,
i la pau sigui un vaixell d’estels que somriu
i solca pel corrent de les aigües del riu
amb rems de fe i estels d’esperança.
Dia del Tortosí Absent 2016
Passejar la tristesa
Surto a passeja la meva tristesa
i les aigües amples
del riu
em miren i em somriuen,
i pengen somriures
al cor de la tristesa
i s’empassa la llum
del sol
i el cel avui és
plom trist
i allibera tendreses
amb dolços llavis
que besen,
i a cada passa, cada
empremta
que deixa el meu
caminar
renaixen estrelles.
Ara la meva tristesa
és aigua de riu
dolça
de punt de llum encesa,
pintada de somriures
i curulla de versos...
On és la meva
tristesa?
Ja no hi és. L’han
esborrat
els teus versos.
Dia mundial sense alcohol
La vida és tant bonica com la brisa
que escalfa el cor
de la primavera,
la mirada del sol
radiant de cada dia,
una visió real de la
riquesa que ens abraça,
el gran tresor del
somriure que ens torna el mirall
on ens reflectim amb
la pròpia llum tant nostra,
només nostra que són
guspires que creixen
i s’escampen amb el
nostre caminar ferm.
Caminem i enfrontem
les tristeses i els desànims,
amb el bon fer de
avançar la vida, només nostra.
Ni res ni ningú ens
pot robar la bellesa d’un estel,
ni el resplendor d’un
raig de sol, ni el somriure
i acollim les mans
que ens ajuden a cada pas,
com les flors
acolorides de la nostra primavera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada