JESÚS CABRERA MELICH
Nascut a L’Ampolla el 1966. Va diplomar-se
en magisteri i després es va llicenciar en
psicopedagogia. Ha treballat a P5, primària,
ESO, batxillerat, com a mestre d’anglès i ara a
Mòduls Professionals, com a psicopedagog.
La inquietud per la literatura sempre l’ha
portada a sobre. Guanyador del 1r accèssit
del Premi Joan Cid i Mulet de Jesús (1990).
Prefereix la prosa, planera i amb un poc d’humor, com els seus poemes.
Un toc d’ironia, un toc de senzillesa i sobretot un toc quotidià. Destil·la
frescor i il·lusió pel dia a dia i allò que tots i totes fem o hauríem de fer en el
nostre tarannà. Ens recorda a l’Estellés...
Silenci
Arribes a casa cansada,
parles apressada,
gairebé no t’entenc... però t’escolto.
Ja n’he après.
No, no vols consells, no necessites
respostes.
Ja sols la teva cara somorta i esblanqueïda
ho diu tot.
Llavors jo tan sols em sento
el teu pal, la teva crossa, la teva
estaca...
Sí! Agafa’t a mi, repenja’t de mi!!
Mentre em sentiré útil i profitós
i sempre disponible.
No... no et contestaré, no diré res...
Sols t’acaronaré i dormirem
junts, abraçats, apagarem el llum
i demà seràs tu qui m’escoltaràs.
Jo sóc encara més dèbil que tu,
no més sensitiu ni sensible ni humà,
Però sí, dèbil...
I així passaran els anys, així tu avui i jo
un altre dia...
Però sempre junts!
Plegarem
la roba junts
Avui has estat tu
qui s’ha trobat el dinar fet,
la taula parada i la roba estesa.
Demà seré jo qui em trobe
el menjar a taula
i les samarretes plegades a la tauleta de
nit.
Avui he estat jo qui he arribat a casa
trist, cansat, aixafat, abatut
i un sol somriure teu
ja em revifa, em retorna a la vida,
em reviscola, m’envigoreix i em ressuscita.
Demà seràs tu qui arribe a casa
trista, cansada, aixafada, abatuda...
i sols espero que una mirada i una abraçada
meva
buide i desallotge del teu cor
els maldecaps i et revife,
i et retorne a la vida,
i et ressuscite,
i després de sopar tu plegaràs la meva roba
amb amor
jo la teva amb dolçor,
(pensant segurament... quan te la treuré!)
I ho posarem al calaix
de la tauleta de nit,
per al matí que vindrà.
I entre les tauletes de nit...
ens estimarem.
Com cada cop que no hi ha sol,
com cada cop que no hi ha lluna,
perquè els teus ulls verds
enllumenen i pinten de color
els meus somnis més immorals.
Sóc
feliç... Amb el teu permís
Seria senzill escriure que un cop aferrat
a la teva mà una nit d’estiu
a la vora de la platja
mentre les ones s’estavellen
contra les roques...
Sóc feliç.
També podria escriure que els teus ulls
verds
fan que la lluna plena sigui solament un
estel més
i que te’ls miro sota el cel estelat.
Tu i jo sols i ningú més...
Sóc feliç.
Però no... tot això en realitat
em fa regalimar un suc a l’entrecuix...
Ja saps el què vull dir!
Sóc feliç quan arribes a casa,
em beses al clatell i m’acarones el pèl,
quan després t’adorms tot buscant una
espatlla
on recolzes el teu cap i t’adorms
segura, tranquil·la, estimada, a recer...
I obro els ulls al matí
i encara ets allí.
Llavors sí puc escriure i puc dir: Sóc
feliç.
Avui
m’esperes tu
Sí... d’acord... avui he fet tard.
M’esperaves abans
i estàs asseguda esperant-me.
Vinc, et beso, m’assec,
i ni una paraula de rancúnia...
Creus en mi,
tens la confiança i seguretat
que sempre seràs l’única,
la meva essència.
El sopar ja està fred,
però els teus llavis són
encara tebis, bullents i apassionats,
ni un bri d’acritud, ni hostilitat,
em fas sentir important, venerable,
gairebé sagrat...
I havent sopat,
m’agafes la mà i em portes cap al llit.
M’abraces, m’acarones,
i em sento estimat, volgut,
benvist i preat...
I em poso galant i festejador
o juguem... amb els llavis,
amb les llengües...
I llavors saps que tu ets la important,
la venerable i la sagrada
i així mai hi haurà cap retret
quan tu facis tard i sigui jo
qui t’esperi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada