ÀNGEL MARTÍ CALLAU
L’AMETLLA
DE MAR
Neix a l'Ametlla de Mar el 1966 en una família d'arrels marineres. És Diplomat Superior en Criminologia i Tècnic en Protecció Civil i Gestió d'Emergències. Ha publicat una novel•la Llàgrimes de Sal i un conte per nens Escacs un regne màgic
Un poema i un desig
De vegades, una
paraula
potser un vers,
un vers un món
i el món un
poema.
De vegades, un
instant
potser una vida,
una vida un somni
i un somni un
desig.
I fou desig meu,
que aquests
versos
siguin no només
paraules,
sinó un instant
de somnis
en el nostre
fràgil món.
Instants
de criançó
(A la
meva filla de 21 anys)
Melosa enyorança
d'aquell primer desembre,
del primer gemec, del plor
i del primer riure tendre,
de la primera escalfor.
Records d’aquell biberó
que a la mà em tremolava,
del pitet tacat de bava
i del xuclar del xumet.
Dolça, tendra enyorança
d'aquell petit primer pas,
camí que qui sap on porta,
de la primera paraula
que descloure la porta
d'un món ple d'il·lusió.
Records colònia Nenuco,
d’aquell ensopec
en el passadís estret
per venir a abraçar-me.
Melada enyorança
d'aquell petó distint,
de l’atent dormir patint
i del crit de matinada.
Record d’aquell primer ball
pujada a sobre del peus,
d’aquells contes meus i teus,
que cada nit et contava.
Dels follets bons i els bruixots
de les princeses i fades
de les llibretes marcades
amb un “t’estimo molt, papa”.
Petita encaramel·lada
d'aquell llenguatge incomprès,
del riure d’un petit gest
i de seure’t a la falda.
Tinc endolcida enyorança,
d'aquella ma petitona
agafada ferma el canell
i sentir la suau tebior
d’aquella virginal pell
reclamant la companyia.
De la ferum dels bolquers,
de les pujades de febre,
dels esternuts amb el pebre
i l’esgarip amb llimones.
És ensucrada enyorança
d’allò que foren uns anys,
que segur, he forrellat
i clos amb mil i un panys,
perquè ni temps, ni ningú
mai, a mi, me’ls pugui prendre.
Passen els anys, ens fem grans
i la dolçor amargueja,
però perdura la tendresa
dels instants de criançó.
Blancs obscurs
Sí, segurament
fóra fosc,
fosc, però menys
que el cor
d'aquells
que el deturaren.
D'aquells, que
amb orgull sembraren
tanques d'espines
i sang.
Dels que
arrestaren anhels d'esperança,
tan sols per la
malastrugança
de néixer qui sap
on.
Tot és món... res
és món
on anem? On som?
Sí, fóra fosc
i viatjar lleuger
d'equipatge,
tan lleuger, que
el seu únic bagatge,
fóra la fam.
I els
sentiments?... Ja no estan,
les
il·lusions... Se'n van,
el temps és etern
I es perd el
sentit de la vida.
En nom de qui, es
pot fermar la sortida
de les urpes de
la mort
i ofegar el cor,
en un oceà de
misèria?
Sí, era fosc.
Sí, segurament
era nat a Nigèria,
o no, o no ho
sap...
Tant se val on fou
nat,
doncs va patir la
tragèdia,
de l'obscur d'un
cor,
que suposadament,
fóra blanc.
Només cal que em deixis
Deixa’m despertar
sentint el dolç frec
dels teus pits nus
a l'espatlla,
pinzellant aquella ratlla,
del venir al món
d'un nou matí.
En obrir els ulls,
deixa’m gaudir
del brotar d'un somriure,
que em faci sentir lliure
per alçar-me i caminar.
Deixa’m recordar
embolcallat de plaer, encara,
abraçant la matinada
en llençols humits,
totes aquelles nits,
que a cau d'orella,
xiuxiuejares, t'estimo.
Deixa’m sentir que camino,
amb l'alè que em saps donar,
amanollats, aprendrem a nedar,
per gaudir plenament, del bagatge.
Deixa’m gojar del miratge
d'aquest viure il·luminat
i d'un amor desfermat,
que acreix amb l'oratge.
Deixa’m sentir hostatge,
de la teva melosa sensibilitat,
del teu saber amoixar,
del teu riure, del teu plorar
i de la teva carícia sincera.
Deixa’m paladejar, sencera,
aquest gust de dolça cirera
que regalima el meu llit
i engolir emmudit,
sense arribar a sadollar-me.
Deixa’m eixarcolar-me
del més insondable del pit,
allò que ara, ja és oblit
i que sols tu pots soterrar-me.
Deixa'm...
Tu només deixa'm estimar-te.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada