FRANCISCO MAYOR PEGUEROLES
(PACO DEL FRUTO)
ALDOVER.
Nace
en Aldover en 1925 y no empieza a escribir hasta su jubilación. Desde entonces
lleva publicados tres libros de poesía. Es su afición favorita.
Reflexión en los ochenta.
La vida es como un
suspiro,
apenas sin darte
cuenta,
casi sin haber vivido,
te encuentras en los
ochenta.
Durante la juventud
pasa despacio la vida,
si hay dinero y salud,
pasa muy divertida.
Se vive con esperanza
y proyectos e
ilusiones,
pero casi nadie alcanza
a hacer lo que se
propone.
Al llegar a los
cuarenta
te sientes algo
cansado,
pero aún no te das
cuenta
de lo aprisa que ha
pasado.
De cuarenta a los
cincuenta
ya se empieza a
acelerar,
y al llegar a los
sesenta,
ya no lo puedes parar.
Y ya por la cuesta
abajo,
sin frenos ni marcha
atrás,
te cuesta mucho
trabajo,
reconocer dónde estás.
Y al volver la vista
atrás,
pensando lo que has
vivido,
con gran frustración
verás,
de lo poco que ha
servido.
y aunque vivas unos
años
entre dolores y
achaques,
o más tarde o más
temprano,
llegará lo inevitable.
Nostàlgia
d’una nevada
A Aldover hi neva
molt poc,
però hi va haver
una vegada,
quan jo era
jovenet,
va caure una gran
nevada.
quasi han passat
seixanta anys,
i ja no ha nevat
mai més.
La nevada d’aquell
any,
sempre la
recordaré.
Vam sortir tots els
companys,
i “mon” vam anar a
ballar,
i quan va començar
el ball,
també es va posar a
nevar.
mentre estàvem
ballant,
no va parar de
nevar,
i la gent sortint i
entrant,
tots amb la neu a
la mà.
quan el vall es va
acabar,
hi havia gent per
tot arreu,
i tothom vam “disfrutar”,
tirant-nos boles de
neu.
Quan va parar de
nevar,
es va quedar el cel
serè,
i la lluna es va
“assomar”.
Una lluna de gener.
Quan “mon” vam anar
a dormir,
els que vivíem als
horts,
quan del poble vam
sortir,
vam tenir tota la
sort.
En veure aquell
panorama,
tots
"mos" vam quedar parats.
No "mos"
donava la gana,
xafar tal
preciositat.
La lluna quedà
parada,
en veure nostra
emoció.
Jo crec que ella no
avançava,
per no trencar la
il•lusió.
Un silenci
sepulcral,
i una sensació de
pau.
Aquella nit
hivernal,
No havien grills ni
gripaus.
Enorme cendrer de
plata,
semblava tota la
vall,
i la lluna es
“reflectava”
igual com en un
mirall.
Amb aquella lluna
tant clara,
i la blancor de la
neu,
la serralada
d’Alfara,
“brillava” per tot
arreu.
Per fi vam caminar,
vam anar fins el
barranc.
No ens cansàvem
d’admirar,
aquell immens mantó
blanc,
Quan vaig estar
dins de casa,
encara em semblava
un somni,
però era la nevada,
de la nit de Sant
Antoni.
Paisatge de Sant
Antoni,
sempre et portaré
gravat,
a l’infern amb el
dimoni,
o al cel en
l’eternitat.
Les
excursions dels jubilats.
Quan anem en
excursions,
del Casal del
Jubilat,
es veuen situacions
que et quedes
esgarrifat.
Molts només van
d’excursió,
sol pensant en lo
menjar,
no importa la
direcció,
ni el que els
puguin ensenyar.
Comencen per
l’esmorzar,
amb uns trossos
d’embotits
i unes llesques de
pa,
que tothom s’hi
xupa els dits.
Després a cada
visita,
que donen
degustacions,
entra tothom
d’estampida,
a empentes i
rodolons.
Que al veure’ls
ningú diria
que aquella gent ha
esmorzat,
perquè en lloc de
pica-pica,
s’ho emporten a
grapats.
Quan es visita un
museu,
i no hi ha res per
picar,
a tots els fan mal
els peus,
i s’assenten a
descansar,
i segons com és el
preu,
molts ja no volen
ni entrar.
En arribar al
restaurant,
quan és l’hora de
dinar,
tothom et passa al
davant,
per poder-se
situar.
Jo quan veig una
excursió,
que donen tant de
menjar,
crec que ho fan amb
la intenció
d’acabar-nos de
matar.
Però jo continuo
igual,
penso que estic
jubilat,
i només menjo el
normal,
i no em dol lo que
es queda al plat.
I si vas a l’endemà
a la consulta del
metge,
tots es van a
visitar,
pel cor, la tensió
o el fetge.
Si hi ha alguns
jubilats,
que també van
d’excursió,
segur que ho hauran
notat,
i em donaran la
raó.
Si no es fessin
excursions,
dels Casals de
Jubilats,
molts no estarien tan
gords,
ni hi haurien tants
infarts.
No vull ofendre a
ningú,
potser ho he
exagerat,
però sempre hi ha
alguns
que fan lo que he
explicat.
Aldover, tardor de 2003.
Lo
valor del bon humor
La bellesa amb la be alta
és bonica i elegant
però quan és amb la ve baixa
ja no mos agrada tant.
Sabem que ens hem de fer vells
però no hi hem de pensar,
i desgraciats són aquells
que no ho saben acceptar.
Ja sé que ens arribarà
perquè no es pot tornar enrere
i no podrem evitar
presentar-nos a Sant Pere,
però s’ha de disfrutar,
i, de moment, que s’espere.
Los amics de joventut
tots s’han quedat pel camí,
però jo he sobreviscut
i encara em teniu aquí.
Si no fos pel bon humor
i viure amb tanta alegria
avui, de Paco Mayor,
ni tant sols se’n parlaria.
L’humor és molt important
i crec que és el que m’aguanta,
perquè tombant i girant
ja sóc molt prop dels noranta.
I encara em sento mol viu
i continuo estant alegre,
sóc com allò que se’n diu,
“hierba mala nuncamuere”
I em voldria despedir
amb carinyo i simpatia
i que us recordeu de mi
com a símbol d’alegria.
Aldover,
primavera de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada