JÚLIA COSTA I CODERCH
BARCELONA
Júlia Costa
(Barcelona, 1948), és mestra jubilada, humanista i escriptora. Va néixer al
barri del Poble-sec de Barcelona, on encara viu. Ha publicat narrativa i
poesia, així com articles educatius o relacionats amb temes d’història local.
Les seves
darreres publicacions han estat La pols
dels carrers (poemari, Editorial Meteora) i les novel·les L’inici del capvespre (Meteora) i La cendra dels anys (Acteon).
Manté diferents
blogs literaris i d’opinió. El més actualitzat és La panxa del bou (http://lapanxadelbou.blogspot.com/). Està
vinculada a les Terres de l’Ebre pel fet que fa sovint estades al poble de
Batea.
Parc eòlic
De lluny, els nous molins semblen joguines.
S’estenen a tocar de l’horitzó,
giren i giren quan el vent es bo
i escampen el neguit de les boirines.
Ja els he fet meus. Si algun dia s’esborra
el seu dibuix entre vinyes i pins
els trobaré a faltar al fons dels camins
damunt de pedres, de matolls i sorra.
Semblen estranys i dissortats gegants.
El sol els fa més blancs i més brillants
quan s’estavella en el seu tronc tan fi.
De nit, entremaliats fan pampallugues,
descobreixen el pas de les erugues
i vetllen el repòs del pelegrí.
Tots
Sants
Recordo el poble, des de la ciutat.
ara que la tardor ja aplega boires
i somnio en les vinyes abaltides
que enyoren el trescar de les veremes.
Aquí i allà tot és ben bé el mateix,
gent bona, gent estranya, gent covarda,
joves i vells, infants, cels i muntanyes,
il·lusions i records i vides noves
i cementiris on per ben pocs dies
tot serà més alegre i sorollós.
El xiscle dels falciots primaverals
fa temps que ja ha emmudit, tot és silenci,
fins i tot al meu barri, aquest matí.
Vulguem o no, la vida
inevitablement passa i esberla
aquest present que tant ens neguiteja.
O potser som nosaltres que passem
pel camí que el destí va concedir-nos.
Plou sense crueltat, sense violència,
amb la tendresa dolça i resignada
d’una cançó d’amor d’uns altres temps.
La
bassa
Temps era temps l’aigua era un bé preuat
i les basses, indrets on s’aplegava
una esperança feble i imprecisa.
Amb el ruc, tan fidel, feien la ruta
amb fred o sota un sol poc compassiu,
carregats amb els cantis i galledes
per anar a omplir-los a llunyanes basses.
I encara així, pels vells camins cantaven
les noies joves, amb futur encara,
perquè la màgia de la joventut
sura sempre amb la força de la vida.
Avui s’obliden els camins antics
i aquells recers on la gasiva pluja
dipositava els seus presents efímers.
De la humitat qui hi resta s’aprofiten
jonquilles que es dobleguen amb el vent
i ocells menuts, que xalen i esvaloten
i trenquen el silenci que s’estén
per les vinyes, que tendrament reposen.
Paisatges
de Batea
S’abalteixen les pinyeres
I pels camps endormiscats
hi ha plantades les quimeres,
els desitjos, les banderes,
i els malsons dels vells combats.
S’esmunyen boires lleugeres
sota els pins empolsinats
San Miquel vetlla la vila,
el dimoni jeu, vençut,
i pel carrer que s’enfila
llisca una tarda tranquil·la
sense plànyer el temps perdut
mentre el Picatxo vigila
des del ponent fins al sud.
A la Font de Llavà espera
la
fressa d’un vell ramat,
l’oreneta fugissera,
el cant de la bugadera.
I un infant enjogassat
que confon la primavera
amb un doll d’eternitat.
Preguen ànimes pietoses
a la Verge del Portal
Als masos s’obren les roses,
les vinyes estan mandroses
i floreix el ruderal
entre el cant de les aloses
i una orquestra sideral.
Per les runes ennoblides
senyoregen els Templers,
mentre dames ben vestides
filen flocs de margarides
al carrer de Cavallers
i esclaten a les eixides
els geranis matiners.
Als cellers el vi madura
tendrament, a poc a poc.
Se sent un gos que remuga,
cerca el seu camí l’eruga
i la llar acull el foc.
S’arrauleix, dolça i poruga,
la capella de Sant Roc.
La predicció d’un llunari
acull l’ombra de la nit,
la sonsònia d’un rosari
i aquest pas del calendari
tan temut i tan sentit,
la silueta del Calvari
i la Punta del Mosquit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada