TOMÀS CAMACHO
Poeta convidat
Nascut a Ponferrada (Lleó) l’any 1960, als 8 anys va fer cap a Manlleu (Osona). Més tard va viure a Zamora, Tarragona i Alcanar, on resideix en l’actualitat. Aquest periple s’assenyala perquè voltar, ni que sigui d’una manera fortuïta, alguna cosa ha de donar: persones, paisatges, lectures,…
Va estudiar Magisteri i Geografia i Història a Tarragona.
De ben jove, va experimentar el cuquet de la literatura, tot i que es va anar consolidant a la vora del Ter, en converses, generalment sobre llibres i cine.
Ha publicat sovint, no massa, ha rebut algun premi, ha sentit alguna decepció amb ell mateix, però malgrat això ha continuat llegint, sobretot, i escrivint, sense viure la escriptura com a una obligació.
Va desembocar un dia a la poesia visual, ha jugat, ha participat a moltes convocatòries d’art postal, n’ha organitzat unes poques. I el joc de jugar a veure sense preocupació pel ser vist ha deixat un sediment, un rastre que, sense massa dificultats, podreu seguir.
Vaig començar amb http://tcamacho.blogspot.com, un autèntic sarcòfag cibernètic. Vaig continuar amb http://tcamacho00.blogspot.com, un calaix de sastre sense constància i amb poca dedicació, un petit cementiri al que podeu acudir a visitar algunes de les obres publicades en llibres, revistes, escrits difícils de trobar a les llibreries. Hem fet més possible el lema: “Els llibres i els amics, si es vol, es troben”, que em va dir un dia l’Àngels Ollé i que cobreix el frontispici de la biblioteca de l’institut en el que passo moltes hores.
Baix del meu perfil trobareu altres blocs, constatareu el desequilibri, la gran importància que té a la meua vida l’acció educativa. La poesia és un jardí que s’ha de conrear sense presses. Les obligacions poden amb mi i deixen la creació per a petits moments a la nit o les vacances. I per a quan viure? I com viure?
Va estudiar Magisteri i Geografia i Història a Tarragona.
De ben jove, va experimentar el cuquet de la literatura, tot i que es va anar consolidant a la vora del Ter, en converses, generalment sobre llibres i cine.
Ha publicat sovint, no massa, ha rebut algun premi, ha sentit alguna decepció amb ell mateix, però malgrat això ha continuat llegint, sobretot, i escrivint, sense viure la escriptura com a una obligació.
Va desembocar un dia a la poesia visual, ha jugat, ha participat a moltes convocatòries d’art postal, n’ha organitzat unes poques. I el joc de jugar a veure sense preocupació pel ser vist ha deixat un sediment, un rastre que, sense massa dificultats, podreu seguir.
Vaig començar amb http://tcamacho.blogspot.com, un autèntic sarcòfag cibernètic. Vaig continuar amb http://tcamacho00.blogspot.com, un calaix de sastre sense constància i amb poca dedicació, un petit cementiri al que podeu acudir a visitar algunes de les obres publicades en llibres, revistes, escrits difícils de trobar a les llibreries. Hem fet més possible el lema: “Els llibres i els amics, si es vol, es troben”, que em va dir un dia l’Àngels Ollé i que cobreix el frontispici de la biblioteca de l’institut en el que passo moltes hores.
Baix del meu perfil trobareu altres blocs, constatareu el desequilibri, la gran importància que té a la meua vida l’acció educativa. La poesia és un jardí que s’ha de conrear sense presses. Les obligacions poden amb mi i deixen la creació per a petits moments a la nit o les vacances. I per a quan viure? I com viure?
Visita a les trinxeres
A Benjamí Prades Tomàs, que va sobreviure a les
trinxeres.
També als qui s’hi van quedar.
Entre els pins,
soterrades les
restes d’un soroll antic,
d’un infern,
són les
trinxeres.
Silenci només
trencat pel cerç.
Aquesta bala és
russa,
aquesta és d’un
màuser
(a penes es
distingeixen de tan semblants),
aquestes bombes
eren italianes, Lafitte,
aquesta peça era
d’una cartutxera.
Estiro el cuiro
d’un cinyell
amb temor que
darrere d’ell
aparega un cos
deshabitat.
Llaunes de
conserva rovellades.
Galeries
comunicades,
hores de pic i
pala
per a
defensar-se,
per a cavar la
pròpia tomba.
Des d’aquest
pinar
la vista és
magnífica,
quan el vent
trau
el baf de l’aire
es reconeixen
pobles llunyans.
Des d’aquest
pinar
el capità sentia
que la terra era
seua,
i els soldats
corrien
com a rates
desesperades
amb alguna foto
sobre el pit,
amb la darrera
carta.
Entre les
explosions
els ideals
s’esfumen
i apareix la
temor
en forma de
diarrea.
Són uns
instants,
després s’avança
o et quedes
clavat,
perquè si tornes
enrere
l’oficial et
dispararà
perquè servisca
d’exemple.
Hores i dies de
fred
i món únic.
De tant en tant
el sol
i la calma
penetrant
entre les
columnes vegetals
del temple en el
qual s’oficia la mort
en forma de
defensa o atac.
Cossos
deshabitats
penjats de les
branques
i embolcallats
de fum,
ferum humana
i la indiscreta
olor de la temor
amb un tacte com
d'eruga.
Per què els
hòmens
ens deixem
portar
a morir com a rates?
Cerco papers
entre les trinxeres
que em diguen
què sentien
els miquelets o
el joans,
i no res, la
cremada per resposta.
Res que em puga
parlar
d’aquella
«incerta glòria»
tret de les
innecessàries absències
que ara mateix
portarien
la seua vida per
viaranys
més pacífics.
Mirant les
trinxeres
un maleïx les
guerres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada