dimarts, 21 de desembre de 2010

BARTOMEU LLEBARIA GRAU




DUESAIGÜES

Nasqué a Barcelona i viu actualment al poble de Duesaigües. Amant de la natura.
És un artista polífacètic: Dibuixant, pintor, acuarelista i escriptor. Comercial de professió. Crític incansable i com no podia ser d’altra manera; amant de la poesia.


Pels poetes de l’ebre

L’ànima em feu sentir tranquil·la.
He tornat als llocs que m’han encisat.
Els Poetes de l’Ebre he trobat
en aquest camí de la vida,
per altres llars he passat,
trobant no sempre , lo desitjat.

Així diguè el nostre estimat Miquel,
“La poesia és pel poetes...i uns pocs més”.
Tampoc abunda la bondat,
en aquest món desgabellat.

Quanta comprensió ens falta,
per trobar la felicitat?
Desitjo no desfallir,
buscant sem`pre el bon camí.

L’amor és donar i rebre,
que floreixi per primavera i cada dia.
La llavor d’aquest halè,
per seguir amb il·lusió aquesta vida.


Fent camí

Feliç era quant corria,
ho sóc ara, tot caminant,
demà tal vegada
amb la gaiata tirant,
així passant per la vida,
la mort em vindrà a buscar,
si amb el pinzell em troba!
feliç seré, si es deixa pintar.

Estiu 1987


Duesaigües

Voltat de serres, muntanyes i conreus,
terra seca, regada de suors
d’esforçats nadius d’aquestes terres,
serà per amor?

Hi estem arrelats i ho entenem,
cala, s’estima, com la fresca del matí,
es nota quan t’allunyes,
ho sents quan ets aquí.

Baix Camp, enmig del seré i el Garbí,
espetec de ventalls i color.
La xorovia, la Teixeta i Puig Marí,
se respira farigola, espígol i romaní.

El Castell d’Escornalbou,
la Vilamanya, tot són records,
els camins? Que els ho preguntin,
els porten dintre el cor.

Any 1988




El meu poble


La mare l’estimava
sé ara perquè,
llarga vida acumulada
ha caigut per sapiguer.

Camins recorreguts,
aprens tot caminant,
quants amics, quants indrets,
si amb bons ulls els vols mirar.

No t’arreles, sempre penses en tornar.
Estimes no pots ni comparar,
és la terra que t’estira,
és allà, a on vols tu parar.

Any 1988


La caminada

De matinada caminant per la carretera
passant per la Teixeta i la font de La Batllà
a la serra vaig pujar.

Des de dalt mirant el mar
els pons dóna les mans,
em recorda una sardana
aquest poble de germans.

Camí avall passant per la Falguera
els Massos vaig baixant,
xiula el vent,
el sol, entre ombres i va entrant.

La baixada em reconforta
m’il·lusiona, m’accelera!
el camí curt sempre se’m fa,
el Barrancó, prop s’hi està.

Tot seguit arribo a casa
sols tinc ganes d’esmorzar,
bon profit, sempre amb cordura
per poder-hi tornar.

Any 1995

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada