dissabte, 8 de gener de 2011

GLÒRIA FANDOS GRACIA


TORTOSA

Naix a Samper de Calanda (Terol) i des de 1973 viu a Tortosa. Col·labora a la premsa local i comarcal i al Canal T.E. És presidenta del Grup “Poetes de l’Ebre” amb el suport de l’Ajuntament d’Amposta. L’any 1999 realitza el Pregó de Festes del seu poble i té una inscripció a la casa on va nàixer. Crea “Poesia Per la Pau” a Ràdio Ràpita. El 2009 realitza el pregó de la Festa Major del barri de Sant Llàtzer (Tortosa)
Ha publicat Tortosa, enyorança i amor (1999), Luz y sombras (2000), Sentiments sobre les Terres de l’Ebre i la seva gent (2002), poesia. Lo Nostre Teixidor, cantador de la jota improvisada de les Terres de l’Ebre (biografia, 2005), Al Vent de l’Ebre (poesia) Empremta de dona (relats), 2006, Puerta al horizonte (novel·la, 2007), Llum de Tardor i Hojas Dormidas (poesia) 2008 i La Sirena de l’Ebre (Relats, 2010)
Ha guanyat diversos premis i guardons. Article d’opinió: Frater (Madrid 1999). Narrativa: Joan Cid i Mulet (Jesús, Tortosa, 2001), Sant Jordi d’Ulldecona, Tarragona, 2002. Poesia: Internacional “Fèile Filiochta” Dublin (Irlanda, 2001), Grup Luz de Luna (Barcelona, 2003 i 2004), Menció d’Honor, Ca l’Avi, les Planes (Barcelona, 2004). Grup de Dones del Vendrell (Tarragona), 2005, 2007, 2008, i 2009, Frater. Madrid 2007
Tomàs Simon Plazas d’Amposta posa música a tres dels seus poemes. És del Club dels Poetes desconeguts dels Matins de TV3.


Es crema el temps

Entre l’escalfor del pensament
i els calfreds d’hivern
que sent el meu cos,
el cor batega a cops pausats,
com una destral de fusta i ferro,
que destrossa troncs d’arbres
morts, arrancats del bosc,
que seran llenya,
per alimentar el foc de la llar,
que somiàvem seure junts,
gronxats en el balancí de la vida,
amb les mans curulles de carícies
i mirar-nos als ulls,
contemplant les flames
rogenques i tremoloses
que cremen el temps,
però no cremarien
el nostre amor.

Poema escollit, per al l’espai poètic de Núria Feliu, al programa d'Els Matins de TV3



Copes i versos

Espais buits, plens de silencis,
i de vegades,
curulls de records cansats,
llunyans, reflectits al mirall
del temps...
penjats, com fulles invisibles
a les branques moribundes
dels arbres d’un parc.
Una terra plena d’herbeis, fenàs
i unes margarides blanques,
desplomades, desmaiades,
amb pètals pàl·lids i malaltissos,
expectants em miren,
amb el seu esguard groguenc,
viu, lluminós, com el resplendor
del sol ombrejat,
d’un calorós i sufocant estiu
que avança en el seu decliu.

Crepuscle tardorenc, deixant enrere
la flama encegadora
que acaricia els arrossars
del Delta, que ens abraça
i ens envolta...
i aquesta Ciutat centenària,
musical i literària,
admirada Amposta,
amb el riu d’aigua dolça
que pel seu costat somriu i passa,
arriba al mar de sal,
besant la propera costa
de daurades platges.

Somiant a les matinades
amb pluja de paraules,
cossos i mans s’uneixen,
es fonent, es perden i es troben
pels laberints dels sentits,
contemplant les llums rosades
que darrere del Montsià s’acosten.

Entre copes i versos,
als camins de la pell i el cor
no ha quedat un racó per explorar,
ni per besar, ni acariciar.

Al cel la lluna plena,
la nit clara i serena,
Unió dels llavis extremits
per un amor nou, que s’estrena
cada dia, cada albada.

Veus que canten i versen,
Terres de l’Ebre, Lletres Ebrenques,
Terres d’Arbó, Escriptor
de lletres d’or,
romandran impassibles en el record
i al fons del cor,
amb matisos de tresors immensos,
aquesta nit, nit màgica
de copes i de versos.

Participació a les IV Jornades de Lletres Ebrenques (Amposta 2009)


Impregnada de tristesa

Una visió aigualida
impregnada de tristesa,
m’amara els ulls
que miren al cel,
esperant que amaini
la tempesta…
tot és tenebrós,
com la vida que se’n va
i ja no torna.

No em vas cridar,
ni em vas fer cap senyal.
T’hagués portat primaveres,
un somriure, mil poemes…
Ara on te’ls faré arribar?
A la platja on passejaves
mirant el mar?
No et podré portar res,
ni besar-te al front,
ni aclucar-te les parpelles…
ni espantar la mort
quan et venia a buscar,
ni donar-te un alè de vida,
robada a la tarda ufanosa
que a mans plenes respira,
i fer bategar el teu cor
i es quedés a jugar
amb els colors alegres
emmirallats de sol...

Després de la tempesta
vindria la pau i la llum.
Un camí per seguir,
sobre el mar,
acariciant
les aigües salades,
o per un riu,
tastant les aigües dolces,
Per caminar junts,
amb esperança
i fulls de poemes per cobrir-nos.

Premiat al Certament de poesia “Grup de Dones del Vendrell” 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada