dissabte, 8 de gener de 2011

MARIA BRULL PUJOL



L’AMETLLA DE MAR


Viu al costat de les barques, li agrada molt la natura, navegar, pescar i també contemplar el mar des del seu balcó.
Als seus setanta anys, se li ha despertat la necessitat d’escriure aquestes i altres vivències, tot allò que veu i sent.
Li agrada compartir tot això amb els seus amics i la gent que estima. Té marit, tres fills i sis nets.




A tu, poesia

Perdona’m si dins meu
presonera has estat,
creu-me, de debò, abans
no me n’havia adonat.

Perquè ben lluny puguis volar,
t’he obert les portes de bat a bat.

Amb tu vindré si em convides
sense cap dubte,
per poder viatjar sempre juntes.

Gener de 2010.



A l’olivera mediterrània

Olivera que amb paciència i resignació,
aguantes dels vents l’embat.
Fredor a l’hivern i a l’estiu calor,
també les sequeres i les humitats.

Valenta ha crescut a vora mar,
i quan arriba la primavera
et vesteixes de blanc,
i a poc a poc et vas daurant.

Després es marceix la teva flor,
ja et surten les petites olives
i tornes a estar verda, el teu color.

Quan ja som a Sant Pere
se’n veu una aquí i l’altra allà,
diuen: collita segura hi haurà,
i si ho vols saber espera.

Pot ser que l’estiu sigui calorós,
i no plogui fins a últim d’agost,
en aquest cas les olives van caient,
perquè els manca l’aliment.

En arribar la tardor,
ja es veu que prenen color,
verdes, negres i roges van madurant
i molt aviat les agafaran.

Llavors deixar-se pentinar
i amb les mans acaronar
el pagès la collita farà.
Si en queda alguna per collir
contents els ocells faran cap allí.

Se’n posaran en conserva per tot l’any,
la resta les portaran al molí,
es tornaran líquid verdós i color d’or,
part fonamental de la dieta mediterrània.

També especial per a fer un bon massatge,
en fi, bo per a tot i medicina pel cor.
Novembre 2010


Infinitat de paraules

Les que et donen tranquil·litat
i vénen d’un ser estimat.
També d’un bon amic
però mai d’un enemic.

Unes que fan menjar als malalts,
d’altres que curen els mals,
lleials de benvinguda i d’ajuda.

Odioses, enganxifoses, enganyoses.
“Picarones” i “carinyoses”.
Les que et fan posar roig,
i d’altres que et tornen boig.

Les que et donen bons consells,
també que volen com els ocells,
les que el vent s’emporta
i les que t’obren una porta.

Les que fereixen, traspassen
o t’agafen i t’afalaguen.
Complicades o senzilles, avançades,
oblidades i també recordades.

Unes que no van enlloc,
altres que tenen gust a poc.
Les que s’han oblidat
perquè són d’un temps passat.

També de dictador i que fan por.
De tristor i de dolor, també per demanar perdó.
D’altres sàvies, justes, buides o injustes.

De comiat i de caritat,
i algunes et donen felicitat,.
De mancança, d’enyorança i d’esperança.

Altres et confonen, t’il·lusionen.
Et traeixen, prometen i res donen.
Que molt volen dir,
i que res diuen a la fi.
També n’hi ha de condol,
i que a la vegada et donen consol.
Les que t’animen cada dia
i et donen vida i alegria.

Un sense fi de paraules boniques,
que no em caben aquí,
i totes elles són riques!

Em voldria quedar humilment
amb les de agraïment,
paraules d’estimació i amor,
que surten del fons del cor.

Febrer de 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada