dimecres, 8 de desembre de 2010

MONTSE PALLARÉS




Nascuda a Roquetes.
Professió auxiliar d’infermeria. Afeccionada a l’escriptura. Co-autora amb Joan González de la novel·la “Historia de fin de siglo”, publicada l’any 2000. Particia en el llibre “Micel·lànies del Port” d’Àngel Solà amb dos poemes. Finalista del Premi San Sebastian de temes d’infermeria. Col·laboradora de la revista Roquetes



A Mercè Lleixà

Tot sovint recordo aquella cadira
on seies inquieta,
en aquella presentació d'un conte
a Roquetes a la biblioteca.

Jo encuriosida per la teva actuació no m'adonava,
com arribava un dèbil esquinçall de lluna plena
per una finestra a la meva vora
que em va fer més agradable aquella vetllada.

Mai oblidaré els teus ulls,
amb unes espurnes que no paraven,
en aquell somriure ple,
quan es creuaven les nostres mirades.

Entre núvols de records
en aquesta nit calmada i serena
penso amb tu Mercè
i ploro per dins ofegada de tristesa.

Són tants els moments que amb tu penso...
que he pensat. Per què?
Quan el sol sigui més blau i la mar sigui amb calma,
poder aquell dia jo també trobaré la calma.

Tenies un cor alegre i valent,
tots els personatges que has representat en donen fe
i les persones que et coneixíem i seguíem
no ho oblidarem.

La vida sense demanar-te premis et va ser arrabassada
i la lluna vergonyosa en un raconet plorava.
Un nou camí en la teva vida fa un any vas començar
jo no ho deixaré de recordar.

Sempre que la sensibilitat acaricies el silenci,
quan busqui un estel i trobi un raconet d'ombra.
Aniré a buscar aquella cadira en la que seies
i obriré aquella mateixa finestra.

Març 2010


El secret

El meu secret és... que tinc secrets.
I qui no en té?

A l'hora que el mar és fa d'argent
em ve aquest pensament.

A vegades, la felicitat passa per la nostra vora
sense nosaltres adonar-nos-en,
llavors, ens lamentem per no haver-ho aprofitat,
i poder ja és massa tard.

I quan el sol, escala les muntanyes
i fa fora a les ombres de la nit,
penso, en que hauria volgut estar recollint
l’últim sospir del meu amic
i no vaig poder ser-hi
i això ho ploro molt sovint.

I quan plou,
ploren totes les persones que estimo
i que ja no hi son
estan molt lluny de mi, estan a un altre món.

Gener 2010

Camí de solitud

Quan la solitud es fa present en aquesta casa buida,
sentint la fredor i la intempèrie que m'acompanya
prenyada de somnis que podrien ser realitat
en un dia com n’hi ha d'altres, a la matinada

Ben cert és que la vida
en qualsevol moment, et sorprèn,
avui oberta de bat a bat la meva ànima,
espero aquest moment.

Vull oblidar desil·lusions
i vull viure bogeries
espero l'hora del crepuscle . Que porta tants records
que m'ajuden a tapar els forats del cor que em fereixen.

Ni una llàgrima ha de sortir dels meus ulls
esperant la lluna plena.
Qui no amaga en aquesta vida un secret?
Qui no desitja viure una vida plena?

En un cel net i blau
la lluna es fa present,
jo li explico els meus secrets
ella sense cansar-se m'escolta i em compren.

Amb un silenci majestuós ella s'amaga,
i sento les seves carícies
que no poden acariciar-me el cos
però si que m'acaricien l'ànima.

Hi ha crits d'auxili que es llancen sense veu
així es com jo la cridava.
I ara jo què faig?
On busco el refugi i la calma?

I dintre del meu cor
una resposta surt a fora,
em diu que la busqui molt a prop
per què es troba a la vora.

Intento silenciar les emocions
i retornar a la calma,
jo ja no sé si ha sigut somni o realitat
però lo que si sé, és que tot ara
resplendeix com un mar de plata.


Una carta per a tu, a la tardor.

Avui, la tímida llum de la matinada a la tardor, s'ha abocat a l'altra part de la finestra.
I les roses han matinat, i han florit per a nosaltres.
Per a nosaltres, perquè el nostre somriure és com una sortida de sol que ens calenta mútuament.
I jo aquest matí no em vull desfer del somni d'aquesta nit.
Somiava, que jo era l'ama del sol, i de la lluna, i de l'univers sencer.
M'aixeco, amb la seguretat de que sempre seràs amb mi, sempre present en el meu pensament.
Tu em vas salvar del naufragi de la meva soledat, quan jo no era jo.
Penso en que sempre m'havien agafat de la mà tímidament, i vas venir tu, me la vas agafar fort, tant fort, que no l’has soltada mai mes, no sigui, que sens escapi la vida
entre els dits.
I es així, com poc a poc hem anat construint un breu espai per a la nostra felicitat, i serà per sempre.
Sempre hem caminat junts, i jo ja no sabria què fer sense la teva companyia.
Aquesta es una carta per a tu, escrita a la tardor, i llegida a la primavera, que és el temps de la esperança i de noves il·lusions.

Sant Jordi 2.010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada