diumenge, 12 de desembre de 2010

JÚLIA COSTA





Júlia Costa i Coderch (Barcelona, 1948) és escriptora, mestra jubilada i llicenciada en Humanitats. Ha publicat diferents llibres de narrativa i poesía. Les seves darreres publicacions han estat el recull de poemes La pols dels carrers (Editorial Meteora) i les novel·les L’inici del capvespre (Meteora) i La cendra dels anys (Acteon). Manté diferents blogs culturals i literaris, del qual el més popular és La panxa del bou (http://lapanxadelbou.blogspot.com), en actiu des de 2004.
La seva vinculació amb les Terres de l’Ebre ve del fet que, des de fa uns quants anys, acostuma passar temporades i vacances a Batea (Terra Alta) on ha presentat també algun llibre.



Pluja

La pluja, gran absent des de fa tant de temps,
ha tornat en aquestes tardes llargues encara
amb un tèrbol presagi de possibles estralls
i una esperança plena de collites possibles.

Pluja d’agost, el cel ha aplegat nuvolades
en tons de gris i blau i blanc, daurat i rosa
i la gent, avesada a l’antiga sequera,
s’ha amagat a la llar, esperant la bonança.

Brillen els ceps humits i els raïms pintats d’ambre,
i els camins plens de pols i els pins de poca alçada
i les cases antigues i els terrats vigilants
i les mirades tendres dels infants que no juguen.

Una espurna de vida ha arribat amb la pluja
per damunt dels carrers i el campanar enlairat,
però les orenetes han restat en silenci
com si ja preparessin el seu vol de tardor.


La Verge del Portal

Pujant pels vells carrers on els porxos amaguen
històries oblidades d’un temps perdut i estrany
enmig de vells silencies, petita, arrecerada,
espera els vianants la Verge del Portal.

Hi ha qui sempre, quan passa, visita la capella,
on mormola pregàries i descansa un moment
i contempla la imatge, petita i delicada,
i els misteris pintats amb colors, al seu volt.

En un temps d’esperança i potser d’optimisme
bastiren la capella els vilatans antics,
en uns anys de pau tendra i de bones collites,
quan potser tot semblava que seria millor.

Però van passar els carlins, i els francesos, i d’altres,
revoltats bandolers i soldats afamats,
i aquella nostre guerra que encara ens acompanya
amb la seva ombra llarga i la seva amargor.

Ara sembla altra volta que el futur que ens espera
portarà una pau llarga i uns anys de claredat.
Acollidora i lúcida, més enllà de tants dubtes,
espera als vianants la Verge del Portal.

Santuari

Des de la balconada, oberta, les mirades
de gent d’uns altres temps retroben vells camins,
i damunt la carena cavalquen amb les fades
fantasmes derrotats d’alguns soldats carlins.

Les llums del poble semblen fermall de joieria,
de joventuts antigues, una cançó he sentit.
La fosca encara es fosca, el dia encara es dia,
en aquestes contrades on s’adorm l’infinit.

L’escalfor de les sopes escampa una fumera
on dansen, fets espurna, follets entremaliats
amb ulls d’òliba blanca i ales de rat-penat.

I una remor de cotxes, des de la carretera,
acosta el camí antic al mas sense drecera,
on algú va somniar-hi un carrer de ciutat.


Llumenera d’oblits

Llumenera d’oblits
Salicall d’esperances
El present i el futur
Espurnegen i callen.

Sota un bosc de ceps vius
Els follets fan estada
I basteixen ciutats
Al país de les fades.

Madura a poc a poc
El raïm que el sol daura.
Volen insectes d’or
Entre pàmpols maragda.

Els cellers adormits
Esperen tardorades
amb rius de vi novell
Cercant copes de plata.

Sobre el tros abaltit
Hi sura una rondalla
On mil prínceps ardits
Senyoregen muntanyes.

Del mar que és tan llunyà
Ve un buf de garbinada
I entre núvols lleugers
Riu la lluna encisada.



Júlia Costa

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada