dissabte, 8 de gener de 2011

MIQUEL ACCENSI SUBIRATS



ELS REGUERS

Voldria despertar sentiments que tots tenim, però de vegades estan dormits. Voldria suplir la falta de talent poètic, amb els somriures i llàgrimes dels temps viscuts.
R. Tagore deia: “El bosc seria molt trist, si només cantessin els ocells que ho fan bé.”




Amarga realitat



Amb els ulls de la despreocupació jovenívola,
Assedegats de somnis emblanquinats per la droga,
Trasbalsats els sentits i el sexe a flor de pell,
Surten a la carretera desafiant tots els perills.
Tergiversada la realitat, l’enginy es torna bretolada,
Els dubtes infinits, esdevenen lleis universals,
El còctel està servit per llançar-los al caprici de l’atzar,
Mentre el foc negre de la nit els embolcalla.
Un crit esgarrifós amb esquitxos de sang calenta,
S’escapa pel vidre esmicolat del cotxe,
Ara tot és silenci..., La mort els esperava pacient,
Una pluja fina precedeix a l’albada que no te espera.
Torrents de llàgrimes, tendreses i records,
Demà els acompanyaran cap al repòs etern i misteriós,
18, 20, 22 i 23 anys, junt a les lletres platejades dels seus noms,
Quedaran tapats per frondoses corones de flors
I després... pel temps que tot ho esborra.




Conillets a amagar

Temps eren temps!
Ja engolits pels anys i la vida,
Quan recentment arribats
A un mon inhumà, cremador de somnis,
A l’ombra tutelar de la llar,
Amb el constant neguit amorós
De pares, avis i parents que
Nodrien de plomes flonges
El niu del que començàvem a treure el cap.
Un cap encara orfe d’idees...
Sense adonar-nos-en de la fugacitat del nostre pas,
Ni de la propera tirania de l’amor,
Àvid d’experiències... Lliure de perjudicis.
Jugàvem... Jugàvem...i rèiem!
“Conillets a amagar, que la llebre va a caçar,
De nit i de dia, que el sol se ponia.
Conillets, esteu ben amagadets?”.
Així apreníem a ser poetes,
Mentre la quitxalla s’amagava,
Escoltant les últimes paraules
Com un eco perdut, ja llunyà...
L’enginy agosarat dels uns
I la desesperant candidesa dels altres,
Sortien a relluir...
Guanyadors inclements i perdedors patològics,
Jugaven al mateix joc. Com en la vida...Com en l’amor !
Esperant l’oportunitat de tocar el primer
On roman la fita del “parador”,(el que paga”)...
Entestat a la tasca feixuga
De buscar en amagatalls llunyans,
lo que no troba als propers,
corrent el risc de ser desbordat pels ràpids.
Com en la vida... Com en l’amor!.





Alabanza de virtud y menosprecio de vicio
(Poema tragicómico en tres idiomas)

¡Oh, cielos! (Perdón por la expresión)
¿Es que Belcebú en su infinita rabia,
Sorbió vuestros mezquinos sesos,
Escurriéndolos cual sucia bayeta de fregar?.
¡Pardiez! (Perdón otra vez).
¡Qué bien aprovechó la oportunidad “el Maligno”
Para que estos inmundos artilugios!
¡Loado sea Dios!
¡Estos amigos inseparables del vicio y
De la corrupción más espantosa,
Solapadamente y de manos supuestamente amigas,
Hayan penetrado, a la chita callando,
En nuestros honestos y píos hogares!.
¡¡¡ PÓNTELO, PÓNSELO !!!
Así reza el escandaloso eslogan,
Si es que a eso puede llamarse rezar,
Comprar y vender el susodicho macabro y vil objeto,
Elaborado por mentes calenturientas y depravadas
Que ha infectado nuestro loco mundo,
Metiéndose con premeditación y alevosía y
Casi siempre con nocturnidad,
En nuestras propias camas, para deshonrarnos.
¡Qué lejos quedaron! ¡Vive Dios!
¡Aquellos cinturones de castidad!
¡Aquellas flagelaciones y silicios!
¡Aquellos venditos escapularios!
¡Cuanta razón tenía el poeta trasalpino,
Al exclamar en la lengua del Dante y de Bocaccio:
“¡Aaaaah, malandrina, malandrina,
Tu, non fai l’amore per amore,
Tu lo fai per golossina!”.
Desitjaria que tant Dante com Cervantes,
Comprenguessin la meva intromissió,
No vull maltractar els seus idiomes i
Passo olímpicament de la seva opinió,
Ser català és per a mi un honor,
Tenim la llengua més bonica,
És la que sé parlar i escriure millor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada