diumenge, 9 de gener del 2011

RUBEN ROYO



MASDENVERGE

Li agrada la poesia i la literatura en general, així com qualsevol altra manifestació artística. Escriu poemes des de fa uns déu anys i els va publicant a la revista del seu poble, el BIM. Està molt content de pertànyer al Grup de Poetes de l’Ebre i poder arribar a la gent a través dels recitals poètics que fem pels nostres pobles i ciutats, així com col·laborar en aquesta obra que teniu a les mans on hi donem a conèixer la nostra collita de versos.


La pols del passat

En la pols del camí va quedant el passat.
Records que ara s’arrosseguen foren presència,
nítids esguards sobre la corda del temps
que ja pagaren el preu per la seva gosadia.

La parella que es mou per la nit solitària,
esmicolant el silenci amb els cors,
ja ha sentit el vol de les papallones
i el menut i rogallós crit de l’arbre
en desprendre’s de la dolçor del seu fruit.
Sí, ells han vist l’esclat capriciós de la rosa
quan l’encén el primer raig de llum!
Atents a cada signe que els dóna pau,
han percebut totes les meravelles
que caben en tots els móns.

Ara, en aquest ara sense passat ni futur,
es veu la claror dels seus pits constel·lats.
Són dos cignes que han creuat el coll
per mirar-se l’ànima des del paradís,
volves tan blanques com l’amor
que passegen els somnis per un llac infinit.

Ell:
És ella en el mirall irrepetible dels seus ulls.
Ella:
És ell quan li somriu acaronant-lo de passió.

(No queda gaire més a dir.
Cada temps té paraules i silencis.
Ells, aquells que foren ells, érem nosaltres.
Llàstima que ja no ho sabrem mai!).


Quan s’acaba l’estiu

Camino tot sol, entre el silenci i la memòria.
La llum rovellada del vespre s’esmorteix
i un mar de records esdevé súplica,
l’únic murmuri que aviva l’esperit.

Adés cantàvem a l’ombra dels arbres platejats
i desimbolts de cabòries, lliures d’afanys,
dúiem el temps ansa-esperança!

Enllà dels marges ferms i les arrels profundes
vaig esguardant el pas dels núvols,
la lenta obstinació que tot ho eixuga;
estrany a aquell que un dia vaig ser jo.

Fa un instant que besàvem els somnis
en l’albada del món, sense por ni recança,
beneint la collita d’un estiu ja proper!

Quan van marxar les últimes orenetes?

Tu i jo

No serem un record inesborrable;
potser sempre serem la melodia
que naix i va creixent i es mor un dia
de l’anhel d’esdevenir perdurable.

Entre fosca i llum, entre l’un i l’altre
va madurar l’esperança prohibida:
obrir la porta del cel a la vida
i fer dels nostres somnis un miracle.

Però Déu va escriure amb tinta pròpia
els destins que empresonen la memòria,
ofegant un passat que ja no passa.

Hem rigut, ens em desitjat, vam creure!
Tant se val si l’oblit se’ns encomana:
més enllà del temps tornarem a vèncer.



Una tarda d´estiu

S’escapen els sentits per la penombra
esquinçant un silenci insuportable.
Fa calor, la miro, el món s’ensorra
i la sang esdevé tropell salvatge.

En la dutxa cau el mur de la vergonya,
sotragueig impossible de combatre!,
mentre l’aigua perfila cada corba
al compàs d’uns malucs que mai s’acaben.

Ella sap que l’espio i se’n refia,
esponjant-se amb la flama d’una reina;
el cabell enredat li regalima
en estels de fragància volandera.

Sembla un àngel caigut en rebel·lia
quan s’eixuga brandant la tovallola
i si em pica l’ullet mentre es pentina
farem cap a l’infern lleugers de roba.

Ja s’atansa, més polida que la lluna;
una cuixa i ara l’altra; riallera!
Oh Senyor, quin plaer sense mesura:
contemplar la fatiga que m’espera!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada