dimecres, 4 de febrer de 2015

Antologia 2014 de Poetes de l'Ebre. Paco del Fruto



FRANCISCO MAYOR PEGUEROLES

(PACO DEL FRUTO)






ALDOVER.

Nace en Aldover en 1925 y no empieza a escribir hasta su jubilación. Desde entonces lleva publicados tres libros de poesía. Es su afición favorita.














Reflexión en los ochenta.



La vida es como un suspiro,
apenas sin darte cuenta,
casi sin haber vivido,
te encuentras en los ochenta.

Durante la juventud
pasa despacio la vida,
si hay dinero y salud,
pasa muy divertida.

Se vive con esperanza
y proyectos e ilusiones,
pero casi nadie alcanza
a hacer lo que se propone.

Al llegar a los cuarenta
te sientes algo cansado,
pero aún no te das cuenta
de lo aprisa que ha pasado.

De cuarenta a los cincuenta
ya se empieza a acelerar,
y al llegar a los sesenta,
ya no lo puedes parar.

Y ya por la cuesta abajo,
sin frenos ni marcha atrás,
te cuesta mucho trabajo,
reconocer dónde estás.

Y al volver la vista atrás,
pensando lo que has vivido,
con gran frustración verás,
de lo poco que ha servido.

y aunque vivas unos años
entre dolores y achaques,
o más tarde o más temprano,
llegará lo inevitable.



Nostàlgia d’una nevada



A Aldover hi neva molt poc,
però hi va haver una vegada,
quan jo era jovenet,
va caure una gran nevada.

quasi han passat seixanta anys,
i ja no ha nevat mai més.
La nevada d’aquell any,
sempre la recordaré.

Vam sortir tots els companys,
i “mon” vam anar a ballar,
i quan va començar el ball,
també es va posar a nevar.

mentre estàvem ballant,
no va parar de nevar,
i la gent sortint i entrant,
tots amb la neu a la mà.

quan el vall es va acabar,
hi havia gent per tot arreu,
i tothom vam “disfrutar”,
tirant-nos boles de neu.

Quan va parar de nevar,
es va quedar el cel serè,
i la lluna es va “assomar”.
Una lluna de gener.

Quan “mon” vam anar a dormir,
els que vivíem als horts,
quan del poble vam sortir,
vam tenir tota la sort.

En veure aquell panorama,
tots "mos" vam quedar parats.
No "mos" donava la gana,
xafar tal preciositat.

La lluna quedà parada,
en veure nostra emoció.
Jo crec que ella no avançava,
per no trencar la il•lusió.

Un silenci sepulcral,
i una sensació de pau.
Aquella nit hivernal,
No havien grills ni gripaus.

Enorme cendrer de plata,
semblava tota la vall,
i la lluna es “reflectava”
igual com en un mirall.

Amb aquella lluna tant clara,
i la blancor de la neu,
la serralada d’Alfara,
“brillava” per tot arreu.

Per fi vam caminar,
vam anar fins el barranc.
No ens cansàvem d’admirar,
aquell immens mantó blanc,

Quan vaig estar dins de casa,
encara em semblava un somni,
però era la nevada,
de la nit de Sant Antoni.

Paisatge de Sant Antoni,
sempre et portaré gravat,
a l’infern amb el dimoni,
o al cel en l’eternitat.





Les excursions dels jubilats.




Quan anem en excursions,
del Casal del Jubilat,
es veuen situacions
que et quedes esgarrifat.

Molts només van d’excursió,
sol pensant en lo menjar,
no importa la direcció,
ni el que els puguin ensenyar.

Comencen per l’esmorzar,
amb uns trossos d’embotits
i unes llesques de pa,
que tothom s’hi xupa els dits.

Després a cada visita,
que donen degustacions,
entra tothom d’estampida,
a empentes i rodolons.

Que al veure’ls ningú diria
que aquella gent ha esmorzat,
perquè en lloc de pica-pica,
s’ho emporten a grapats.

Quan es visita un museu,
i no hi ha res per picar,
a tots els fan mal els peus,
i s’assenten a descansar,
i segons com és el preu,
molts ja no volen ni entrar.

En arribar al restaurant,
quan és l’hora de dinar,
tothom et passa al davant,
per poder-se situar.

Jo quan veig una excursió,
que donen tant de menjar,
crec que ho fan amb la intenció
d’acabar-nos de matar.

Però jo continuo igual,
penso que estic jubilat,
i només menjo el normal,
i no em dol lo que es queda al plat.

I si vas a l’endemà
a la consulta del metge,
tots es van a visitar,
pel cor, la tensió o el fetge.

Si hi ha alguns jubilats,
que també van d’excursió,
segur que ho hauran notat,
i em donaran la raó.

Si no es fessin excursions,
dels Casals de Jubilats,
molts no estarien tan gords,
ni hi haurien tants infarts.

No vull ofendre a ningú,
potser ho he exagerat,
però sempre hi ha alguns
que fan lo que he explicat.

                Aldover, tardor de 2003.









Lo valor del bon humor


La bellesa amb la be alta
és bonica i elegant
però quan és amb la ve baixa
ja no mos agrada tant.

Sabem que ens hem de fer vells
però no hi hem de pensar,
i desgraciats són aquells
que no ho saben acceptar.

Ja sé que ens arribarà
perquè no es pot tornar enrere
i no podrem evitar
presentar-nos a Sant Pere,
però s’ha de disfrutar,
i, de moment, que s’espere.

Los amics de joventut
tots s’han quedat pel camí,
però jo he sobreviscut
i encara em teniu aquí.



Si no fos pel bon humor
i viure amb tanta alegria
avui, de Paco Mayor,
ni tant sols se’n parlaria.

L’humor és molt important      
i crec que és el que m’aguanta,
perquè tombant i girant
ja sóc molt prop dels noranta.

I encara em sento mol viu
i continuo estant alegre,
sóc com allò que se’n diu,
“hierba mala nuncamuere”

I em voldria despedir
amb carinyo i simpatia
i que us recordeu de mi
com a símbol d’alegria.
           
Aldover, primavera de 2014



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada