diumenge, 9 de gener del 2011

ROSER LLANES I GARCÍA


L’AMETLLA DE MAR

Les meves afeccions són el cant coral, pintar i intentar fer poesia. De tot això ja fa uns anys.
Estic contenta de pertànyer al Grup “Poetes de l’Ebre”, als quals dono les gràcies per haver-me acollit amb tanta cordialitat i dir-vos que per a mi és un alicent molt bonic el que ens trobem per recitar i poder gaudir de la vostra amistat.



La platja de les “Truges”

La platja de les “Truges”
quin bell record,
era per tots nosaltres
un gran tresor.

La mare ens hi portava a berenar,
després aprofitàvem per nedar,
les canyes que hi trobàvem eren vaixells
que feien córrer per l’aigua molt contents.

Corrent i saltant per la sorra,
pujant i baixant pel rocam,
passava la tarda serena
agafant petxines, gambes i algun cranc.

Llavors ens assèiem a descansar
i mentre ens menjàvem l’entrepà,
buscàvem a la sorra una “truja” per guardar.

Cargolets ens sortien, vidrets de tots colors,
pedretes de formes capricioses
que a la nostra innocència ens semblaven tresors.

Mirant les gavines, no paren de furgar,
la tarda passava i el crepuscle arribava
quan la “truja” ens sortia, quina il·lusió!
Era com si tinguéssim un gran guardó.

La platja de les “Truges” ja no existeix
el progrés no respecta els sentiments.



La plaça nova

Era a la Plaça Nova
on de menuts vam jugar,
aquells dies entranyables
al cor els farem durar.

Ens divertíem moltíssim
amb el berenar a la mà,
aquell pa, oli i sucre
que bon regust ens va deixar.

Allí enmig de la plaça
era un lloc molt segur,
la gent quasi no la creuava,
pocs carros, la vorejaven,
el nostre món s’aïllava,
sense que ens molestés ningú.

Ara que ja som grans
hem pogut xafar la plaça,
cada any amb bonics concerts
i els aplecs de la sardana.

Per la Fira Alternativa
està aquell lloc a vessar,
són productes de Comarques
que dóna bo de mirar.

Pel carnaval les disfresses,
a colles van arribant,
lluint per aquell entorn,
el que el seny els hi ha dictat.

Sabeu quan són els dies
de força animació,
la setmana que se celebra
la nostra Festa Major,
el ball de la darrera coca
que sempre ha estat tradició.

Els que pensen amb nostàlgia
que divuit anys han tingut,
comproven si el cos aguanta
i a tots els hi diu la Banda
que el temps no ha passat per ningú.


La casa de Sant Vicent dels Horts

La vella casa modernista
dalt d’un turó hi lluïa,
grandeses d’uns altres temps
que mai més no moririen.

Des d’aquell mil nou-cents dotze,
que és quan la van fundar,
quin munt de records tenia
si ens els pogués explicar.

Va sorgir sense esperar-la
d’entremig de la foscor,
la llum que guiava nostres passes,
ens portava a conèixer
tot el seu esplendor.

El vestíbul era sobri, sense pretensió,
dos bancs de fusta tallada
i la calaixera de roure,
precedint aquella entrada.

En un racó una aixada,
amb el suport que l’aguantava
em va cridar l’atenció,
uns mots d’homenatge a l’home
que va donar tota una vida,
regant la seva suor.

Les cambres antigues,
com si el temps s’hi hagués parat,
els mobles i les cortines
totes d’un gust refinat.

Guarnint l’escalinata
que pujava a l’altre pis,
la força t’embadalia
i el pensament et fugia,
agraint a aquell artista
que a cops de martell
l’havia posat allí.

Un gran ram de flors seques
deixades damunt l’arcó,
al costat d’una escultura
de Sant Joaquim i la Verge,
tot llegint un pergamí
harmonitzava l’acció.

També vaig admirar
un Sant Crist que estava
en un passadís tancat dins
d’una vitrina, i tot era de marfil.

En travessar el gran jardí,
quan anàvem a marxar,
veient tantes oliveres
no vaig deixar de pensar.

Segur que l’amo d’allí
amb esforç les va conrear,
ell s’anomenava Quim
i el seu record, sempre perdurarà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada