dissabte, 8 de gener de 2011

ROSER AMILLS BIBILONI


Algaida, Mallorca, 1974. Viu i treballa a Barcelona des de 1992. Periodista i professional editorial des de 1995, ha treballat per a Grijalbo-Mondadori, Zeta, RBA, Seix Barral, Godó, Planeta, Cultura03, Océano, Recoletos, 25TV, Globus, entre d'altres; ha estat directora de revistes, ha organitzat homenatges, exposicions i cicles, ha impartit conferències i tallers de literatura. Primer Premi de Narrativa Sant Jordi 1997, Universitat de Barcelona, i Primer Premi de Poesia Universidad Politécnica de Madrid el mateix any. Reconeguda (maig 2005) "L'escriptor santcugatenc del mes", la seva obra ha estat traduïda al castellà i el francès. Títols publicats: Mejan, biografia del pintor, Anuart Ed. Barcelona 1998; Uno solo, por favor, Calambur Ed. Madrid, 1998; Lais per amants distingits i altres paraules, Vilobí d'Onyar, Abadia Ed. 2004, pròleg d'Andrés Rábago “El Roto”; Nos casamos, Maeva Ed. Madrid 2004; Vivir con serenidad, Océano-Ámbar, Barcelona 2004; “L’arbreda ebrenca”, Recull de relats, antologia col·lectiva, March Editor, El Vendrell 2010 i “Morbo”, poemari amb pròleg de Luis Racionero, March Editor, El Vendrell 2010


ELS NOMS QUE BALLEN

Et trobo a faltar, he comprat
una rajola de xocolata i no caldria
temptejar llençols insomni ni carícies
ni escriure més si com ós famolenc
furguessis la bresca que pretén
estendre’s banc de boira, que reclama
calma a cullerades com s'encomanaria una
a un llibre o a un xarop.


Sospiro i gemego. Tremolo, t'ofereixo
l’eixam que tempteges
mans que dubten
dits guiats per constel·lacions
que hem d’elevar a l'ultrasò
per la prima i llòbrega escala,
picada d’ull i preliminars
i quan tot just treus la llengua
i tastes la geometria
jo remeno la cintura més encara
per a que saltem junts dins del cercle perfecte
i la teva pell
estarrufi la meva
amb una sincronització definitiva.


Assaboreixes cada minut de la meva nova teoria,
prens un raspall de la cartel·la,
dones la puntada inicial a l’almívar
dels meus llavis que xopa els teus, llaminers,
mandrosos,
i dibuixem a cops de llengua
corbes econòmiques que auguren
que el negoci ens serà favorable.

Deliberem encara per si de cas
amb els ocells, amb els aires condicionats,
amb les lents de colors amb el color de la pell
dels estrangers, amb la filosofia platònica
a la que ja no dóna suport la meva oïda
i obrer concentrat vibres
fins que aconsegueixes
ajustar les tisores a la mà.

M’has convençut i ara només
has d’estrènyer els dits
ben a prop del clatell
per tallar bé cada trena,
has de tibar-me el cap enrere,
enfonsar les ganes i els sons secrets
dels budells dins la butaca
estampada de papallones

i després breu sospir
de satisfacció,
feina ben feta,
ja no dubtaré més
com dubtava quan deia por
i la mare manca de vitamines,
menja’t la verdura, no creixeràs, abriga’t,
busca un marit com cal, no pretendràs sortir
amb aquesta minifaldilla i sobre tot

no et tallis el cabell
que estaràs lletja
i ningú t’estimarà.



Cada cop que obrim el cos a un altre cos
som terròs fèrtil i frontera,
començament i final, dàdiva
i un mostatxo que riu
i un altre que sospita per damunt de tot,
una veu que predica que tot això
és poblar, és parlar,
vaig fer la meva oferta de viva veu
vaig repetir que excavem llenguatges
i bevem vi còsmic triat per un tribunal de veïnes,
que portem la butxaca embarassada
de burilles mal apagades
i el tema s’encén, amor,
s’encenen el foc la fulla del ganivet
el dia a dia que brota matolls
per impedir-nos el pas,
les armes blanques a quilòmetres
que trossegen el timbre de veu
i totes les tenebres de setembre

i així constatem caminois
que seran ràpidament recoberts
per la mandra d’entendre massa fang,
qualsevol somrís que no sigui de plàstic
i que ens convidarà a prosseguir viatge

cada cop que obrim el cos
a un altre cos i s’encenen
totes les rauxes que paguen la pena
mentre la pomera del què diran
badalla fulles verdes

i comprenem, a la fi,
que col·laborar és escorre’s
i que ja podríem haver fet la resta del camí així,
sense necessitat de resoldre-li cap puzle a ningú
més enllà de nosaltres mateixos,
de la nostra intransferible inevitable tria
d’experiències per conquerir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada