dissabte, 8 de gener de 2011

TERE GISBERT VÁZQUEZ


AMPOSTA

Sóc ampostina per tots els cantons, estimo la meva terra i la seva gent. Escric poesia des de l’any 2002, encara que sempre m’agradat. Participo en fesivals benèfics, fent petites obres de teatre còmic, que em faig a la meva mida i m’ho passo molt bé.
Desde fa tres anys sóc presidenta de les Mestresses de casa d’Amposta. Desitjo que us agradi la meva poesia, em surt del pensament i del cor. Gràcies per llegir-me.


Esperant una nova vida

Dolça flor que despertes una gran passió.
Rosa perfumada que crida a la matinada sense cap por.
Clara veu suau i callada que acarona en el ventre
la nova llavor, aquella que en tanta estima
et vaig deixar jo.

Sou per a mi, el present i el futur, tot el meu món.
Amb tot el caliu fem el niu i l’omplim d’amor.
Es fa llarga l’espera, tant val hivern, primavera, estiu o tardor.
Criatura desitjada i tant esperada que ens omple d’il·lusió.

23 d’octubre de 2010


Arriba el Nadal

Un estel molt brillant es veu al firmament,
una llum que porta directe cap a Betlem.
Ens avisa que arriba Nadal.
Nit que naix un infant, fill de Josep i Maria
i Rei és de tota la Humanitat.

Jesuset mira i somriu a tota la gent,
pastors, pagesos, grans i infants i als Reis d’Orient.
Del més ric al més pobre, tots li porten presents.
Jo li donaria molt d’amor i alegria i els millors
dels meus sentiments.

I també li demanaria a ell que tant de poder,
un món amb pau, comprensió i molta estima,
per viure la vida sense fer mal als demés.



Acosta’t, fill meu

Acosta’t a mi fill, a la vora del llit i digues i conta’m el que t’ha passat,
que el teu riure no és el mateix,
i l’alegria no apareix i el caràcter t’ha canviat.
Si tens un neguit, la mare t’escoltarà, si has tingut mals pensament,
si en algun problema t’has ficat, acosta’t i dis-me la veritat.
Si a la vida tens algú en qui més pots confiar,
és amb la mare, la que t’ha parit, la que junt al pare t’ha fet gran,
qui millor et pot aconsellar?

Sempre vull el teu bé, visc per tu, veure’t feliç és el meu desig,
és tota la meva felicitat.
Si et trobes en un món del que tu sol no te’n pots sortir,
apropa’t, em tens a mi, dis-me fill que t’ha passat!
Parla, descansa’t, plora i aboca aquesta angoixa,
que no et deixa ni respirar.

La mare és aquí, sempre per ajudar.
Si te’n vols sortir, d’aquest mal pas,
vine a mi que consol trobaràs.
No hi ha res en la vida que l’amor i l’estima,
amb paciència i temps, no ho pugui curar.

Tan sols de la mort, que tard o d’hora arriba,
és de l’únic que no et puc salvar.
Per seguir endavant, junts trobarem el camí,
deixaràs de sofrir, miraràs cap endavant,
i al darrera quedarà el passat.
Vine, acosta’t a mi, que la mare et donarà la mà.


S’han esborrat els teus records

Mare, avui escric per a tu, la dona que m’ha donat la vida,
que ha lluitat sempre pel meu futur.
Ara em toca viure la meva vida al teu costat, perquè visques tu.
He de vestir-te, netejar-te, pentinar-te, donar-te el menjar,
com si fossis una nena petita, tenir-te cura, com ho has fet tu.

Que se n’ha fet d’aquella dona presumideta,
amb oloreta de colònia fresca, de somriure tranquil,
simpàtica, que mai parava i neta com la plata?
És que ni l’ombra queda de tu!
Que deu passar al cervell, que a poc a poc els records
de qui ets i de qui són els qui estàs veient,
mica a mica es van perdent?

No sé on tens l’ànima, mama, perquè tenint al mirall el teu cos,
ni saps qui ets, ni saps qui sóc.
M’envaeix una gran tristesa, en els ulls les llàgrimes
són constants i el cor tinc destrossat,
perquè per molt que et faci, no tornaràs a ser la d’abans.

Com la d’un ocellet petit i malalt, la teva vida
s’anirà apagant i tots els teus records no t’emportaràs,
perquè la teva memòria, mama, ja fa dies que s’esborra’t.

Dedicat amb molta estimació als malalts d’alzheimer i als curadors. 17-10-2009.




Trencant cadenes

Crec que ja ha arribat el moment de trencar les cadenes,
aquelles que sempre com una creu he portat.
Tota la meva existència he fet d’esclava i criada,
dels meu pares, del marit i dels meus fills ja grans.

Mai han valorat res del que els hi he fet,
segons ells en tenia una obligació,
també posar bona cara i complaure a tothom.
Volent o sense voler em van trencar l’ànima i el cor.

Els maltractes eren constants i vivia amb molta por.
Acotxava el cap i plorava d’amagat,
deixava el temps passar i els hi donava la raó.
Però he conegut a una persona bona,
que em dóna pau, caliu, plaer i amor.

M’ha obert una finestra per on entra la llum del sol.
Avui m’he llevat de matinada, m’he tret la camisa de dormir,
m’he rentat la cara amb aigua i sabó,
m’he perfumat la vida i he omplert la maleta
d’esperança i il·lusió i tancant la porta del passat,
he agafat el tren, que em portarà a un mon millor.

I he cridat amb molta força, “per fi ara, començaré a ser JO”.

Ho dedico a les dones maltractades, desitjant-les un món millor. 19-4-2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada