dimecres, 8 de desembre del 2010

FRANCESC XAVIER PARERA I GUTIERREZ


TARRAGONA

Va néixer a Tarragona. Des de la seva infantesa i adolescència ha mostrat interès per escriure mentre llegia autors d’aventures. Llicenciat en Geografia i Història, i funcionari. Ha col·laborat en revistes com “La Espineta de Tarragona”, “El Traginer” i “El Faro de Salou”. Actualment les seves narracions són publicades a “l’Estímul, Diari de la Canonja” i pertany al Col·lectiu Indret on apareixen les seves poesies.


SIMFONIA NUM. 1 “POÉTICA”.

I. Allegro maestoso.

Penso –ara, amics- en escriure,
la tasca que m’ha ensenyat
a viure
en un món vell i oblidat.
No recordo els versos de la infantesa.
Veig l’antiga casa de passadissos foscos,
com interminables boscos.
en una vida d’incertesa.
Qui em pot mostrar un camí?
Qui em pot descriure el meu Destí?
On s’amaga la por
i l’horror
que marquen la meva vida
com una estranya ferida?

II. Marxa fúnebre.

És el moment
per al lament.
Sempre veig en somnis llunyans
com ombres amagades,
com il·lusions ofegades,
una amarga visió,
una comitiva fúnebre
–amb música de desolació,
per a un paisatge de tenebres.
Robes porten la gent,
robes del segle XIX,
Caminen amb pas lent.
Al taüt porten l’estimada
d’un abatut espòs.
És el tema escollit
per qualsevol escriptor.
Sortosament,
ella coneixerà el repòs.

III. Scherzo.

La broma i l’humor
causen en la societat
un estrany rubor.
Potser la hilaritat...
porta a la Humanitat
a pures escenes d’incredulitat.

IV. Allegro ma non tropo.

Majestuosa desfilada
de records!
El poeta pensa en la seva estimada
i s’obliden els antics rancors.
Però els vents de la nit
llançaran el seu rugit.
Repetiran les onades solemnement:
És el moment
per al lament.


GEWOF (I)

Sortia la lluna i les nimfes estimades
jugaven al negre llac,
en un bosc aïllat,
entre les suaus onades…
Irrompí al lloc un guerrer esgotat...
PRIMERA NIMFA:
Oh! Ets Gewof, l’errant!
SEGONA NIMFA:
El poble germànic està esperant!
GEWOF:
He viatjat per una desconeguda regió.
En una fosca cova ha matat
la meva espasa a un drac.
És el moment de la invasió!
Així, la triomfal arribada
de l’heroi fou celebrada.
Tribus i pobles units
entre hidromel, rialles i crits.
GEWOF:
Amics, una regió saquejada
serà el nostre botí.
Ens convertirem en els seus botxins.
Aixequem les fulles esmolades!
GUERRERS I DONES:
Venjança! Venjança!
Tremoleu! Tremoleu!

(II)

En el Castell Argentat,
on regnen deus i deesses,
on viuen reis i princeses,
es decidí ajudar a l’exèrcit enfrontat.
DEUS I DEESSES:
Soldats ombrívols!
Donzelles guerreres,
que lluiteu com a feres!
Cavalqueu entre els núvols!
SOLDATS I DONZELLES:
Esperàvem aquesta nova missió.
Ajudarem als germànics invasors.
Es trontolla la seva legió.
Ara som nosaltres els agressors!

El temible exèrcit baixà a la Terra
i s’afegí en aquella sagnant guerra.
Aleshores els deus enviaren freds vents
sobre el Rin sense pietat.
L’aigua es quedà gelada
i com si fossin paviments
o un pont empedrat
el creuaren germànics valents.
A la regió Gewof entrà agosarat,
entrà com a vencedor.
I derrotaren a Hagen, el darrer governador.
en un llarg combat.
Conquerien el castell assetjat.

Francesc Xavier Parera Gutiérrez

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada