dimecres, 8 de desembre del 2010

Ma. PILAR ALEGRIA VIDAL



Em dic Mª Pilar Alegria Vidal i sóc de Roquetes, fa pocs anys que escric. L’any 2005 vaig publicar el meu primer llibre de contes per a adults “Regala’m un conte”. El meu estil d’escriure és poesia en prosa, en les quals expresso els meus sentiments i la forma de veure la vida.

Des d’aquí vull donar les gràcies a “Poetes de l’Ebre” per donar-me la oportunitat de poder publicar cada any els meus pensaments i col·laborar amb ells en els seus recitals.



El flamenc del Delta


Fa molts anys al Delta de l’Ebre, vivia una gran família de flamencs de color rossenc com la flama de l’amor. De tota la família, hi havia un fillet que tenia unes inquietuds diferents a la resta. El color de les seves plomes brillava amb més força.

Un dia va decidir marxar a viure cap a l’interior i durant anys va llaurar-se un camí ample però pedregós i, superant qualsevol dificultat, va poder seguir endavant. Era un flamenc molt estimat per allí on passava. Ell sempre estava disposat a col·laborar i a ajudar en el que fes falta.

Va emprendre el camí de la espiritualitat, el camí de l’amor incondicional, el va elegir amb autenticitat seguint els batecs del seu cor, es va lliurar a ell a l’igual que Jesús ho va fer per salvar el món.

El flamenc era feliç, havia fet una bona elecció, pels anys, cada cop estava més content d’haver elegit aquell camí. I la vida li va donar un gran regal, el va convertir en un flamenc encara més especial, aleshores el seu cor era ple de joia. Estimava a Déu amb tanta fermesa que ni tant sols les seves pors podien interrompre aquell meravellós camí.

Al seu voltant no tot era felicitat hi havia vegades que les actituds de qui el rodejaven el feien sentir trist i sol, però ell amb amor tot ho respectava. Li va costar molt viure rodejat de gent que no era autèntica, gent que la seva fe no era com la que ell ensenyava. Va ser un dur procés d’aprenentatge perquè moltes vegades se sentia incomprès.

Ell de tant en tant tornava als seus orígens: al Delta, on allí la màgia de les sortides i postes de sol li parlaven en cada moment. Amb els seus colors i formes l’aconsellaven per on havia de seguir caminant, de vegades trist de vegades feliç.

El flamenc es va anar fent gran, i avui dia el seu color rossenc cada cop brilla més i més perquè la flama del seu amor cada vegada arriba a més flamencs.

Avui dia podem dir que de flamencs rossencs gairebé ja no en queden.



L’Espasa del Cavaller


Havia una vegada, en un petit poblat de Bretanya vivia un noble cavaller d’ulls allargats, pell morena i una llarga cabellera. Era un gran lluitador molt estimat per tota la gent, però sobretot pel més petits.

El cavaller tenia una gran espasa que s’havia trobat en mig del bosc, era tant gran i pesada que ni tant sols ell la podia moure. Un dia, el poblat va ser assaltat per uns bandolers molt cruels. El cavaller, com no podia moure l’espasa, no va saber defensar a la seva gent que tant el necessitava en aquells moments. Van morir moltes dones i nens.

Per al cavaller allò va ser un gran pes en la seva consciència. Va marxar molt lluny per poder oblidar tot el que havia passat, però això era impossible, com més lluny marxava més notava el seu pes. Per fi un dia va decidir tornar a casa i ajudar en tot el que fos necessari.

La gent el va acceptar i va començar una nova vida per ell, va ajudar en els treballs del camp, en les tasques de la casa, va cuidar els animalets i va vetllar durant molt temps per la salut del seu pare. Poc a poc va tornar a tenir confiança en ell mateix i en l’altra gent. Però la feina cada cop li era més difícil, no acabava de traure’s aquell pes de sobre. Una nit va recordar on tenia amagada l’espasa i va començar a practicar amb ella.

Al principi no podia moure-la del terra, però amb molta paciència, constància i sobre tot amb molt d’esforç, va arribar a moure-la a l’igual que es mou una fulla d’arbre quan cau a terra, pareixia un miracle, ara era un mestre de l’espasa.

Quan va saber dominar l’espasa, al poblat hi va haver una guerra molt sagnant, però ell amb la seva espasa va saber defensar a tota la gent que havia confiat en ell.

El cavaller es va convertir en defensor de les terres i de les idees.


L’excursionista


Havia una vegada un jove molt eixerit que vivia en un poble molt a prop de les muntanyes rodejat de frondosos boscos i de tota mena d’animalets. Molt a prop també hi passava un riu d’aigües tranquil·les i cristal·lines.

El jove ja de molt petit va aprendre a estimar tot el que l’envoltava, els seus mestres van ser els arbres del bosc, d’ells va aprendre la saviesa de la vida, va tenir com a companys d’escola als animalets que vivien al bosc i d’ells va aprendre a tenir intuïció per a caminar pel bosc i de les aigües del riu va aprendre el seu llenguatge.

El jove quan es va fer gran el que més li agradava era transmetre a la gent tot el que ell havia après.
Era tanta la riquesa que tenia al seu interior que la força que ell transmetia travessava tota mena de fronteres i límits.

Al principi li va costar trobar la forma de poder arribar a tota la gent, però la seva intuïció el va guiar i mitjançant fotografies, llibres, xerrades i excursions va arribar al cor de la gent dels pobles i fins i tot a la gent de ciutat.

Per a la gent de ciutat era com un enviat del cel, ell va ser el seus ulls per poder conèixer indrets insospitables i inaccessibles sense un bon guia, mitjançant les seves fotografies els va ensenyar a estimar les muntanyes gairebé desconegudes per a molta gent.

Va arribar a publicar molts llibres diversos on fotografiava animalets, muntanyes, rierols i molts arbres i així la seva popularitat cada cop era més gran. Tothom estimava a aquell ésser tant especial, tant ple de virtuts.

L’excursionista, com que era un gran home de camp, va saber transmetre el seu entusiasme als seus fills, els va ensenyar a fotografiar els animalets en el seu àmbit natural.

Els fills van tenir en el seu pare un gran mestre que els va saber allunyar d’un món buit i ple de problemes. Anar d’excursió amb el seu pare els va servir per estimar un món gairebé desconegut per als joves d’avui dia, i ells, de la mateixa que el seu pare, van arribar a ser grans excursionistes del bosc i de la vida.



L’home que parlava amb els ulls

Conta la història que una vegada va existir un gran ésser humà que parlava amb el ulls, era de caràcter tímid i reservat, era home de poques paraules, però no li feia falta parlar. La gent que el coneixia de veritat sabia que parlava amb els ulls.

Amb la seva mirada ho transmetia tot, no li calia parlar. De vegades pareixia un home trist, però no era així, simplement era la seva timidesa.

Un bon dia va arribar a ser un home molt important en el seu país. La gent no l’entenia però quan el miraven als ulls s’adonaven que no feien falta paraules sinó que tant sols amb la mirada ja li entenien tot.

En la seva vida diària era un bon polític i la seva mirada era l’arma de cara als opositors.

El bo del cas és que ells ho sabien i no podien fer res davant aquella forta i poderosa mirada.

L’home havia lluitat molt per aconseguir arribar al lloc on estava, però en part era gràcies a la força dels seus ulls i de la seva forma d’observar i mirar.

Quan observes el fons d’aquella mirada s’hi troba tendresa, comprensió, ganes d’ajudar als altres. I avui dia és el que està fent pel seu país. Governar un país amb la força de la mirada, que no és gens fàcil, perquè es més difícil guanyar als contraris amb la mirada que amb la paraula, però ell ho està aconseguint.

Ell és així, un home bo i tranquil que parla amb els ulls.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada