dissabte, 8 de gener del 2011

PAQUITA CASTELLS CARLES





DELTEBRE

Creu que una de les maneres de continuar sentint, creant, relaxar-se, i poder expressar-se és escrivint poesia.




Laia

Sientes tanto...
eres intensa como el amanecer
y a la vez tan dulce y mágica
como los duendes del ayer

Laia, como alas
de purpurina dorada
es tu nombre,
dejas al pasar un tul
de esperanza
de campanillas de roble.

Despiertas la magia
que llevo enredada
y al mirarte me llevas
a un bosque transportada.

Al volar,
las estrellas
de tu pelo
dejan resquicios
de esperanza,
dejando al pasar
el sentimiento
de que todo perdura
en el alma.


Damaris

La guardiana d'un tresor,
així et sents d'enamorada,
passes per la vida
dels qui estimes
deixant paraules de confiança.

Estels brillen
al moure la teva
falda platejada
que fins als peus t’arriba deixant
un raig de llum
en la nit encantada

Camins de purpurina daurada
el teu cabell va sembrant,
enigmàtica la mirada,
protectora al parlar,
defensora d'un sentiment
la guardiana d'un tresor
que mai deixaria anar.



Mª Sol

Que te vas a tu país, me dices,
no lo quiero ni pensar,
se me hace muy duro el poderlo imaginar.
Prefiero pensar que sólo es por un tiempo
y este sentimiento de ausencia largo no será.

He soñado que ya volviste
y abrazándome me dices
que marcharte jamás podrás.
Como duele tu ausencia,
al saber que me has enseñado tanto,
a amar de verdad
a perdonar el dolor
que la vida nos pueda dar,
a ser generosos
con los que quieres de verdad
a amarlos mucho porque
algún día ya no estarán.

Has sido mi maestra,
no te imaginas cuánto,
con sólo tu saber estar
has dado todo el ejemplo
de lo que yo quiero ser de verdad.

He admirado tu fuerza y valentía
cuando la vida te ha tratado tan mal
y espero amiga mía querida
que tu dolor sea siempre breve,
porque una estrella que brilla tanto
nunca se puede apagar.



A tu, iaia meva

Com dir-te que vas significar tant per a mi,
i que vas ser un exemple a seguir.

El teu coratge em donava força,
el teu orgull em donava seguretat,
els teus principis, saber que hi havia
alguna cosa per què lluitar.

Amb tu vaig aprendre les primeres puntades,
t’admirava quan tenies l’agulla a la mà,
i a cada puntada que donaves una història m’anaves contant.

Sempre em poso la mà a la cintura,
de vegades les dos, de costat a costat,
recordo que tu sempre ho feies,
vull pensar que de tu ho he heretat.

Em deies que jo era “partidalenca”
amb molta seguretat,
jo contenta em posava
perquè quelcom bo devia suposar.

De tu vaig aprendre,
que quan alguna cosa et fa mal,
un cop al damunt la taula, quan no et volen escoltar,
el cabell sempre ben arreglat,
les llaçades endreçades i cap taca al davantal.

No t’agradava cuinar, ni escurar,
si com tu sóc clavada!
Què contenta deus estar.

Sempre que plego la taula,
un copet al plat em fa recordar,
que tu, iaia meva, molt, molt em vas deixar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada