diumenge, 2 de gener de 2011

JOAQUIM ANTONI RABASA HOSTAU


GANDESA


Va nàixer l’any 1927, el sisè fill de set d’una família pobra de pagesos de Gandesa. No creu en l’aventura, busca la seguretat: com viure al carrer i la casa que va néixer. Al ser pagès li agrada veure arrelar els arbres que va plantar, sent com si tragués arrels; com si un queixal de roca que aflora a la superfície i té la seva base clavada a les entranyes de la terra. Se sent lligat, fort, a la seva ciutat, a la seva terra, al seu entorn. És prosaic per naturalesa. no creu en miracles, ni en els polítics, que amb demagògia diuen que ho arreglaran tot.
Després de jubilar-se de pagès, deixa anar la seva imaginació per a conrear la poesia que li omple el cor i la vida.
Ha publicat tres llibres, els dos últims “Alès de poesia i anècdotes nostres” i ”Manoll de poesies”




En mirar els teus ulls


En mirar fixament als teus ulls
veig la meva infantesa,
l’ímpetu de la joventut,
la quietud de la vellesa.

I en mirar-me, com en un mirall,
em rebota la mirada,
és tèrbola o bé és clara,
camaleó que amb els canvis va canviant.

Admiro el seu variar
de les ninetes que el fred embolcalla
a causa de la calor del teu mirar
i la fredor de ma mirada.

I l’escalfor del teu niu
entela la meva mirada,
em retorna al passat
quan la tenia molt clara.



Aspiracions d’un riuet


Canaletes petit riu,
riu pobre, humil i senzill
als rajals no canta l’aigua
baixa plorant fil a fil.

L’aigua que sua els Ports d’Horta
i les Roques de Benet,
s’amaga a la seva ombra
per a sortir riu després.

Tens per tu la teva vall
i entre gorgues i barrancs,
llisques sense fer soroll
com no volent molestar.

Tens aspiracions molt grans
i del teu silenciós camí,
és l’Ebre el primer destí
per fondre’t després al mar.


Balles el vals a les olles,
amb el frare a la vall,
balles el roc als estrets
a la Fontcalda un fox lent,
una polca riu avall
i en ser a Benifallet
balleu amb l’Ebre abraçats,
un pupurri balleu junts,
junts! Junts! Junts!
Junts! Fins al mar
i amb el mar ja són feliços
units pel bé i pel mal.


Les meves muntanyes

Pujo al cim de puig Cavaller
quasi el sol toco amb les mans,
Montsant, Pàndols i Cavalls
em mires d’enveja plens.

Els Ports d’Horta envanits
per sobre del muscle mirant,
em diuen que són més alts
i es mostren esvanits.

Pego volta al pilonet,
tot el món tinc sota meu,
quasi em sento com un déu!
ho veig tot tant petitet.

A una pedra de brasat
al costat del pilonet
per descansar-hi m’assec
ple de goig i satisfet.

Admiro aquestes muntanyes
que fa ja milions d’anys
són aquí per gaudir-les,
els qui han passat, els qui hi som
i els que vindran.

Aquestes muntanyes àrides
de pedra molt comprimida,
obrint la terra a les entranyes
van sortir perquè les mira.


I quan deixi de mirar-les
altres les vindran a admirar
i mentre hi hagi qui les mira
la bellesa imperarà.



Eloqüència del silenci

El silenci és un premi
que és reservat al millor,
es dóna al que escolta,
al que posa atenció.

Qui sap escoltar al silenci
no es troba desemparat
encara que sigui sol
no tindrà mai soledat.

L’eloqüència del silenci
no es podrà mai igualar
pel diàleg més fluid
que a hom puguin obsequiar.


Moments

Quan la nit empresona el sentiment
i encenen les llums dins les cases,
fora, un abisme de tenebres porta el vent
i ens embolcallen dins les nostres closques.

Quan el dia obre l’ull a l’est, a l’horitzó,
mostrant-nos la grandiositat de la vida,
curulls de satisfacció, goig i amor
donem la benvinguda al nou dia.

Quan l’amor immens desborda el nostre cor
omplint-lo de tristesa o d’alegria,
unes flaires de benaurança omplen el món
i pletòrics de goig, gaudim la vida

Quan la pena ens rosega dins el pit
i un sentiment de buidor, agre i dens
com el menjar que se’ns posa entre les dents
no hi ha escuradents ni paraules per fer-la sortir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada