dimecres, 28 de març de 2018

Antologia 2017: QUITO BOSQUET


QUITO BOSQUET

TARRAGONA



No he pogut, he perdut (Bosquetina)
4t Amor

He buscat molt, no he trobat mai res,
uns sense buscar la tenen, i més.
Passen anys, mal paranys, segueixo sol,
desplomat i malaltís verderol.

No apareix, ja fa temps, molts anys i panys.
Estic esperant, si seran molts anys?
El temps s’esgota, ja no res rebré,
et temps diu: Prou, i ja no apareix bon marbre.

Tot per tu, branquetes d’amor, saviesa,
tot seria niu, bona entesa i tendresa.

Però ja em faig vell, amb arrugada pell,
els ulls em ploren, i ma vida s’escurça,
sóc fruita molt madura, trec la fel.

No he pogut,
he perdut.
Tanta tendresa,
per res, una malmesa.

Gent que saben,
i no es troben.
Altres es destrossen,
s’apaguen.

Bones forces,
mai seran mortes.




Ebrenca de la Ribera (Bosquetina)
4t Amor ebrenc

Ets eixerida, ebrenca, riberenca,
la més bonica i encisadora barca.
Trenques l’aigua amb tranquil·litat i esveltesa,
formosa, i baixes per l’Ebre amb fermesa.

Jo, t’acaronaré i et faré somriures,
et pintaré i et cuidaré a totes hores.
Sempre junts, moltes nits de pleniluni,
viurem amb pau, i farem fora el dimoni.

Ens enamorarem i pescarem,
barbs i sirulos, i bé els salarem.

Enamorats del riu, allí farem el niu,
a la barca, amor, fent paella i dormint,
sempre agafats, amb flaires d’amor viu.

Barca feta dona,
dona feta barca.
Història bonica,
història amb marca.

Barca ebrenca,
dona ebrenca.
Barca riberenca,
dona riberenca.

Ebrenca de la Ribera,
de la Ribera ebrenca.




Polets y Poletes (Nacimiento).

Dos mil tres, bendito año,
Julio, nacen Polets, Poletes.
En cafetería Trobada,
ciudad de Tarragona.

Verano muy caluroso,
verano muy asfixiante,
verano muy sofocante,
verano muy fogoso.

Hotel ciudad de Tarragona,
buena fresquita,
buena hora y delicia.

Pol, Pola. Polets, Poletes,
familia con amores.
No pondré Pol ni Pola,
afilaré, me honra.

Pondré hijos, hijas,
o sea, Polets, Poletes.
Son del barranco de Pol,
Miravet, llueve y hace sol.

Generaciones,
y más generaciones,
los mejores embriones.
Veintiséis versos cortos,
por mí muy queridos.
Polets y Poletes,
en el arroyo, serafines.


© Tomàs Camacho Molina

Antologia 2017: TOMÀS CAMACHO

TOMÀS CAMACHO MOLINA

ALCANAR



Puces poètiques

No molesto ningú
ni ningú em molesta.
Estic sol, prenent el Sol.
         1.12.2017

Molts petits viatges
fan un viatge gran.
         1.12.2017

Després d’un insòlit
diumenge de novembre,
càlid com una amable carícia,
ve una esgarrapada de gel
que ens recorda
la crueltat de la intempèrie.
         1.12.2017

Entro en una carnisseria,
compro un polp.
         1.12.2017

Quan estàs a la presó...
És un gran càstig
que et deixen sense pati?
         11.11.2017



També, els dies
són una presó.
         4.11.2017

La ciutat
és indiferent
a la copulació
de les seues mosques.
         4.11.2017

França, podries acollir
més de 2 milions de refugiats
i convertir-los en ciutadans?
Fugir d’un país de merda,
romandre al país
que hauria pogut ser.
         2.11.2017

Sedició? Rebel·lió?
L’Estat colpeja
amb el pes d’una llei qüestionable.
Des del 2010, el poble català
ha sortit pacíficament al carrer
demanant votar.
Hi ha qui ho ha impedit.
Hi ha qui ho ha afavorit.
On és la democràcia?
         2.11.2017

Davant la violència,
la millor estratègia
és la fugida!
         2.11.2017




Moltes petites coses
fan una cosa gran.
         22.10.2017

Quants de matisos!
Quantes tonalitats!
Paisatge pintat de primavera d’estiu.
         22.10.2017

Si poguesses viatjar en el temps,
però només en sentit,
què escolliries?
Passat o futur?
Jo, passat.
         26.8.2017

La bufetada que més dol
és la darrera que reps.
         8.12.2017

—Si esta fos
la teua darrera nit
sobre la terra...
Què faries?
—No podent fer-ho tot,
no faria res.
La qüestió no és tant el fer
com el ser, o simplement,
l’estar.
         4.11.2017



© Tomàs Camacho Molina

Antologia 2017: JÚLIA COSTA


JÚLIA COSTA

BARCELONA



El meu mal no vol soroll

El meu mal no vol soroll
ni crits dels abanderats
ni trets d’armes als terrats
ni un foc encès al rostoll.

El meu mal no vol soroll
ni consignes ni proclames,
ni cants de terres llunyanes
ni el discurs del bocamoll.

El meu mal vol pau senzilla
poruga i sense passions,
vol quatre banals cançons
i cap tresor a cap illa.

No és pas estrany, el meu mal:
el pas del temps, el comiat
de tanta gent que he estimat,
tot ben poc original.

Joves ardits i amb coratge
em miren amb compassió,
ells, que són com vaig ser jo 
en encetar el meu viatge.

El meu mal no vol remor,
l’experiència és tot un llast
que evidencia el contrast
entre els fets i la il·lusió.
No em jutgeu sense pietat
si els himnes ja no em fan peça,
si m’amara la tristesa
i defujo tot combat.

El meu mal no vol res més 
que un llibre i un finestral,
una agulla i un didal,
un record i un braser encès.

No em mouen les profecies
ni una nova rebel·lió.
Miro a la televisió
les guerres de tots els dies.

El meu mal no vol soroll,
sí, ho admeto, ja sóc vella.
S’abalteix la meva estrella
esporgada amb el gatzoll.

El meu mal és mal de vida,
malaltís enyorament.
La flor del darrer moment
es decandeix a l’eixida.




El riu

No és gens original comparar un riu
amb la vida, que neix i creix i fina
i es barreja amb el llot i amb altres aigües
i tan aviat sembla tranquil i plàcid
com perillós i a punt de desbordar-se
o bé pateix una sequera llarga
i un temps d’escassedat i deixadesa.
L’Ebre té avui la llum d’un estiu tendre,
reflecteix les mirades ancestrals
de tanta gent com n’ha sabut el tast
i els perills i n’ha fet camí feixuc
arrossegant, per vells senders de sirga,
llaguts que avui són un reclam turístic.
Al seu fons hi reposen ofegats,
i els ossos dels soldats de les tragèdies,
junts avui, entre còdols, malgrat fossin
d’un bàndols o de l’altre. Vides breus,
escapçades de forma prematura
en aquell temps que avui sembla teatre
destinat a acollir els encuriosits
viatgers del present, enamorats
d’un passat que no hauran de patir mai.
He seguit caminals sota pollancres,
he escoltat els ocells de la ribera
i he vist, damunt de l’enllotada bassa,
orenetes d’avui, que s’empassaven
els insectes daurats de vida efímera.
Les criatures juguen i s’encalcen
damunt la gespa, avui la xafogor
s’ha abaltit una mica. I uns quants núvols
conformen un paisatge pintoresc,
bellíssim, lluminós. La vida passa
damunt del riu, sense aturar el seu ritme.



Primavera

Floreix el romaní, la ginesta daurada
escampa el seu record d’abrils i sols antics,
pels carrers més estrets dels barris menys amables
s’escola la llum nova que pinta els murs hostils.

Una cançó oblidada s’esmuny al celobert
per damunt de mitjons i tovallons estesos.
Al carrer noves mares passegen criatures
que dormen somnis plàcids, sense històries ni planys.

Espero els nous falciots, orenetes urbanes,
que vinguin cridaneres a alegrar-me els matins.
Engego indiferent el televisor, parlen
de paus sempre difícils, de morts que no conec.

No em vull sentir culpable de tantes maltempsades,
si algú he perjudicat ho he fet sense voler,
he conreat bondats als testos del balcó
i avui he vist brollar les flors de l’esperança.

Ja la ciutat no es meva, com quan era tan jove,
sento que m’acomiado de forma poc conscient
de la vida que empeny i que sempre fa via
per tal de recordar-nos que tot s’ha d’acabar.

Resisteixo el seu gest com quan a les ballades
d’un temps més gris i ranci apartava els xicots
que sense cap malícia excessiva em cenyien
amb força la cintura, en càlides revetlles.

Fou resistència inútil, la vida sempre ens crida,
avui és la vellesa qui m’aferra en dansar,
i sé que malgrat tot cediré a l’abraçada
quan la tardor esdevingui un final pressentit.


Novembre

Per camins d’incertesa
sota la nuvolada
als nous bassals de pluja
retrobo somnis vells.
La tarda de diumenge
s’esmuny entre silencis
i els follets de la plaça
encenen els fanals.

Han obert ja la fira
de Nadal, tot s’avança,
Santa Llúcia remuga
al seu altar oblidat.
Els llums de coloraines
nuen noves garlandes,
i foragiten àngels
destinats a l’atur.

Botiguetes absurdes
ofereixen rampoines,
els carrers que estimava
ja no són com abans.
I malgrat tot espero
el miracle de sempre,
aquell estel amb cua,
i aquells pastors amics.

Repasso en els meus llibres
els versos tan inútils,
les rondalles perdudes,
les cançons d’altres temps.
Dibuixo unes muntanyes
amb tinta, sense pressa,
i les ombres d’un poble
que sé que no existeix.

Però qui sap, expliquen
que a la Xina llunyana
un pintor de paisatges
presoner del poder
va fugir a dins d’un quadre
cercant llibertats tendres
i unes mans amoroses
als llunyans horitzons.

Ens hem tornat escèptics,
descreguts i fatxendes.
Juguen a la vorera
fulles de lladoner.
A ciutat el fred feble
té pietat amb les velles,
la sorra de la platja 
acull tresors antics.

I torno a parar taula
i a llegir alguna cosa
i a escoltar que m’expliquen
els saberuts d’avui.
Per sort tot es renova
al cor de la gent jove,
altrament què en seria
d’aquest món tan absurd?



© Júlia Costa Coderch

Antologia 2017: JORDI DORCA


JORDI DORCA



Ombra de l’arbre
             inspirat en un poema visual de Toni Prat

L'ombra va lenta,
demana temps i més temps
i quasi un alè de matèria li és propi.  

Món,
món en recança o en temença,
ja la fosca ens creix
i agombola,
sigues remor,
blau encís,
amatent oratge,
últim conhort
que aquests camps de neu
silents desitgen. 

Però,
i de l'arbre,
qui en dirà tanta nuesa?



© Jordi Dorca


Antologia 2017: GLÒRIA FANDOS

GLÒRIA FANDOS GRACIA

TORTOSA



Paisatge al cor del temps

Quin paisatge de bellesa,
són les roques gegantines,
són les Roques de Benet
que omplien la visió
de ma infantesa.
Per darrere del vidre
de la meva finestra mirava,
com em delectava,
com admirava i encara ara,
en veure la fotografia,
el passat llunyà
es torna poesia.
La verdor de les pinedes,
les roques dures i grises,
com un preludi, una premonició
de la cara d’ombres i llum
d’un futur que m’esperava,
i jo anava cap a ell,
sense saber-ho...
I el cel tan blau, tan nítid i tan buit
i aquelles matinades fresques
i aquella il·lusió als ulls d’infant
que guardo dins de mi
com una guspira d’estel
que m’il·lumina el camí encara,
on el record és fort i dolç.
Han passat els anys i allà hi son i hi seran,
amb el seu silenci aclaparador, mudes, callades,
sense poder contar històries ni oferir somriures,
totes les veus que li ha portat el remoreig del vent,
els forts vendavals, esfereïdores tempestes,
l’electricitat malèvola dels llamps portadors de mort,
el perfum i la dolçor de la mel de les abelles,
el cant dels ocells i les carícies del sol
de tantes tardors i de tantes primaveres.
Tot això i més han viscut les majestuoses
Roques de Benet imposades pel Creador
des de temps immemorials i perduts,
a terres del Matarranya, terra enyorada,
on han quedat suspesos els somnis
pàrvuls al meu cor que han caminat
tots els hiverns blancs i a totes les mirades.


Vint-i-sis anys del tortosí absent

Quasi mitja vida, vint-i-sis anys,
no faltar a la cita anual, al despertar
del bocí de dolor que m’esgarrapava la vida
temps punyent de dolor i de mort,
deler i ànsia de viure i de sobreviure,
al recer de les paraules dolces,
a la meva ciutat de cor, la meva terra,
recuperar batecs, enlairar somriures perduts,
sense polítiques marcades ni sentides,
només assaborir alenades de vida dins de l’enyorança,
amagades entre somriures i llàgrimes…
Sols el desig d’una pau desitjada,
sense guerres ni lluites frustrades.
Només el bé impregnat a l’ànima
i les carícies de les paraules
nascudes d’un toll de belleses,
d’ horitzons blaus que només caben
a les mans del cor...
                                     



La teva sang s’escampa

La teva sang s’escampa,
anirà més allà de tu,
continuaràs sent tu,
una petita vida, i tant gran,
caminarà al teu costat,
la gronxaràs als teus braços,
florirà a les teves mans,
fluirà més allà de tu,
i continuaràs sent tu,
més gran, més rica,
una aventura immensa,
una experiència única,
lligam, amor infinit,
caminaràs un altre camí,
que a poc a poc,
ja no serà tant teu,
i la vegada sempre ho serà,
la teva primera sang anirà
més enllà dels teus dies
i dels teus hiverns...
         Dedicat a Tere i Clàudia. Mare i Filla per sempre



La noche blanca

Me derrito contigo, con tus palabras,
me derrito al escucharte en el silencio,
me derrito al amarte esta noche blanca,
me derrito como la nieve en las montañas,
cuando introduzco mi mirada en tu mirada,
y no hay nada más bello que este agua
de mi piel derretida que se convierte en nada,
la luz reflejada en esta noche blanca,
y la nieve de mi cuerpo y mis cabellos son escarcha,
y los besos derriten la distancia que nos separa.
Y mi noche es blanca i fría, y toda mi alma se llena
de estrellas blancas y ríos y mares de agua.


Com una gota més de pluja

Avui és com una gota més de pluja
que templa l’esperit de l’estiu quan ja agonitza
i la tardor somriu i es torna primavera.
Una gota més de pluja caiguda d’una fulla
de l’arbre del temps que tentineja d’alegria,
on el rellotge del calendari de la vida
canta la melodia del tic-tac indeturable...
I torna per a unir mirades i desitjos sentits al cor,
retrobant il·lusions festives,
enmig del camí caòtic, on la humanitat vaga perduda
i una Cinta miraculosa sospira reflectida
al mirall de l’aigua del riu...
Un oasi és la Festa Major,
omple la ciutat de llums,
on mil ulls de tortosins, absents i presents
recerquen una fita,
abraçar una Tortosa esplèndida,
amb el fervor a la Verge de la Cinta,
i la pau sigui un vaixell d’estels que somriu
i solca pel corrent de les aigües del riu
amb rems de fe i estels d’esperança.

               Dia del Tortosí Absent 2016

Passejar la tristesa

Surto a passeja la meva tristesa
i les aigües amples del riu
em miren i em somriuen,
i pengen somriures
al cor de la tristesa
i s’empassa la llum del sol
i el cel avui és plom trist
i allibera tendreses
amb dolços llavis que besen,
i a cada passa, cada empremta
que deixa el meu caminar
renaixen estrelles.
Ara la meva tristesa
és aigua de riu dolça
de punt de llum encesa,
pintada de somriures
i curulla de versos...
On és la meva tristesa?
Ja no hi és. L’han esborrat
els teus versos.


Dia mundial sense alcohol

La vida és tant bonica com la brisa
que escalfa el cor de la primavera,
la mirada del sol radiant de cada dia,
una visió real de la riquesa que ens abraça,
el gran tresor del somriure que ens torna el mirall
on ens reflectim amb la pròpia llum tant nostra,
només nostra que són guspires que creixen
i s’escampen amb el nostre caminar ferm.
Caminem i enfrontem les tristeses i els desànims,
amb el bon fer de avançar la vida, només nostra.
Ni res ni ningú ens pot robar la bellesa d’un estel,
ni el resplendor d’un raig de sol, ni el somriure
i acollim les mans que ens ajuden a cada pas,
com les flors acolorides de la nostra primavera.


© Glòria Fandos Gracia

dimarts, 27 de març de 2018

Antologia 2017: FE FERRÉ


FE FERRÉ

BARCELONA



Retorn

Parlo d’aquest retorn, transitant per carrers
plens d’oblit, plens de por.
S’empolsen de miratges, sabates i cabells.
Somric i no em pentino.
En guardo algun embull. Potser en faré una nota,
si un dia m’abelleix,
que esdevingui silenci. O que sigui cançó,
quan, lliure, el vent m’esbulli.
Em gronxo en la basarda, la línia que tremola
en el contorn del somni.
Abraço la paüra. També em pertany a mi.

Passo el dit per la polsosa barana de l’encís
i desgavello la predictibilitat de cada línia recta.
Mentre, cullo les roses marcides de la porta de casa
i me’n faig  un pom.
 Fan l’olor pretèrita de les fotografies en sèpia.
i dels besos nascuts a la tardor.

Per això et parlo de retorn
mentre desfaig la mètrica
i m’emmirallo en el pou sense fons
que em viu dintre l’esguard.
Avui, que goso mirar-me.



Insomne

S’ha tornat amarg, dens, l’aire que hi ha entre veus.
Mires amb ulls expectants l’altre, i et sembla estrany,
inconegut i críptic. Fins i tot el missatge de pau
esdevé traduït dins la llefiscosa lentitud del bleix.
I l’alè conegut, la lletra que sempre llegies,
canvia el deix i et sembla estilet que burxa.
Tens colpejada la raó i el cor ha canviat el seu batec.
Sents els peus nafrats i no vols posar-te les sabates
per sentir la pols del camí, per sentir-te part de la terra.
I segueixes insomne, pintant les parets,
amb les imatges que voldries fossin certes.




Mots en blanc  i negre

Ploren en blanc i negre el mots
que somiaven ser acolorits pregons d’idees,
manifests vocals dels sentiments,
enardits músics del silenci.
Ploren sense versos.
Vesteixen de dol l’aire ,
la ràbia i el despropòsit;
estrafan la ranera enverinada
d’una comunicació agònica
que ha oblidat néixer.
Quelcom ha quedat ferit de mort.
Els somnis, que no entenen de presons,
s’escapoleixen entre les reixes.



Entono la meva cançó

Baixo
des del món que duc cosit al cor
fins el recer de creació absoluta
que em viu dins el calze de vida que continc
i que també sóc.
Aprenc dels noms que té la tendresa
i de les imatges que té la passió.
M’impregno del meu propi bleix
i del deix del cos abandonat a la dansa.
Pujo
per les llambordes antigues de l’ànima
fins el cim més alt de mi mateixa
que també sóc, igual que la nit més fosca
i que també vull.
Aprenc tots els mots que puc donar-te
i dels significats del teu nom.
M’abandono al meu propi món
i, des de mi, entono la meva cançó.




© Fe Ferré Ferraté



Antologia 2017: MARIA LLUÏSA GASCON


MARIA LLUÏSA GASCON

BARCELONA



Aigua
    Toll Pablet, Peixqueres, Beseit

Corre l’aigua i besa les pedres,
melodia pausada, rítmica
t’emmiralles, tanques els ulls
i se t’emporta, t’arrossega
t’entortolliga en transparències
amb mil verdors de tots els tons
Per uns instants ara ets un peix
de llom terrós, amb boca oberta,
nedes tranquil, sense cap pressa,
vas navegant cap a cap port
A prop del salt l’aigua és molt blanca,
mor en escuma al fons del toll
Passen pel cel núvols de seda,
de color blanc, molt esponjats
A poc a poc el sol s’imposa
i ho pinta tot amb brillantor
Els pins s’ho miren majestàtics
només el vent els fa ballar
Dansen i dansen amb alzines,
amb figueres i amb matolls
A prop del riu els joncs es vinclen,
els verds plomalls miren amunt,
estan cofois arran de l’aigua
amb la frescor que els va xopant
Brunzir d’insectes orquestrats,
l’escalf del sol damunt la cara
i els ulls tancats i el cos mullat


Capvespre de tardor

Cel rosat que es mira el mar,
aigües tenyides
Al cel un cercle vermellós
que lluu,
que brilla,
que enlluerna
Baixa el sol de pressa,
s’emmiralla en un mar tranquil
i s’hi capbussa
A la platja pescadors,
paciència sobre la sorra,
canyes tibades buscant la sort,
quatre gavines que s’hi passegen
Hi ha silenci pertot,
només el mar se  sent tothora,
que va i que ve,
que ve i que va,
que de les aigües en treu escuma
Tot d’una s’han perdut els roses,
el cel s’ha enfosquit,
el mar s’ha vestit de nit
i es belluga,
s’arrissa,
esclata en mil sons
i mor en bromera





Despertar

Despertar, obrir els ulls,
es desdibuixen les tenebres,
s’esmicola l’obscuritat,
com un mirall, en petits trossos
On són els somnis?
S’estan en els records,
ben amagats,
no fos cas que s’oblidessin
On són els malsons’?
Se’ls ha quedat la nit,
a recer,
per si cal que un dia tornin
Despertar, obrir els ulls,
saber-se viu,
notar la llum darrere els vidres,
sentir brogit, l’anar i venir
On són les esperances?
I les il·lusions?
Se les ha quedat el sol,
en el seu jaç,
per quan calgui retrobar-les
Despertar, obrir els ulls,
sentir-se viu.
  



Tacte sedós

El teu tacte sedós m’abraça,
m’estreny, m’allibera
Em bressoles dolçament:
un anar i venir compassat
per tot d’una buidar-te sobre mi
i amarar-me tota
Si tanco els ulls
et sento a prop
A vegades la teva veu és melodiosa,
d’altres retrunys enfadat
amb uns esclafits que em fan basarda
Ets humil i gran alhora
amb una mirada camaleònica:
blava, verda, grisa, daurada
Quan t’acostes sé que marxaràs,
quan marxes sé que tornaràs
Jo sempre t’espero:
la mirada a l’horitzó,
els peus nus,
petjades sobre la sorra mullada,
esquitxos de sol sobre tot el meu jo
i el teu tacte sedós que m’abraça,
m’estreny, m’allibera




© Ma Lluïsa Gascon i Prades