dissabte, 10 de març de 2012

CARME SAURA SALVADOR


Carme Saura


LA GALERA

Nascuda a Barcelona, encara que se sent molt vinculada a les Terres de l’Ebre per la seva mare de la Galera, lloc on hi passa llargues temporades.
Estudis de lletres i pintura. Ha publicat en diverses revistes contes i poesia.
També petites obres de teatre per a infants.





Cant a La Galera

Encetem amb veu fervent
un cant per a la Galera,
petita pàtria estimada
dins la terra catalana.

            Quan el fort vent de dalt
            baixa valent per les planes
            i deixa aquest cel tan blau
            i a l’esperit dóna ales;

            quan la remor del llevant
            obre dels Ports el cabdal
            i l’aigua baixa embravida
            per entre mig del barranc;

Encetem amb veu fervent
un cant per a la Galera,
petita pàtria estimada
dins la terra catalana.

            Quan les velles oliveres
            ens fan present del seu fruit
            i ja sonen els molins
            rajant dolls de daurat oli;

i el deu d’agost, Sant Llorenç,
            ens colpeja amb la nostàlgia
            de la festa que ja arriba,
            dels qui no són amb nosaltres.

Encetem amb veu fervent
un cant per a la Galera,
petita pàtria estimada
dins la terra catalana.

            Quan sentim al cor la por,
            la temença, l’enyorança,          
            ens apropem a la Torre
            que ens dóna pau i esperança
            i és l’emblema secular
            de la gent del nostre poble:
            i és quan som més galerencs,
            més units els uns als altres.

Encetem amb veu fervent
un cant per a la Galera,
petita pàtria estimada
dins la terra catalana.

                        Any 2002.


El vell país
Dedicat a tots el que han hagut de marxar de sa terra.

Nasqueren els pares
en un vell país,
de tant vell com era
un dia es morí.

Les roses ja no florien,
tot era tristor.
Els pares fugiren
amb un plor al cor.

Jo he estat nascuda
en un nou país.
Bé hi floreixen roses,
d’alegria n’hi ha
però, de vegades,
els sento plorar.
I tot plegat semblava més bell…

Les ruïnoses cases esdevenien noves;
els carrers, mullats per la humitat
eren com rierols de nítides aigües.
Els llums tristos, esmorteïts per la boira,
eren llunes i sols.
Era l’Amor que amb destres pinzells
canviava la fesomia de la ciutat.

Emanàvem felicitat
per tots els porus de la nostra pell.
Les mans, fortament agafades,
amb els dits entrellaçats,
i, a cada cantonada, un petó.

I tot plegat era cada vegada més bell.

Ni tan sols sentíem el pas de les hores,
ens era igual si es feia massa tard.

Ens estimàvem tant
que dins les venes, la nostra sang
bullia amb força, animada pel foc
més pur, més gran.

  
La font de l’Avellà de Catí

Reclosa entre cingleres
hi ha un font de doll incert,
davant seu, una capella
discreta portes enfora
esclat de colors a dins.

Cercant la claror del sol,
dos xops cap el cel s’enfilen.
La seva ombra, a l’estiu,
dona frescor al pelegrí,
i en arribar la tardor,
les fulles d’aquest vells xops,
el terra cobreixen d’or.

Vigila el tranquil indret
una marededéu menuda
a qui preguem recol·lectes
perquè ens lliure de tot mal.

És la font de l’Avellà,
d’aigua que ens dóna la vida,
guareix ferides del cos,
a l’ànima fa companyia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada