dissabte, 10 de març de 2012

HELENA SAURAS




TORTOSA

Vaig néixer a la tardor dels 80 a Tortosa. Mai he entès la vida sense literatura. Ella, com a dolça sirena xisclant al vent, sempre m’ha pentinat l’ànima. La vaig descobrir a una curta edat de la mà de molts d’escriptors i d’escriptores que em van captivar. La passió per la lectura me’n va portar a una altra: inventar-me les meves pròpies històries. A l’actualitat tinc el port partit en dos: d’una banda per la prosa, gènere el qual també practico, i l’altra per la poesia, gènere el qual no em deixa mai de sorprendre’m. Per a mi la poesia és ritme i bellesa condensada, batec de les nostres emocions. És la música del llenguatge, cada fonema és com una nota musical i és escollida acuradament pel poeta per a ser recitada. És suggerir al màxim amb poques paraules. I sobretot és llibertat ja que trenca amb les normes sintàctiques pròpiament dites. Per tot això, penso que és un gènere literari que ens permet somniar, enlairar-nos i evadir-nos. Que les muses us parlin a cau d’orella.


Marta

Onada d’aquarel·la l’ànima,
de freda boira guarnida,
glaçada maror afligida
d’agitada pugna arraulida.

Calmada i tancada, la teva mar
Mediterrània, no engolia tristesa,
ni l’ombra dels cristalls salats,
rosecs interns de tempesta.

Corbes et portaren a l’exili,
a terres àrides, daurades i tan planes
sinó fos per la cima del campanar
amb llur cigonya de vols pausats.

Ponent enllà, per fi, la mar perduda
on afloren rams abismals d’ones,
darrer paradís del Cap de Fisterra
colpejant, escumoses, penya-segats.

La marea viva s’empassa un glop de sal;
el teu mar profund, Marta, de llàgrimes
al vent com valls de perles,
fonent-se al lament de les gavines.

I és l’horitzó, foc d’encenalls,
qui et desperta la llar d’espurnes
roges, volcà de l’ànima encesa,
consumida, pelegrina, al bram de l’oceà.

Són vieires d’estels immigrats
les obscures roques
dels teus sentiments alleujats;
fina sorra entre les cames.



Nina
A totes les veus trencades per la violència silenciosa
Ena d’angoixa, Nina:
et diuen Nina.
Pupil·les brunes i brillants,
a cops opaques,
a vora invisibles.

Caminares entre laberints cecs i entortolligats,
entre corbes que no et trobaren,
ni et buscaren, ni saberen que existies.

Anells d’espurnes com llances que s’apaguen,
sang que neix on s’acaba la teva sang,
i aturant-se el temps,
ningú escoltà el teu crit callat.

Malgrat queda la teva nineta,
flor en penombra,
tan interna, tan tancada,
tan tímida i silenciosa,
buscant la remor de les teves sines trencades.

Ombres desdibuixades arriben de sobte,
sorpresa, ulls clucs, primer balbuceig,
veuen unes nines tendres com les cireres.

Al primer raig de llum
ja ets notícia, Nina,
la teva imatge interromp la pantalla,
als cinc sentits còmplices
dels qui no van voler ajudar-te. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada