dissabte, 3 de març del 2012

JAUME GIMENO I BARCELÓ


CALACEIT

Jaume Gimeno i Barceló neix a Calaceit  a l’any 1957. En 1966 es trasllada amb la seva família a Viladecans i al 1972 a Gavà (Barcelona), on cursa els estudis.
Funcionari de Correus de professió, el 1986 demana voluntàriament lo trasllat a Calaceit per fer-se càrrec de l’Oficina.
Comença a escriure contes al 1973 i poesia al 1976.
Col·labora en l’apartat de Poesia en la revista Kalat-Zeyd, de Calaceit i amb una revista informativa d’un centre excursionista, U.M.E de Gavà.
Col·labora en lo documental de TVE: Tinta y Piedra.
Participa en una taula rodona sobre els escriptors del Boom Llatinoamericans residents a Calaceit , a la Casa Amèrica de Madrid.
Al 2005 publica un recull de poemes dels anys: 1976, 1979, 2000, i 2004, titulat Poemes, amb una segona edició en 2006.


El Mirall

Visió bessona d’un mateix,
mentider compulsiu,
còmplice incondicional,
ets qui jo vull que siguis,
sóc com tu em mostres,
en el maquillatge
està el revulsiu.

Et miro i en les nostres
mirades està la conjura
d’aquesta mentida descomunal
que solament tu i jo sabem,
compartim i amaguem,
fins que et trenquis o em mori.


Un poquet de tot

Un poquet de tot
i no res,
i no res és tindre
un poquet de tot,
i de tot, mai
se té res.


A la meva terra

Fins on m'allarguen les mirades
i voltant los tres-cents seixanta graus
m’ennuegà una sensació de grandesa
per estar on estic, a l’aresta
de les alegries i les empipades
de veure l’esplendor de la naturalesa
i l’obra de l’home amb cels contaminats,
xemeneies amb fums grisos i grocs,
fums blancs com núvols de cotó
que es perden i s’integren a los ennuvolats
d’aquestes que, sí! que de cap en quant
mos deixa l’esperançada pluja
natural o contaminada, abonats
arbres, plantes i els solcs rentats.
Aquest paisatge que tan sols pot anar variant
si hi ha bancals llaurats,
a les diferents etapes de les estacions,
en los desastres naturals
i a les mans dels homes,
aquesta és la meva terra, al sud-est
s’ha perdut lo verd i augmenta lo desert,
al nord-est, lo contrari, tot és més joiós,
en aquesta altura se confonen les olors,
los perfums penetrants de les granges
entre aromes de matolls i flors,
lo vent em colpeja la cara, com una bufetada
es nota a l’estiu massa los calors,
a l’hivern lo travessa les gelades.
Amb la ment veus les línies que divideixen
en províncies i en comunitats aquestes terres,
però amb els ulls admiro la immensitat
d’aquest lloc tan envejable com fascinant,
que t’invita que siguis pels seus senders,
pels seus camins, pels seus passos ramaders,
el seu caminant.
Aquesta és la meva terra.



Lo el o el La

Et
contemplo atònit,
davant teu estic perplex,
els teus moviments
ja siguin amunt o avall
em provoquen marejols,
el teu ritme és tan compassat
que resulta gairebé perfecte,
la intensitat que imposes
és tan gratificant
que es fa interminable
aquesta sensació entre agradable,
quimèrica i platònica,
que ningú pot dir
que queda insatisfet
o potser indiferent,
una vegada que ha provat
els teus líquids transparents,
escumosos i salats.

Els cossos suats, humits,
penetren suaument
o d’un sol cop
cap a l'interior,
borbolls d’escuma,
rialles de plaer,
una i altra vegada sense parar,
tu, segueixes amb aquests moviments,
no te esgotes mai, una suor freda
recorre tot el meu clatell,
em produeix gran mareig
quan fixo la mirada
a la teva majestuosa figura
i no estàs quieta.

Gairebé sempre alterada,
encara amb tota la teva bellesa
amb el poder que arrossegues,
aquesta gran força
per donar alegria i tristesa,
aquesta gran estampa
que t’identifica,
es confonen blau i verd,
verd i blau, no has perdut
res del teu valent cos
amb els anys tan pintat,
et segueixen com una gran musa
bella, delicada,
desitjada i temuda,
tan plena de vida,
plenes tant a la vida
que sense tu, una altra cosa seria
o no hi hauria res.

Un joc de paraules
se’m ve a la memòria
o potser sigui un joc
malabar amb lo el o el la,
et gaudeixen quan et penetren,
t’odien quan tu penetres,
Abrases sense cremar,
cremes sense flama,
però tant a dins
com a fora, no hi ha ull
que deixa d’observar,
recelar, odiar, desconfiar
i no hi ha manera
diferent per enorme
o petit d’anomenar
                    Mar.


Pas a pas

Pas a pas lo temps vola,
se mos escapa de les mans la vida
i l’espai, es fa tan reduït
que la mateixa existència no consola,
lo desgast del cos, en cada dia,
en cada moment, de cada instant viscut.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada