dissabte, 3 de març del 2012

JOSEP CONSARNAU


L'AMETLLA DE MAR

Nasqué a l’Ametlla de Mar l’any 1928, als dotze anys el seu pare li va ensenyar l’ofici de moliner d’oli a la seva casa pairal i va treballar a les feines del camp. Després de viure molts anys a Barcelona, treballant de massatgista a les instal·lacions del Club de Natació Barcelona, on va conéixer moltes personalitats de la vida política, l’esport i la faràndula. Viu jubilat al seu estimat poble de l’Ametlla, envoltat de les seves poesies i els seus records.

 






El blat i la seva palla

No se’n pot dir blat
fins que no estigui al sac i lligat.
D’ell en surt la farina,
quina cosa més fina.

De la terra surten coses bones,
l’estimat blat i les dones.
De la palla se’n fa el llit
per descansar-hi a la nit.

Se’n fan pastissos i figures,
agrada a grans i criatures.
És un aliment que serveix a diari,
a les cases no pot faltar-n’hi.

Els dietistes del seu ús en priven
i molta gent a distància s’ho miren.
Als països subdesenvolupats,
al no tenir-lo estan deshidratats.

La seva sembra és a la tardor,
aquesta planta beneficia al caçador.

La sega és al més de juny,
els pagesos portaven la falç al puny.

És un cereal més que mil•lenari,
el coneixia l’home terciari.
Conegut per tota la geografia,
és utilitzat per moltíssimes llars cada dia.

Era una festa quan es batia
malgrat del treball, quina alegria.
Es posaven les garbes dintre de l’era,
petits i grans tenien una delera.

En aquell temps la sega era pesada,
aquells homes acabaven amb l’esquena trencada.
La seva palla
al segar-la esmussa la dalla.

La palla serveix per als animals,
és una matèria que no pot faltar als corrals.
També se’n fan jaços i bons llits
per descansar-hi dies i nits.

Qui de jove no treballa
quan es vell dorm a la palla
i per a tenir-la gent s’hi baralla.

Era el símbol de la pagesia
aquells grans pallers vora la masia.
Quan és difícil aclarir papers
es diu buscar l’agulla en un paller.

Servia a les teulades de cabanes
contra el fred i les tronades.
D’ella també en fan barrets
i alguns països també fan parets.

Quan donaven un paller per acabat
i posaven al mig un pal plantat.

Servia per jugar-hi els infants
i quan podien s’hi rebolcaven els grans,

No facis un pont de palla
que hi pot caure la canalla.
Qui no vulgui pols
que no vagi a l’era.

                                   Barcelona, 2001


L’oliva si pogués parlar diria

De naixement sóc molt petita
del volum d’una agulla de cap,
quan em xafen el meu oli ca a la pica
i la meva carn queda feta drap.

Diuen que sóc llaminera
això no ho diu la gent,
de sortir a la taula sóc la primera
i se’m mengen ràpidament.

Jo principalment sóc escaldada,
em posen al sol per eixugar-me,
després dels dies sóc salada
i com desaparec no puc explicar-me.

També em fan amb sosa i trencades,
tota la meva família som bona gent,
unes som de pell fina i delicades
però totes ens hi assemblem.

Som una nombrosa família
de moltes varietats,
dels reguers, dolces, arbequina,
totes vivim al secà i no als prats.

De naixença la meva flor és blanca,
al passar els dies canvia de color,
al fer-me gran doblego la branca
i a l’hivern sóc negra com el carbó
                                   L’Ametlla de Mar, 2000

L’Ametlla de Mar

Costums d’un poble desapareguts,
recordo la venda pels carrers de peix,
avui son molts anys els transcorreguts,
llàstima que tot poc a poc ja no es coneix.

Eren les mateixes dones dels pescadors
acompanyades per la filla petita,
anaven vestides de negre i al cap mocadors,
anunciaven esparralls, serrans, rates i escrita.

Solien trucar amb bon retruc,
portem peix per bullir, per l’arròs rossejat,
també per a fer una cassola amb suc
i altres espècies per fer amb patates guisat.

Avui, allò ja ha passat de moda,
han estat costums durant molts anys,
el jovent tindrà una faceta desconeguda
que no podran explicar quan siguin grans.

També em ve a la memòria la venda de llet,
els pastors corrien els carrers de la Vila,
aquells anys la vida era més tranquil·la,
avui tots correm i ningú s’està quiet.

El recordar-ho és perquè ja tinc molts anys,
el fer-se gran crec que no és cap delicte,
m’agrada recordar coses i detalls,
és una satisfacció personal poder escriure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada