BARCELONA
Júlia Costa i Coderch (Barcelona, 1948) és escriptora,
mestra jubilada i llicenciada en Humanitats. Ha publicat diferents llibres de
narrativa i poesía. Les seves darreres publicacions han estat el recull de
poemes La pols dels carrers (Editorial Meteora) i les novel·les L’inici del
capvespre (Meteora) i La cendra dels anys (Acteon). Manté diferents blogs
culturals i literaris, del qual el més popular és La panxa del bou
(http://lapanxadelbou.blogspot.com), en actiu des de 2004.
La seva vinculació amb les Terres de l’Ebre ve del fet que, des de fa uns quants anys, acostuma passar temporades i vacances a Batea (Terra Alta) on ha presentat també algun llibre.
La seva vinculació amb les Terres de l’Ebre ve del fet que, des de fa uns quants anys, acostuma passar temporades i vacances a Batea (Terra Alta) on ha presentat també algun llibre.
A la plaça on ahir...
A la plaça on ahir el destí hi feia estada,
i saltàvem a corda i amagàvem tresors,
el silenci dels anys i la boira amagada
han desat les imatges i el sospir d’una fada,
condensat en un núvol, ha abaltit els colors.
Els àngels de la guarda i els follets i sirenes,
tots els prínceps dels contes i els dimonis perduts
han fugit del neguit i l’angoixa i les penes,
s’han endut les joguines, les disfresses, les trenes,
i han omplert els racons de pols de solitud.
Molts amics i parents que en els bancs de la vida
explicaven rondalles, llegendes i acudits,
companys amb qui jugava i reia sense mida,
i que no destriaven veritat o mentida,
ara són llums perdudes al desert de les nits.
Els més vells ja ens ho deien, en els bancs de la plaça,
que juguéssim tranquils, que enlairéssim estels,
que en el temps que ens pertany tot arriba i tot passa,
que tot és sempre breu, que res no pot ser massa,
i que els records s’esborren, ben aviat, infidels.
L’amant perdut
Vam
passar el nostre amor de contraban
pels
ombrívols indrets de les muntanyes
on
les fonts amb ribets de dauradella
eren
a punt de perdre els seus camins.
Recordes
el dardaire pelegrí?
I
el malèvol follet de pell colrada?
Ja
fa tant temps de tot, ni tan sols sé
si
va existir aquell vespre de disbauxa
a
la taverna dels Amants Perduts.
Vam
soterrar la nostra joventut
a
l’afrau on les ànsies d’aventura
moren
de fam, quan la tardor s’esmuny
entre
el fred del novembre i les gebrades.
Recordes
l’ombra de la fetillera?
O
el gojat que cantava amb veu trencada
cançons
d’un temps que mai no va ser el nostre?
La
pols d’estels que queia a la clariana
conformava
paraules oblidades:
Eternitat, tendresa,
paradís...
No
sé com vam tornar al carrer de casa
I
vam recobrar el seny. No me’n recordo.
Recordo
poques coses d’aquell temps
que
mai no vam trobar en els calendaris.
Fira medieval
Garolers
de remença han estès la parada
al
mercat medieval, per turistes astuts,
i
entre càntirs de plàstic i pitxells i arracades
hi
han escampat estampes de polítics locals.
Prometen
pau i feina i diners i cultura,
tots
són millors que els altres i encara ho seran més.
Un
nuvolet de cendra s’ha escampat per la plaça
quan
la tarda de festa començava a minvar.
Hi
havia un foc llunyà a les velles muntanyes
on
els senders antics ja s’havien perdut
sota
tones de branques escapçades i seques.
De
la ciutat antiga, cada cop més propera,
ha
arribat un ressò de timbals decadents
quan
la nit perfilava les carenes enceses.
Tardor
La
tardor que s’escola per l’esberla
de
la paret del meu fràgil present
em
porta algun record sense verí
i
una olor feble de fornades noves.
He
oblidat moltes coses, però algun
matí
d’aquests d’avui, quan una fulla
davalla
dels vells arbres del passeig
de
sobte em ve una imatge, una paraula,
un
gest d’algú llunyà, petits instants
que
no sé si van ser o si són els somnis
que
han fet forat a l’equipatge frèvol
que
arrossego i que sembla que ja sigui
una
part del meu cos.
L’estrany
silenci
del
cel, sense orenetes ni falciots,
em
sobta avui mentre obro la finestra
d’aquest
ordinador on les lluminàries
del
món, em fan saber que encara visc.
Nit al carrer
El
pierrot llunàtic sota el meu balcó
no
em deixa dormir cantant bajanades,
abrivat
espera interlocutor
o
amant de peatge per les cantonades.
Entre
antenes velles de televisió
els
gats que s’esmunyen per fosques dreceres
viuen
el present sense tenir por
de
velles batalles, pàtries o senyeres.
Del
temps que s’allunya no en trec cap profit,
més
aviat em pesa i em torna feixuga,
l’artrosi
em destrossa, els anys m’han ferit,
i
l’alba em regala una nova arruga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada