dissabte, 3 de març del 2012

JÚLIA COSTA



BARCELONA

Júlia Costa i Coderch (Barcelona, 1948) és escriptora, mestra jubilada i llicenciada en Humanitats. Ha publicat diferents llibres de narrativa i poesía. Les seves darreres publicacions han estat el recull de poemes La pols dels carrers (Editorial Meteora) i les novel·les L’inici del capvespre (Meteora) i La cendra dels anys (Acteon). Manté diferents blogs culturals i literaris, del qual el més popular és La panxa del bou (http://lapanxadelbou.blogspot.com), en actiu des de 2004.
La seva vinculació amb les Terres de l’Ebre ve del fet que, des de fa uns quants anys, acostuma passar temporades i vacances a Batea (Terra Alta) on ha presentat també algun llibre.



A la plaça on ahir...

A la plaça on ahir el destí hi feia estada,
i saltàvem a corda i amagàvem tresors,
el silenci dels anys i la boira amagada
han desat les imatges i el sospir d’una fada,
condensat en un núvol, ha abaltit els colors.

Els àngels de la guarda i els follets i sirenes,
tots els prínceps dels contes i els dimonis perduts
han fugit del neguit i l’angoixa i les penes,
s’han endut les joguines, les disfresses, les trenes,
i han omplert els racons de pols de solitud.

Molts amics i parents que en els bancs de la vida
explicaven rondalles, llegendes i acudits,
companys amb qui jugava i reia sense mida,
i que no destriaven veritat o mentida,
ara són llums perdudes al desert de les nits.

Els més vells ja ens ho deien, en els bancs de la plaça,
que juguéssim tranquils, que enlairéssim estels,
que en el temps que ens pertany tot arriba i tot passa,
que tot és sempre breu, que res no pot ser massa,
i que els records s’esborren, ben aviat, infidels.


L’amant perdut

Vam passar el nostre amor de contraban
pels ombrívols indrets de les muntanyes
on les fonts amb ribets de dauradella
eren a punt de perdre els seus camins.

Recordes el dardaire pelegrí?
I el malèvol follet de pell colrada?
Ja fa tant temps de tot, ni tan sols sé
si va existir aquell vespre de disbauxa
a la taverna dels Amants Perduts.

Vam soterrar la nostra joventut
a l’afrau on les ànsies d’aventura
moren de fam, quan la tardor s’esmuny
entre el fred del novembre i les gebrades.

Recordes l’ombra de la fetillera?
O el gojat que cantava amb veu trencada
cançons d’un temps que mai no va ser el nostre?

La pols d’estels que queia a la clariana
conformava paraules oblidades:
Eternitat, tendresa, paradís...

No sé com vam tornar al carrer de casa
I vam recobrar el seny. No me’n recordo.
Recordo poques coses d’aquell temps
que mai no vam trobar en els calendaris.


Fira medieval

Garolers de remença han estès la parada
al mercat medieval, per turistes astuts,
i entre càntirs de plàstic i pitxells i arracades
hi han escampat estampes de polítics locals.

Prometen pau i feina i diners i cultura,
tots són millors que els altres i encara ho seran més.
Un nuvolet de cendra s’ha escampat per la plaça
quan la tarda de festa començava a minvar.

Hi havia un foc llunyà a les velles muntanyes
on els senders antics ja s’havien perdut
sota tones de branques escapçades i seques.

De la ciutat antiga, cada cop més propera,
ha arribat un ressò de timbals decadents
quan la nit perfilava les carenes enceses.


Tardor

La tardor que s’escola per l’esberla
de la paret del meu fràgil present
em porta algun record sense verí
i una olor feble de fornades noves.

He oblidat moltes coses, però algun
matí d’aquests d’avui, quan una fulla
davalla dels vells arbres del passeig
de sobte em ve una imatge, una paraula,
un gest d’algú llunyà, petits instants
que no sé si van ser o si són els somnis
que han fet forat a l’equipatge frèvol
que arrossego i que sembla que ja sigui
una part del meu cos.

L’estrany silenci
del cel, sense orenetes ni falciots,
em sobta avui mentre obro la finestra
d’aquest ordinador on les lluminàries
del món, em fan saber que encara visc.


Nit al carrer

El pierrot llunàtic sota el meu balcó
no em deixa dormir cantant bajanades,
abrivat espera interlocutor
o amant de peatge per les cantonades.

Entre antenes velles de televisió
els gats que s’esmunyen per fosques dreceres
viuen el present sense tenir por
de velles batalles, pàtries o senyeres.

Del temps que s’allunya no en trec cap profit,
més aviat em pesa i em torna feixuga,
l’artrosi em destrossa, els anys m’han ferit,
i l’alba em regala una nova arruga. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada