dissabte, 10 de març de 2012

LYDIA CECILIA





Mestressa de casa.

Vaig néixer al país veí, filla d’emigrants andalusos, la meva joventut va transcórrer en aquestes terres, més tard vaig viure a Bilbao i després novament aquí, m’agrada jugar amb les paraules i fer que els sentits aflorin amb elles, disfressar les frases amb floritures, donar voltes i revoltes, aixecar-les a l’aire i deixar-les caure, ballar amb elles.






La boca seca m’ofega l’ànima,
silenciós pesa l’aire que omple l’estança
l’espelma encesa, mima la flama
i tu i jo; aquí, sols, l’última nit,
amor meu, és el final, dansa la flama
adéu amor, aquesta és l’última, l’última nit.


Parados

Los pies fríos y cansados,
el pensamiento ausente,
la voz callada,
las manos rojas,
la cara ajada,
la mirada ausente,
los pies fríos y cansados,
dejad que pasen, son los parados.


La gata de Carmen

Ronronea la gatita al lado de Carmen,
ronronea a la niña que sus miedos calmen,
ronronea la gatita al lado de Carmen,
la niña despierta, sus ojos se abren,
se abraza a la gata, ¡que sus miedos callen!


La muerte de su padre

Tarde dorada del sol que quema,
pelo de fuego, cara encendida,
en la calle, sola, juega la niña,
hoy su padre no ha vuelto de la faena,
cantan las chicharras, sienten el duelo,
en la puerta su madre mira hacia el suelo,
la niña mira, la madre llora su desconsuelo,
hoy tocan las campanas, tocan a duelo.


De la mar salada

De la mar salada, de la arena blanca y del cielo azul,
del azul del mar, de la blanca espuma, salado eres tú.


Las estrellas

Siempre presentes en nuestras vidas,
presentes en nuestras canciones,
versos, cuentos, días y noches de nuestro universo.
Siempre ahí inalcanzables, ilusión de nuestros ojos
cuando las vemos quizás ya han expirado
y como si de generales se tratase las miramos desde abajo,
ellas nunca están a nuestra altura, siempre arriba, siempre en alto,
será por eso que las buscamos en la mano...


Navidad

Navidad,
Navidad que vuelves como cada año,
Navidad que asomas, que llegas, te vas...
Navidad contigo los míos vendrán,
y después se irán, y al marchar ,
mis lágrimas en un paño, como cada año.


El reencontre

Des de que era un marrec em vaig sentir un cavaller heroi de contes, abanderat dels somnis de tots el meus amics. La vida m’omplia el cos i l’ànima de llibertat, la llibertat que es pot tenir a l’etapa més innocent i blanca d’un ésser humà.

Ara jec aquí, després d’haver voltat mig món captant amb la meva càmera la vida d’altres, immortalitzant moments, instants de les seves històries, històries de lluita per créixer, històries d’amistat, de solitud, d’amor...

Crec que estic malalt, m’han fet unes proves, sento que la força se m’escapa per moments, per cada centímetre de la pell, a cada batec del meu cor, esperaré el resultat aquí.

He tornat, torno a ser a casa, al meu petit poble envoltat de natura i a pocs metres del mar, als carrers estrets i desordenats, emblanquinats i amb balcons i finestres carregats de flors amb olor a alfàbrega i gessamí. Quan passejo a les nits, la lluna plena pinta de blanc-blavós les parets de les cases i com si d’un eclipsi solar es tractés, tot es veu com si de dia et posessin als ulls un vel negre transparent.

Malgrat la meva lluita entre la vida i la mort, cada nit surto a fer un tomb i allà està ella, és curiós, he conegut a moltes dones que m’han agradat i m’han fet feliç, però és ella, la noia de la pensió de la plaça qui en aquests moments em fa sentir viu.

Cada nit, quan ja es tanca la pensió, ella seu davant la porta, a la terrassa mai no hem quedat però totes les nits es repeteix la cita, no parlem gaire, m’assec al costat i sento el seu olor d’aigua de colònia que s’accentua amb la humitat de la nit. L’habitació és gran i fresca, les parets estan pintades de color blau cel i la porta amb vidres, oberta al balcó deixa passar la llum de la plaça, la cortina vola lleugera amb un moviment que bé podria semblar una dansa. I quan el sol ens saluda tímidament em vesteixo i baixo al bar a esmorzar un dia més.

Pujo carrer amunt donant el bon dia a tots els que es creuen amb mi i deixo caure lleugerament el barret cap al davant, em busco les claus de casa a la butxaca de l’americana,és un plaer obrir la porta i deixar a l’esquena un sol que ja surt amb tanta força. Plego la correspondència del terra i vaig disparat a seure un moment.

He treballat tot el dia les fotos, una bona migdiada després de l’esforç m’ha vingut bé, la migdiada és quelcom que he recuperat al tornar aquí. Tot s’adapta a mi, és com si una combinació irracional de circumstàncies posés al meu servei totes les condicions favorables.

He dormit com un nen i em sento bé, ja tinc unes ganes irrefrenables de que arribi la nit una altra vegada, prenc una dutxa, em poso uns pantalons curts i m’assec davant la finestra, relaxat amb olor a sabó, he recordat els banys que la mare em donava de petit en aquesta mateixa casa, tot és tan llunyà i a la vegada tan proper...

Ja és hora, em vesteixo de nou per sortir i prenc les claus de casa per tancar, ara me n’adono que quan he arribat a casa he deixat la correspondència sense llegir i... Déu meu; són els resultats de la prova, el cor em batega fort i avui tot pot acabar per mi, hauré perdut la batalla després de tanta lluita.

El resultat està al davant meu i un nus a la gola sembla que m’ofega.

Estic pletòric, les proves han sortit negatives i el temps es multiplica per mi,
he guanyat, he vençut, aquell cavaller dels somnis torna a mi i s’apodera del meu ésser.

Baixo el carrer a tota pressa, la lluna és plena i avui l’olor a gessamí és més fort que mai, els rosers de la Maria estan florits i em permeto prendre-li’n una.

La pensió ja ha tancat i ella torna a ser a la terrassa, la seva olor m’envaeix, li he regalat la rosa, i he pensat...

- Dama meva, pren la rosa, avui el teu cavaller a vençut la bèstia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada