dissabte, 3 de març de 2012

MARIA BRULL PUJOL


AMETLLA DE MAR

Visc al costat de les barques, m’agrada molt la natura, navegar, pescar i també contemplar la mar des del meu balcó.
Aquestes i altres vivències, ara que tinc 70 anys, han despertat en mi la necessitat d’escriure el que veig i sento.
M’agrada compartir tot això amb els meus amics i la gent que estimo.
Tinc marit, tres fills i sis néts preciosos.
L’any 2008 vaig conèixer una gent molt maca, em van acollir, són com la meva família, els “Poetes de l’Ebre”.




Aigües torrencials

La terra ja està amarada
de tanta aigua que ha plogut,
s’ha apagat la set que tenia,
doncs ara ja no en vol més.
Per arreu és un bassal.

Es fan escòrrecs per tot
i per les timbes va caient
aquest preuat element.

Estan baixant els barrancs
i a vessar els pantans.

Que esclati el vent de Mestral,
perquè s’emporti ben lluny
aquests núvols que fan mal
i em posen el cor en un puny.
Que regni l’astre Sol!

Fins i tot la mar ha canviat de color,
no té el blau de la Mediterrània,
És d’un beix vermellós,
és la terra que ha arrossegat
dels rius, muntanyes, camps i conreus.

L’Ametlla de Mar. 13 de març de 2011


Desemparats

Només són nens petits,
de totes les edats,
criats entre parets velles,
fàcilment agafen refredats.

És penetrant la seva mirada,
desitges estimar amb l’ànima,
tenen fosc el cabell
i també la seva pell.

La seva dieta és molt justa,
mengen tots els dies llegum,
també s’escalfen amb el fum
i juguen amb un tros de fusta.

No tenen paper per a anar al bany,
tampoc mocador per netejar-se el nas.
Contents et reben si tu hi vas,
encara que sigui un cop a l’any.

Les seves carns estan curtides,
endurides per la fredor,
a més crec que hi ha poc sabó,
i els queden seqüeles de ferides.

Esperen mans que els agafin
i també bones persones.
Braços que els abracin,
en fi, ànimes bones.

L’Ametlla de Mar, abril de 2011


Molt prop d’aquí

Quan el vent va deixant
damunt de la mar escumes viatgeres,
espurnes de sol esquitxades de sal,
fins els penya-segats i les platges.

On bufen de la rosa tots els vents,
Tramuntana, Llevant, Gregal;
Xaloc, Migjorn, Garbí,
Ponent i Mestral.

Molt prop d’aquí
les aromes de mar embolcallen
als pins silenciosos, la ginesta,
la farigola i el romaní.

Passat i present d’un temps joiós,
guardaré amarant a la retina,
els records de tota una vida,
voldria romandre sempre aquí.

Maig de 2011


Enyorança

Llunyà em queda el record,
quan els xiquets i xiquetes,
jugaven pels nostres carrers.

D’hivern o d’estiu, gaudien dels jocs,
podia ser a les boles, o al “piso”,
a cavall fort o la baldufa,
a la pilota, a corda i no érem pocs.

Jugaven a les cartes, als quatre cantons,
a conillets a amagar, fent carreres,
a les xapes, no importava que fes fred,
havien infants en tots els racons.

Ara sembla que ja s’ha acabat,
les màquines han guanyat,
als nens asseguts al sofà, mirant la tele,
o jugant als videojocs, solen estar.

La gatzara ara està als poliesportius,
o als camps de futbol,
en especial els dies festius,
és a dir que no és un lloc qualsevol.

El temps ràpid ha passat,
però els records de petita
jo mai no he oblidat.

Aquelles cançons de bressol
que les iaies solien cantar,
als seus néts infants,
al capvespre al pondre’s el sol.


T’estimo, mar

T’estimo tant si estàs en calma,
com si bufa el mestral,
també si tens temporal
t’estimo amb l’ànima.

Quant et veig pel matí,
penso com acabaràs avui.
Et mana l’Èol, déu dels vents,
i també tots els corrents.

Tens les brises a l’aguait,
una manca, l’altra arriba,
els fileros sempre a la deriva,
és a dir, no paren mai.

El roquer omples d’escuma,
que és blanca i desapareix,
perfilant les roques una a una,
em moro d’enyorança si no et veig.

Qui et mira per primer cop,
en la teva immensitat,
si et compara, tot li sembla poc.

D’ençà que jo en tinc record,
amb mi has estat present,
dia i nit, en tot moment,
i em tens robat el cor.

Setembre 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada