dissabte, 10 de març de 2012

MARIA JOANA QUEROL BELTRÁN




TORTOSA

  Mestra jubilada









La nit es va fonent.
Sota les muntanyes del Coll de l’Alba comença a sorgir la pàl·lida llum de l’albada.
A poc a poc el sol va emergint, lluent i poderós.
Neix el dia.
Així em passa de vegades en començar a escriure una poesia.
Sembla que la meua ment és impulsada a crear paraules,
que s’entrellacen com garlandes i... tot és bell!
Però, en altres moments el full resta en blanc.
El sol s’amaga darrera el Port;
al riu no titil·la cap espurna de llum juganera...
la nit s’atansa,
i la lluna encara no il·lumina...
Avui estic eixorca.
Llavors, cal restar en pau, deixar el paper...
demà serà un altre dia.


Enaltim la nostra terra

Bressol de ma infantesa, terra meva catalana,
com escalfes el meu cor amb el ball de la sardana.

Tots plegats amb germanor, esperant la melodia
de les notes del flabiol, que la dansa inicia.

Oblidant lluites i penes, que a la vida es fan presents,
donem-nos tots junts les mans a la veu del capdanser.

Amb l’esperit enlairat, preparada és la rotllana,
que amb eclosió dansarà els punts curts de la sardana.

A poc a poc entrarà, amb la tirada de llargs,
fent palesa l’atenció, amb els braços ben oberts.

De lletres d’alguns poemes n’han sorgit quan són cantades,
com “L’Empordà”, “Les fulles seques”, “La sardana de les monges”.

Algunes de la Pàtria en són símbols, altres amb un gran missatge,
n’oblidem la “Santa Espina”, on el cor hi troba estatge.

Dels petits fins als més grans, a l’aplec som convocats,
deixant quefers i treballs, ballant ben il·lusionats.

La sardana obligada, o bé la de germanor,
amb goig enlairen les notes del seu gran compositor.

Ella crea forts lligams, d’unió viscuda dansant,
visca! és el seu crit de joia, junt amb el gest de les mans.

Els compassos del preludi, el flabiol ha executat,
la cobla amb ses melodies, a tots ens ha delectat.

Oh sardana! tu ets la dansa, del meu País estimat,
amb tu l’esperit reposa, amb tu es troba la unitat.

Tercer Premi del  “1r Premi de Poesia La Veu Dels Jubilats”. Març 2011


Vençut el temps

Gairebé fa vint anys vas veure la llum,
del si de la mare venies al món;
eres una joia, bona, però, inquieta,
omplint d’alegria sempre el teu entorn.

Et recordo Mònica quan eres petita,
amb mirada intensa i clar horitzó;
donaves petjades amb molta fermesa,
esperant el dia que fossis major.

La ciència estudiaves i en ella gaudies,
guarir els malalts la teva il·lusió,
lliurant-te a l’estudi per aconseguir-ho,
saber medecina la meta millor.

Un greu accident molt inesperat,
posava termini als teus dinou anys;
de sobte la mort vas trobar a l’asfalt,
trencava ta vida i somnis d’infant.

Malgrat que no ho creia, el cas va ser cert,
una moto boja deixà de fer stop;
i tu que creuaves amb semàfor verd,
en aquell instant trobares la mort.

Quant em va sorprendre la teva partença!
jo mai no esperava el veure’t marxar,
ja prop dels àngels tens la teva estança,
i junt al Déu Pare tens la teva llar.

La mort ens ensenya que la vida és breu,
visquem-la plegats el millor que podem;
anem fem camí vers la Casa del Pare,
ben cert és que un dia ens retrobarem.

Aquestes paraules a tu et dedico,
és prou per a mi aquest homenatge;
tu saps molt bé, Mònica estimada,
que la teva tia amb tu farà estatge.

També per a mi arribarà el dia,
que hauré de dir adéu al món estimat;
però, estic segura que als braços del Pare,
l’afany d’alegria serà sadollat.

La vida és bonica, cal saber-la viure,
dia rera dia tenim mil motius;
i acabo amb la frase de la teva tomba:
“Vençut el temps, per l’amor revius”

Dedicat a la meva neboda Mònica



Cant a l’amor
“Amor de mare”

Amor de mare, profunda tendresa, envers el seu fill que anhelant espera.
Et veig tan petit, insegur i pobre, que tu sense mi deixaries de viure,
perquè necessites per embolcallar-te,
sempre i a cada instant, l’amor de la mare.

Vaig rebre amb tendresa el teu gran amor,
sense paraules, -no podies donar-les-
un gest em bastava per sentir-me aimada.
Tu et fas presència sota el meu esguard,
no manquen paraules, em sento estimada, fill meu desitjat!

Tu ets la raó de la meva vida,
sens tu res no seria la meva existència.

Tu m’has canviat des de les arrels, tot és diferent, apareix la llum,
no hi ha negació, sinó il·lusió i vida,
ja tot és no res, perquè tu ho ets tot.
Des que vas formar-te dintre del meu si,
tota jo esperava anhelant un fill.

El meu cor és feliç i no se sent buit,
tu m’has saturat de coses petites i de coses tan grans, - tot a la vegada -
que m’han fet capaç de lliurar-me amb amor.

He descobert la meva misèria,
però, sento la joia de tenir-te amb mi;
tots dos conclourem un feliç camí.

Sempre estic amb tu en foscor i silenci,
ets la meva força, ets el meu amor,
gràcies et dic mare, doncs sento el teu cor.
Junts els dos bateguen, i encara ho faran,
fins que arribi el dia pels dos esperat,
que amb un plor esclati, el fill estimat.

Llavors veuràs mare, qui és el teu fill,
jo obriré els ulls i buscaré veure’t,
però, trigaré encara en contemplar amb goig la teva mirada.

Gràcies mare meva, gràcies estimada,
et parla el teu fill que encara mai no ha vist, la llum de l’albada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada