diumenge, 4 de març de 2012

MONTSE PALLARÉS



ROQUETES

De professió auxiliar d’infermeria. Afeccionada a l’escriptura. Coautora amb Joan González de la novel·la “Historia de fin de siglo”, publicada l’any 2000. Participa en el llibre “Miscel·lànies del Port” d’Àngel Solà amb dos poemes. Finalista del Premi San Sebastián de temes d’infermeria. Col·laboradora de la revista Roquetes
   





Què és l’amistat

L’amistat són els amics
que nosaltres ens hem triat,
és el donar-los la sang de les venes
si hi ha necessitat.

L’amistat és plorar quan l’amic plora
i quan ell riu, nosaltres disfrutar,
és enteniment i enyorança,
és un sentiment difícil d’explicar.

Aquest sentiment en altre lloc no es pot trobar,
ni en cap riquesa el cal buscar.
No és més ric qui diners guanya,
el més ric, és el que té amics.

Un tresor és un amic
que val la pena cuidar i mai oblidar
i qui no ho entengui així,
més li valdria morir!



El presoner

El dia despertava a l’horitzó
desterrant la foscor d’aquella presó.


El presoner s’ha fixat
en una petita escletxa
per on es filtrava un tènue raig de llum,
i un mica de calor.

Poder també per aquella escletxa
hi podia entrar un poc d’esperança?
I d’amor ?

Les ombres adormides
van donant pas al nou dia,
i per la petita finestra t’has fixat
en el vol d’un ocell al qui has envejat.

El dia comença,
i tens por de que et porti al no-res,
vols omplir els espais
encara que sigui amb paraules dites a la paret.

I dibuixes una cara de dona que t’acompanya,
i et recorda les restes de bo que has passat,
unes paraules, un somriure,
uns ulls tendres i uns cabells perfumats.
          

Una llàgrima

Una llàgrima que tremolosa em va rajant per la cara,
una llàgrima que em fa adonar
que no sóc sorda a les bombes ni a la guerra
ni al sofriment dels nostres germans.

Una llàgrima que tremolosa
em fa pensar
en la llibertat i la defensa de la nostra terra
i que per ella i la seva riquesa hem de lluitar.

Una llàgrima que tremolosa em va rajant per la cara
i que no la vull aturar,
tinc por d’eixugar-la
i que ja mai més pugui rajar.

             
L’espill màgic

Una vegada, a una bonica noia
un espill li van regalar,
li va fer un gran amic,
que ella sempre ha d’estimar.

En uns moments de reflexió,
dibuixant els entorns del seus sentiments,
s’apropa a l’espill
i la seva imatge hi veu reflectir.

L’espill és tan màgic
com ara us vaig a contar,
ella es mira i retoca,
i una noia maca hi vol trobar.

Ell li diu que està contenta,
que un bonic dia l’està esperant.
Ella es troba preciosa
i amb molta empenta el nou dia vol començar.

També hi ha dies
que s’hi veu freda i apagada,
qüestió de tristor
d’una nit mal passada.

Però aquesta noia es un encant
i anant-se mirant,
obre la finestra de bat a bat
i una brisa tèbia els cabells li va pentinant.

L’ombra de les fulles verdes
li ballen per la cara,
i els ulls li neguen
que no li caigué ni una llàgrima.

A l'altra part del país
es troba la seva mare,
enfront d'un espill màgic
on veu a la seva filla reflectida.

Però no es tant màgic com voldria
per què no les deixar abraçar,
ella se la mira i remira
sense deixar-la de contemplar.

A la filla no li deixa de parlar
i una cita li vol preparar,
li demana que no deixi d’anar-la a veure
per si arriba el dia que ja no la pot ajudar.

Les regles de la vida son complicades
i a les dues les ha volgut separar,
la mare té por que les llàgrimes se li assequen
i que amb la pluja no es puguen barrejar.

Els llavis se li aturen a mitja paraula,
els ulls no deixen de mirar
les llàgrimes se li escapen entre les pestanyes
i galta avall no les pot aturar.

               Abril 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada