diumenge, 4 de març del 2012

RAFEL JORNET



GANDESA


Vaig nàixer a Gandesa (Tarragona) al mes de maig del 1944. Fill de pares pagesos. Vaig treballar el camp; vaig estudiar el que tocava als que vàrem nàixer en aquelles dècades, passant, després a la “universitat del temps i de la vida”. Casat amb la Mª Espina, ella em corregeix els treballs i em posa nota. Sempre m’havia agradat llegir… escriure i… fer poesia, fins ara que m’he jubilat no m’hi havia pogut dedicar per manca de temps i, ara, aquí em teniu, tot un poeta.
                                    



La memòria

Del fosc llunyà del passat
la memòria fa esforços per arribar,
llargs han sigut els dies de fred i calor,
llargues les nits de vent i pluja,
llargs els camins recorreguts.
Ja no ens queda futur:
l’hem exhaurit.
Sols ens queda el present.
Voldria escriure el passat,
però gairebé el recordo,
ens queda, el consol de la feina feta.
Passaran els anys i algú dirà algun dia
amb to d’admiració:
-I això, qui ho va fer?
Ja es prou; no ho cal escriure.


Serres de Cavalls i Pàndols

Serres de Cavalls i Pàndols
per on s’escolta el silenci
intuïm les veus dels que no hi són
dels que quedaren allí per sempre
en una lluita irracional i desentesa.
La seua sang regà aquells pins que creixen tristos
per recollir uns fruits inexistents.
Les cabres es passen hores remugant
aquells clams que ningú escoltà.
Dies i nits han passat,
sembla que la seua raó
sols estava en la memòria d’alguns,
alguns que ja no hi són
perquè la mort esborra la memòria.
Ara, no els hem d’oblidar
perquè estan allí... La nit és llarga i dura.
Entre roques surt un sol rogenc
i el panteó s’il·lumina.
No estalviem records per a ells.
Que ho donaren tot, per nosaltres,
pares i germans que ens han fet molta falta
Vides perdudes inútilment i injustificades.


La teua forma d’estimar

Lo teu amor és tan senzill,
per tu, és tan fàcil, que com una mirada,
em sacseja el cos de part a part,
que sense saber com, se’m talla la respiració.
Però quan sento que el cor em batega d’alegria
una força interior em recorre de cap a peus.
Em rellances a una lluita que ni jo sé com acabar ...
jo aprendré a estimar a la teua manera.
No em trenquis la il·lusió... no em deixis.
Si ningú me n’ha ensenyat!
Què vols que faci?
Si somiéssim una vida junts
seríem la flama que la nit il·lumina,
la llum que il·lumina el nostres cors
allà on els camins s’ajunten
allà on l’amor comença.



El nostre camí

Ha estat un llarg camí
quan ha tocat córrer, el vent ens ha vist passar,
quan en aponentar-se el sol, la nit fosca, ens envoltà,
de la mà agafats sempre hem vist el camí a seguir,
guiats pel batec dels nostres cors
i la resplendor dels teus ulls blaus.
Ara que tot s’aquieta... i la recança se’ns apodera...
repassem el camí fet.
Mirem-nos als ulls i preguntem-nos si hem caminat bé,
si el nostres passos han estat ferms, per nosaltres... i... pels altres,
pels que ens han acompanyat en este llarg recorregut,
pels que han patit, amb nosaltres, per les nostres vivències...
El camí no ha estat molt pla... però sempre hem anat junts.
No ha estat gens fàcil.
Entrebancs fortuïts i provocats, los hem tingut a grapats.
Però les nostres mans seguien agafades, i amb una rialla als llavis.
Hem lluitat sense defallir fins l’esgotament
presumint del nostre amor i desafiant als adversaris.
Amb el vent de ponent estimarem els records,
amb el sol que va a la posta, i agafats de la mà
continuarem el camí que ens queda,
guiats pel batec dels nostres cors
i la resplendor dels teus ulls blaus.
No....no ens direm adéu.                       

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada