dissabte, 10 de març de 2012

RUBEN ROYO




MASDENVERGE

Li agrada la poesia i la literatura en general, així com qualsevol altra manifestació artística. Escriu poemes des de fa uns déu anys i els va publicant a la revista del seu poble, el BIM. Està molt content de pertànyer al Grup de Poetes de l’Ebre i poder arribar a la gent a través dels recitals poètics que fem pels nostres pobles i ciutats, així com col·laborar en aquesta obra que teniu a les mans on hi donem a conèixer la nostra collita de versos.




El cant del silenci

Ja la serp ha cavat la seva tomba!
Lluny de les verdíssimes comes
on aixecà el gueto del desconsol
arrastra el ventre, ferum de l’odi,
cap a l’últim cau que li resta...
Guanyadora de setges i malsons
ara s’esmuny entre el vòmit
d’un passat inexorable.
Hi ha prou amor en aquest món
per rescatar la sang sublim
d’aquells que somiaven l’alba?
I quantes insuportables llàgrimes,
quants rius i rius de llàgrimes
veuran la badia del repòs?
Quin oblit i, Senyor!, quin record
esdevindran ales per a la vida?

Sota l’antic roure s’apleguen,
en estricte manament de la virtut,
els elegits per desbrossar el camí
amb la magnificència del verb.
Però encara no és temps de púlpits!
Que ningú gosi alçar la veu al cel
abans d’escoltar-se el batec del cor
i la melodia de les parpelles
mentre clouen i desvetllen l’horitzó!
Que ressoni la pluja en els teulats
i el vent humit ens apropi vora el foc,
i en el dia després de la tempesta
despertem amb l’esclat de les roselles.
Que el silenci sigui la veu més clara
fins que per les amples avingudes
i els carrerons on juguen els xiquets
puguem percebre el cant joiós,
íntim i llunyà al mateix temps,
de la magnífica sal de la terra.


La foia

Verd dels oms i baladres
sota la tremolosa iridescència
del matí, verd dels calzes
que embolcallen la presència
insubornable d’un sospir,
com els ulls de les fades.

Verd entre el riu de cendra
i les llacunes d´on s’enfila
el jonc marí, llança eterna.
Verd més enllà del dia:
verd de la nit en que el destí
inventà la malenconia.

Verd d’un silenci aspre
que la brisa recull i escampa.
Des de l’arrel del miracle
fins a la fulla més alta
verd, sí!, el verd dels salzes
folrant la terra mullada.

Verd sense fam de glòria.
Tota la pau i la calma  
servant l’antiga memòria
al fons d’un barranc petit.
Humilitat i esperança:
verd d’anar fent camí!


Hi havia una vegada...        
A Daniel i Elena
                                                                                      
Oh Xahrazad, deixa’m que recordi
la flama viva d’aquelles nits!,
ara que encara sento
el cant dels segles en la memòria.

Tot s’esdevingué sota el cel.
Ells, que blanquejaven silencis
i volien desxifrar el seu origen
perseguint mites oblidats,
varen retrobar-se, fidels,   
en la difícil i merescuda victòria.
Perquè per vèncer al destí
cal haver sentit almenys un cop
la crida inclement de l’absència,
mentre el món s’aparta, infeliç;
cal creure en la màgia dels ulls,
on només un lleu parpelleig
pot remoure mil galàxies;
cal ser digne dels déus antics
escrivint “ma vida!” sobre el llenç
que el vent s’endú cap al futur...

Abans, l’origen: l’esclat primer.
Dos éssers buscant un far
al bell mig de la tempesta,
amb la mai vençuda il·lusió
d’emmirallar-se en l’ànima
més transparent;
recordant encara, sempre,
les fatigues pregones
d’una llarga i atzarosa soledat.
Fou estrictament necessari!
Quan el llamp, dard misteriós,
esquinçà l’espai inescrutable
la nit els veié cara a cara
sota la pluja redemptora,
a un petit pas de l’horitzó;
tocats per la gràcia pelegrina
que mai acaba el seu viatge.
Allí van prometre’s l’albada,
fonent-se i confonent-se
en el gresol de l’íntim anhel.
Ells, que trencaren els silencis
amb la llum de la decència.

I en aquesta història, oh Xahrazad!,
els dies foren tebis com la tardor,
brillants al compàs de les onades;
d’una harmoniosa cal·ligrafia.


Sonet de la utopia

L’horitzó s’allunya sota la pluja, pare,
i el camí es fa feixuc amb cada alenada
quan empenyem les il·lusions, molls de coratge,
cap al cel tornassolat i la mar més blava.
Només distància es veu en la distància, pare.
Per què seguim un paradís que se’ns aparta?
Reposem totes les virtuts davall de l’arbre!
Per què cansar-nos si mai gaudirem la calma?

Prou sé, fill meu, que l’horitzó marxa de pressa:
nosaltres travessem a peu feréstecs cingles
i ell vola al vent damunt les ales del misteri.
Però és tan blanca la claror de la ribera
que hem de seguir sota la pluja tots els dies
fins que les cames se’ns emportin el senderi!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada